L'article 69

Fa uns dies vaig trobar a la bústia un exemplar de l'Estatut d'Autonomia, un llibre gruixut i de paper reciclat. Això del gruix era evident a la vista, i més sabent la quantitat (exagerada al meu entendre) d'articles i disposicions transitòries, i que el paper és reciclat ho dic pel color i la rugositat.
La meva primera reacció va ser mirar al carrer, amunt i avall, com si fos estrany que jo hagués rebut aquell present. Després vaig mirar la primera pàgina, per si hi havia una dedicatòria d'alguna amistat "de nivell", i en veure que no, que tot era normal, vaig entrar a casa.
He de dir que sí que em va estranyar rebre'l precisament ara, que estan a punt d'espurgar-lo, ja que es podríen haver estalviat un munt de pàgines, que multiplicades per uns cèntimes vénen a donar un grapat d'euros. Però amb els coses de Palau millor no posar-s'hi.
Assegut al sofà vaig triar un article a l'atzar, el 69:

ARTICLE 69. EL CONSELLER PRIMER O CONSELLERA PRIMERA
El president o presidenta de la Generalitat per decret pot nomenar i separar un conseller primer o consellera primera, de la qual cosa ha de donar compte al Parlament. El conseller primer o consellera primera és membre del Govern. El conseller primer o consellera primera, d'acord amb el que estableix la llei, té funcions pròpies, a més de les delegades pel president o presidenta.

Jo, un servidor, com que ja començo a tenir una edat puc dir i/o confessar que vaig fer la majoria de l'ensenyament en castellà o espanyol. També he de dir que fa uns anys vaig aconseguir el títol de nivell C de català, amb la qual cosa em puc equiparar ja a la totalitat de persones estudiades que corren per aquests mons. Potser és "a resultes" del meu passat que m'han quedat algunes coses que em fan mal d'ulls i d'orelles i d'altres que aquests sentits agraeixen d'allò més.
Em va quedar gravat, per exemple, allò del sujeto-verbo-y-predicado. És a dir, que les frases han de tenir una certa construcció que les farà entenedores, cosa que avui dia no és facil de sentir o llegir...
I un altre criteri que em va quedar clar és que per anomenar persones o conceptes dels dos gèneres es pot fer servir només la corresponent al masculí, entenent això com una llicència que ens dóna agilitat i "esponjament" a l'escriure i al parlar. No és, entenc jo, una qüestió sexista si no pràctica. Aquest efecte Ibarretxe (que parla de "los vascos y las vascas" cada quatre frases) se'm fa carregós, com carregós se'm fa l'article 69. Torneu-lo a llegir si us plau.
No hi hauria cap problema en parlar de la persona elegida per a la Presidència, per exemple, per fer-ho tot en femení, o en un ús més racionalitzat de la doble expressió cada vegada i cada vegada.
I és que, a més, això comporta que s'analitzin altres articles. A la pàgina anterior de l'exemplar que jo estava mirant hi ha l'article 67, apartat 9, que diu:
"El president o presidenta de la Generalitat, si no ha nomenat un conseller primer o consellera primera, pot delegar temporalment funcions executives en un dels consellers".
Eeep! Aquí ho tenim! Un dels consellers. I les conselleres? Mai el President podrà delegar en una consellera? No tindrem mai una Presidenta de la Generalitat en funcions? Alerta! Sexisme?

Potser és per això que he trobat aquestes escales que van ja de dues en dues. Deuen ser "ell" i "ella". Com "los vascos y las vascas" o "el conseller primer o consellera primera".

Sant Ambròs de

A Can Vilapou som de cuina petita i menjar al menjador, però per voluntat pròpia. Vull dir que quan vam comprar la caseta, amb la benedicció de la Caixa, vam poder remenar una mica els plànols i vam decidir reduïr superfície de la cuina per guanyar-la per altres bandes. Per això, a la cuina només hi esmorzem i, quan ho fem, és a peu dret. I és en aquells moments quan aprofito i miro el meu calendari de capçalera que darrerament és de la Caixa de Girona (té unes fotografies molt maques i a aquella hora és el que entra millor).
Bé, i el sant d'avui és "Sant Ambròs de", així, tal com ho poso. En un primer moment he suposat que si el calendari posava aquest nom, era aquest nom, que a mi em van ensenyar de petit que amb les coses i els amics del Senyor (Ell), no s'hi juga.
Només cap a l'hora de dinar he començat a dubtar i he investigat (?) una mica. Fins el tercer Santoral virtual que he consultat no he trobat que el nom correcte és Sant Ambròs de Siena i, evidentment, ai tonto de mi, ho he trobat en una pàgina que s'anomena esglesia.net.
No entraré massa, ni gens, en la vida del beat dominic, només deixaré una nota que n'he trobat:
-San Ambrosio, de Siena, Toscana, fraile dominico que se distinguió por su celo en la predicación. Fue desde su nacimiento el hombre más feo y contrahecho del mundo, lo cual no le impedía arrastrar a las multitudes.
Queda tot dit.

De la manera que he començat acabo. El títol és, o sembla, inacabat, en construcció. L'escala d'avui és així, començada, inacabada, en construcció

Embolic?

Avui he començat el post a partir de la foto. No és, em sembla, la primera vegada que dic això de l'ordre en que ho faig, és a dir, si primer és la foto o l'escrit, l'ou o la gallina (la gallina!!!!).
I la foto m'ha portat a la paraula embolic, i no sé si per la imatge en sí o per l'època que passo. Qui ho sap?
Aleshores he fet servir "això" de dalt de tot de la pàgina que posa "Buscar Blog" i hi he posat la paraula "embolic". M'ha donat 4 resultats (amb aquest inclòs). Curiós.
Està bé llegir el que has escrit fa més d'un any.
Si més no, escolteu aquell "Christmas in heaven" del quart post. I aneu mirant aquesta foto...

