2.7.06

De casament

No és que vulgui explicar que vaig anar de casament, si no que vaig anar a un casament a tocar sardanes. I segur que el que primer us ha vingut al cap és que vam ser contractats per uns malalts de la ceba, d'aquells que van tot el dia amb la barretina, les espardenyes i un MP3 , no perdó, un minidisc, ple de música de sardanes i, com a màxim, quatre cançons dels Pets.
Doncs no! El pare del nuvi és de la Cerdanya i té la seva vida feta a Bèlgica. Han vingut a fer el casament del fill aquí amb tota la família i els amics (nivell elevat), i l'home va voler tenir música de casa durant l'aperitiu.
És curiós (o no) que ningú (99,9999%) faci sonar sardanes o similars en un casament. Tornaria ara a dir allò de que ens fa vergonya la nostra música però ho deixarem per un altre moment. (Quants casaments hi ha que no hi soni alguna rumba? 1, 2, 3, contesti una altra vessss....).
També he de dir que el moment en què es va fer una gran rotllana amb els quatre que savien ballar i tots els convidats va resultar un espectacle una mica ... que sé jo, però era un casament i la gent estava de celebració.
El cas és que he tocat sardanes en dos casaments. Un era d'uns holandesos i l'altre d'uns belgues.
Curiós, curiós, ... o no?
No vull acabar sense tornar a repetir que hi havia molt nivell (en tots els sentits) en aquest casament.
* Mira que era bona la foto del llençament del ram, i aquest bon home es va posar al mig. Llàstima!
Publica un comentari a l'entrada