No és que vulgui explicar que vaig anar de casament, si no que vaig anar a un casament a tocar sardanes. I segur que el que primer us ha vingut al cap és que vam ser contractats per uns malalts de la ceba, d'aquells que van tot el dia amb la barretina, les espardenyes i un MP3 , no perdó, un minidisc, ple de música de sardanes i, com a màxim, quatre cançons dels Pets.
Doncs no! El pare del nuvi és de la Cerdanya i té la seva vida feta a Bèlgica. Han vingut a fer el casament del fill aquí amb tota la família i els amics (nivell elevat), i l'home va voler tenir música de casa durant l'aperitiu.
És curiós (o no) que ningú (99,9999%) faci sonar sardanes o similars en un casament. Tornaria ara a dir allò de que ens fa vergonya la nostra música però ho deixarem per un altre moment. (Quants casaments hi ha que no hi soni alguna rumba? 1, 2, 3, contesti una altra vessss....).
També he de dir que el moment en què es va fer una gran rotllana amb els quatre que savien ballar i tots els convidats va resultar un espectacle una mica ... que sé jo, però era un casament i la gent estava de celebració.
El cas és que he tocat sardanes en dos casaments. Un era d'uns holandesos i l'altre d'uns belgues.
Curiós, curiós, ... o no?
No vull acabar sense tornar a repetir que hi havia molt nivell (en tots els sentits) en aquest casament.
* Mira que era bona la foto del llençament del ram, i aquest bon home es va posar al mig. Llàstima!
3 comentaris:
Osti, la raó de no sentir sardanes als casament és, potser, que la gent no hi cau.
Jo, almenys, no m'ho vaig ni arribar a plantejar. Tenia clar el pavoreal del puma i la raffaela carrá. Però sardanes? Cony, doncs ara que ho diu, no se'm va ni passar pel cap!
Vàrem llogar uns que fèien jazz o no sé què (se'n va encarregar la dona). Però la sardana ni tant sols se'ns va passar pel cap. I és una llàstima. Potser en Zinc, en Perdedor, o algun dels altres solters en edat de merèixer que circulen per aqui li poden proporcionar algun dia el primer casament català on poder anar a tocar, jeje.
Jo vaig anar a un casament on els amics del nuvi varen repartir unes quartilles amb "el meu avi" i amb la lletra d'una sardana. A les postres les vàrem cantar. No és el mateix que deia el Sr. Vilapou, però per començar no està gens malament. Animo a tothom a fer-ho d'aquesta manera. Potser així, a la llarga, serem conscients de què les sardanes també s'adiuen amb els casoris i les cobles aniran a tocar als casaments.
Tampoc m'imagino jo un casament sense vals (o similar) i només amb sardanes. És una mica la meva "lluita" per normalitzar el sentir música de cobla a tot arreu.
De fet en el meu només hi va haver una sardana que em van cantar els amics, tal com diu en Bernat. Però també em van cantar un tros dels Pastorets en versió "lliure".
Si el Sr. Zinc, el Perdedor, la M. Cherry, la Sta. Tarambana o qualsevol altre volgués llogar una cobla en data tan assenyalada, li asseguro un preu immillorable.
Publica un comentari a l'entrada