Hi ha una opinió bastant generalitzada que considera que les escales estan fetes, bàsicament, per pujar. És a dir, que el fet de baixar és sempre una conseqüència; que no es pot baixar sense que prèviament ens haguem desplaçat cap a dalt. Així, si ens hi fixem bé, veurem que no es comença mai res baixant. Ni que visquis al cap de munt d'una muntanya i habitis a sota la teulada, el fet de començar el dia baixant escales i camins, no és si no la conseqüència directa d'una pujada anterior.
Es podria dir que un sòtan n'és l'excepció d'aquesta teoria, però tampoc seria el cas. No té cap sentit construir un indret en un nivell inferior per no haver-ne de sortir pujant. Bé, excepte un sol cas, en el que la baixada ja no té retorn.
La imatge d'avui, però, m'ha fet rumiar (1.Pensar, considerar lentament i amb atenció, segons el diccionari, i 2.Remugar). Hi veig tres trams d'escala, que estan menys desgastats segons els anem pujant. La vida ja ho té això. Ens costa anar conquerint els nivells superiors.
Però una cosa m'ha deixat intranquil, quan m'hi he fixat bé. Hi ha un petit rètol que diu: "FI", a baix de tot, precisament.
És estrany, oi?
4 comentaris:
Tu si que ets estrany...
ets un barrufet únic vilapou
"t'ho dic amb carinyu"
Ostres aquesta foto és molt bona! I, el text també!
FA COM COSA! Fa pensar! I, jo avui en tinc tan poques ganes!
Mestre, em sembla que us està afectant la calor. M'heu fet marejar.
P.S. Ferros Iluro s'està convertint en un monopoli del món maresmenc de l'encofrat.
Gran Barrufet, gràcies pel "carinyu", però una mica "raru" si que ho sóc.
Srta. Tarambana, sí que està bé la foto, oi? Pel texte no es preocupi, tampoc cal.
Puji, és el canvi climàtic de cada dia ;-)
(Així que Ferros Iluro, eh?)
Publica un comentari a l'entrada