TV3 a València

Jo sóc d'aquelles persones que creiem que el català és una llengua que es parla allà on es parla, així, sense posar uns límits de punts i ratlles, sense fronteres, sense separacions. Qui vulgui creure que això no és així, que el que es parla a València, o a Mallorca o a centenars de llocs més, és una llengua diferent, allà ell, científicament sembla ser que es demostra que no ténen raó, però les creences són propietat de cada persona (encara que vagin errats).
Una altra cosa, però, és voler imposar aquestes creences. Voler diferenciar allò que no es diferencia, intentar amagar allò que "sona" igual, dir que dos textos de 400 paraules amb 399 de comuns estan escrits en idiomes diferents, tot això és, com a mínim, lleig.
Al País Valencià (com a Mallorca) hi ha gent (massa) que creu que les coses han de ser així, que si existeixen uns "media" de comunicació en català han de ser silenciats en el seu territori. I així ho han anat imposant una vegada rera l'altra. La tossuderia de gent com la d'Acció Cultural del País Valencià ha estat sempre "legalment" boicotejada pels poders públics, siguin del partit (PP o PSOE) que siguin, fent migrar les freqüències d'un lloc a l'altre gràcies a anar-les donant successivament a altres mitjans.
Ara toca un altre capítol. S'acosten eleccions i l'anticatalanisme sempre ha donat vots.
Paradoxalment l'entesa (o la desentesa) que es qüestiona ara és amb el Ministeri d'Indústria que en aquell moment encapçalava l'actual MHP José Montilla, quin govern diu que són els demés els que s'han d'entendre i posar d'acord (ha, ha!). Tot una mica esquizofrènic.
Bé, jo deixaré una escala que no és de l'edifici de TV3 (ho sento, no en tinc cap, encara), però és del de Catalunya Ràdio, cosins germans, vaja, i que me la va cedir en Saül Gordillo, una eminència en això del món dels blocs (blogs).
I per acabar, només dir que al País Valencià, en el seu moment, es va poder veure aquest vídeo. Seria una llàstima que això no hagués estat possible.

Us presento en Borja

Aquest matí quan llegia el Punt digital he trobat una notícia de la que en trec un extracte:
"Es diu Borja, viu a l'exclusiva urbanització Bellaterra de Cerdanyola del Vallès i condueix un Ferrari F-355 acabat de comprar. Els Mossos d'Esquadra van enxampar el jove de 23 anys diumenge a la matinada a l'autopista C-16, la dels túnels de Vallvidrera, al volant del seu bòlid a 201 km/h, en un tram limitat a 90 km/h. Es va negar a fer les proves d'alcoholèmia i poc abans havia passat un peatge sense pagar. Els agents van comprovar que tenia el permís de conduir retirat, la tercera vegada".
Mira Borja, què vols que et digui? Jo a la teva edat, si hagués tingut els teus "possibles", un Ferrari i la teva cara, potser també hagués fet alguna animalada d'aquestes, però em sembla que no, que jo tenia altra feina... A veure, no em sembla malament que t'agradin els cotxes, ràpids, luxosos i cars, ni que t'agradi la velocitat, però no massa lluny de "ca teva" téns un circuit que te'l pots llogar per a tu solet i donar-hi totes les voltes que vulgui, panxa amunt i panxa avall, tu mateix.
Mala inversió la d'aquells calés que s'han gastat en col.legis, cars, però col.legis.
Bé, no n'he de fotre res jo, però m'emprenyaria molt trobar-me amb tu a la carretera quan vagi tranquilament a fer la meva audicio de sardanes amb el meu Focus i fer-te nosa, ja m'entens.. Ep, jo vaig molt per l'Empordà, vull dir que no cal que hi vinguis...
Dues coses per acabar:
La primera és que si vols et presento un altre xicot que li agraden els cotxes, els 4x4, i pujar i baixar escales. Es diu Pau, és una mica més gran que tu, en té 28, i és advocat, que també us pot servir. I tu, quin ofici tens?
I la segona, proposar-te que et compris una "furgona" com aquesta, amb escala incorporada (en Pau la disfrutarà). Potser no corre tant però segur que la pots aprofitar per anar-te'n ben lluny.
De res.

Dimarts i 13 (3)

Com que no tinc cap pretensió de ser original ni de ser massa trencador en això del blog, i com que em vaig adonar el mes passat que ja havia fet un post que es deia "dimarts i 13" l'any 2005, i un altre "dimarts i 13 (2)" el 2006, vaig decidir que aquest any no faria la tercera edició.
Així, el 13 de febrer vaig fer un post totalment inofensiu i reflexiu anomenat precisament "un reflex".
Una altra raó que m'havia portat a trencar la "tradició" va ser que el dia ja havia començat malament, força malament. De bon matí m'havia trobat el cotxe amb un vidre trencat, tot enlaire i els CD's (que havia ordenat feia uns dies, després de mesos) fosos.
Era doncs una temàtica massa fàcil.
Ara, un mes deprés, es repeteix el dimarts i 13 i, mentres espero anar-me trobant durant el dia tots els vidres sencers, he recordat una mica els primers moments després d'aquella troballa.
La meva primera reacció, i la lògica, va ser anar a la caserna de la Policia Local per veure, per saber, què havia de fer. Realment era la segona reacció, ja que la primera va tenir relació amb tots els sants apostòlics i romans que corren pel cel i els inferns. Les seves indicacions van ser clares, tot era cosa de l'assegurança, ells es cuidaríen de tot, ells i jo, clar. Temps perdut, humor perdut, discos perduts...
A la tarda un company de feina em preguntava si havia hagut de fer molta paperassa, la Policia, els Mossos, etc... Aleshores hi vaig caure. No m'havien ni preguntat on havia passat, quins danys havia patit el cotxe (de les persones ja ni pensar-hi), si m'havien robat, res, absolutament res...
Ara, un mes deprés, ho recordo.
I ara, un mes després, segueixo sense acabar d'entendre res. Vaig anar a una caserna o a una gestoria?
P.D.: La relació d'aquesta escala amb el post d'avui és que aquesta havia sigut precisament l'entrada d'una caserna de la Policia Local d'un poble (ciutat) del Maresme.

