25.2.07

El Girona m'enamora

Ahir al vespre tornava d'assaig escoltant la ràdio del cotxe. Sonava el programa "Tot gira" a aquella hora. Bé la veritat és que sona tota la tarda i la veritat també és que, i ho sento, però no m'agrada com sona la veu del seu conductor, però això són coses de gustos...
En un moment donat van connectar amb el partit Akasvayu Girona-Winterthur Barça, just en els instants finals. El partit va acabar i van seguir fent la crònica. Els tres (músics) ocupants del cotxe ens vam "mirar" de cop i vam dir: Estan tocant una sardana? En un camp d'esports?
Doncs sí!!!

Aneu-la escoltant si us plau.
El cas és que al final del partit havien posat la sardana "Girona m'enamora" de Ricard Viladesau. Segur que això fa molt de temps que ho fan, anys, segur, però jo (que no sóc gironí) no ho sabia. El motiu de la sardana, el títol mateix, és totalment escaient per posar en un context on hi ha molta gent seguint un nom, en aquest cas Girona. Per tant, què hi ha d'especial que la música escollida sigui una sardana? Quina importància té, si el lema és: Girona m'enamora?
Doncs com que un servidor és músic, i de cobla, sap que la nostra música no és precisament la que fa saltar d'alegria i d'emoció a la majoria de gent i, sobretot, a la majoria de gent jove.
Qui no ha dit alguna vegada, si ha d'acompanyar a un foraster a donar una volta: I on el puc portar ara, jo? No el portaré pas a sentir sardanes? I al final se l'acaba portant a veure qualsevol espectacle intercultural amb molta música caribenya, africana o andina...
Res a criticar, però quina vergonya ens fa la "nostra"? O és que no la volem considerar representativa?
Jo estic a punt de començar una campanya "per un referèndum sobre la nostra música representativa". Volem que sigui la sardana? Ens fa res que ho sigui (que ho és)?
I si el referèndum, al ser secret, surt que NO, doncs, quin pes ens haurem tret del damunt!
Bé, el cas és que estic molt content que un club de bàsquet posi cada dia de partit, davant d'uns milers de persones i a un volum elevat, una sardana sonant als altaveus del seu pavelló.
I suposo que no només la posen quan perden, no?

5 comentaris:

Puji ha dit...

Saluuuuuut, la nobel Giroooooonaaa

Oriol ha dit...

mestre, amb tot el respecte, potser és que la sardana és massa complicada per entendre, amb allò que conten , ràpid, lent,lliure, no sé què, tornar a caure al mateix lloc,...

vilapou ha dit...

Puji,

Salut!
Oh noble Girona
heroica i senyora
ciutat immortal
orgull dels catalans.

Ets lleial
majestuosa i comtal
nostre cap i casal.
I els gironins t'enyorem
si un dia ens trobem
lluny de tu..
Perquè Girona
ens enamores
i et portem
sempre al cor,
i et portarem
sempre al cor
pàtria nostra
que tant ens enamores.

Girona, t'enamora a tu
m'enamora a mi,
i a tots ens enamora.
Les seves gestes són orgull
d'un passat gloriós,
que canta la nostra història.
Oh terra brava la més catalana
bressol vivent de la gegant sardana
ens enamores i ens enamoraràs...
Eternament....
Eternament....

"Patapammm!!! cop final"

Oriol, ballar, comptar, repartir, sí que és complicat, però a mi m'agradaria que no se'ns fes estrany escoltar-la o sentir-la.

Anònim ha dit...

ei!!

muy bueno el blog...

hay cosas interesantes... no se k decir.

xD xD ya me pasré

Anònim ha dit...

Realment no fa falta saber-ne ballar Sardana per sentir tot el que la música ens ha de dir.

La sardana té una musicalitat, una sonoritat, un ritme i un fons que són d'una bellessa i una riquessa impresionant.

He tingut el plaer de cantar moltes sardanes en versió coral, alguns concerts acompanyats de a Cobla Ciutat de Barcelona i són dels millors concerts que he fet mai.

La Sardana es porta dins i ens podem sentir molt orgullosos de que sigui la nostra música i dansa nacionals!

Saluts des de Vallirana(Baix Llobregat)