Sant Roc(k)

Diu el calendari que avui és Sant Roc. Com a músic em permeteré algunes llicències amb la voluntat de no ser (o de no semblar) irreverent.
De la mateixa que quan es buscava un patró per als internautes hi havia una campanya en favor de Santa Tecla, hi ha un moviment que defensa a Sant Roc com a patró dels músics o, si més no, com a patró dels músics més "moguts". No hi ha res contra Santa Cecília, però ja se sap que davant de les coses oficials sempre en surt una resposta alternativa.
Un dels punt que té a favor Sant Roc és la data de celebració, ja que el 16 d'agost és un dia que es troba en plena època de Festes Majors. Tampoc és un sant desconegut; dos exemples de pobles que ja ténen aquest Sant com a patró són Arenys de Mar i Malgrat.
Bé, és una proposta que no em sembla massa agoserada i que en darrer cas ens podria portar a un co-patronatge Roc-Cecília per tal de no deixar cap músic sense representació.
És una idea.

L'espigó

Un escenari al costat de grans pedres. Em fa pensar en aquells auditoris naturals que apareixen en racons de muntanyes o en pedreres fetes o, millor dit, desfetes per l'home. Però no, en aquest cas, les pedres són les d'un espigó, al costat, a tocar del mar. Espigons que protegeixen, espigons que s'endinsen al blau de l'aigua. I al fons algun pescador de canya, que qui sap si arribarà a treure alguna mabreta o només passarà l'estona. I alguna barca de mida petita, com l'espigó.
I, és clar, també trobarem fustes, papers, la civilització, ... tot esperant que al final, amb una mica de màgia, puguem gaudir d'una mica de música, qui sap de quin estil, qui sap si ens agradarà, qui sap...

De menús

No voldria entrar en una nova dinàmica del blog a partir d'avui, tot començant a fer una ruta gastronòmica pels menús dels nostres restaurants, des del més "tirat" al més "sotisficat". Massa feina, la veritat, i massa temptacions d'anar-los provant.
Però per un moment sí que m'he fixat en aquest que us deixo. No entraré en els detalls de qualitat-preu, però sí en dues coses: la denominació i el component general. Em sobta molt, he de dir-ho, que s'anuncïi aquesta triple possibilitat: menú infantil, menú catalan, menú. Quin criteri es segueix per fer aquesta distinció? Quin públic en quedarà captivat i entrarà corrent al restaurant? Algú se sentirà marginat o ofès? Podran dinar junts els del "menú catalan" i els del "menú"?
I posats a fer més preguntes, per què el "catalan" porta paella i el "menú" i l'"infantil" pollastre?
I per què el "catalan" ha de pagar 2,45 € més que el "menú a seques"? Per la paella o pel nom?
Em fixo també que hi ha una cosa que uneix tot el menjador: el flan, fruta, helado. De crema catalana no en poden menjar els nens.
I si MENÚ porta accent, per que c... no en porta CATALAN?
Bé, acabaré amb una escala que representi també una mica l'absurd general que corre pel món. És, una vegada més, l'escala que no porta enlloc. O sí. Porta a la trompada directa. A menjar-te literalment aquesta "tela metàlica" que, això sí, et salva de que t'atropellin els cotxes.
Ah! però si te la menges, entra en el "menú catalan" o senzillament en el "menú"?

Il.lusions

L'estiu i les vacances (començo a notar-me pesadet) et fan pensar en moltes coses que t'agradaria tenir o que t'agradaria poder fer. He vist que corre un "meme" que en parla del que desitjaries tenir o canviar i una mica per aquí va el tema d'avui. El "meme" ja caurà però de moment deixo aquesta imatge, amb escala inclosa, que sembla el desig o la il.lusió d'aquelles persones que els agrada el mar però ténen algun problema per solucionar primer.
A qui no li ha fet mai por el (la) mar? Qui no s'ha marejat mai? Qui no ha desitjat trepitjar terra ferma alguna vegada que ha estat navegant?
Per què no es pot anar en vaixell sense haver de patir pel mar?

I més enllà?

