25.9.08

D'escales...

Us heu parat mai a observar els moviments que descriuen la cama, el turmell i el peu d'una persona quan puja els esglaons d'una escala? La tíbia, el peroné, l'astràgal, el calcani, els músculs extrínsecs, els flexors, els lligaments laterals, tots ténen una funció específica en aquesta acció que logra elevar les nostres extremitats i, conseqüentment el nostre cos, des del terra fins a salvar la distància que ens separa d'una alçada concreta, amb una successió mecànica, pràctica i, per què no dir-ho estètica de moviments.
Si tenim, a més, la possibilitat de veure tota aquesta acció protagonitzada per un cos més o menys juvenil i atlètic, obtindrem un resultat d'una bellesa espectacular.
Però imaginem-nos ara un decorat més concret i situem-nos, per exemple, en una audició de sardanes. Anem, en primer lloc, a localitzar l'escenari on la cobla haurà de fer la seva actuació. N'hi ha d'escenari? Tenim un enfustissat o, senzillament, veiem deu o dotze cadires en una punta de la plaça?
Suposem que sí, que tenim aquest enfustissat que ens deixi els músics a una alçada no massa elevada però prou digna com perquè la seva actuació pugui ser seguida en condicions.
Següent pregunta, hi ha escala? Perquè no seria la primera vegada que ens trobéssim un gran escenari, ampli, nou, acabat d'estrenar, però sense escala, amb una cadira d'aquelles de fusta o de plàstic, no mig amagada, no, si no al bell mig de la part frontal...
Anem doncs a suposar que sí, que també hem trobat l'escala encara que segurament no serà massa ampla, no tindrà barana i serà una mica dreta, encara que servirà per la funció que té encomanada.
Podem tornar ara a imaginar-nos allò de què parlàvem al principi,
és a dir, de la bellesa estètica del moviment d'una cama quan puja uns esglaons?
En el món de la sardana, en la majoria de casos, voleu dir que podrem parlar de bellesa estètica? Si els músics són joves, salten de cop a dalt, així, pel dret, i, si són grans i pensem en les escales que corren per aquests mons de Déu, feina hi ha a no haver-se d'aguantar a quatre grapes per no caure. La cadira, l'instrument, el faristol, l'abric si fa fred, i no parlem del pobre contrabaixista...
No és qüestió ara tampoc de desmerèixer, ni els esforços en actualitzar el material i les instal·lacions on es desenvolupen les actuacions, ni els cossos dels suferts músics, però ningú no em podrà negar que, amb estadístiques a la mà, la fotografia d'un músic de cobla pujant a l'escenari quan arriba a la plaça, no és la millor expressió de la bellesa estètica.
vilapou, músic de cobla
-------------------------------------------
Publicat al programa de mà del XLII Aplec Baix Camp 2008
Autor de la imatge: Salvador Ferré Aulés
Publica un comentari a l'entrada