Per països

Hi ha un esport molt extès que consisteix en enviar i reenviar correus amb powerpoints originals. La cosa consisteix, en primer lloc, en rebre un d'aquests correus d'un amic, conegut o relació de feina. Això vol dir que la majoria d'aquests correus s'obren en horari laboral? Nooo, però deixem-ho que això ja és un altre tema.

La segona característica principal és que es tracta d'un correu ple d'adreces. La gent, la majoria, no té cap cura en esborrar les línies i línies plenes de noms i adreces de correu de tots els que els han rebut, enviat i reenviat. Des d'aquí una crida a que es perdin uns segons en esborrar tot allò que no interessa. Gràcies.

El terecr pas és llegir el correu o, millor dit, mirar corrent el powerpoint en qüestió.

I quart pas i definitiu, córrer, sempre córrer, a reenviar-ho a tota aquella llista d'amics, coneguts i relacions laborals que tenim ja memoritzada per seguir la cadena.

Bé, avui n'he rebut un, perdó tres, però un d'aquests anava de fotos originals i representatives de diversos països. Així sortia una imatge del Japó plena de gent, d'Espanya i toros, de França i la seva saviesa, de Hawai, d'Austràlia, etc.

La darrera era aquesta dels Estats Units. Escales mecàniques per pujar al gimnàs. Sense comentaris.

PD:Si algú vol que li envïi, i així anem seguint la cadena, només cal que m'ho digui.

Serveis

Abans de començar a escriure em mirava aquesta foto. Hi ha dies que ja tinc clar de què "parlaré" i aleshores busco alguna imatge que hi lligui, però d'altres, és a l'inrevés. Trobo una escala i alguna cosa em ve al cap.
Aquesta d'avui és d'aquelles que dius:
-Mira, d'aquí segur que sortirà algun tema.
I primer m'he fixat en aquella porta que hi diu: Serveis.
Sempre m'ha fet gràcia això dels "serveis". Qui o què fa (un) servei a qui o què? Quin és l'origen d'aquesta expressió? Anem al servei, diem. I...?
M'ha semblat que em podia embolicar massa.
Després m'he adonat que hi havia una altra porta al costat sense rètol. Potser són els vestidors del camp... Això em donaria peu a parlar del que hi pot haver sota d'un forat d'escala. Perquè les graderies no són més que una escala d'una amplada impressionant i que ténen la utilitat de deixar-nos apuntalar el cul als esglaons, i això fa que a sota hi quedi un espai utilitzable força important. És una manera de veure-ho, no?
També m'ha semblat un tema embolicat (o embolicable).
Aleshores m'hedit que podia parlar de l'escala en concret que es veu a l'esquerra i que dóna entrada a la graderia. A totes les graderies hi ha una escala lateral com a mínim que acostuma a mantenir una proporció de dos esglaons per cada filera de seients. Proporció justa.
Al final he decidit que entre tot ja n'havia parlat prou de la foto.
Apa doncs!

Brasil, Brasil

Hi ha un tema que de vegades sembla recurrent, en aquest món dels blogs, i que realment ho és. Bé, de fet n'hi ha dos: com s'ha arribat aquí, a partir del Google, seria el primer i, des d'on ens han observat, el segon.
Molts blocaires hem caigut en aquests temes i la veritat és que poden arribar a ser apassionants. El que faré avui és un "remix" dels dos. Com van arribar a Can Vilapou i des d'on.
L'altre dia vaig observar que tenia unes quantes visites des d'una mateixa pàgina anomenada "Antena Paranoica". El nom, en principi, no em va emocionar gaire, però la meva obligació era investigar una mica més. Vaig trobar un petit escrit del dia 12 de fevereiro.
Ara sí: Emoció, emoció, emoció!!!
Algú, el de l'antena paranoica, havia descobert el meu blog i, no només li havia fet certa gràcia, si no que en feia una petita ressenya.
Això es traduïa, a més, en un bon nombre de visites del mateix Brasil. Brasil, na-na-na-na-na-na-na-naaaa...
Només em queda donar les gràcies al nou amic, company i col.lega, i fer un petit homenatge al seu país amb aquesta escala tan característica. La del Crist Redentor, a la muntanya del Corcovado, a Rio de Janeiro.

El Girona m'enamora

Ahir al vespre tornava d'assaig escoltant la ràdio del cotxe. Sonava el programa "Tot gira" a aquella hora. Bé la veritat és que sona tota la tarda i la veritat també és que, i ho sento, però no m'agrada com sona la veu del seu conductor, però això són coses de gustos...
En un moment donat van connectar amb el partit Akasvayu Girona-Winterthur Barça, just en els instants finals. El partit va acabar i van seguir fent la crònica. Els tres (músics) ocupants del cotxe ens vam "mirar" de cop i vam dir: Estan tocant una sardana? En un camp d'esports?
Doncs sí!!!

Aneu-la escoltant si us plau.
El cas és que al final del partit havien posat la sardana "Girona m'enamora" de Ricard Viladesau. Segur que això fa molt de temps que ho fan, anys, segur, però jo (que no sóc gironí) no ho sabia. El motiu de la sardana, el títol mateix, és totalment escaient per posar en un context on hi ha molta gent seguint un nom, en aquest cas Girona. Per tant, què hi ha d'especial que la música escollida sigui una sardana? Quina importància té, si el lema és: Girona m'enamora?