No sé si està bé repetir tant que estic de vacances, que segueixo de vacances. I en això que estic, les vacances, he fet una petita ruta d'aquelles de no fer res. Menjar, dormir, sol, mar, trobar per casualitat alguna escala, i tornar a començar.
Per això avui deixaré aquesta imatge d'incertesa, una escala d'aquelles que no saps on van , on arriben. Què faré demà?
--------
Dues consideracions al marge:
1. Estic escrivint aquest post des d'un hotel, en un ordinador al que hagut de tirar 2 euros. Qui m'ho havia de dir fa un any?
2. Avui he sentit a la tele que és un "dia històric". Em sembla que n'hi ha hagut massa ja darrerament i per tant no ho esmentaré.

Fent carretera

Això de les vacances "obliga" a fer sortides. Sortides que no deixen de ser esperades i desitjades. Un ja està acostumat a fer quilòmetres i carretera, però els dies que es fan així, per plaer, o per més plaer que d'altres vegades, es veuen diferents. La carretera, els paisatges, és veuen diferents o, millor dit, es veuen.
I espero no necessitar cap escala en aquestes rutes properes. Si més no cap escala com aquesta de la imatge (gràcies Joan). No m'acaba de donar massa seguretat. Ara, que si s'ha de fer servir, som-hi!

Seguint amb Vic

Fa dos dies que l'amic Dessmond relaciona els seus posts amb la ciutat de Vic. Escrits molt interessants per cert, d'aquells que obren "diàlegs", controvèrsies, opinions i records (sempre que es parla d'un lloc de seguida n'hi trobem de relacions).
Jo no acostumo (és norma de la casa) a situar mai d'on és l'escala que poso al post. Però avui faré, tornaré a fer, una excepció. La vaig fer precisament amb Vic perquè allà em vaig trobar amb el Carrer de les Escales, i just al davant hi vam fer una audició de sardanes en un escenari prou lograt i "lloable".
En deixo doncs constància.

Bona nota

De tant en tant l'arribada dels músics (de cobla) al lloc de l'audició es veu acompanyada d'un suspir general. Suposo que, de lluny, es deu veure un grup d'onze o dotze persones ben uniformades, amb unes maletetes de formes diverses i originals, i un d'ells amb un objecte força més voluminós, que es planten al davant d'un escenari, enfustissat o cadafal, se'l miren i, tots a l'hora, fan com un saltironet acompassat que correspon a l'esmentat suspir.
És, senzillament, el resultat de fer un càlcul ràpid de la superfície de l'empostissat, dividir-la pel nombre de músics, i veure si allà hi cap el músic, la cadira, l'estoig i, al final, queda un petit espai per moure's una mica entre sardana i sardana.
Si aquell saltironet acompassat veieu alguna vegada que es torna en uns cops de cap a banda i banda (acompassats també) vol dir que el resultat de la divisió ha sigut una xifra molt, massa baixa.
Bé, però aquest no és el cas d'aquest escenari que em fan arribar els amics de la Colla Sardanista Rosa de Reus. Quin luxe! Aquí, la divisió que us deia, s'ha de fer amb calculadora. I l'escala, l'escala amb dues baranes! Aquests músics devien quedar emocionats per uns quants dies. No cal que ara ningú em vulgui treure la il.lusió dient-me que era un escenari preparat per fer-hi una altra cosa. M'és igual. Escenari aprofitat, però gran.
Voldria acabar el post d'avui dient que és Sant Joan Baptista Vianney. Té una biografia molt interessant. De com un home gens preparat i sense estudis arribarà a ser el més estimat i famós de l'època.

De recursos i ases

No sé per què però avui m'ha vingut al cap una associació d'idees, coses de la calor i l'estiu. Acostumo cada dia a llegir el diari d'una manera més o menys superficial, depèn. Aquests dies, amb les vacances (he, he) potser "m'hi fixo" una mica més.
Resulta que no fa massa vam aprovar un nou Estatut(et) amb uns resultats que, la veritat, tampoc havien d'estranyar massa a ningú, no ens enganyem. No cal entrar ara en si és l'Estatut en majúscules que ens portarà directament a Ítaca, o, senzillament ens hem quedat en un "preàmbul sense aeroport" (ui! quina paraula acabo de dir).
El cas és que resulta que si a nosaltres no ens entusiasma massa, a d'altres sembla que els provoca urticària. I aquí és on l'associació d'idees em porta a una fotografia que vaig fer fa quinze dies. I sense saber per què, la dedico al PP, i als qui manen de les Comunitats de València, Aragó, La Rioja i Castilla-La Mancha, de moment, amén (mai més ben dit, amén) del Defensor del "Pueblo" (quin títol més irònic).
I, per no enviar-los a algun lloc que, ara i aquí, sonaria groller, els enviaré a entretenir-se, a jugar, a fer de nens, a començar pel principi, a Pàrvuls o a P3, P2, P1, P0... Apa, homes, juguin una mica, intentin disfrutar, pugin i baixin, amb compte, sense fer-se mal, no es donessin un cop al cap i se'ls posessin les idees a lloc.

