8.11.08

Fragilitat

Cada vegada que hi vaig li miro les mans. Els seus ossos van ressaltant més, dia a dia, i la pell, que en el seu dia era jove i tersa, sembla que desaparegui per moments. Al voltant, hi ha moltes mirades, mirades perdudes, algunes, potser més que ahir i que la setmana passada.
Quants records es van perdent per moments... On van a parar?
Els anys, el temps (ese hijo de puta, que deia aquell), no perdonen res ni a ningú. Estem preparats per arribar al final? A mi ningú m'ha ensenyat a preveure'l aquest final...
I després, quan surto al carrer, miro el sol, el desafio, millor dit, i em sembla que ell m'entén i amorteix el seu to radiant, avergonyit, com aquell que abaixa el cap quan li diuen les veritats a la cara.
Com en som de fràgils...
Publica un comentari a l'entrada