30.1.07

Escenari de concert

Mirant aquest escenari m'he imaginat una versió "local" d'un concert dels Rollings (jo sóc de Rollings, pronunciat amb "ella", no dels Estouns). He situat la cobla al bell mig de l'escena, els dos tenors, els dos tibles i el flabiol al davant; darrera seu, en formació milimètrica, les trompetes, el trombó, els dos fiscorns i al costat, imponent, el contrabaix, bé, i el contrabaixista blandint el seu arquet al vent.
Sonava una sardana obligada, de tenora és clar, i de cop, el solista s'ha aixecat dret (perquè toquen asseguts sempre), i ha començat a córrer d'una punta a l'altra, sense deixar de tocar, mentres feia un "pinyol" de tretze compassos.
El públic, els balladors, oblidant la seva mitjana (elevada) d'edat, no paraven de saltar. Les rotllanes anaven d'un cantó a l'altre seguint el triomfador de la vetllada. De cop sóna el contrapunt, quin silenci... El tenor, que havia quedat en una punta, comença a córrer, com aquells saltadors que han de fer el triple mortal amb pirueta i caiguda a l'inrevés. Arriba a l'altre costat i, sense parar, ni de córrer ni de tocar, desfà el camí però "rerescules". Ha passat a fregar del flabiol, que ha desafinat dues notes i un "trino", i, sense adonar-se'n ha anat a posar el peu en el primer esglaó d'aquella maleïda escala que ningú sap encara com s'aguanta.
Millor no explicar el final. La imatge era més aviat patètica. Pobre tenor (el músic i l'nstrument),quin espectacle, quina desfeta.
Just en aquell moment ha sonat el cop final. El públic, dret, no ha pogut contenir les llàgrimes.
Sense que ningú ho hagi preparat, tothom s'ha posat a entonar Els Segadors.
Publica un comentari a l'entrada