..... 1 .....

..... 1 .....

Navegant

Després de molt de temps (massa), hem trobat un diumenge per poder sortir amb el petit iot (es diu així?) d'un bon amic.
Que coincideixi estiu, diumenge, que jo no vagi a tocar i que els demés estiguin tots en condicions, sembla que no, però costa.
La veritat és que vaig disfrutar d'allò més. I si et deixen agafar el timó de tant en tant, ja és d'escandol. També he de dir que un dia de juliol, amb un sol imponent, la mar una mica mogudeta (pots comptar!) i anant en línia recta, la cosa tampoc és massa meritòria.
Pels que som "de marina" estar en contacte amb el mar es converteix en una part essencial de la vida. Per això estic tan orgullós de ser d'una comarca com el Maresme. Quan el veus des de la distància aprecies més la seva bellesa (tret d'algunes taques de fileres de cases que deixen el litoral literalment ratllat).
Que bonic és el Maresme! (per cert, és el nom d'una sardana de Ramon Vilà i Ferrer que tira 37-83).
Bé, com que avui és final de mes i el meu primer dia de vacances (de l'altra feina), deixo dues imatges, dues. L'escala de fora i l'escala de dins.
La millor fotografia, la de l'escala sencera vista des de l'aigua, no la vaig fer, no m'hi vaig atrevir. Probablement a hores d'ara estaria comprant una nova càmera.

Sant Nin i Sant Non

Segons el calendari que hi ha penjat a la cuina de casa, que és de la Caixa de Girona i que té unes fotografies de l'Empordà maquíssimes, avui és Sant Nin i Sant Non. Abans de continuar hauria de posar aquí alguna cita de Josep Pla sobre l'Empordà, o sobre l'Empordanet, però millor que cadascú agafi un llibre de la seva pròpia biblioteca (qui no té un llibre de Josep Pla a casa?), i en llegeixi un d'aquells trossos tan característics d'ell.
Tornant al santoral, he buscat la vida i miracles d'aquests dos sants amb uns noms tan "musicals" i he trobat que no existiren com a tals, sinó que eren els àlies de Sant Abdó i Sant Senén, també coneguts com els Santets de la Pedra i que són els protectors dels hortolans.
Me n'he portat una petita decepció, la veritat, perquè jo ja m'imaginava que si algun dia apareixien per casa un parell de marrecs, els podríem anomenar Nin Vilapou i Non Vilapou, i en canvi els altres dos noms em sonen massa seriosos i rimbombants.
Bé, els deixo aquesta escala que he trobat i que té dues parts iguales i separades al mig perquè puguin pujar un per cada cantó (els Sants) sense fer-se nosa però sense estar massa separats tampoc (no hi ha hagut manera d'aclarir si eren germans, amics, coneguts o alguna cosa més).

Les 3 potes

Hi ha una teoria (correcta) que diu que perquè un objecte s'aguanti necessita tocar a terra en tres punts (que no estiguin en línia recta, he, he). En Joan i la Lídia m'envien aquesta foto d'una escala que té tres potes. Seguint aquella teoria l'escala és "perfectament" estable. Aquí tenim la famosa escala de 3 potes (si us plau, eviteu acudits dolents i/o barroers).
A mi, i amb permís del propietari, em sembla que té una mica de delicte l'escala aquesta. Ja m'afegeixen en el correu que m'envien, que només ell s'atreveix a fer-la servir. Només faltaria!
I segueix: "Altrament, a cop d'ull s'entreveu que venent els tubs que la conformen a qualsevol gitano a pes, potser en tindriem prou per estrenar-ne alguna d'importada de la Xina i comprada en un Híper". Res més lluny de la realitat. I jo hi diria també que si comptéssim les hores de construir-la ens donaria fins i tot per comprar-ne una de mecànica.
Vaja, que no sé jo si quan es parlava del reciclatge de materials i la producció artesanal es referíen exactament a això.

