3.9.08

L'Hospital, fàbrica de sorolls (I)

Jo, encara que no ho vulgui, tinc al cap aquella imatge dels hospitals amb una "S" de silenci a l'entrada, amb uns rètols on es veia un dit (l'índex, això sí) als llavis per induir a la gent a no alçar el seu volum de veu i mantenir els malalts en un estat de tranquilitat i de placidesa màxims, fins allà on ho permetés el seu estat de salut.
Però ara, cada vegada que hi vaig, noto que aquesta idea, aquest concepte, ha canviat. I no ho han fet a millor, no, ho han fet a pitjor.
Potser m'atreviria a dir que només hi ha un moment on el silenci "sembla" que ha de protagonitzar la vida de "la planta". És quan poses el peu al passadís que distribueix les habitacions de cada pis. I dic "sembla" perquè és un miratge curt i particular. Només és aquell calfred que, vulguis o no, t'origina la proximitat de la malaltia i el dolor. Però l'autodefensa reacciona ràpida i, instantàniament, comences a percebre el brugit i les rialles que van sortint de les diverses habitacions.
Quina reacció deu obligar als nostres sentits a activar el potenciòmetre del volum de veu? Aquella por que dèiem? Qui ho sap!
I qui tampoc ajuda a retornar el so al seu lloc obligatori és, i a veure si em sé explicar bé, el personal propi de l'hospital... No es tracta, ni molt menys, de discutir la seva feina, si no de "constatar" que el fet que ells estiguin en horari laboral fa que el seu comportament ratlli, d'una manera de vegades insultant, la normalitat i prescindeixi del rellotge biològic dels residents. Jo ja comprenc, i accepto, que un tingui ganes de fer la xerradeta de tant en tant, és a dir, quan fa unes hores que treballes d'una manera continuada, però quan aquests moments coincideixen amb les 4 o les 6 de la matinada.... I no parlem d'aquells artilugis per prendre la pressió que sempre es presenten a les 2 del matí, o aquell iogurt de la una...
Vaja, que el descans i el silenci massa hores seguides és pràcticament impossible.
Deixem per demà el parlar del comportament que tenim els visitants...