29.6.07

Déu n'hi do!

Aquest matí, la Sra. Vilapou i un servidor hem sortit de casa cap a tres quarts de vuit per anar cap a la feina. Ho fem en cotxe, que normalment està aparcat a la vora de casa. Avui ens hem trobat amb una parella de coneguts que a aquella hora havíen anat a passejar el gos i que també estaven ja a punt d'agafar el seu cotxe.
El primer comentari que se m'ha acudit era més o menys:
-Ja se'n necessiten de ganes per llevar-te (jo soc de llevar-me, no d'aixecar-me) abans de les 7 del matí per passejar el p... gos, però allà cadascú.
El cas és que a continuació han passat pel nostre costat i amb la finestreta abaixada han dit:
-Bon dia. Adeussiau...
I, a continuació ella, la del gos, ha afegit, entre somrient i suspirant:
-Déu n'hi do...
No me n'he pogut estar i tot seguit li he comentat a la meva senyora:
-Déu n'hi do ... què?
M'he mirat a mi mateix, camisa verda amb unes ratlles prou discretes, texans no estripats, sabates negres, una cartera també negra penjada a l'espatlla... Déu n'hi do...què?
A continuació m'he mirat a la meva esposa, tan correcta ella, he suspirat, i he dit:
-Déu n'hi do ... què?
Era potser l'hora? No faig cara d'anar a treballar a les 8 del matí?
No fem bona parella, després de tants anys? Pobre d'algú que faci aquest comentari...
Ja sé que no estic en el millor pes, però "estoy en ello" i no crec que ara per ara n'hi hagi com per dir "déu n'hi do".
Quina manera de comencar el dia! Déu n'hi do!
I, per cert, ara que m'hi fixo, què me'n dieu d'aquesta escala?
-Déu n'hi do, oi?
Publica un comentari a l'entrada