Mercat i vent

Una de les coses maques que ens queden, o que em queden, i que duri, és passejar pels mercats. Ja està clar que quan un treballa, o si més no va a la feina, li queden un màxim de dos matins lliures, encara que al final no sempre sigui així. Per tant algun dissabte, algun diumenge i algun dia de vacances són els únics que queden nets per passejar pel mercat. Bé, un també es pot aixecar a les tantes de la matinada i anar-hi a primera hora un dia qualsevol entre setmana, però això ja és un tema més delicat.
Aquest matí hi he pensat en la genta que fa mercats. Amb el vent que feia. És una manera ben fàcil de perdre el jornal. Inclemències del temps en diuen.
Un, que té un passat, també ha fet alguns mercats (èpoques artesanals), i recordo especialment la solidaritat de la primera vegada que em (ens) va enganxar un xàfec. Si no arriba a ser pels veïns de les parades que van començar a treure plàstics, lligar-los, i acabar fent-nos un tendal amb un plis plas, no hagués passat d'aquell segon dia de mercat.
Dependre del temps per viure (però seriosament, no com aquells que viuen i cobren de dir el que els sembla que passarà i al final nasti de plasti) és molt dur.

Antropologia

Llegeixo al diccionari (tot just vaig per la lletra A) que l'antropologia és la ciència que s'ocupa d'estudiar l'origen i el desenvolupament de tota la gama de la variabilitat humana i els tipus de comportament social a través del temps i l'espai, és a dir, del procés biosocial de l'existència humana. Agafo l'altre diccionari (en tinc dos) i diu que és la ciència que tracta de l'home en el seu conjunt. Dues definicions una mica diferents en quant a forma i volum però que vénen a significar el mateix (?).
No puc ara, per raons de temps i espai precisament, aprofondir massa en les opinions i teories de personalitats com James George Frazer, Radcliffe-Brown, Franz Boas o el mateix Gonzalo Aguirre Beltrán. Ni, per una altra banda, voldria deixar de mencionar grans mestres, John Wesley Powell, Alfred Kroeber, autor precisament del llibre "Anthropology", un puntal en l'estudi del comportament, els quals ens portaríen a revisar Oscar Lewis i, fins i tot, els treballs del corrent indigenista llatinoamericà protagonitzats per Guillermo Bonfil.
El temps i l'espai, aquests grans f. de p. que ens limiten per tot arreu.
Com que sóc de ciències, la meva mentalitat tendeix a numerar i quantificar les coses i aleshores parlar d'estudis de comportaments i de l'existència humana, ho he d'associar, per exemple, a quantitat de temps, a un estudi en el pas dels anys. És a dir, em costa veure un tema científic que no contingui números, encara que sigui per comparar èpoques i anys. D'aquí ve que l'escala d'avui ha de ser d'èpoques passades i remotes, els grecs, els romans, el que sigui que quan en parlem hi haguem d'incloure una quantitat (els segle) en la definició.
Bé, el cas és que, immers en aquests estudis, estava fullejant una altra "bíblia" del tema antropolègic, l'Interviu, i allà he descobert un interessant estudi "científic" que es resumiria en la següent làmina:Quanta feina hi ha encara per fer en l'estudi de la ciència! Quants becaris i becàries es necessiten encara! Quantes subvencions, quants ajuts, quanta promoció i quant treball de camp!

Divergents

Veure avui qualsevol informatiu o qualsevol diari digital és llegir o sentir paraules com bronca, vergonya, hooligans, espectacle, cinisme, hipocresia... Tot molt edificant.
Ja tinc clar que un alt percentatge de la gent, allò que anomenen "pueblo llano", s'empassa els conceptes i les idees que els escupen sense cap mena de misericòrdia molts polítics i molts amos de la pàtria. També tinc clar que el que jo penso no té per què ser més assenyat i més raonat que allò que diuen els que "hi entenen".
Però amb tot, em mereixo més respecte. I em mereixo que el respecte sigui un dels principis bàsics del funcionament de la nostra societat.
Em veig capacitat per donar lliçons, si cal. Com a mínim a "ells". Només he de recordar el que em deien a l'escola o el que em marca el sentit comú. Ni fa cap falta que posem sobre la taula conceptes com "seny" o responsabilitat.
Les conseqüències de la irresponsabilitat poden ser greus, però el preu ja pagat per tota la irresponsabilitat vessada és massa alt per l'actiu que tenim. Algú els hauria de fer un petit balanç i mostrar el que hi ha a cada cantó.
El temps passa, el futur no es mereix ser tan descolorit.
Jo adverteixo. Ells encara ténen temps.

