20.12.05

L'escala sense fi

La veritat és que sí que té un final, però és una paret. Així de clar i senzill. Tantes coses ho fossin. I mira que deu tenir història aquesta escala, i en deu haver vist de coses, i la deu haver trepitjat un munt de gent. I tot això per acabar amb una paret (un mur) al davant. Ara me n'adono que hi podia haver posat una música adequada (Pink Floyd). Quan estaré ensenyat ja serà hora de plegar.
Però anem a les imatges. En poso dues (no m'estic de res), així com si fossin una làmina de dibuix d'aquells exercicis amb una planta, un alçat (en aquest cas lateral) i una perspectiva (que té un nom, però ara no el recordo). Però sense la planta. Així es pot veure més l'efecte de l'escala sense final (feliç). Bé, és un final dur i contundent. És el que hi ha en aquests temps. Encara pot donar gràcies que l'hagin mantinguda dreta (de moment).
He d'obrir un apartat d'agraïments per fer-me arribar les fotos: la localització d'exteriors, guió i producció és d'en Paco i la Carme; l'execució i manteniment d'en Santi i l'ajut i suport de la Nuri.
Publica un comentari a l'entrada