23.7.07

Atrapats

En aquesta societat en la que vivim, cada vegada més tenim la sensació de sentir-nos atrapats, en el sentit aquell que posa el diccionari: "estar en mala situació, en perill de pèrdua total". Sona dràstic això de perill de pèrdua total, però en alguns moments tots ens hi hem trobat així.
Vaig reflexionar sobre el tema quan vaig veure aquesta parella de la foto. Analitzem-la.
Una escala de tres trams que sembla que ens porta a dalt d'un edifici, a la teulada o a alguna mena de superfície de pas. Però si ens hi fixem bé, a la part final hi falten esglaons. Què deu passar?
Probablement per això s'han quedat aturats a la meitat. Estan pensatius, parlant pel mòbil (faltaria més!) i, m'hi jugaria algun pèsol, demanat ajuda.
Jo els veig atrapats, atrapats enmig de la ciutat (o no), sense poder pujar més enllà (per què no s'arrisquen una mica?), però sense tenir clar de tornar a baixar, de tornar a l'inici...
Sembla una escena preparada, però no ho és.
És un reflex de la vida mateixa. Mireu el terra...
Va passar molta estona i quan vaig tornar a passar per allà, encara hi eren. Ara ja no parlaven pel mòbil, ja no parlaven entre ells. Estaven quiets, amb la mirada perduda, buscant qui sap què, quina solució, quin camí...

3 comentaris:

Zincpiritione ha dit...

Vès que no s'hagin quedat també sense llum (o fluid elèctric, com diuen a la tevetrés), i estiguin trucant als bombers perquè els rescatin...

Modgi ha dit...

He arribat a aquest blog via zincpiritione i haig d'admetre que no l'entenc en absolut. Tot així estic en condicions d'exclamar: m'agrades Vilapou!

Tanmateix, el que encara entenc menys és com és que no hi ha cap post dedicat a les anxoves de l'escala.

vilapou ha dit...

De fet, Zinc, jo els veig preocupats. Segur que hi ha relació amb "això" de Barcelona.
Modgi, gràcies per la franquesa. És que parlar de l'Escala, així, en majúscules, em fa molt de respecte, però algun dia m'hi atreviré.