Doncs com que un servidor és músic, i de cobla, sap que la nostra música no és precisament la que fa saltar d'alegria i d'emoció a la majoria de gent i, sobretot, a la majoria de gent jove.

Qui no ha dit alguna vegada, si ha d'acompanyar a un foraster a donar una volta: I on el puc portar ara, jo? No el portaré pas a sentir sardanes? I al final se l'acaba portant a veure qualsevol espectacle intercultural amb molta música caribenya, africana o andina...

Res a criticar, però quina vergonya ens fa la "nostra"? O és que no la volem considerar representativa?

Jo estic a punt de començar una campanya "per un referèndum sobre la nostra música representativa". Volem que sigui la sardana? Ens fa res que ho sigui (que ho és)?

I si el referèndum, al ser secret, surt que NO, doncs, quin pes ens haurem tret del damunt!

Bé, el cas és que estic molt content que un club de bàsquet posi cada dia de partit, davant d'uns milers de persones i a un volum elevat, una sardana sonant als altaveus del seu pavelló.

I suposo que no només la posen quan perden, no?

S'ha acabat el Nadal

Ara sí que d'una p... vegada dono per acabat, tancat, finiquitat i el que vulgueu més, el Nadal. Sóm a la Quaresma, finals de febrer, la primavera a quatre passes, els músics ja hem canviat de temporada, però sí, al final sí, al final el darrer (suposo, espero i desitjo) Pare Noël que estava despistat a dalt d'un balcó, ha (quasi) desaparegut.

La veritat és que hi segueix al balcó, però sembla (em sembla a mi) que l'home ja no pot més. Probablement les pluges del cap de setmana passat el van deixar per "l'arrastre".

Ho sento molt (o no), però la cosa ja passava de taca d'oli.

Benvolgut senyor, torni cap al Nord, i l'hivern que ve, per mi, no cal que torni. Bon vent i barca nova.

Feliç Any Nou a tothom!!!

Un post per a una cançó

Hi ha vegades que escrius un post, o encara l'estàs pensant, i hi vols posar una música, una cançó, una banda sonora. Segons com, et ve desseguida, però segons com no hi ha manera de trobar-la.
Ara, a mi m'ha passat el contrari. Fa dies que tinc una cançó i em faltava el post.
La cançó la vaig retrobar un dia que estava buscant una veu que s'assemblés a una que vaig sentir en una actuació que vaig anar. Era una veu trencada, melàncòlica, entre trista i estripada, d'aquelles que surten de dins, de coll avall. Em va venir al cap aquesta d'en Gato Pérez.

No és el Gato "rumbero", festiu, és l'intimista, el "romàntic", el dels records. És l'altre Gato. És el que podeu trobar en racons d'aquella Barcelona del Zeleste, la laietana, l'enyorada...
Al final, no s'assemblen en res la veu d'en Gorka amb la del Gato Pérez, però és igual, una cosa em va portar a l'altra.
I un record per acabar. El Gato Pérez anava sempre amb aquell barret tan característic seu. Un dia vaig anar a un concert. Era estiu i l'home havia acabat el del dia anterior en un estat una mica "lamentable". El cas és que anava amb el cap descobert. Va acabar actuant amb el barret que portava jo. Quin honor!

Preparant la temporada

Demà s'acaba el Carnaval. Potser tocaria parlar-ne precisament demà, però prefereixo fer-ho avui, més que res per lligar-ho amb el que estava pensant aquest matí.
El final del Carnaval és el que marca el final de temporada dels músics. És més divertit que l'any fiscal o el natural, que sempre s'acaben el mateix dia. Els músics tanquem temporada el dimecres de cendra o el dia de l'enterrament de la sardina, com vulgueu, un dia que canvia de data cada any (segons la lluna, no ens enganyem).
Això voldrà dir que a partir de dijous, s'hauran fet els canvis de músics, els "fitxatges" vaja. Els nous cracks ja podran saltar a la pista amb els instruments preparats.
Comença la temporada 2007-2008!!
Fins ara ens hem estat preparant, concentrats, entrenant (assajant) fort. Els balladors també deuen estar fent la seva, de preparació, els seus estiraments, comprant litres de liniments per estar en forma. Arriben ja els primers aplecs.
Personalment, jo m'he repassat les escales dels enfustissats que tinc a l'arxiu, les he cuidat, igual que la càmera de fotos. Tot està a punt. Tenim feina a fer aquesta temporada.
Hauran modernitzat els escenaris? Hi haurà escales noves? Tindran baranes?
A partir de dijous, temporada nova. Amb sorpreses?

