Una fixació que tinc cada any per aquestes (variables) dates és la de pensar si realment són de recolliment i reflexió, o tot només és una dita clàssica i repetitiva...
De fet, la resposta ja la tinc clara, però vulgui o no, acabo veient per la televisió tota aquella gentada participant a les processons, emocionats, plorosos, transportats...
I no puc deixar de pensar que el dia abans, la gran majoria feia la seva vida normal, sense pensar en res massa transcendental, sense acostar-se a una església, fent anar el nom de Déu amunt i avall com si fos un paper arrugat...
I demà?
Però això sí, avui només em parlen de la fe...
3 comentaris:
És una gran reflexió. La majoria de devots que surten al carrer aquests dies deuen ser com tu dius. Altres malalts són hiper-religiosos tot l'any, i aquestes dates són el súmum. Per la resta de mortals, son uns dies de descans, que, carai, que bé que es posen!
Tot això que veieu és falsedat. L'única fe autèntica és la fe en Sant Pancari.
Xexu, i tant costaria que tothom estés al seu lloc?
Ah, Puji, Sant Pancari ens conservi la vista... entre altres coses, és clar...
Publica un comentari a l'entrada