Una glorieta

L'altre dia en Dessmond m'enviava unes imatges d'escales (gràcies). Avui agafo la d'aquesta "glorieta". Sempre m'han fet gràcia. Em recorden les novel.les i les pel.lícules "d'època" on hi havia un passeig o un parc ple de gent i al mig una orquestra fent la seva serenata davant d'aquell públic. Un públic on hi veig soldats amb barret i minyones amb còfia i uniforme portant immensos cotxets de criatura. I senyors i senyores ben elegants amb els seus bastons i les seves ombrel.les, i nens amb pantalons fins a sota genoll i nenes amb tirabuixons i faldilla llarga.
I em recorden també el País Basc (aquesta ho és; si us hi fixeu es veu una ikurriña al fons) i el viatge inoblidable que hi vaig fer.
I em puc imaginar fins i tot un Parc d'aquests amb la seva glorieta al mig, els músics fent la seva interpretació i, entre la gent, una colla d'amics (ben mudats) donant la benvinguda al Perdedor que avui arriba del seu viatge per allò que en diuen l'Orient Pròxim o Mitjà. (No cal que us recomani llegir-ne les seves darreres cròniques).

Caixa o cadira?

Tenim una vida plena de dilemes. Evidentment que n'hi ha de molt importants, però també n'hi ha d'altres que no per menys importants, no ténen la seva transcendència.
Caixa o faixa?
Caixa o cadira?
Aquesta darrera és la versió per a cobla d'un dels clàssics catalans més repetits.
En un escenari sense escala (serà que no hi havia lloc!) al músic se li obren moltes possibilitats, però en aquest cas es resumeixen en dues: caixa o cadira?
Tu decideixes!
(Gràcies Antoni per la foto).

Preparant el futur

Una imatge val més que mil paraules. Ja sé que és una frase feta, manida, amanida, sobada i gastada, però és més que veritat. Dóna gust, fins i tot emociona, veure com els representants de les noves generacions ja s'hi fixen de ben petits. I fixar-s'hi, per començar, és molt important. Després, amb el pas del temps, ja veurem com anirà la cosa, però ara, a l'edat que deu tenir el nen de la foto, les impressions ja van quedant registrades. I aquest infant fa cara (bé, esquena) d'espavilat.
Segur, però segur, que d'aquí uns anys pot arribar a ser el relleu que agafi la torxa dels que vetllem per la seguretat i integritat dels músics de cobla.

Al sol

Quan vas a tocar un dia de juliol o d'agost a les 12 del migdia, el primer que t'acostuma a venir al cap és una pregunta fatídica: Com serà i on estarà situat l'enfustissat? És una pregunta recurrent que té unes respostes també clàssiques: 1.Al sol, segur. 2. Millor no pensar-hi. 3. Em sembla que aquí ja hi vam tocar un any però estava núvol. 4. Com que és una celebració i han de parlar les autoritats, segur que hi ha un "toldo".
Avui parlaré de la 4. A la primera imatge ja podeu veure que sí que hi havíen pensat en el sol. Hi havia una meravellosa carpa, millor dit, dues. La gran era immensa, hi cabíen 200 o 300 persones i estava plena de cadires. Cadires? La segona era com un magatzem-vestidor. Clar, hi havia unes petites actuacions per celebrar la inauguració. Però, ai làs! sí, repeteixo, ai làs! i, els músics? Home, mira, si hi ha un escenari allà al mig del sol, ben situat perquè el vegin els 200 o 300 convidats ben asseguts. Quin detall, fins i tot queda a un cert desnivell per veure-ho tot més bé! És que aquest poble té unes autoritats que no les mereixem!
Bé, tot va ser un èxit. La inauguració perfecta, el "timing" clavat, els locutors una meravella, els nens i els avis (per què?) van fer unes grans actuacions, els discursos en la seva justa mesura. Quin matí! Només em va semblar que la gespa semblava una mica resseca i cremada, però és clar, en un lloc a solei ja se sap.
I la cobla? Bé, gràcies. Sort que l'escala era baixeta i tenia poc perill.

