Diuen (o dic jo) que una de les finalitats principals de la música és transmetre sentimensts; sentiments i sensacions. I un músic, encara que sigui de cobla, intenta que el seu públic rebi totes aquestes intencions. Sembla clar que a ningú no li agrada que després d'acabar qualsevol feina
se'l mirin amb indiferència, com aquell que hagués estat picant ferro fred...
I a què treu cap tot això?
Doncs que l'altre dia vam anar atocar en formació de... diem-ne, "xaranga", i, lògicament (que diria el Nadal "polac"), no vaig passar-me l'estona fent anàlisis profundes de la interrelació músic-públic, però sí que vaig observar que, de principi, la gran majoria de gent ja estava predisposada a disfrutar del moment. I això, encara que sembli una tonteria, em va fer disfrutar el moment també a mi.
La música pot ser igual de seriosa tant si és per a escoltar-la en butaca com si és per saltar i riure. I aquest diumenge vaig saltar i riure, i vaig veure que, al meu entorn, també ho feia la gent.
Mireu si n'es de fàcil de fer-me feliç.
(Per cert, si necessiteu una Xaranga competent, només m'ho heu de fer saber. Gràcies)
3 comentaris:
no aniries saltant i rient amb la verra, suposo.
Riure potser sí, tenint en compte que el teu instrument no és de vent, però saltar, el que etenem per saltar, només jugant a bàsquet t'he arribat a veure saltar ;-)
Benvolguts garrofaire i carme, a la "Xaranga" toco el bombo, que és una mica més discret per anar pels carrers que la verra.
I, Srta. Carme... algun saltiró de tanta en tant, encara el faig ;-)
Publica un comentari a l'entrada