Sant Gabí

Aquest matí, com cada dia, quan he arribat a la cuina amb mig ull obert i l'altre mig tampoc, he mirat el meu calendari de capçalera: 19 de febrer, Sant Gabí.
El primer que m'ha vingut al cap ha sigut, evidentment, la imatge d'en Gabí Dieg (per molts anys!) i això ha fet que m'interessés també per la vida del sant que li cedeix el nom de pila.
Més tard ja i amb els dos ulls quasi oberts he fet el que acostumo en aquests casos, anar a consultar a ca la Montse Google, a la que no sé si ja coneixíeu i que tampoc sé si té res a veure amb la cosina Montse (coses meves).
El cas és que sobre Sant Gabí he trobat dues coses prou interesants. La primera és que és una òptica molt important, i l'altra és que el Sant en qüestió era pare de Santa Susanna, cosa que com a maresmenc m'omple de joia.
Sobre la vida de Sant Gabí només dir-ne un tòpic, que va ser martiritzat i decapitat. Coses de la feina.
Ja només em quedava trobar una imatge d'en Gabino Diego en una escala i tindria la feina completa. He seguit treballant amb la Montse, he posat "Gabino Diego" i he clicat a "Imatges". Quin èxit!, la primera imatge que m'ha donat ja ha sigut la d'en G.D. en una escala. Us la deixo aquí.
Oi que està una mica canviat el noi?

He de baixar i em mullo

Eiii, que he de baixar de l'escenari! Que està plovent i em mullo! Que se'm mulla l'instrument! L'instrument musical, s'entén.

I ara hi ha hagut un savi que ha agafat l'escala i l'ha fotut allà, al racó. És que té més drets ella que jo?

Jo sóc el primer defensor de les escales, em sembla que ho estic demostrant amb escreix, però no cal que a la que comenci a ploure, les posem a elles a sota cobert i els músics que s'espavilin. Entre poc i massa, home ja!

Reunió de veins

Aquest post serà ràpid, senzill i una mica d'alliberament personal.
Aquesta tarda he anat a una reunió de veins. L'acta que jo en faig es resumiria en dir que a l'hora de començar hi era jo sol, i al cap de deu minuts érem tres, per la qual cosa he hagut de sentir el mateix tres vegades. Tres (de set) i ben avinguts. Com que unes obres que hi havia pendents ja es van fer aquest any, ara no s'ha de fer res (especial). Mantenim la quota, deixem passar l'any i a veure si no es desperta cap veí amb algun ciri trencat.
Ja sé que molta gent en té algun de veí insuportable, però si us plau, no l'envieu a la meva comunitat.
Apa, fins a la reunió de l'any que ve.

Però què fa aquest aquí?

Puc prometre i prometo que aquesta foto és d'avui mateix. Avui, 16 de febrer de 2007, any del Senyor.
Es pot saber què fa el Pare Noël aquest en plè mes de febrer penjat d'un balcó i pujant i baixant escaletes?
És que no se n'ha adonat que els ametllers ja floreixen? Que la Candelera ja ha passat? Que som al cap de setmana de Carnestoltes? És que ningú li ha recordat que els rens ja hauríen d'haver hivernat? I a més, d'aquí quatre dies es fotrà de calor amb aquesta vestimenta. Perquè si espera aquelles "tumentes" que anuncien els de TV3 cada setmana va llest. I si espera que nevi, encara més.
Faré com aquell que no ha vist res, però si d'aquí una setmana encara està penjat fent tonteries no responc de les conseqüències. He avisat.
I una mica de Jazz
Per canviar de tema i disfrutar d'allò més, us recomano passar per Calella (Maresme) a qualsevol actuació del Cafè Jazz 2007. Totes, però totes, valen la pena.

Rodríguez I...barra

A casa s'engega la ràdio just al moment d'obrir els ulls. No queda mai clar qui és primer, però qui realment funciona amb consciència primer és ella, la ràdio. Això fa que vagi passant el temps i es vagin sentint coses que volen semblar notícies o peces musicals, encara que moltes vegades un no ho acabi d'assimilar del tot.
En això estava aquest matí quan he sentit la veu del Sr. Rodríguez Ibarra. Explicava que té un conegut que va estar a punt d'entrar al túnel de Vielha quan hi va haver l'esfondrament de l'altre dia. Des d'aquí la meva solidaritat amb el Sr. amic o conegut, més que res per l'ensurt que va tenir (no sé si anava acompanyat).
Deia després en Rodríguez I. que no volia ser crític per l'accident si no pel que li havia passat després a l'amic en qüestió.
Resulta que l'home va posar la ràdio del cotxe per veure què passava i totes, totes, totes les emissores "parlaven" en català, per la qual cosa, pobre, va quedar corprès, esmaperdut i acollonit...
Bé, com que un servidor és de ciències, he volgut fer la constatació empírica del que "critica" o constata el Sr. R. Ibarra.
M'he assegut al cotxe, no he anat al túnel de Vielha (fet que potser desvirtua un xic l'experiment), he engegat la ràdio i he començat a passar emissores.
Els resultats han sigut (amb un error de +/- 2,356) els següents:
Un 13,8% de les emissores parlaven en català
Un 17,2% de les emissores parlaven en espanyol
Un 3,5% emetien música catalana o en català
Un 51,7% emetien música en altres idiomes
Un 10,3% emetien música clàssica (no catalana)
Un 3,5% feien anuncis no catalogables
Què demostra això? Doncs res de res (i no he dit cap mentida).
Què demostra el que deia el Sr. Rodríguez Ibarra? Doncs que només viu per tocar els collons als demés, i si són catalans millor (i a més és una mentida).

Avui tocaria posar una foto del Sr. Rodríguez Ibarra pujant o baixant una escala, però la veritat es que ni la tinc, ni la penso buscar. He trobat aquesta que correspon a un Hotel que es diu Hotel Ibarra, molt maco per cert, i com que prou pena deuen tenir ja amb haver de compartir cognom amb aquell home, doncs els dedico aquesta mica de propaganda gratuïta. De res.

