8.11.08

Fragilitat

Cada vegada que hi vaig li miro les mans. Els seus ossos van ressaltant més, dia a dia, i la pell, que en el seu dia era jove i tersa, sembla que desaparegui per moments. Al voltant, hi ha moltes mirades, mirades perdudes, algunes, potser més que ahir i que la setmana passada.
Quants records es van perdent per moments... On van a parar?
Els anys, el temps (ese hijo de puta, que deia aquell), no perdonen res ni a ningú. Estem preparats per arribar al final? A mi ningú m'ha ensenyat a preveure'l aquest final...
I després, quan surto al carrer, miro el sol, el desafio, millor dit, i em sembla que ell m'entén i amorteix el seu to radiant, avergonyit, com aquell que abaixa el cap quan li diuen les veritats a la cara.
Com en som de fràgils...

2 comentaris:

zel ha dit...

He arribat aquí des de cal Xexu, i em sap greu no haver-te llegit ni conegut abans. Em sento com si hagués mirat el mirall i el mirall (Tu) m'hagués donat una lliçó, bé, més aviat una bofetada de tocar de peus a terra. Fa una setmana vaig perdre el pare i em sento així com ara tu, que no sé d'on ve el teu sentiment, si és un mal moment, me n'alegraré, si és durador, comparteixo amb una abraçada els teus neguits, i et faig arribar un polsim de companyia encara desconeguda, però ho arreglarem amb els dies. Un petó.

Unknown ha dit...

Zel, gràcies pel que has escrit. He visitat el teu blog i l'escrit en el que parles del dia de la mort del teu pare m'ha impressionat de veritat. En algun comentari hi posa que ets forta. Em sembla que sí.
Encantat d'haver-te conegut.