8.6.07

Era Corpus

(*)
Fa ja més d'una hora que s'ha acabat el dijous i encara estic pensant com és que no he escrit res ni sobre el Corpus, ni sobre la Patum, ni sobre l'ou com balla, ni sobre Sant Robert. Jo que soc un amant seguidor del calendari i del santoral. Res de res.
I el cas és que el tema m'ha agafat a contrapeu, despistat.
La data de Corpus és d'aquelles que acostumo a tenir present, i no per res especial, però suposo que és aquell encant dels dies que no se celebren directament però que ténen la seva història i la seva importància.
I, evidentment em tocava recordar les meves poques Patums. Després de la primera vaig dir que aquella gent no estava gaire bé del cap, que no era normal apilonar tanta carn i tant de foc en una plaça tancada, cap a quin centre es dirigien milers d'ulls entre el fum, tot esperant veure'n el resultat final, i trobar-ne el vencedor.
Però des del mig d'aquella plaça, tot aquest espectacle, barrejat amb una música engrescadora, el soroll de les explosions de la pólvora, la foscor, la llum del foc, l'olor, els cossos apretats i forçats, es tornava quasi addictiu. Després de la primera vegada ja res és igual.
Hi vaig anar-hi dos o tres anys i després no hi vaig tornar fins al cap de deu o dotze. Les sensacions primeres es repetiren. Res és igual després d'haver entrat al salt dels Plens.
D'alguna manera necessitava recordar les meves Patums. Qui sap si hi tornaré ja? Per mirar-les des de dalt de la plaça, evidentment.
Algú es preguntarà què hi té a veure aquesta escala amb Berga, amb la Patum o amb el Corpus. Doncs absolutament res de res, però ni de lluny. Tant lluny com Dinamarca. I és que aquesta era l'escala que havia previst posar avui, però al final tot s'ha complicat i barrejat. És la Patum, el foc, el soroll, la pólvora, la dança, el ball...En un altre moment ja parlaré d'on ha sortit.
(*)(Si llegiu aquest post amb la pàgina de La Patum oberta (després de clicar el corresponent idioma), tindreu la música de fons corresponent).

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Sr. Vilapou, sempre m'ha encuriosit com els catalans hem transformat les festes religioses en manifestacions de cultura pagana, i fins i tot, en sàtira de la pròpia religió.
És el cas de Corpus i la Patum o "l'ou com balla", però també el del Nadal i fer cagar un tió, o de tenir una muntanya santa i posar-li noms als seus pics com "Cavall(carall) Bernat" o la " Panxa del Bisbe".
És aquets doble joc de: "Crec però fins a cert punt", que ens ha allunyat de la religió com a cosa màgica per a fer-la més humanista.
Em sembla que era el Bisbe Torras i Bages que deia que Catalunya serà cristiana o no serà. Igualment, l'Església o és catalana o no serà.

vilapou ha dit...

Ressalat, la localització de la majoria de grans festes religioses es correspon amb moments importants de la vida popular (les collites, els canvis d'estació,...) segons diuen, i suposo que és per això que el poble tendeix més a celebrar la part lúdica que a mantenir el cerimonial més espiritual i minoritari. Suposo també que n'hem de treure coses positives d'això i no sé si l'Església ho té massa present.
En quant a la catalanitat de la nostra església, segur que vostè hi entén més que jo, em sembla que el "poder central" és molt dur ("si cabe").

Anònim ha dit...

Aquest fet el trobo del tot positiu, ja que denota que els catalans, individualment i com a societat, sempre hem tingut un cert aire crític amb el missatge "oficialista", i això s'ha reflectit en les nostres tradicions.
Per exemple, l'església catalana del cardenal Jubany i dels bisbes Deig, Guix, Camprodon... tenia una altra sintonia amb la gent que no l'actual. I en el cas de Calella, tindriem l'exemple d'en Joan Mollerussa.