Dos escalons

Per començar, dos escalons, esglaons, graons, com volgueu. És la meva manera de reflexar aquest principi de temporada (musical). Com que som una cobla modesta, no de les que van o lluiten per la Champions, perquè ens entenguem, si no de les que es mantenen sense massa problemes (seguint el símil futbolístic) a primera divisió, doncs comencem la temporada tranquilament. Aquest cap de setmana una audició dissabte i una el diumenge, per no abusar tampoc.
(Ja sento de lluny la veu d'aquells que diuen "doncs nosaltres vam tocar ja la setmana passada i dijous i divendres i...." Que t'aprofiti, home!)
Bé, nosaltres comencem pujant aquests dos escalonets petitons, sense pretensions però això sí, amb moqueta.

El meu eclipsi

Cada vegada que veig la notícia d'un eclipsi, total o parcial, de sol o de lluna, aquí o al'altra punta del món, em ve un neguit especial. Com es poden produir aquests fets quan parlem d'unes distàncies quasi inimaginables? Com podem nosaltres veure, o només apreciar lleument les conseqüències del pas d'un astre pel davant de l'altre?
Nosaltres, peces insignificants d'un univers impossible d'entendre. Nosaltres, la minúscula part d'un tot infinit. Com compendre el que això significa? Com podem intentar imaginar fets que es produeixen en una immensitat que no té principi ni final? Ni en espai, ni en temps, ni en qualsevol altra dimensió que existeix i que no podem ni intuir.
Avui he sortit al carrer, he tornat a casa, una i més vegades. Després al balcó, perquè l'univers, el món, l'espai, es mouen. Ja els tenia al davant. Els colors s'han transformat, els volums han variat, s'han confós els límits, la nitidesa ha desaparegut...
Hauria volgut tenir una escala per acostar-m'hi, per tocar-ho, per entendre-ho. Encara que fos aquesta d'una xemeneia (gràcies Oriol) que arribés fins allà on llença el seu fum, on assenyala el seu dit inquisidor. Hagués pujat agafant-me a cada esglaó com si fos una explicació de l'inexplicable.
Hagués volgut estar allà per això, per entendre-ho.

Em pot deixar passar?

Un servidor no té costum de criticar massa els demés des d'aquest blog.
(Bé, la veritat és que el blog es va fer per "criticar" els enfustissats que no reunien les condicions adeqüades, sobre tot en quant a les escales...)
(I també és veritat que he criticat qüestions polítiques i socials)
I un servidor també vol dir que no li agrada criticar cap col.lectiu en concret, com per exemple, (1, 2, 3,...) conductors professionals, taxistes, conductors de camions, conductors en general...
Però avui faré una excepció i criticaré, sí, criticaré.
Aquest matí quan he agafat el cotxe per anar a acompanyar la nebodeta al cole i després acompanyar-me a mi mateix a treballar (no de músic), m'he trobat amb un camió d'aquells que buiden els contenidors de reciclatge.
Feina lloable, sí senyor, però feina, res més que això.
Al carrer hi havia, d'esquerra a dreta i per aquest ordre: una vorera, un contenidor, el camió, un espai més ample que un cotxe i una altra vorera.
Al darrera del camió hi havia el meu cotxe.
A la meva dreta hi havia un cotxe aparcat.
A la meva esquerra una filera de cotxes aparcats.
Si el camió s'hagués acostat una mica de res més al contenidor jo tenia espai per passar.
Si el camió hagués parat uns dos metres més endavant, jo tenia espai per passar.
Resum: He hagut d'esperar-me 6 minuts veient com els dos operaris es dirigien mútuament l'operació i he arribat 3 minuts tard a marcar al rellotge de fitxar a la fàbrica.
Segur que és tan difícil mirar al voltant quan un està treballant?

Per països

Hi ha un esport molt extès que consisteix en enviar i reenviar correus amb powerpoints originals. La cosa consisteix, en primer lloc, en rebre un d'aquests correus d'un amic, conegut o relació de feina. Això vol dir que la majoria d'aquests correus s'obren en horari laboral? Nooo, però deixem-ho que això ja és un altre tema.

La segona característica principal és que es tracta d'un correu ple d'adreces. La gent, la majoria, no té cap cura en esborrar les línies i línies plenes de noms i adreces de correu de tots els que els han rebut, enviat i reenviat. Des d'aquí una crida a que es perdin uns segons en esborrar tot allò que no interessa. Gràcies.

El terecr pas és llegir el correu o, millor dit, mirar corrent el powerpoint en qüestió.

I quart pas i definitiu, córrer, sempre córrer, a reenviar-ho a tota aquella llista d'amics, coneguts i relacions laborals que tenim ja memoritzada per seguir la cadena.

Bé, avui n'he rebut un, perdó tres, però un d'aquests anava de fotos originals i representatives de diversos països. Així sortia una imatge del Japó plena de gent, d'Espanya i toros, de França i la seva saviesa, de Hawai, d'Austràlia, etc.

La darrera era aquesta dels Estats Units. Escales mecàniques per pujar al gimnàs. Sense comentaris.

PD:Si algú vol que li envïi, i així anem seguint la cadena, només cal que m'ho digui.

