7.5.06

Viatge a Vilapou (I)

Tot va començar el 20 d'abril quan llegia la premsa digital: Incendi a Vilapou! L'esgarrifança que aquest titular em va produir em va conscienciar que havia de fer alguna cosa. Havia d'anar a descobrir aquestes terres, on eren, còm eren, còm podia ser que un Ajuntament les hagués deixat en estat d'abandonament. Fins i tot vaig pensar que potser en tenia algun dret. Mirant el Google, la majoria de les 12.500 entrades que corresponíen a aquest nom estaven relacionades amb mi mateix. Per tant, i en cas de necessitat, potser en podria reclamar la "propietat". Vaig pensar que alguns dels meus companys lectors em podríen acompanyar com a testimonis davant els representants de la Justícia, en el cas que això fos imprescindible (aquí ho deixo anar).
Anant ara al Google Maps, una altra bona eina, vaig situar aquests paratges desconeguts per mi (escriviu a la casella corresponent: vilapou, spain).
Ahir dissabte vam començar l'expedició. De bon matí érem ja a les carreteres del nostre país. Anàvem ben equipats al no saber quines condicions ens podíem trobar. A mig matí ja vam divisar la darrera indicació: En una "rotonda" (que estrany!) hi havia un indicador: a la dreta, Vilapou, una zona industrial. No negaré que allò de la possible "propietat" em va fer funcionar la meva personal calculadora mental. Uns terrenys d'aquesta mena sempre tenen un valor important i, sobretot, sempre hi ha la possibilitat de la requalificació (en política tot és possible). Però em va tornar a venir al pensament la possible imatge esfereïdora del foc. Els minuts es van fer llargs i intensos fins veure, després d'un rètol on s'ofereixen parcel.les i naus amb acabats de primera qualitat (ostres la calculadora!), un paisatge dur, un edifici mig devorat per les flames. Quina tristor, quin silenci va ocupar aquells inacabables moments. Amb els ulls humitejats teníem al davant aquell Centre de Formació Professional ara en desús, com explicava la nota de premsa. Crec que algun cabell se'm va tornar blanc i tot (no per la cendra, si no per l'impacte emocional). Només em quedava buscar, encara que fos amb l'esforç de les meves mans, si hi havia alguna escala i quin era el seu estat. La recerca va ser una mica llarga però al final la vaig trobar allà, fora de l'edifici cremat. Miraculosament (observeu bé la imatge), no estava ni sucarrimada. És més, jo diria que estava immaculadament neta. Algun d'aquells sentiments contradictoris amb que la nostra cultura ens marcava les consciències es va tornar a remoure dins meu. Semblava que hi havia hagut alguna "protecció" inexplicable vinguda de més enllà de la naturalesa. L'escala s'havia salvat.
(Continuarà)
Publica un comentari a l'entrada