Un més que ahir

Avui m'hi aprofitaré i m'esplaiaré en aquest escenari. Que no falti de res. Tenim espai per a tothom. Si algú s'hi vol apuntar també el deixarem pujar. Tranquils, encara que no sàpiga música, avui tothom té permís. Només ens cal una mica de soroll, una micona de ritme, i apa!. Només us demanaré que tingui una retirada a música de casa nostra. Però si no, també és igual. Tot si val avui. Bé, però amb una mica d'ordre, això sí.
I, en tot cas, una cosa darrera l'altra, que tenim tot el dia per davant.
Això sí, vigileu amb l'escala, que és força dreta, sense barana, què us he d'explicar? Però és igual. Avui és igual.
I és que avui, tinc un any més que ahir.

A "sotaigua"

De petit m'agradava molt anar a la platja i, allà, anar a "sotaigua" (suposo que hauria de ser sotàigua, però ja és prou original la parauleta com per posar-hi un accent de regal). De fet deu ser el mateix aprenentatge del nedar que fa que primer comencis per allà on pots, és a dir per sota, i després vas aprenent a aguantar-te i a surar, és a dir, a nedar.
Ara, no és que no m'agradi anar a banyar, és que em fa mandra i com que hi ha uns "xiringuitos" la mar (redundància) de confortables, moltes vegades ja no hi arribo, i em quedo a dalt esperant la tornada dels acompanyants.
Quan arribo a baix (el dia que hi arribo) però, em segueix agradant allò d'anar a "sotaigua". Encara que sembli una tonteria (i ho és) em sento com una mica alliberat, al poder-me moure cap a totes bandes, del dret, del revés, amunt, avall, donant voltes, tirabuixó i doble volterella. Tot això en uns 25 segons com a màxim.
I ràpidament a la sorra, per quedar mig sec i poder anar corrent (que la sorra crema) fins el "xiringuito".

Ferro, fusta, pedra...

Ferro, fusta, pedra, plàstic, tota mena de materials barrejats en un paisatge urbà. I tots ténen la seva utilitat, o, com sembla a la imatge, tots l'han tingut. Tots han estat útils. I al final tots acabaran en algun racó o en algun abocador. De moment però, encara ténen el seu protagonisme, potser fent nosa, estorbant el pas de la gent o potser algú en treurà encara algun profit, momentani, però profit.
La quotidianitat n'està plena d'imatges de restes de materials diversos que, si ja no serveixen per a res, encara troben alguna harmonia en la seva reunió.

Tornant del Nord

De la tornada de la Catalunya Nord, després d'estrenar aquell famós túnel de Colera-Portbou, i després de llegir els comentaris deixats al post anterior, em vénen al cap unes reflexions. Lligarien amb la relació entre la Cobla, les terres del Nord i... les terres del "sud", del nostre sud. La celebració del 14 juillet va seguir el programa habitual: passant fins el cementiri, algun brigadista carregat de medalles, toc del "Silensio", la Marsellesa i sardanes (al matí i a la tarda). La Catalunya Nord és, evidentment, terra de sardanes, amb les seves Cobles i compositors (Max Havart, Frédéric Guisset, Jordi Barre,...).
I sempre que vaig allà, al sud del nord, o al nord nostre, o com li vulgueu dir, em quedo amb el dubte una mica esquizofrènic, de si un estat tan centralista, jacobí i nacionalista no dóna lliçons a un altre "modern", "quasi-federal" i ple d'autonomies reconegudes.
La resposta que hi trobo és que tot, la cultura vull dir, és patrimoni de la gent, del carrer, i allà és on s'ha de lluitar i treballar. Els entrebancs ja ens els posaran i a nosaltres ens toca salvar-los i normalitzar les coses, inclosa la música, o millor dit, inclòs el SO, que és allò tan peculiar que té la NOSTRA música.

