2.10.08

Riu i salta

Diuen (o dic jo) que una de les finalitats principals de la música és transmetre sentimensts; sentiments i sensacions. I un músic, encara que sigui de cobla, intenta que el seu públic rebi totes aquestes intencions. Sembla clar que a ningú no li agrada que després d'acabar qualsevol feina se'l mirin amb indiferència, com aquell que hagués estat picant ferro fred...
I a què treu cap tot això?
Doncs que l'altre dia vam anar atocar en formació de... diem-ne, "xaranga", i, lògicament (que diria el Nadal "polac"), no vaig passar-me l'estona fent anàlisis profundes de la interrelació músic-públic, però sí que vaig observar que, de principi, la gran majoria de gent ja estava predisposada a disfrutar del moment. I això, encara que sembli una tonteria, em va fer disfrutar el moment també a mi.
La música pot ser igual de seriosa tant si és per a escoltar-la en butaca com si és per saltar i riure. I aquest diumenge vaig saltar i riure, i vaig veure que, al meu entorn, també ho feia la gent.
Mireu si n'es de fàcil de fer-me feliç.

(Per cert, si necessiteu una Xaranga competent, només m'ho heu de fer saber. Gràcies)

3 comentaris:

garrofaire ha dit...

no aniries saltant i rient amb la verra, suposo.

Carme ha dit...

Riure potser sí, tenint en compte que el teu instrument no és de vent, però saltar, el que etenem per saltar, només jugant a bàsquet t'he arribat a veure saltar ;-)

vilapou ha dit...

Benvolguts garrofaire i carme, a la "Xaranga" toco el bombo, que és una mica més discret per anar pels carrers que la verra.
I, Srta. Carme... algun saltiró de tanta en tant, encara el faig ;-)