Un ribot de regal

He llegit que les JERC van "realitzar una acció simbòlica de protesta en una conferència d’Alfonso Guerra". L'acció va consistir en interrompre l'acte, desplegar una pancarta i fer-li entrega d'un ribot i un exemplar de l'Estatut. Tot molt simbòlic i irònic (?).
A veure si ho entenc. Quan un futbolista és considerat el millor i fa molts gols, se li regala una "pilota d'or". Si és un escriptor, una ploma o una estilogràfica. A un director d'orquestra, una batuta. I així, a cada persona modèlica en la seva feina se l'obsequia amb l'instrument més característic relacionat.
Quan al Sr. Guerra, el rei de la ironia i, per què no, del cinisme, se li lliura un ribot per la feina feta amb el projecte d'Estatut, se l'està felicitant. És que no us en vau adonar? Encara deu estar rient el bon home. És que algú amb quatre dits de front pensa que es va posar mínimament vermell l'amic Alfonso?
Senyors joves de les JERC, heu parlat amb algú que tingui més de 35 anys per preguntar-li qui és i com és en Guerra? Us n'heu preocupat una mica?
Està molt bé fer actes simbòlics i reivindicatius, i més si són pacífics, però no tot és sortir a una foto o poder penjar un escrit a Internet.
El rei de la ironia, que tants exemples en va donar en la seva època parlamentària, l'època en què l'oratòria tenia un sentit, un efecte i unes conseqüències, encara deu estar rient.
Em sembla que el sento des de casa i tot.
Mare de Déu, mare de Déu...
Una acotació final: Quan tots aquests jovenets encara anaven en calça curta, jo ja havia votat ERC. Però aleshores, el partit no era ni tan mediàtic ni tocava butaca pelfada...

Un reflex

La imatge que vaig posar ahir era d'una escala que ens portava al mar, a la platja, vaja. Quan mirem el mar acostumem a veure aquells reflexos de la llum del sol tan forts, que ens obliguen a empetitir els ulls, a forçar-los. Però aquells reflexos dolorosos sempre ens omplen l'esperit de llum i claror, d'alegria i d'esperança fins i tot.

N'hi ha d'altres, de reflexos, altres que són més directes, que són una pura reproducció de la imatge que ténen al davant. Imatges manllevades de la realitat.

No sé amb què em quedo...

De fet prefereixo el reflexe que em provoca, el que m'incita i em repta.

La vida està massa plena de miralls, d'imatges repetides i avorrides.

Aigua, llum...

Després de passar uns dies més o menys tocat, i no precisament per la tramuntana, el meu cos i el meu esperit només necessiten una cosa: aigua i llum, mar i claror. Són una combinació excel.lent.

No sé si és el Mediterrani, però segur que hi té una part de culpa fonamental. Els que sóm d'aquí sempre necessitem aquest dos elements, l'aigua i la llum. Jo els necessito. Després els podrem amanir amb altres additius, el foc per exemple, la terra, l'aire...

És una mica la gràcia d'aquest petit país. Encara que estiguis a l'altre extrem, l'olor de mar hi arriba. Un pèl exagerat, ja ho sé, una mica agafat amb pinces, també; però no estem mai massa lluny del mar.

Potser arribaran ara els dies grisos, els que falten encara al calendari, aquells de pluja que algú ens ha robat i encara no sabem qui ni per què, però jo seguiré mirant encara que sigui de reüll cap al blau del mar, aquell que em dóna tranquilitat i serenor.

Ballant a l'església (II)

II. La venjança
L'endemà de l'esbogerrada nit, o millor dit, al cap d'unes hores, menjàvem una mica abans de tornar cap a casa. La cosa continuava alegre i festiva. Els comiats, les abraçades, tot era sincer.
En aquell moment, i no sé per què, se'm va aparèixer la imatge de Rascar Capac. Va ser fugaç.
En el cotxe anàvem tres, és a dir, els Vilapou vam carregar un amic fins a la capital. A mesura que el viatge s'allargava, la veu del nostre amic s'anava tornant fosca i la tos aumentava.
Una altra vegada la imatge de Rascar Capac i el record de la història de Tintin i les 7 boles de cristall. La profanació d'unes tombes inques havia originat la venjança de la mòmia i tots els participants queien greument malalts...
Vam arribar a la capital i vam deixar el nostre amic que semblava ja força decaigut. No n'he sabut res més. Bé, la veritat és que feia uns anys que tampoc en sabia res i com que no tenim els números de mòbils, es fa difícil saber-ne res.
El dilluns jo queia també. Feia anys que no tenia tanta febre i durant tants dies.
La imatge de Rascar Capac es va allunyar el dijous. Pràcticament una setmana sense escriure i quatre dies sense ni mirar l'ordinador, ni saber res de l'actualitat dels blogs, la important.
A partir d'ara, vigilaré molt el què faig en segons quins llocs...

