6.5.07

La soledat del contrabaixista

He comentat més d'una vegada que la personalitat del contrabaixista (dins la formació de la cobla) em resulta entranyable, si més no més que la resta.
És una mica diferent, una mica diferent en tot.
Només cal començar veient que un instrument de corda està en mig d'un grup de vent (salvem l'excepció del tamborí, només faltaria). Però la principal característica és aquella personalitat, aquell volum, vaja, que marca el primer contrast amb els demés.
Sempre dret, amb unes alçades més o menys aparellades entre el músic i l'instrument, se'l prèn com a referència quan s'entra en una plaça on hi toquen sardanes. És una mica aquell campanar que divises quan ja arribes a un poblet amagat darrera mil revolts.
A més, mai queda clar si toca a la filera del darrera o al davant, encara que m'inclino per considerar-lo de l'entremig, de terra de ningú.
Musicalment, porta el ritme, des de sota, greu, constant, a vegades imperceptible però imprescindible (mira, un rodolí).
Si mai us fixeu amb aquest personatge una mica detingudament el veureu una mica distant, al seu aire, amb altres preocupacions que els demés, en altres núvols diria jo. (Faig un parèntesi perquè he constatat que tot això també es pot observar amb els baixistes (elèctrics); normalment se'ls pot distingir només mirant la fotografia de la banda. Proveu-ho).
Els que som una mica diferents "a la resta del món" tenim tendència a que ens agradi allò que se surt una mica (o dues) de la normalitat. Probablement és per això que tinc aquesta atracció-admiració pel contrabaixista... i la seva soledat.
Publica un comentari a l'entrada