El final de l'escala

Hi ha una opinió bastant generalitzada que considera que les escales estan fetes, bàsicament, per pujar. És a dir, que el fet de baixar és sempre una conseqüència; que no es pot baixar sense que prèviament ens haguem desplaçat cap a dalt. Així, si ens hi fixem bé, veurem que no es comença mai res baixant. Ni que visquis al cap de munt d'una muntanya i habitis a sota la teulada, el fet de començar el dia baixant escales i camins, no és si no la conseqüència directa d'una pujada anterior.
Es podria dir que un sòtan n'és l'excepció d'aquesta teoria, però tampoc seria el cas. No té cap sentit construir un indret en un nivell inferior per no haver-ne de sortir pujant. Bé, excepte un sol cas, en el que la baixada ja no té retorn.
La imatge d'avui, però, m'ha fet rumiar (1.Pensar, considerar lentament i amb atenció, segons el diccionari, i 2.Remugar). Hi veig tres trams d'escala, que estan menys desgastats segons els anem pujant. La vida ja ho té això. Ens costa anar conquerint els nivells superiors.
Però una cosa m'ha deixat intranquil, quan m'hi he fixat bé. Hi ha un petit rètol que diu: "FI", a baix de tot, precisament.
És estrany, oi?