6.5.07

La soledat del contrabaixista

He comentat més d'una vegada que la personalitat del contrabaixista (dins la formació de la cobla) em resulta entranyable, si més no més que la resta.
És una mica diferent, una mica diferent en tot.
Només cal començar veient que un instrument de corda està en mig d'un grup de vent (salvem l'excepció del tamborí, només faltaria). Però la principal característica és aquella personalitat, aquell volum, vaja, que marca el primer contrast amb els demés.
Sempre dret, amb unes alçades més o menys aparellades entre el músic i l'instrument, se'l prèn com a referència quan s'entra en una plaça on hi toquen sardanes. És una mica aquell campanar que divises quan ja arribes a un poblet amagat darrera mil revolts.
A més, mai queda clar si toca a la filera del darrera o al davant, encara que m'inclino per considerar-lo de l'entremig, de terra de ningú.
Musicalment, porta el ritme, des de sota, greu, constant, a vegades imperceptible però imprescindible (mira, un rodolí).
Si mai us fixeu amb aquest personatge una mica detingudament el veureu una mica distant, al seu aire, amb altres preocupacions que els demés, en altres núvols diria jo. (Faig un parèntesi perquè he constatat que tot això també es pot observar amb els baixistes (elèctrics); normalment se'ls pot distingir només mirant la fotografia de la banda. Proveu-ho).
Els que som una mica diferents "a la resta del món" tenim tendència a que ens agradi allò que se surt una mica (o dues) de la normalitat. Probablement és per això que tinc aquesta atracció-admiració pel contrabaixista... i la seva soledat.

6 comentaris:

Candela ha dit...

Això dels baixistes (elèctrics) sí que ho he comprovat. A mi em flipen! Sempre m'atreuen molt més que la resta per misteriosos.

A l'escala aquesta, potser que li passem el motxo.

vilapou ha dit...

Candela, amb aquesta definició, ara em tocaria dir que soc baixista, però....no ho puc dir.
I teniu raó, a la majoria d'escenaris i d'escales els convindria una bona neteja.

Anònim ha dit...

Totalment d'acord. És més, fa temps vaig escriure un post sobre els baixistes on acabem dient si fa no fa el mateix. Van a a la seva bola, sembla que no hi siguin però sense el baix, la cosa no funciona!

Anònim ha dit...

Fa poques setmanes vaig tenir l'oportunitat d'escoltar una sardana sense Contrabaix, i s'ha de dir que el Contrabaix és un instrument que fa la feina d'amagat (i la fa molt bé), i quan no hi és, es nota.

vilapou ha dit...

Zokaar, una sardana sense contrabaix?! Això és com un ou sense sal o un jardí sense flors...

Anònim ha dit...

El dia que el contrabaixista s'oblida de fer el cop final, tota la cobla i la part del públic que duia el sonotone engegat es miren extranyats sense saber realment, què és el que ha passat.
Aquesta és la prova de que sembla que no hi sigui, però el dia que falta la cosa no funciona.