Ballant en una església

I. La maledicció
Anàvem arribant cap a l'hora marcada. Uns en vehicles particulars, altres en autocars preparats per l'ocasió. I és que l'ocasió s'ho valia. Posar el peu a terra i veure't al davant d'aquella església del segle XVII era imponent. Aquelles portes monumentals s'obrien al davant nostre convidant-nos a una vetllada especial.
L'església, en forma de creu llatina, ens rebia ja de principi amb música, beguda i menjar. Semblava la culminació d'aquells pensaments "àcrates" que volien convertir totes les esglésies en discoteques. Doncs era això. L'ambient anava pujant a mesura que passava el temps.
Una volta per l'edificació em va portar fins a un claustre on hi havia gent que aprofitava el temps menjant, i , encara més enllà, vaig trobar el refectori presidit per un "sant sopar" de considerables dimensions i una trona des d'on es llegien les escriptures als estadants, a la que s'hi accedia mitjançant l'escala que us deixo.
Vaig tornar a la pista de ball, just "al peu de l'altar" i mentre donava voltes i mirava cap amunt, a la cúpula, vaig divisar els quatre evangelistes que disfrutaven de la vetllada des dels quatre carcanyols.
No hi faltava res.
Entrada la matinada, la cosa va anar acabant, i tothom feia cap al carrer, tot ajudant-se mútuament.
Només una cosa em va semblar que trencava la tranquila bellesa d'aquest quadre, un parella d'ocellots negres cridaven sense deixar de volar per sobre els convidats que sortien.
(Continuarà...)

En (poca) penombra

Toca comentar l'apagada elèctrica de 5 minuts d'aquest vespre. Fa uns dies va sortir la iniciativa, que a mi em va arribar per correu electrònic abans que veure-la a la premsa, la qual cosa és una mostra de la força de les "noves tecnologies", i a dia d'avui ja era un tema de sobretaula. El món dels blogs també hi deia la seva (exemple 1 i exemple 2, per exemple) com ja és preceptiu.
El cas és que a mi les vuit menys cinc m'han agafat en un bar, per qüestions que no vénen al cas, i una mica més i me n'oblido i tot. He sortit al carrer i la veritat és que no he notat res extraordinari. Em sembla que la manera de comprovar aquesta apagada era més aviat particular avui. O estaves al davant d'un edifici públic "adherit" o estaves a casa teva siguent solidari i passant olímpicament del que fessin els demés.
He de dir que la meva nebodeta m'ha explicat que a ballet han apagat els llums els cinc minuts corresponents. Un aplaudiment per a les noves generacions i els seus instructors.
Una cosa m'ha preocupat però tot el dia. És la meva actitud. Per què serà que m'he passat el dia pensant en les possibles conseqüències de l'engegada de les vuit en punt? En el moment que es connecten els llums i els aparells elèctrics es gasta molta energia (en comparació), i quan estan en stand-by no en parlem. Per tant, la quantificació del consum d'aquests cinc minuts és positiva?
No renego de totes les mostres solidàries i els gestos simbòlics, al contrari, però... m'estic fent gran?

De memòries

Abans és una paraula que serveix per definir una quantitat indeterminada de temps. Per tant puc començar la frase d'aquesta manera sense haver d'especificar massa coses.
Abans, deia, parlar de memòria era parlar de persones, d'un mateix o d'altri, i de la seva capacitat per recordar coses. Avui, parlem de memòria com un substantiu, com una cosa "tangible". Ténen memòria els ordinadors, els mòbils, els devedés, les càmares fotogràfiques, i, no gaire, les persones.
Els correus electrònics també ténen memòria,és a dir capacitat. El que faig servir jo en té quasi tanta com el meu anterior ordinador. De 2,8 Gb a 4Gb no hi ha, ara per ara, tanta diferència com això.
El cas és que se m'ha acudit mirar tots aquells correus amagatzemats "de mesos ha" i, allà al mig, perdut, n'he trobat un del Garrofaire. Era del 8 de maig de l'any passat i deia:
"Vilapou:
Avui, mentre escoltava sardanes a Sant Pol, m'he recordat del teu bloc i he fet unes quantes fotografies d'una escala
de la platja de la Punta. Espero que et sigui útil
Salut i garrofes!"
4 fotos 4, contenia el correu. I era allà, oblidat, amb les imatges de l'escala i la platja abandonades. I, a més, he sigut incapaç de trobar cap resposta per part meva. El vaig rebre i no el vaig ni contestar. Imperdonable i vergonyós! Mil excuses Garrofaire. Te'n dec una.
Per cert, al davant mateix d'aquesta escala, s'hi van rodar unes escenes de la darrera pel.lícula d'en Ventura Pons. I una mica més enllà també he tingut el gust de tocar-hi sardanes. Qui sap si hi hem coincidit alguna vegada!
Memòries...