Serveis

Abans de començar a escriure em mirava aquesta foto. Hi ha dies que ja tinc clar de què "parlaré" i aleshores busco alguna imatge que hi lligui, però d'altres, és a l'inrevés. Trobo una escala i alguna cosa em ve al cap.
Aquesta d'avui és d'aquelles que dius:
-Mira, d'aquí segur que sortirà algun tema.
I primer m'he fixat en aquella porta que hi diu: Serveis.
Sempre m'ha fet gràcia això dels "serveis". Qui o què fa (un) servei a qui o què? Quin és l'origen d'aquesta expressió? Anem al servei, diem. I...?
M'ha semblat que em podia embolicar massa.
Després m'he adonat que hi havia una altra porta al costat sense rètol. Potser són els vestidors del camp... Això em donaria peu a parlar del que hi pot haver sota d'un forat d'escala. Perquè les graderies no són més que una escala d'una amplada impressionant i que ténen la utilitat de deixar-nos apuntalar el cul als esglaons, i això fa que a sota hi quedi un espai utilitzable força important. És una manera de veure-ho, no?
També m'ha semblat un tema embolicat (o embolicable).
Aleshores m'hedit que podia parlar de l'escala en concret que es veu a l'esquerra i que dóna entrada a la graderia. A totes les graderies hi ha una escala lateral com a mínim que acostuma a mantenir una proporció de dos esglaons per cada filera de seients. Proporció justa.
Al final he decidit que entre tot ja n'havia parlat prou de la foto.
Apa doncs!

Brasil, Brasil

Hi ha un tema que de vegades sembla recurrent, en aquest món dels blogs, i que realment ho és. Bé, de fet n'hi ha dos: com s'ha arribat aquí, a partir del Google, seria el primer i, des d'on ens han observat, el segon.
Molts blocaires hem caigut en aquests temes i la veritat és que poden arribar a ser apassionants. El que faré avui és un "remix" dels dos. Com van arribar a Can Vilapou i des d'on.
L'altre dia vaig observar que tenia unes quantes visites des d'una mateixa pàgina anomenada "Antena Paranoica". El nom, en principi, no em va emocionar gaire, però la meva obligació era investigar una mica més. Vaig trobar un petit escrit del dia 12 de fevereiro.
Ara sí: Emoció, emoció, emoció!!!
Algú, el de l'antena paranoica, havia descobert el meu blog i, no només li havia fet certa gràcia, si no que en feia una petita ressenya.
Això es traduïa, a més, en un bon nombre de visites del mateix Brasil. Brasil, na-na-na-na-na-na-na-naaaa...
Només em queda donar les gràcies al nou amic, company i col.lega, i fer un petit homenatge al seu país amb aquesta escala tan característica. La del Crist Redentor, a la muntanya del Corcovado, a Rio de Janeiro.

El Girona m'enamora

Ahir al vespre tornava d'assaig escoltant la ràdio del cotxe. Sonava el programa "Tot gira" a aquella hora. Bé la veritat és que sona tota la tarda i la veritat també és que, i ho sento, però no m'agrada com sona la veu del seu conductor, però això són coses de gustos...
En un moment donat van connectar amb el partit Akasvayu Girona-Winterthur Barça, just en els instants finals. El partit va acabar i van seguir fent la crònica. Els tres (músics) ocupants del cotxe ens vam "mirar" de cop i vam dir: Estan tocant una sardana? En un camp d'esports?
Doncs sí!!!

Aneu-la escoltant si us plau.
El cas és que al final del partit havien posat la sardana "Girona m'enamora" de Ricard Viladesau. Segur que això fa molt de temps que ho fan, anys, segur, però jo (que no sóc gironí) no ho sabia. El motiu de la sardana, el títol mateix, és totalment escaient per posar en un context on hi ha molta gent seguint un nom, en aquest cas Girona. Per tant, què hi ha d'especial que la música escollida sigui una sardana? Quina importància té, si el lema és: Girona m'enamora?

Doncs com que un servidor és músic, i de cobla, sap que la nostra música no és precisament la que fa saltar d'alegria i d'emoció a la majoria de gent i, sobretot, a la majoria de gent jove.

Qui no ha dit alguna vegada, si ha d'acompanyar a un foraster a donar una volta: I on el puc portar ara, jo? No el portaré pas a sentir sardanes? I al final se l'acaba portant a veure qualsevol espectacle intercultural amb molta música caribenya, africana o andina...

Res a criticar, però quina vergonya ens fa la "nostra"? O és que no la volem considerar representativa?

Jo estic a punt de començar una campanya "per un referèndum sobre la nostra música representativa". Volem que sigui la sardana? Ens fa res que ho sigui (que ho és)?

I si el referèndum, al ser secret, surt que NO, doncs, quin pes ens haurem tret del damunt!

Bé, el cas és que estic molt content que un club de bàsquet posi cada dia de partit, davant d'uns milers de persones i a un volum elevat, una sardana sonant als altaveus del seu pavelló.

I suposo que no només la posen quan perden, no?

S'ha acabat el Nadal

Ara sí que d'una p... vegada dono per acabat, tancat, finiquitat i el que vulgueu més, el Nadal. Sóm a la Quaresma, finals de febrer, la primavera a quatre passes, els músics ja hem canviat de temporada, però sí, al final sí, al final el darrer (suposo, espero i desitjo) Pare Noël que estava despistat a dalt d'un balcó, ha (quasi) desaparegut.

La veritat és que hi segueix al balcó, però sembla (em sembla a mi) que l'home ja no pot més. Probablement les pluges del cap de setmana passat el van deixar per "l'arrastre".

Ho sento molt (o no), però la cosa ja passava de taca d'oli.

Benvolgut senyor, torni cap al Nord, i l'hivern que ve, per mi, no cal que torni. Bon vent i barca nova.

Feliç Any Nou a tothom!!!