Vaig un moment a "França" i torno

Avui és 14 de juliol (14 juillet), aniversari de la presa de la Bastilla a França i, per tant Festa Nacional (en majúscules). A la part sud d'allà, és a dir, a la part nord d'aquí, que és el mateix, però no, també se celebra aquesta festa. Es fan una sèrie de cerimonials típics que comencen amb la visita al cementiri a pregar per les víctimes de totes les guerres a les que han participat els francesos (que Déu n'hi do), ofrenes, toc de la Marsellesa, discursos i, a la part d'aquí, sardanes. Sí, sardanes. I a la tarda també sardanes. Per tant és un dia que les cobles acostumem a tenir feina assegurada. Les d'aquí i les d'allà. Tot això és una mica esquizofrènic.
I això em fa pensar en celebracions que es fan aquí de festes d'allà, però d'alla baix (Rocío, la feria d'abril i similars, sense oblidar les diades commemoratives de les diverses "Comunitats Autònomes").
A algú li sona que es facin sardanes en aquestes celebracions? O, si més no, que hi participi alguna cobla, perdó, COBLA? A mi, que sóc del ram, no.
Allò que deia, tot és una mica, o dues, esquizofrènic.
De moment deixo una escala de Cotlliure (gràcies Mirandamar). Veurem si durant el dia en puc pescar alguna altra...

Not crisis closed!

Mare de Déu, quin domini dels idiomes. I ara que ningú em vingui a dir que aquestes tres paraules que he sigut capaç de lligar, no estan ben dites. Ni intentar-ho!
El cas és que després de deixar l'escala d'ahir unes horetes recolzada a l'arbre, m'he "girat" i n'he trobat una altra en la mateixa posició. Ja em direu si no ténen més feina per fer que estar així, paradetes mirant quin temps fa.
Això m'ha fet suposar que com (jo) continui dubtant, parat, pensant, rumiant i amb cara de badoc, només lograré que totes les escales parin de treballar i es dediquin a buscar arbres per passar l'estona.
Resumint, que la not crisis està closed o fermée, i més després de llegir els comentaris que vau deixar al post d'ahir. Quin nivell! Quin nivell de lectors que tinc, i quin nivell d'amistat.

Not crisis!

Ja fa dies que tenia aquesta fotografia a punt per comentar. I el cas és que "ella" m'anava donant "llargues". No es deixava comentar.
D'una manera o altra veig que a tothom li passen aquestes coses. Sembla que un arriba a un cert punt de saturació i no veu com tornar a agafar arrencada. Dit així, a peu de carrer, diríem que necessito vacances (resposta fàcil però certa) de la feina, de l'altra feina. La gent "coneguda" o amb possibles s'agafen un (com a mínim) any sabàtic i es queden tan amples. La majoria no.
En el món aquest dels blocs també he notat aquestes petites "crisis" i cadascú les soluciona a la seva manera. Hi ha qui se'n va al Tíbet, qui refunda el bloc, qui es capfica dins el seu bucle o, fins i tot, qui arriba a anar al metge. Però al final és un petit problema que ha provocat un lleuger rebombori interior i que s'acaba curant al cap de pocs díes.
Un servidor ha agafat l'escala i l'ha deixat unes hores recolzada en aquest arbre, a punt per tornar-la a agafar i seguir endavant.
Bé, em sembla que demà ja sé quina foto posaré i així avui aprofitaré per llegir, posar-me al dia i deixar algun comentari (no molts, que no en sé) que tinc als Titulars indiscutibles una mica abandonats.

Aigua d'estiu

No és que sigui massa original relacionar l'estiu amb la calor i amb l'aigua, ja sigui per refrescar el cos, com per refrescar l'ambient. I on millor que en una escala per trobar-hi la solució? Un dels avantatges de tenir una escala una mica ampla pot ser que et supleixi algun armari com el de l'entrada on guardar-hi els paraigües o el del rebost on amagatzemar-hi ampolles i ampolles d'aigua.
Estiu, aigua, xàfecs, sed ... escales.

Començo a tenir influència?

