25.11.07

Estressant l'ordinador

Els ordinadors ténen aquella virtut que fa que de vegades, o quasi sempre, s'assemblin als humans. Fan el que els sembla bé quan els ve bé. Però tot dissimulant. Sembla o, millor dit, et fan creure que obeeixen les teves ordres. S'engeguen, obren els programes, van d'una pantalla a una altra, segueixen les consignes que els dones, però... sempre hi ha aquell però.
Cada dos per tres et recorden que van al teu costat, al teu pas, però no seguint un camí totalment paral.lel al teu. Quan tu et comences a despreocupar d'ells, et donen aquell copet, aquell clatellot, et llencen aquell avís que et torna a posar els peus a terra: ets tu qui depèn d'ells, no ells de tu!
I aleshores surt aquell imprevist, es descontrola aquella icona, es repeteix aquell missatge, i comences a patir.
Portar l'ordinador a "reparar" seria assimilable a anar al pediatra o...no, no, al psiquiatra. No saps per on van els trets, no entens què pretén dir el "metge". Parla de tu, del teu malalt, però no acabes d'assimilar res. Estan parlant amb tu?
I sempre hi ha aquell altre, l'especialista, l'informàtic que li diuen. És allò més semblant a un autista que t'has tirat mai a la cara, sense saber com és realment un autista...
Parla, balbuceja frases inconnexes que no ténen cap mena d'estructura. Són monosílabs seguits, impossibles d'escriure com una oració simple.
I al final tot és miraculós i l'ordinador esta bé. Però hauria de passar la nit allà, o, si vols, te'l pots emportar, sempre que et comprometis, per prescripció facultativa és clar, a que estigui tota la nit engegat i connectat a un joc (quak, querk, quake?)... per estressar-lo. Sí, sí, l'ordinador necessita ser estressat! A veure com passa la nit.
L'endemà ell, ell i tu, és clar, heu superat la prova d'estrès...
Publica un comentari a l'entrada