8.10.08

Sant Ev(rib)odi

Fa uns anys, uns... 1600 més o menys, va néixer un nen al que van posar el nom d'Evodi. Com ja es veia a venir, els demés nens, que teníen en aquells temps una crueltat igual o pitjor que els d'ara, es passaven tot lo dia fent mofa i befa d'un nom tan ridícul. Però va ser enmig d'aquelles rialles que, tot fent ganyotes i sorolls estranys mentres donaven voltes al seu entorn, va sortir un sobrenom: Evribodi.
A partir d'aquell moment la cosa va canviar com de la nit al dia.
-Evribodi, Evribodi!!
Només sentir aquells crits, la gent sortia, l'envoltava i el seguia entre crits i cançons, sempre hi havia música en aquelles trobades...
Anys més tard encara es recordava que uns forasters arribats de terres llunyanes cada vegada que sentien cridar el nom d'Evribodi, es posaven a cantar una cançó que feia més o menys:
"Evribodi nids sombodi, evribodi nids sombodi", i es vestien de negre i es posaven com uns vidres també negres al davant dels ulls i una mena de barrets.... Mai ningú va entendre de què anaven aquells nouvinguts...
Bé, com no podia ser d'una altra manera, aquell infantó va esdevenir una persona santa i va pujar als altars amb el nom reduït de Sant Evodi, que és com avui se'l recorda i venera.
Una darrera gesta d'aital persona va ser la seva aparició, bé, la del seu esperit, fa pocs anys a l'entrada del Museu Vaticà. Només va treure el cap va ser reconeguda aquella fesomia i tothom va començar a cridar:
-Evribodi, Evribodi!!!
A l'instant tota la gent que allà hi havia congregada es va sentir empesa cap on sortíen aquells crits (sobretot els anglesos i nordamericans, no se sap per què...) i el fotògraf oficial vaticà només va poder prendre aquesta imatge que ens il·lustra el text. És impossible apreciar tant l'escala com el sant...
Quina llàstima, no?
Publica un comentari a l'entrada