26.9.07

Músics i genteta

La meva àvia quan parlava d'aquella gent que volíen aparentar el que no eren, que no teníen cap mena de classe, vaja, els deia genteta. Hi ha senyors, hi ha gent i hi ha genteta.
A la Cobla Els Santis passa una mica el mateix. Hi ha músics, músics i genteta. He insistit dues vegades en la paraula músic perquè no sigui dit que critico la seva sapiència artística, que no ho faig, sinó per constatar que ho són molt de músics, però que també hi ha genteta.
Els Santis són una mica estirats, són d'aquells que es barregen poc amb la gent ordinària.Ells sempre caminen uns cinc o deu centímetres per damunt del nivell del terra, mentres et miren, si et miren, amb una condescendència insultant.
Probablement el primer que et poden dir, si mai coincideixes amb ells en algun aplec, és allò de:
-Oi que es nota la diferència? Realment estem per sobre de la Ciutat de la Principal!
-I tant, i tant!!! (Què els has de dir?)
I quan després d'una de les seves magistrals interpretacions, el públic els demana una repetició, ells, tot somrient, pleguen veles i deixen el personal amb uns quants pams de nas, si no és que els engeguen a dida, per aital atreviment.
També hi podem trobar, entre la genteta, aquell que, també entre somriures, se sap els historials acadèmics de tothom per, així, poder menysprear, ridiculitzar i, si pot, expulsar del temple, a qui no s'acosti mínimament al seu currículum...
I què no dir d'aquell sentit de la propietat de la Cobla, que és seva, seva i seva?
Genteta, que deia la meva àvia, genteta.
Publica un comentari a l'entrada