9.5.06

Viatge a Vilapou (III)

Mentres anava sentint de fons les converses dels ocells, vaig girar el cap (cap) a l'altra banda. No tot era el riu, l'areny, l'aigua transparent (?),... La imatge de les velles indústries apareixia de nou. (Si podeu, torneu a posar-vos els cants dels ocellets que us vaig deixar ahir, per compensar). Fan una mica de por aquests dipòsits mig menjats per la corrossió de ves a saber què. Qualsevol puja aquella escala que hi ha al mig per anar a fer un control de qualitat. (Ves-hi tu! que deia aquell).
O aquesta altra que comença de pedra i després de la reconversió industrial li van posar un afegit de ferro per arribar a questa espècie de piscina descoberta. Amb el temps però, els hi van instalar la uralita per no quedar cremats del sol, si ja no ho estaven de les matèries industrials.
Vam arribar cap al final del camí, després de passar per una zona de pícnic (és que no s'estan de res a Vilapou), però vam parar abans. No quedava clar què hi podia haver més enllà d'aquell camí. Arribaríem una altra vegada a la civilització? Ens quedaríem en algun perillós "bucle"? O potser ens portaria a alguna altra "Zona" amiga?
(Continuarà)

3 comentaris:

Zincpiritione ha dit...

Aviam si al cap del camí no hi trobarem el Mel Gibson i la Tina Turner... Això sembla Mad-Max!

perdedor ha dit...

Si vostè entra en un bucle, admiradíssim Vilapou, serà el de la genialitat. Segur.

karbeis ha dit...

Apreciat i admirat mestre Vilapou:

En primer lloc, demano disculpes per no haver trobat temps per una irrupció fins al tercer article del seu... diguem-ne "original" cap de setmana de "turisme industrial". Vostè acaba d'inventar un concepte.
Tinc un amic, de cognom "Ponsa", que ho va deixar tot un agost després de descobrir que hi havia unes illes a Italia anomenades "Ponsianes". I va fer ni més ni menys que el que ha fet vostè: llançar-se a l'aventura. Però a Itàlia...

El felicito, sincerament. Per com n'és de capaç de transmetre emocions.

Evidentment em sumo a l'ateneu blocaire dels amics zincpiritione i perdedor. Sempre i quan en Zinc prometi que a la bona de la Nuria l'escoltarem poca estona, i hi posarem el "pavoreal" del Puma, interpretat per una cobla, si voleu.
Això de que Sir William Temple pagui els terrenys amb la "carte bleue" ho veig més compliacat, doncs(*) abans haurà de trobar feina.

Senyor Vilapou, esperarem la quarta entrega del "Catalunya des del polígon".

(*) Aquesta construcció "doncs" en comptes de "perquè" li dedico a Sir William Temple. Sé que me l'agraïrà.