7.5.06

Viatge a Vilapou (I)

Tot va començar el 20 d'abril quan llegia la premsa digital: Incendi a Vilapou! L'esgarrifança que aquest titular em va produir em va conscienciar que havia de fer alguna cosa. Havia d'anar a descobrir aquestes terres, on eren, còm eren, còm podia ser que un Ajuntament les hagués deixat en estat d'abandonament. Fins i tot vaig pensar que potser en tenia algun dret. Mirant el Google, la majoria de les 12.500 entrades que corresponíen a aquest nom estaven relacionades amb mi mateix. Per tant, i en cas de necessitat, potser en podria reclamar la "propietat". Vaig pensar que alguns dels meus companys lectors em podríen acompanyar com a testimonis davant els representants de la Justícia, en el cas que això fos imprescindible (aquí ho deixo anar).
Anant ara al Google Maps, una altra bona eina, vaig situar aquests paratges desconeguts per mi (escriviu a la casella corresponent: vilapou, spain).
Ahir dissabte vam començar l'expedició. De bon matí érem ja a les carreteres del nostre país. Anàvem ben equipats al no saber quines condicions ens podíem trobar. A mig matí ja vam divisar la darrera indicació: En una "rotonda" (que estrany!) hi havia un indicador: a la dreta, Vilapou, una zona industrial. No negaré que allò de la possible "propietat" em va fer funcionar la meva personal calculadora mental. Uns terrenys d'aquesta mena sempre tenen un valor important i, sobretot, sempre hi ha la possibilitat de la requalificació (en política tot és possible). Però em va tornar a venir al pensament la possible imatge esfereïdora del foc. Els minuts es van fer llargs i intensos fins veure, després d'un rètol on s'ofereixen parcel.les i naus amb acabats de primera qualitat (ostres la calculadora!), un paisatge dur, un edifici mig devorat per les flames. Quina tristor, quin silenci va ocupar aquells inacabables moments. Amb els ulls humitejats teníem al davant aquell Centre de Formació Professional ara en desús, com explicava la nota de premsa. Crec que algun cabell se'm va tornar blanc i tot (no per la cendra, si no per l'impacte emocional). Només em quedava buscar, encara que fos amb l'esforç de les meves mans, si hi havia alguna escala i quin era el seu estat. La recerca va ser una mica llarga però al final la vaig trobar allà, fora de l'edifici cremat. Miraculosament (observeu bé la imatge), no estava ni sucarrimada. És més, jo diria que estava immaculadament neta. Algun d'aquells sentiments contradictoris amb que la nostra cultura ens marcava les consciències es va tornar a remoure dins meu. Semblava que hi havia hagut alguna "protecció" inexplicable vinguda de més enllà de la naturalesa. L'escala s'havia salvat.
(Continuarà)

8 comentaris:

llum ha dit...

Ostres! Com s'ho va fer una escala de fusta per mantenir-se "viva" veient l'edifici? Ai, quins misteris!

donot ha dit...

Era una escala màgica!

Zincpiritione ha dit...

Amic, germà i mestre Vilapou: vós sou l'Oracle dels blocaires. Sou el far que ilumina les nostres existències i guia els nostres passos vers un futur millor. Dubto que aquesta mena de treball de camp tingui precedents en la història de la blogosfera. Això no pot quedar aquí!

Proposo que entre tots els blocaires adquirim i restaurem la nau de Vilapou i els seus entorns per instal·lar-hi el millor enfustissat que ha trepitjat mai cap cobla. La blogosfera és diversa i segur que hi trobaríem un arquitecte, un fuster, un paleta, un barman (per animar una mica els descansos d'aquesta "fenya" tan feixuga...). Cadascú podria aportar el seu granet d'arena. Sir Willam, per exemple, podria pagar els terrenys amb la seva Carte Bleue. I servidor es compromet a portar la Núria Feliu el dia de la inauguració.

Tot sigui a fi de lloar el vostre treball i donar-lo a conéixer a les generacions futures. Perquè, amic Vilapou, vós sou el putu amo.

I no ho dubteu. Si l'escala no es va cremar va ser perquè Nostrosenyor (digueu-li Nostrosenyor, digueu-li energia, digueu-li destí) la va salvar perquè sabia que vós anirieu a retratar-la.

Un que fa de músic ha dit...

Osti, això que has fet és molt friki eh! Ben bé que no estas preparat per tenir festa un cap de setmana.

Tot el que és bo s'acaba ;)

perdedor ha dit...

Totalment d'acord amb el senyor Zinc (com sempre, vès...), m'adhereixo a la proposta de convertir el lloc en enfustissat-blocaire-de-primera-categoria. És més, casi que podriem començar una campanya...

vilapou ha dit...

Llum, donot, a mi també em sembla que és un misteri màgic.
Un que fas de músic, ja saps que quan un està acostumat a fer kilòmetres, no se'n pot estar mai.
Zinc, Perdedor, aquella nau es podria convertir en el primer Ateneu Blocaire de la història, m'ho heu fet veure clar.

Antoni des de Sant Pol ha dit...

A veure, estem parlant de muntar una comuna blocaire en aquell indret?
(per cert hi tinc un client a prop, el proper cop que hi vagi aniré a fer un cop d'ull a l'escala, per confirmar si continua allà)

Mery Cherry ha dit...

molt bo Vilapou. Estic esperant amb candeletes el següent capítol!!! I també m'apunto a la proposta de Zinc i al teu Ateneu Blocaire. L'escala, evidentment, l'hauríem de col·locar en una vitrina només entrar al local