Un post per a una cançó

Hi ha vegades que escrius un post, o encara l'estàs pensant, i hi vols posar una música, una cançó, una banda sonora. Segons com, et ve desseguida, però segons com no hi ha manera de trobar-la.
Ara, a mi m'ha passat el contrari. Fa dies que tinc una cançó i em faltava el post.
La cançó la vaig retrobar un dia que estava buscant una veu que s'assemblés a una que vaig sentir en una actuació que vaig anar. Era una veu trencada, melàncòlica, entre trista i estripada, d'aquelles que surten de dins, de coll avall. Em va venir al cap aquesta d'en Gato Pérez.

No és el Gato "rumbero", festiu, és l'intimista, el "romàntic", el dels records. És l'altre Gato. És el que podeu trobar en racons d'aquella Barcelona del Zeleste, la laietana, l'enyorada...
Al final, no s'assemblen en res la veu d'en Gorka amb la del Gato Pérez, però és igual, una cosa em va portar a l'altra.
I un record per acabar. El Gato Pérez anava sempre amb aquell barret tan característic seu. Un dia vaig anar a un concert. Era estiu i l'home havia acabat el del dia anterior en un estat una mica "lamentable". El cas és que anava amb el cap descobert. Va acabar actuant amb el barret que portava jo. Quin honor!

Preparant la temporada

Demà s'acaba el Carnaval. Potser tocaria parlar-ne precisament demà, però prefereixo fer-ho avui, més que res per lligar-ho amb el que estava pensant aquest matí.
El final del Carnaval és el que marca el final de temporada dels músics. És més divertit que l'any fiscal o el natural, que sempre s'acaben el mateix dia. Els músics tanquem temporada el dimecres de cendra o el dia de l'enterrament de la sardina, com vulgueu, un dia que canvia de data cada any (segons la lluna, no ens enganyem).
Això voldrà dir que a partir de dijous, s'hauran fet els canvis de músics, els "fitxatges" vaja. Els nous cracks ja podran saltar a la pista amb els instruments preparats.
Comença la temporada 2007-2008!!
Fins ara ens hem estat preparant, concentrats, entrenant (assajant) fort. Els balladors també deuen estar fent la seva, de preparació, els seus estiraments, comprant litres de liniments per estar en forma. Arriben ja els primers aplecs.
Personalment, jo m'he repassat les escales dels enfustissats que tinc a l'arxiu, les he cuidat, igual que la càmera de fotos. Tot està a punt. Tenim feina a fer aquesta temporada.
Hauran modernitzat els escenaris? Hi haurà escales noves? Tindran baranes?
A partir de dijous, temporada nova. Amb sorpreses?

Sant Gabí

Aquest matí, com cada dia, quan he arribat a la cuina amb mig ull obert i l'altre mig tampoc, he mirat el meu calendari de capçalera: 19 de febrer, Sant Gabí.
El primer que m'ha vingut al cap ha sigut, evidentment, la imatge d'en Gabí Dieg (per molts anys!) i això ha fet que m'interessés també per la vida del sant que li cedeix el nom de pila.
Més tard ja i amb els dos ulls quasi oberts he fet el que acostumo en aquests casos, anar a consultar a ca la Montse Google, a la que no sé si ja coneixíeu i que tampoc sé si té res a veure amb la cosina Montse (coses meves).
El cas és que sobre Sant Gabí he trobat dues coses prou interesants. La primera és que és una òptica molt important, i l'altra és que el Sant en qüestió era pare de Santa Susanna, cosa que com a maresmenc m'omple de joia.
Sobre la vida de Sant Gabí només dir-ne un tòpic, que va ser martiritzat i decapitat. Coses de la feina.
Ja només em quedava trobar una imatge d'en Gabino Diego en una escala i tindria la feina completa. He seguit treballant amb la Montse, he posat "Gabino Diego" i he clicat a "Imatges". Quin èxit!, la primera imatge que m'ha donat ja ha sigut la d'en G.D. en una escala. Us la deixo aquí.
Oi que està una mica canviat el noi?

He de baixar i em mullo

Eiii, que he de baixar de l'escenari! Que està plovent i em mullo! Que se'm mulla l'instrument! L'instrument musical, s'entén.

I ara hi ha hagut un savi que ha agafat l'escala i l'ha fotut allà, al racó. És que té més drets ella que jo?

Jo sóc el primer defensor de les escales, em sembla que ho estic demostrant amb escreix, però no cal que a la que comenci a ploure, les posem a elles a sota cobert i els músics que s'espavilin. Entre poc i massa, home ja!

Reunió de veins

Aquest post serà ràpid, senzill i una mica d'alliberament personal.
Aquesta tarda he anat a una reunió de veins. L'acta que jo en faig es resumiria en dir que a l'hora de començar hi era jo sol, i al cap de deu minuts érem tres, per la qual cosa he hagut de sentir el mateix tres vegades. Tres (de set) i ben avinguts. Com que unes obres que hi havia pendents ja es van fer aquest any, ara no s'ha de fer res (especial). Mantenim la quota, deixem passar l'any i a veure si no es desperta cap veí amb algun ciri trencat.
Ja sé que molta gent en té algun de veí insuportable, però si us plau, no l'envieu a la meva comunitat.
Apa, fins a la reunió de l'any que ve.

Però què fa aquest aquí?

