8.2.07

Ballant en una església

I. La maledicció
Anàvem arribant cap a l'hora marcada. Uns en vehicles particulars, altres en autocars preparats per l'ocasió. I és que l'ocasió s'ho valia. Posar el peu a terra i veure't al davant d'aquella església del segle XVII era imponent. Aquelles portes monumentals s'obrien al davant nostre convidant-nos a una vetllada especial.
L'església, en forma de creu llatina, ens rebia ja de principi amb música, beguda i menjar. Semblava la culminació d'aquells pensaments "àcrates" que volien convertir totes les esglésies en discoteques. Doncs era això. L'ambient anava pujant a mesura que passava el temps.
Una volta per l'edificació em va portar fins a un claustre on hi havia gent que aprofitava el temps menjant, i , encara més enllà, vaig trobar el refectori presidit per un "sant sopar" de considerables dimensions i una trona des d'on es llegien les escriptures als estadants, a la que s'hi accedia mitjançant l'escala que us deixo.
Vaig tornar a la pista de ball, just "al peu de l'altar" i mentre donava voltes i mirava cap amunt, a la cúpula, vaig divisar els quatre evangelistes que disfrutaven de la vetllada des dels quatre carcanyols.
No hi faltava res.
Entrada la matinada, la cosa va anar acabant, i tothom feia cap al carrer, tot ajudant-se mútuament.
Només una cosa em va semblar que trencava la tranquila bellesa d'aquest quadre, un parella d'ocellots negres cridaven sense deixar de volar per sobre els convidats que sortien.
(Continuarà...)
Publica un comentari a l'entrada