Suposem un dia indeterminat d'estiu en un poble també indeterminat de la costa catalana. Un lloc d'aquells que els caps de setmana s'omplen a vessar de gent. De gent maca que fa joc amb el poble, de gent que intenta ser maca perquè li agradaria ser part d'aquest joc, i, un petit grup de gent d'aquells que et fan dir: Es pot saber què coi hi fas tu aquí, amb la de platges lletges que té el país? Bé, ressituem-nos. Evidentment és quasi impossible aparcar el cotxe, encara que sigui "de marca", ni pagant, però després de donar unes quantes voltes n'acostumes a trobar. Per cert, quina mania ténen en deixar-te entrar a qualsevol carrer per anar-te conduïnt fins a una sortida a 564 m. d'allà on has començat!
La darrera vegada el vam deixar en una esplanada al costat de la carretera, a dalt de tot, on tothom va deixant el cotxe a la seva manera (així pots distingir de quin d'aquells grups de visitants és el propietari), una esplanada que penses que durarà quatre dies perquè l'aplanaran bé, hi pintaran unes ratlles, hi posaran un senyor amb gorra de plat, i et cobraran el que voldran. La sortida, a peu, de l'aparcament en qüestió és un desnivell de terra força "mal girbat". Un, Vilapou, que ja té un passat i un present en el tema, pensa que allà hi hauria d'haver una escala i s'allunya després de deixar una mirada dura, "fruncint el ceny", que si fóssim en un còmic o en un tebeo li surtiria d'els ulls un llamp, un escorçó i una bomba encesa rodona de color negra.
Pocs dies després...
Ens situem al mateix poblet de referència de la costa catalana, amb els mateixos arquetips de gent i el mateix problema d'aparcament (rodolí no buscat). L'esplanada-aparcament continua allà però amb una mica més de densitat automobilística, encara que sense ratlles pintades ni senyor amb gorra de plat. Quan enfilen la sortida per endinsar-se entre la multitud, es troben que aquella baixada de terra "mal girbada" s'ha convertit en una escala, rústica, sí, però escala.
En Vilapou i els seus acompanyants, amb instruments i contrabaix inclòs, es miren amb una mirada còmplice (em va semblar notar un petit punt d'admiració i agraïment).
Corolari, a manera de pregunta deixada anar a l'aire: Comença Vilapou a tenir influència en el desenvolupament (urbanístic) del país?

Escales per a Pablo Milanés

Fa uns dies em vaig assabentar gràcies al bloc de l'amic Zinc que hi hauria un concert a Terrassa de Pablo Milanés. Em va fer gràcia saber-ho perquè aquest és un d'aquells cantants que ja fa anys que conec i que et fa venir a la memòria moments (i desmoments) concrets de la vida (memorables concerts P. milanés & Silvio Rodríguez, en disc).
I, per tant n'esperava la crònica. Des de que estic liat amb això dels blogs he descobert que poden ser més interessants les ressenyes dels actes fetes per bloquistes (*) que no pas les oficials. Allà cadascú però.
Però després de llegir l'acurada crònica vaig rebre el següent correu:
-Amic Vilapou,
entre vós i jo, us confesso que el concert d'ahir nit no va ser perfecte. M'havia marcat un repte que no vaig arribar a materialitzar (no pas per falta de ganes, sinó més aviat per problemes logístics).
Volia fer una (bona) foto a l'escala de l'escenari. És culpa vostra (i només vostra) que tots els blocaires, quan veiem un escenari, ens hi acostem per veure quina mena d'escales hi ha. Ahir jo volia fer el mateix. Però resulta que l' organització (concepte eteri), vetllant per la intimitat del Pablo Milanés, va instal·lar a tot el voltant de l'escenari unes tanques de tela fosca de més de dos metres d'alçada. Servidor espiant per les juntes de la tanca va poder ubicar l'escala i, desafiant la mirada acusadora de la multitud ( què coi està fent aquest paio?), bo i posant-se de puntetes amb els braços alçats (com una graciosa ballarina amb una càmara als dits), va començar a disparar fotos a tort i a dret cap a l'indret reservat a la intimitat d'en Milanés, però sense veure exactament què estava retratant.
Estic convençut que mentre estava fent la meva personal performance algú pensava: goita aquell d'allà: també deu llegir en Vilapou!
Evidentment l'intent no va reeixir i no us puc passar cap bona foto de les escales en qüestió. Us adjunto, això sí, la menys dolenta que he trobat perquè observeu amb quin luxe es mou aquesta mena d'artistes. Dues escales i una rampa. A l'escenari hi havia tres persones. En toca una per cap.
Si les cobles fessiu el mateix, l'organització no guanyaria per escales!
Una abraçada ben forta,
Zinc

Resposta:

-Benvolgut Zinc,
el meu agraïment no només per la fotografia sinó per l'esforç "tàctic" que vau fer i que espero que no us descentrés de les emocions que provoca un concert de l'alçada del que vau anar.
Al mateix temps m'alegra veure que ja no soc l'única persona que es planta al davant d'una escala d'escenari per fer-li una foto.
Ara quan algú em miri potser pensarà: Mira en Zinc que li vol enviar una escala a en Vilapou!
Atentament,
Vilapou

(*) A partir d'una certa (o no) polèmica que corre per aquests mons, he decidit anar combinant els conceptes i els derivats de blog i bloc d'una manera més o menys paritària (paraula de moda).