Puc prometre i prometo que aquesta foto és d'avui mateix. Avui, 16 de febrer de 2007, any del Senyor.
Es pot saber què fa el Pare Noël aquest en plè mes de febrer penjat d'un balcó i pujant i baixant escaletes?
És que no se n'ha adonat que els ametllers ja floreixen? Que la Candelera ja ha passat? Que som al cap de setmana de Carnestoltes? És que ningú li ha recordat que els rens ja hauríen d'haver hivernat? I a més, d'aquí quatre dies es fotrà de calor amb aquesta vestimenta. Perquè si espera aquelles "tumentes" que anuncien els de TV3 cada setmana va llest. I si espera que nevi, encara més.
Faré com aquell que no ha vist res, però si d'aquí una setmana encara està penjat fent tonteries no responc de les conseqüències. He avisat.
I una mica de Jazz
Per canviar de tema i disfrutar d'allò més, us recomano passar per Calella (Maresme) a qualsevol actuació del Cafè Jazz 2007. Totes, però totes, valen la pena.

Rodríguez I...barra

A casa s'engega la ràdio just al moment d'obrir els ulls. No queda mai clar qui és primer, però qui realment funciona amb consciència primer és ella, la ràdio. Això fa que vagi passant el temps i es vagin sentint coses que volen semblar notícies o peces musicals, encara que moltes vegades un no ho acabi d'assimilar del tot.
En això estava aquest matí quan he sentit la veu del Sr. Rodríguez Ibarra. Explicava que té un conegut que va estar a punt d'entrar al túnel de Vielha quan hi va haver l'esfondrament de l'altre dia. Des d'aquí la meva solidaritat amb el Sr. amic o conegut, més que res per l'ensurt que va tenir (no sé si anava acompanyat).
Deia després en Rodríguez I. que no volia ser crític per l'accident si no pel que li havia passat després a l'amic en qüestió.
Resulta que l'home va posar la ràdio del cotxe per veure què passava i totes, totes, totes les emissores "parlaven" en català, per la qual cosa, pobre, va quedar corprès, esmaperdut i acollonit...
Bé, com que un servidor és de ciències, he volgut fer la constatació empírica del que "critica" o constata el Sr. R. Ibarra.
M'he assegut al cotxe, no he anat al túnel de Vielha (fet que potser desvirtua un xic l'experiment), he engegat la ràdio i he començat a passar emissores.
Els resultats han sigut (amb un error de +/- 2,356) els següents:
Un 13,8% de les emissores parlaven en català
Un 17,2% de les emissores parlaven en espanyol
Un 3,5% emetien música catalana o en català
Un 51,7% emetien música en altres idiomes
Un 10,3% emetien música clàssica (no catalana)
Un 3,5% feien anuncis no catalogables
Què demostra això? Doncs res de res (i no he dit cap mentida).
Què demostra el que deia el Sr. Rodríguez Ibarra? Doncs que només viu per tocar els collons als demés, i si són catalans millor (i a més és una mentida).

Avui tocaria posar una foto del Sr. Rodríguez Ibarra pujant o baixant una escala, però la veritat es que ni la tinc, ni la penso buscar. He trobat aquesta que correspon a un Hotel que es diu Hotel Ibarra, molt maco per cert, i com que prou pena deuen tenir ja amb haver de compartir cognom amb aquell home, doncs els dedico aquesta mica de propaganda gratuïta. De res.

Un ribot de regal

He llegit que les JERC van "realitzar una acció simbòlica de protesta en una conferència d’Alfonso Guerra". L'acció va consistir en interrompre l'acte, desplegar una pancarta i fer-li entrega d'un ribot i un exemplar de l'Estatut. Tot molt simbòlic i irònic (?).
A veure si ho entenc. Quan un futbolista és considerat el millor i fa molts gols, se li regala una "pilota d'or". Si és un escriptor, una ploma o una estilogràfica. A un director d'orquestra, una batuta. I així, a cada persona modèlica en la seva feina se l'obsequia amb l'instrument més característic relacionat.
Quan al Sr. Guerra, el rei de la ironia i, per què no, del cinisme, se li lliura un ribot per la feina feta amb el projecte d'Estatut, se l'està felicitant. És que no us en vau adonar? Encara deu estar rient el bon home. És que algú amb quatre dits de front pensa que es va posar mínimament vermell l'amic Alfonso?
Senyors joves de les JERC, heu parlat amb algú que tingui més de 35 anys per preguntar-li qui és i com és en Guerra? Us n'heu preocupat una mica?
Està molt bé fer actes simbòlics i reivindicatius, i més si són pacífics, però no tot és sortir a una foto o poder penjar un escrit a Internet.
El rei de la ironia, que tants exemples en va donar en la seva època parlamentària, l'època en què l'oratòria tenia un sentit, un efecte i unes conseqüències, encara deu estar rient.
Em sembla que el sento des de casa i tot.
Mare de Déu, mare de Déu...
Una acotació final: Quan tots aquests jovenets encara anaven en calça curta, jo ja havia votat ERC. Però aleshores, el partit no era ni tan mediàtic ni tocava butaca pelfada...

Un reflex

La imatge que vaig posar ahir era d'una escala que ens portava al mar, a la platja, vaja. Quan mirem el mar acostumem a veure aquells reflexos de la llum del sol tan forts, que ens obliguen a empetitir els ulls, a forçar-los. Però aquells reflexos dolorosos sempre ens omplen l'esperit de llum i claror, d'alegria i d'esperança fins i tot.

N'hi ha d'altres, de reflexos, altres que són més directes, que són una pura reproducció de la imatge que ténen al davant. Imatges manllevades de la realitat.

No sé amb què em quedo...

De fet prefereixo el reflexe que em provoca, el que m'incita i em repta.

