Agafant forces

Fa dies que em miro el blog, pràcticament cada dia, és clar, amb ganes, amb sentiment, amb il·lusió. Perquè el blog que un ha anat fent i que continua fent, sempre es mira amb sentiment i il·lusió. Amb la de coses que portem viscudes junts....

Fa temps que tinc clar que l'estiu es mereixia, com a mínim, un final feliç, un recull de postals rebudes, una resposta pública de tot allò que he anat rebent dels meus volguts i estimats lectors (i lectrius, que diria en Zinc). Perquè, tornant a allò de la il·lusió, quan m'arriba al correu una imatge d'una escala o, millor encara, quan parlo amb algú que em diu que ha fet fotos d'escales o, senzillament, que se les mira ja d'una manera diferent, que les "reconeix", que les valora o que les compara, aleshores em cau la llagrimeta...
Per tant, potser que comenci a acabar aquest estiu que encara tinc pendent. Ho aconseguiré? Qui ho sap. Això és un blog!