6.7.06

Escales per a Pablo Milanés

Fa uns dies em vaig assabentar gràcies al bloc de l'amic Zinc que hi hauria un concert a Terrassa de Pablo Milanés. Em va fer gràcia saber-ho perquè aquest és un d'aquells cantants que ja fa anys que conec i que et fa venir a la memòria moments (i desmoments) concrets de la vida (memorables concerts P. milanés & Silvio Rodríguez, en disc).
I, per tant n'esperava la crònica. Des de que estic liat amb això dels blogs he descobert que poden ser més interessants les ressenyes dels actes fetes per bloquistes (*) que no pas les oficials. Allà cadascú però.
Però després de llegir l'acurada crònica vaig rebre el següent correu:
-Amic Vilapou,
entre vós i jo, us confesso que el concert d'ahir nit no va ser perfecte. M'havia marcat un repte que no vaig arribar a materialitzar (no pas per falta de ganes, sinó més aviat per problemes logístics).
Volia fer una (bona) foto a l'escala de l'escenari. És culpa vostra (i només vostra) que tots els blocaires, quan veiem un escenari, ens hi acostem per veure quina mena d'escales hi ha. Ahir jo volia fer el mateix. Però resulta que l' organització (concepte eteri), vetllant per la intimitat del Pablo Milanés, va instal·lar a tot el voltant de l'escenari unes tanques de tela fosca de més de dos metres d'alçada. Servidor espiant per les juntes de la tanca va poder ubicar l'escala i, desafiant la mirada acusadora de la multitud ( què coi està fent aquest paio?), bo i posant-se de puntetes amb els braços alçats (com una graciosa ballarina amb una càmara als dits), va començar a disparar fotos a tort i a dret cap a l'indret reservat a la intimitat d'en Milanés, però sense veure exactament què estava retratant.
Estic convençut que mentre estava fent la meva personal performance algú pensava:
goita aquell d'allà: també deu llegir en Vilapou!
Evidentment l'intent no va reeixir i no us puc passar cap bona foto de les escales en qüestió. Us adjunto, això sí, la menys dolenta que he trobat perquè observeu amb quin luxe es mou aquesta mena d'artistes. Dues escales i una rampa. A l'escenari hi havia tres persones. En toca una per cap.
Si les cobles fessiu el mateix, l'organització no guanyaria per escales!
Una abraçada ben forta,
Zinc

Resposta:

-Benvolgut Zinc,
el meu agraïment no només per la fotografia sinó per l'esforç "tàctic" que vau fer i que espero que no us descentrés de les emocions que provoca un concert de l'alçada del que vau anar.
Al mateix temps m'alegra veure que ja no soc l'única persona que es planta al davant d'una escala d'escenari per fer-li una foto.
Ara quan algú em miri potser pensarà: Mira en Zinc que li vol enviar una escala a en Vilapou!
Atentament,
Vilapou

(*) A partir d'una certa (o no) polèmica que corre per aquests mons, he decidit anar combinant els conceptes i els derivats de blog i bloc d'una manera més o menys paritària (paraula de moda).

Publica un comentari a l'entrada