La ITV

Aquests dies a l'"altra" feina he passat la revisió mèdica, aquella espècie d'ITV de cada any que ens fan a tot el personal.
A més de les clàssiques anàlisis que et fan anar a treballar en dejú i després esmorzar de qualsevol manera, també ens han fet una revisió tipus RACC de més de 100 punts del vehicle més els nivells i totes les peces possibles. Em fan gràcia aquestes coses. Et giren el cap a la dreta, a l'esquerra, cap al davant, al darrera, de costat, un peu, el genoll, les articulacions, res li fa mal? I la veritat és que no tens temps de contestar una cosa que ja te n'estan movent una altra. I ara tanqui l'ull dret i llegeixi, ara l'esquerra, ara els dos, he, he.
I aquella mania de fer-te tossir? Et fan descordar els pantalons i després tossir. Quina maquiavèlica relació hi ha entre les dues coses?
Sembla que tot estava més o menys al seu lloc. La cosa més "positiva" que em van dir és que no aparentava el pes que marcava la bàscula i això no tinc clar si era un elogi o una advertència. Jo vaig donar aquella excusa fàcil de que era dilluns i que el divendres ja seria diferent, i ràpidament vaig lograr que canviéssim de tema.
Resumint: em van posar una enganxina nova al parabrises i fins l'any que ve.

El carrer de les Escales

No crec que ningú s'estranyi si dic que la meva relació amb les escales s'ha fet molt estreta darrerament. Hi ha vegades que sóc jo qui les busca, però d'altres sembla que sigui a l'inrevés. I aquestes són les més emocionants.
No fa massa temps que vaig anar a tocar a la ciutat dels sants i aquell dia no ho vam fer a la Plaça Major sinó que va ser a la Rambla del Passeig. Coses dels organitzadors. Hi tenen un bon escenari, d'aquests permanents, amb una escala "natural" que ja us mostraré un dia d'aquests. Fins aquí tot era normal, però va ser aleshores que em vaig girar i em vaig adonar que l'enfustissat en qüestió estava situat just al davant d'una cantonada, i que el nom del carrer que venia a parar a la meva esquena era precisament el carrer de les Escales.
Ni fet expressament.

De casament

No és que vulgui explicar que vaig anar de casament, si no que vaig anar a un casament a tocar sardanes. I segur que el que primer us ha vingut al cap és que vam ser contractats per uns malalts de la ceba, d'aquells que van tot el dia amb la barretina, les espardenyes i un MP3 , no perdó, un minidisc, ple de música de sardanes i, com a màxim, quatre cançons dels Pets.
Doncs no! El pare del nuvi és de la Cerdanya i té la seva vida feta a Bèlgica. Han vingut a fer el casament del fill aquí amb tota la família i els amics (nivell elevat), i l'home va voler tenir música de casa durant l'aperitiu.
És curiós (o no) que ningú (99,9999%) faci sonar sardanes o similars en un casament. Tornaria ara a dir allò de que ens fa vergonya la nostra música però ho deixarem per un altre moment. (Quants casaments hi ha que no hi soni alguna rumba? 1, 2, 3, contesti una altra vessss....).
També he de dir que el moment en què es va fer una gran rotllana amb els quatre que savien ballar i tots els convidats va resultar un espectacle una mica ... que sé jo, però era un casament i la gent estava de celebració.
El cas és que he tocat sardanes en dos casaments. Un era d'uns holandesos i l'altre d'uns belgues.
Curiós, curiós, ... o no?
No vull acabar sense tornar a repetir que hi havia molt nivell (en tots els sentits) en aquest casament.
* Mira que era bona la foto del llençament del ram, i aquest bon home es va posar al mig. Llàstima!