Fa uns anys, la discusió que es produïa quan s'acostava l'onze de setembre, era si la jornada havia de ser considerada com a festiva, senzillament, o reivindicativa.
D'alguna manera semblava que la progressiva normalització democràtica i la conseqüent regularització del procés nacional havien arribat a uns punts mínims que la majoria considerava acceptables. O no...
Amb el pas del temps estem assistint a una degradació o a un oblit d'aquells mínims cada vegada que ens acostem a l'onze de setembre, diada nacional, no ho oblidem.
No sé per quins motius (o sí) cada any tenim un seguit de temes paral·lels a la celebració que, no només em (ens) recorden que la reivindicació segueix viva, sinó que em (ens) portaríen a mirar molt enrere per enyorar aquell esperit i aquella unitat d'acció en tots i en cada àmbit.
No hi ha any que l'acte oficial de la celebració d'avui no tingui alguna polèmica produïda, no ens enganyem, a partir d'aquell intent rídicul i provincià, d'intentar fer-la més multicultural, "representativa", oberta, progressista i internacional. Cada any el mateix.
I cada any, també, tenim alguna altra polèmica relacionada amb l'ordre públic que ens presenta, als ulls d'aquells a qui intentem convèncer de la nostra preparació per entrar en la normalitat internacional, com uns autèntics provincians (paraula que ja he fet servir més amunt, però que malauradament i trista, és la que ve més sovint al cap quan intentem analitzar el nostre moment...).
Avui és l'Onze de Setembre, la nostra Diada Nacional, senzillament això.
Senzillament: Visca Catalunya!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada