29.10.07

Retorn a Vilapou (II)

Un dels motius, si no el principal, que em va moure en el seu moment a "descobrir" Vilapou va ser la notícia d'un incendi que hi havia hagut. I allà hi vaig trobar una nau mig cremada, mig abandonada, però amb el seu encant i ... la seva escala. I entre l'un i l'altre va començar a sortir la idea, o el somni, que allò podria esdevinir algun dia un Ateneu, un Ateneu Blocaire, o, i perdó per la immodèstia, l'Ateneu Blocaire Vilapou (ABV, ja!).
Per això aquest dia que hi vaig tornar, i després de veure les plaques dels carrers, vaig decidir baixar l'escala que m'obria el pas davant meu i acostar-m'hi.
La sensació va tornar a ser d'emoció, per què negar-ho. Mentres, la Sra. Vilapou es quedava al costat del cotxe i em deixava fer el retrobament a mi sol. Una lleugera llàgrima va relliscar per la meva galta esquerra...
La nau continua estant com estava, o pitjor, suposo que és la voluntat del seu propietari, un tal Sr. Ajuntament, em sona que es diu, ves quin nom.
Aquella escala que hi havia el primer moment ja no hi era, però a mi ara em va semblar trobar-ne una enmig de l'estructura. Ves a saber, potser només era això, una part de l'estructura...
Al darrera meu em seguien dos vailets. Bé, la veritat és que els dos xicotets, que anaven jugant amb una bicicleta i em miraven de refiló, el que feien era "controlar-me". Jo vaig seguir amb la meva, observant tots aquells vidres trencats, mobles estavellats i runes apilades.
Vaig pensar que potser algun dia ells podríen gaudir d'un Ateneu com cal, però després de repassa-los de dalt a baix, em va semblar que encara queda molta feina per fer.
Res, coses meves...
Publica un comentari a l'entrada