2.6.07

L'Aplec

Un diumenge d'aquests de primavera estava jo, entre sardana i sardana d'un aplec, passejant una mica, que és el que es fa durant la mitja horeta que pots tenir entre sardana i sardana (repetició necessària). En això estava, com deia, quan vaig veure un cartell de propaganda d'un altre aplec, però no d'un aplec qualsevol sinó de l'Aplec de Calella, l'Aplec Pairal de Catalunya, com se l'anomena.
Però he de confessar que el que em va cridar l'atenció no va ser el nom de la ciutat (sí, ciutat), amb la que tinc un emotiu vincle d'unió, sinó que em vaig dir:
-Goita (sí, goita), una escala.
La meva ment, una mica esbiaixada ja, cap a aquelles formes i imatges, va veure en aquella "A" majestuosa una escala posada de costat.
Vaig tornar però, ràpidament a la realitat i em vaig dir:
-Què dius ara? Si és una pila de botes (sí, botes) de vi, vistes també de costat (o del davant?).
I vaig fer esforços per baixar al món dels humans d'una vegada. I vaig recordar que havia dormit poc. I em vaig fixar que feia sol, molt de sol, i no portava gorra (bé, sí, a aquella hora ja començava "a portar gorra").
I vaig decidir que tot allò que estava allà imprès era voluntat del dissenyador i que ell sabria si volia que ens vingués al cap una escala, unes botes de vi, una A d'aplec o tot era, senzillament, un joc cromàtic.
Això sí, vaig pensar que l'Aplec de Calella se celebraria amb gran èxit de públic i envoltat de gran qualitat musical i interpretativa. (Veieu aquí el programa i ja m'ho sabreu dir).
Us deixo també una escala escala, la que haureu de pujar abans d'arribar al Pati de l'Os i després d'haver pagat la corresponent entrada, que això de fer-s'ho pagar sí que ho ténen els de Calella. I ben fet que fan!

2 comentaris:

Ressalat ha dit...

Eii Vilapou, no se si tens "bolo" o ens hi podrem veure. Aquest any tinc ganes d'anar-hi, ja que entre l'orquestra primer, i l'Hospital després, fa anys que no hi puc fer cap.
Ja se que queda una mica "si bemoll" reconeixe-ho, però tocar Record de Calella de conjunt a l'aplec és una d'aquelles coses especials que recordes al cap dels anys.
I és que amb el temps, oblides, per exemple, les dues hores que havies d'esperar entre sardana i sardana, i en canvi, et quedes amb el record d'aquell mar de gent ballant que es veia des del peu de les escales de l'enterimat, que és on ens posàvem els contrabaixistes, perquè no hi caviem.
Salut.

vilapou ha dit...

Ressalat, ets músic i ... de cobla?
No sé si m'hi podré arribar aquest cap de setmana però com que sé que hi puc trobar moltes escales i molts músics, intentaré fer un esforç.
Jo també hi he tocat el "Record de Calella" a l'Aplec. Quins records...