Escenari de concert

Mirant aquest escenari m'he imaginat una versió "local" d'un concert dels Rollings (jo sóc de Rollings, pronunciat amb "ella", no dels Estouns). He situat la cobla al bell mig de l'escena, els dos tenors, els dos tibles i el flabiol al davant; darrera seu, en formació milimètrica, les trompetes, el trombó, els dos fiscorns i al costat, imponent, el contrabaix, bé, i el contrabaixista blandint el seu arquet al vent.
Sonava una sardana obligada, de tenora és clar, i de cop, el solista s'ha aixecat dret (perquè toquen asseguts sempre), i ha començat a córrer d'una punta a l'altra, sense deixar de tocar, mentres feia un "pinyol" de tretze compassos.
El públic, els balladors, oblidant la seva mitjana (elevada) d'edat, no paraven de saltar. Les rotllanes anaven d'un cantó a l'altre seguint el triomfador de la vetllada. De cop sóna el contrapunt, quin silenci... El tenor, que havia quedat en una punta, comença a córrer, com aquells saltadors que han de fer el triple mortal amb pirueta i caiguda a l'inrevés. Arriba a l'altre costat i, sense parar, ni de córrer ni de tocar, desfà el camí però "rerescules". Ha passat a fregar del flabiol, que ha desafinat dues notes i un "trino", i, sense adonar-se'n ha anat a posar el peu en el primer esglaó d'aquella maleïda escala que ningú sap encara com s'aguanta.
Millor no explicar el final. La imatge era més aviat patètica. Pobre tenor (el músic i l'nstrument),quin espectacle, quina desfeta.
Just en aquell moment ha sonat el cop final. El públic, dret, no ha pogut contenir les llàgrimes.
Sense que ningú ho hagi preparat, tothom s'ha posat a entonar Els Segadors.

Per ser de mòbil

Fent una mica de repàs a la carpeta que posa "escales" (nom original per una carpeta meva) he trobat aquesta fotografia que encara no havia publicat. No és una gran foto, no és una gran imatge, no té una gran qualitat, però és l'expressió d'allò que hi havia al davant mateix de la persona que passava per allà i que, només veure-ho va dir:
-Mira, una escala per en Vilapou!
Mà al mòbil i catacrack!, o click!, o boiiinggg! I al sarró.
(Parèntesi: és maco el mot sarró, i poc fet servir o emprat)
La qüestió només era que m´he adonat d'allò tan "tonto" que és la utilitat de les càmeres als telèfons mòbils. I sobretot per coses nímies, poc importants.
Poca cosa, és dilluns.

Setmana de fred?

Hem arribat al diumenge i (al meu poble, perdó, ciutat) la neu, allò que se'n diu neu, encara la busquem. Si voleu que sigui sincer, i ho sóc, al nivell del mar, al Maresme, neu, allò que se'n diu neu, molt poques vegades. Ara, prediccions dels homes del temps que diguessin que hi havia risc de neu, així, mira, així, les mans plenes, amb tots els dits.
Tinc un amic que quan li parles dels "del temps" es posa frenètic, n'està fart d'ells. Diu que no és que no l'encertin, és que només diuen que bestieses, que si el microclima, que si els nuvolets, que si un plugim, que si la serralada...
La veritat és que avui fa vuit dies havia d'arribar un fred i una baixada de temperatures que no hi cabia en el mapa aquell que presenten a teletrès, amb aquella gràfica que els hi anava a parar als peus. I al final ni el diumenge, ni el dilluns, ni el dimarts, ni el dijous, ni res. Ep, que fred en fa, però és que som a finals de gener, a la setmana dels barbuts, home ja!
Bé, deixem-ho que tampoc en treurem res.
(Mira, ara acaben de pitar un penal, que estic sentint, no escoltant, el Barça).
Deixo una escala plena de testos. La foto és d'ara, i espero poder mostrar la rèplica a principis de primavera.
(Gooool, gooool, gol, gol, gol, gooooool).
La imatge me l'envia la Candela. Dues vegades en una setmana, no me'n puc estar, i és que darrerament la blogo-cato-blocosfera està una mica esverada, pujada de temperatura, vaja, i em sembla que ella en té certa "culpa".
I que duri...

Nit d'estrena

Dijous a la nit vaig anar a la (pre) estrena d'una pel.lícula. És d'en Ventura Pons i s'intitula "La vida abismal". És l'adaptació d'un llibre de Ferran Torrent i els que l'han llegit diuen que n'es força fidel, la pel.lícula. La podeu anar a veure. De res.

Quan vaig visitar la pàgina web de la pel.lícula vaig veure que hi havia un diari del rodatge (sembla ser que el fan sempre). En entrar-hi em vaig trobar un blog, mira que bé, i no vaig haver de remenar gaire per anar a parar a una escala, sempre una escala.

No m'estendré massa avui que és dissabte, però us deixaré la foto de l'escala del cinema on hi va haver l'estrena. Si mireu la "crònica" de l'estrena de l'anterior pel.lícula d'en Ventura Pons, en veureu una de semblant. No és la mateixa. Aquella era la de la dreta i la d'aquest any és la de l'esquerra.

Un altre 4x4 pujant les escales?

