4.3.08

Trist final

Me la vaig trobar una tarda de dissabte que anava passejant per un poble d'aquells de Girona que et conviden a caminar. Jo no en soc gaire de caminar, però quan ho faig ho disfruto.
I ella era allà, a sota la porta metàl.lica plena de pols. Segur que tota la setmana havia estant fent la seva feina, patint-la, quasi diria jo.
Me la vaig imaginar de jove, acabada d'estrenar. Quin goig devia fer. I, ves a saber, potser alguna època havia servit als músics perquè pugessin a algun enfustissat.
Qui deu recordar ara el seu passat?
El temps (ese hijo de puta, que deia aquell), no perdona...
Publica un comentari a l'entrada