La vida està massa plena de miralls, d'imatges repetides i avorrides.

Aigua, llum...

Després de passar uns dies més o menys tocat, i no precisament per la tramuntana, el meu cos i el meu esperit només necessiten una cosa: aigua i llum, mar i claror. Són una combinació excel.lent.

No sé si és el Mediterrani, però segur que hi té una part de culpa fonamental. Els que sóm d'aquí sempre necessitem aquest dos elements, l'aigua i la llum. Jo els necessito. Després els podrem amanir amb altres additius, el foc per exemple, la terra, l'aire...

És una mica la gràcia d'aquest petit país. Encara que estiguis a l'altre extrem, l'olor de mar hi arriba. Un pèl exagerat, ja ho sé, una mica agafat amb pinces, també; però no estem mai massa lluny del mar.

Potser arribaran ara els dies grisos, els que falten encara al calendari, aquells de pluja que algú ens ha robat i encara no sabem qui ni per què, però jo seguiré mirant encara que sigui de reüll cap al blau del mar, aquell que em dóna tranquilitat i serenor.

Ballant a l'església (II)

II. La venjança
L'endemà de l'esbogerrada nit, o millor dit, al cap d'unes hores, menjàvem una mica abans de tornar cap a casa. La cosa continuava alegre i festiva. Els comiats, les abraçades, tot era sincer.
En aquell moment, i no sé per què, se'm va aparèixer la imatge de Rascar Capac. Va ser fugaç.
En el cotxe anàvem tres, és a dir, els Vilapou vam carregar un amic fins a la capital. A mesura que el viatge s'allargava, la veu del nostre amic s'anava tornant fosca i la tos aumentava.
Una altra vegada la imatge de Rascar Capac i el record de la història de Tintin i les 7 boles de cristall. La profanació d'unes tombes inques havia originat la venjança de la mòmia i tots els participants queien greument malalts...
Vam arribar a la capital i vam deixar el nostre amic que semblava ja força decaigut. No n'he sabut res més. Bé, la veritat és que feia uns anys que tampoc en sabia res i com que no tenim els números de mòbils, es fa difícil saber-ne res.
El dilluns jo queia també. Feia anys que no tenia tanta febre i durant tants dies.
La imatge de Rascar Capac es va allunyar el dijous. Pràcticament una setmana sense escriure i quatre dies sense ni mirar l'ordinador, ni saber res de l'actualitat dels blogs, la important.
A partir d'ara, vigilaré molt el què faig en segons quins llocs...

Ballant en una església

I. La maledicció
Anàvem arribant cap a l'hora marcada. Uns en vehicles particulars, altres en autocars preparats per l'ocasió. I és que l'ocasió s'ho valia. Posar el peu a terra i veure't al davant d'aquella església del segle XVII era imponent. Aquelles portes monumentals s'obrien al davant nostre convidant-nos a una vetllada especial.
L'església, en forma de creu llatina, ens rebia ja de principi amb música, beguda i menjar. Semblava la culminació d'aquells pensaments "àcrates" que volien convertir totes les esglésies en discoteques. Doncs era això. L'ambient anava pujant a mesura que passava el temps.
Una volta per l'edificació em va portar fins a un claustre on hi havia gent que aprofitava el temps menjant, i , encara més enllà, vaig trobar el refectori presidit per un "sant sopar" de considerables dimensions i una trona des d'on es llegien les escriptures als estadants, a la que s'hi accedia mitjançant l'escala que us deixo.
Vaig tornar a la pista de ball, just "al peu de l'altar" i mentre donava voltes i mirava cap amunt, a la cúpula, vaig divisar els quatre evangelistes que disfrutaven de la vetllada des dels quatre carcanyols.
No hi faltava res.
Entrada la matinada, la cosa va anar acabant, i tothom feia cap al carrer, tot ajudant-se mútuament.
Només una cosa em va semblar que trencava la tranquila bellesa d'aquest quadre, un parella d'ocellots negres cridaven sense deixar de volar per sobre els convidats que sortien.
(Continuarà...)

En (poca) penombra

Toca comentar l'apagada elèctrica de 5 minuts d'aquest vespre. Fa uns dies va sortir la iniciativa, que a mi em va arribar per correu electrònic abans que veure-la a la premsa, la qual cosa és una mostra de la força de les "noves tecnologies", i a dia d'avui ja era un tema de sobretaula. El món dels blogs també hi deia la seva (exemple 1 i exemple 2, per exemple) com ja és preceptiu.
El cas és que a mi les vuit menys cinc m'han agafat en un bar, per qüestions que no vénen al cas, i una mica més i me n'oblido i tot. He sortit al carrer i la veritat és que no he notat res extraordinari. Em sembla que la manera de comprovar aquesta apagada era més aviat particular avui. O estaves al davant d'un edifici públic "adherit" o estaves a casa teva siguent solidari i passant olímpicament del que fessin els demés.
He de dir que la meva nebodeta m'ha explicat que a ballet han apagat els llums els cinc minuts corresponents. Un aplaudiment per a les noves generacions i els seus instructors.
Una cosa m'ha preocupat però tot el dia. És la meva actitud. Per què serà que m'he passat el dia pensant en les possibles conseqüències de l'engegada de les vuit en punt? En el moment que es connecten els llums i els aparells elèctrics es gasta molta energia (en comparació), i quan estan en stand-by no en parlem. Per tant, la quantificació del consum d'aquests cinc minuts és positiva?
No renego de totes les mostres solidàries i els gestos simbòlics, al contrari, però... m'estic fent gran?