Llegeixo avui al Punt i al Diari de Girona que el senyor Pau ha anat a declar davant la jutgessa sobre la seva excursió per les escales de la catedral de Girona en 4x4.
Pel que posa al diari la declaració va ser d'allò més normal, és a dir com a les pel.lícules, que si no recordo qui hi havia, no conec l'altre cotxe, jo anava pel meu compte, jo no m'imaginava que passés res, etc, etc. Normal.
I el que també informen els diaris és que la defensa (el Sr. Monguilod) va aportar les imatges d'un anunci del Lada Niva que es va rodar precisament a les mateixes escales fa no sé quant ni en quines condicions.
Pel que dedueixo, pobre de mi, és que es vol demostrar que si aquesta acció s'ha fet anteriorment i, fins i tot, amb permisos i autoritzacions, és menys greu, menys condemnable.
A mi les comparacions mai m'han agradat massa, les trobo no només odioses si no arriscades. Dos casos no són mai iguals. Però tornant a allò de les pel.lícules, "el Estado contra....", sempre s'intenta comparar dos casos més o menys semblants per igualar les conclusions finals.
Posem un exemple. Si a un senyor l'han agredit a cops de puny, l'advocat Sr. M. sempre pot aportar el video d'un combat de boxa per demostrar que les baralles a "guantades" són legals, permeses i considerades un esport. Això no eximiria l'acusat de tota la culpa però si que incitaria el jurat a la comprensió: Pobre acusat, no n'hi ha per tant.
Exemple segon i últim. Davant una agressió de gènere, l'advocat Sr. M. podria aportar infinitat de documentació i quantitats incomptables de persones humanes que constatarien que el "maltracte domèstic" és una pràctica d'orígens ancestrals i de comprensió i permisivitat generalitzades. Es podria resumir en aquella intel.ligent frase de "alguna cosa deu haver fet ella...". Per tant, pobre acusat, no n'hi ha per tant i no convertim això en un linxament...
Les escales no ténen advocats defensors, en principi, encara que sí que en té el Patrimoni històric i cultural.
Esperem que el seny acabi triomfant, encara que molt em sembla que la meva definició de seny i la de segons qui no concorden massa.

Més informació sobre el tema:
Tots els posts: aquí
El Punt: Quintanas també expedienta...
Diari de Girona: Patrimoni obre expedient per l'atemptat...
Diari de Girona: Les frases
Diari de Girona: Llopart declara al jutjat...
Diari de Girona: Quan pujar sí estava...
Des de les comarques gironines (bloc)
Avui: Les escales de la Catedral
Diari de Girona: El preu d'una bretolada
ABC: Se entrega el conductor...
El Mundo: Se entrega el conductor...
Google: Buscador de blogs

Algú necessita ajuda

Avui he tornat a trobar en Sulpertu. Feia dies que no escrivia i ara que ha tornat ho ha fet amb un post que porta un títol una mica preocupant, "Post 25...i últim?". Sentiria molt que s'unís a aquella llista a la què hi ha en Karbeis, en Dessmond, la Bet i tants d'altres. Una llista oberta, però, de la que també se'n pot sortir i a la que tots hi anirem a parar algun dia (que transcendental m'ha sortit...).

Bé el cas és que ell treu aquell tema de còm arriba la gent al blog, tema recurrent i interessant, a més de curiós.

Al meu, avui, em consta que hi han arribat a partir de buscar al Google: "perdu plume jardin tante", "el melic del mon", "Cou Jaume Bofill", "franc albir" i "necessito ajuda".

I aquesta darrera recerca és la que m'ha frapat.

Quan una persona busca ajuda, ho va a explicar al Sr. Google? Realment espera que "ell" li solucioni? I si és així, fins a quin nivell de gravetat de problema està capacitat per donar-hi resposta?

Una de les solucions que li ha donat l'esmentat Sr. Google és anar al meu bog. I jo, pobre de mi, què podré fer per aquesta ànima necessitada? I, quan ha entrat a "casa meu", l'he pogut ajudar? Si us plau que m'ho faci saber...

És com quan vaig trobar aquesta escala. Semblava que algú volgués fugir d'aquella casa. Vaig estar a punt de trucar i preguntar què passava. Però no ho vaig fer, no em vaig atrevir.

I avui veig clar que la meva obligació en aquell moment era buscar un ordinador, anar a la pàgina de Google i posar: "Escolti, que vol sortir de casa seva?"

<> <>

No seria res novedós explicar que una de les meves aficions actuals és la de llegir blogs. I no només això, perquè un s'acostuma a seguir-los, observar-los, esperar-los fins i tot, sense que això no representi cap mena d'obsessió, més aviat un "divertimento".
Com que el meu de blog té una temàtica una mica original, sempre puc trobar-me alguna sorpresa, ja sigui amb comentaris, referències o amb allò tan agraït de rebre fotografies d'escales enviades per algun lector.
Tota aquesta entrada una mica barroca té a veure amb un blog que a mi m'agrada llegir i mirar (no me n'amagaré pas de dir que m'agrada mirar-lo). Cada vegada que l'obro espero alguna sorpresa en forma de relat i/o d'imatge. I ahir la vaig tenir grossa la sorpresa. Només heu de clicar exactament aquí.
És un post amb escala, això sí que ho té, i, a més, dedicat. Gràcies Candela.
Em tocaria ara a mi posar una escala al meu post.Un dia la Candela va contestar el "meme" de les cinc confessions. Em vaig quedar amb la segona que va fer (si us plau, nens fora, a dormir sigui l'hora que sigui o tapeu-els-hi les orelles i els ulls i...):
SEGONA. – El lloc més agosarat on ho he fet, va ser A LA BIBLIOTECA DE LA UNIVERSITAT POMPEU FABRA. No us menteixo pas!!!!! No va ser sexe, va ser una fel.lació. Jo a terra a quatre grapes menjant-li el sexe a un altre bon amic – que aquest segueix sent-ho. Però no tres llepades i prou, no, no, amb correguda a la cara i tot. Bé, no sé com em vaig atrevir a fer això... Ara no ho faria. Va ser molt excitant. Crec que ningú ens va veure, però tampoc ho puc assegurar...
Aquesta escala em sembla que hi queda bé aquí, oi?

