11.2.07

Ballant a l'església (II)

II. La venjança
L'endemà de l'esbogerrada nit, o millor dit, al cap d'unes hores, menjàvem una mica abans de tornar cap a casa. La cosa continuava alegre i festiva. Els comiats, les abraçades, tot era sincer.
En aquell moment, i no sé per què, se'm va aparèixer la imatge de Rascar Capac. Va ser fugaç.
En el cotxe anàvem tres, és a dir, els Vilapou vam carregar un amic fins a la capital. A mesura que el viatge s'allargava, la veu del nostre amic s'anava tornant fosca i la tos aumentava.
Una altra vegada la imatge de Rascar Capac i el record de la història de Tintin i les 7 boles de cristall. La profanació d'unes tombes inques havia originat la venjança de la mòmia i tots els participants queien greument malalts...
Vam arribar a la capital i vam deixar el nostre amic que semblava ja força decaigut. No n'he sabut res més. Bé, la veritat és que feia uns anys que tampoc en sabia res i com que no tenim els números de mòbils, es fa difícil saber-ne res.
El dilluns jo queia també. Feia anys que no tenia tanta febre i durant tants dies.
La imatge de Rascar Capac es va allunyar el dijous. Pràcticament una setmana sense escriure i quatre dies sense ni mirar l'ordinador, ni saber res de l'actualitat dels blogs, la important.
A partir d'ara, vigilaré molt el què faig en segons quins llocs...

2 comentaris:

musa ha dit...

Mare meva, vilapou!
Espero que s'hagi recuperat del tot i que l'ombra de Rascar Capac ja se n'hagi anat ben lluny! Ha aconseguit que el relat em deixés ben intrigada fins al final!

Salut!

vilapou ha dit...

Musa, sembla que tot està pràcticament superat, gràcies!