Els Tres Tombs

El 17 de gener se celebra Sant Antoni, considerat el patró dels animals de peu rodó (?) i, per extensió, dels animals domèstics. D'aquí que, temps era temps, en va sortir una veneració popular que consistia en fer tres voltes a l'església dedicada al sant. La tradició es va mantenint en molts llocs i aquests Tres Tombs es converteixen en una mena de concentració i/o cercavila on es fa el petit homenatge i benedicció dels animals.
En alguns d'aquests llocs, la festa va acompanyada de música amb alguna cobla, orquestra, grup de grallers o xaranga que va amenitzant el recorregut. Aquí és on trobaríem dues varietats, segons el desplaçament dels músics sigui a peu o no. En aquest segon cas, desdoblaríem les possibilitats en vehicle motoritzat o no, i, finalment, arribaríem al carruatge tirat per cavalls que tenim a la fotografia. Carruatge amb escala, això sí.
Com que una de les tasques que tinc encomanades en aquest món, si més no en aquests moments, és la de vetllar per la integritat dels músics, diré que aquesta diada s'ha de tenir una especial cura en tot moment, i no només amb l'escala, ja que els animals en sí també poden constituir també un risc inesperat.
Però sort en tenim que la festa supera les adversitats i el balanç final sempre és positiu, ple d'alegria, harmonia i xerinola.

No ens distraguem

Encara que siguem al gener, no ens podem distreure. La temporada està en hores baixes, com la de la neu (he, he) quasi, però va continuant. Com he dit altres vegades, ja sento de lluny tots aquells que criden allò de: "Això tu! Nosaltres no parem mai de tocar!" (Obro un parèntesi per dir que de savis i boques n'hi ha en tots els rams... i tanco el parèntesi).

Doncs els que toquem poc a l'hivern, però toquem (un altre parèntesi, per si algú acaba d'arribar, estic parlant de tocar sardanes, que un hom és músic, de cobla), ja m'he perdut.

Torno a agafar el fil perquè deia que encara que siguem al gener, qui més qui menys continua treballant en això que ens ocupa, i, per tant, s'han de tenir el ulls ben oberts, que d'escales perilloses sempre en podem trobar.

I si no, fixem-nos en aquesta que us deixo aquí a la dreta, que ja està ben posada ja, però mira, li'n falta una miqueta. Res, aquella miqueta justa perquè te la fotis. Sí, sí, digues-me exagerat, tu mateix, però jo continuo fent "catequesi" que avui és diumenge...

(Parèntesi final: Estic esperant algú que digui que segons l'ombra i la intensitat del sol i no sé què més, aquesta foto no és d'aquest mes. Doncs, premi. Però serveix, com les paràboles, per evangelitzar. I tanco).

--------

(Parèntesi post-final: Allò de "li'n falta" ha quedat bé, eh? I així els parèntesis son senars)

Diàleg curt

Situació: Els Srs. de Vilapou seguts en un bar just en el moment que comencen a sonar les primeres notes d'un concert.

Ella: Mira, un cec llegint un programa

Ell: Clar, com que està tan fosc

(El "cec" fa un badall)

Ella: Acaba d'obrir una boca...

Ella: Clar, s'ha d'empassar les paraules per entendre-les

Comentari resposta

El post d'ahir va ser un d'aquells que (em) surten així, quasi sense voler. Comences amb una idea i les mateixes paraules es van entrelligant d'unes maneres que no són pas les que pensaves al principi. Per més que intentes adreçar la frase, ella sola es va movent pels voltants d'on tu anaves fins que al final el resultat és força diferent al desitjat.
No vull dir amb això que en quedi descontent, al contrari. Iniciar un escrit amb una lleugera intenció i acabar havent fet un repàs a les qüestions que més t'(m') amoïnen et (em) deixa descansat i content.
Per a mi una de les funcions del blog és aquesta, deixar anar, en moments determinats (no buscats) el que em surt, el que em sobra, el que necessito. Ja sembla que condiciona prou (que no) el parlar d'escales, com perquè en un moment donat no m'hagi de permetre el luxe de divagar per qualsevol viarany insospitat.
Tot això ve a ser una mena de comentari resposta als comentaris deixats ahir. Tothom té raó, faltaria més. L'Antoni hi diu allò tan cert que el blog és casa d'un, i cadascú a casa seva, ja se sap.
O com el Perdedor que defineix el post com a real. Aquí està la gràcia d'aquest petit món en què ens movem, la barreja de la realitat i la virtualitat, sense deixar-ne cap de les dues de banda.
La Candela (com m'agrada "mirar" els seus comentaris), diu que troba fantàstica la manera de portar el blog, gràcies.
La Srta. Tarambana, tot recordant-me que sóc a casa meva, em dóna idees de noves seccions, mentres en Zinc diu que m'entén el moment. I l'Oriol reconeix que qui més qui menys, tots tenim problemes per tenir les coses en ordre.
I tot això va començar perquè no hi va haver manera de trobar aquesta foto...