4.8.06

Bona nota

De tant en tant l'arribada dels músics (de cobla) al lloc de l'audició es veu acompanyada d'un suspir general. Suposo que, de lluny, es deu veure un grup d'onze o dotze persones ben uniformades, amb unes maletetes de formes diverses i originals, i un d'ells amb un objecte força més voluminós, que es planten al davant d'un escenari, enfustissat o cadafal, se'l miren i, tots a l'hora, fan com un saltironet acompassat que correspon a l'esmentat suspir.
És, senzillament, el resultat de fer un càlcul ràpid de la superfície de l'empostissat, dividir-la pel nombre de músics, i veure si allà hi cap el músic, la cadira, l'estoig i, al final, queda un petit espai per moure's una mica entre sardana i sardana.
Si aquell saltironet acompassat veieu alguna vegada que es torna en uns cops de cap a banda i banda (acompassats també) vol dir que el resultat de la divisió ha sigut una xifra molt, massa baixa.
Bé, però aquest no és el cas d'aquest escenari que em fan arribar els amics de la Colla Sardanista Rosa de Reus. Quin luxe! Aquí, la divisió que us deia, s'ha de fer amb calculadora. I l'escala, l'escala amb dues baranes! Aquests músics devien quedar emocionats per uns quants dies. No cal que ara ningú em vulgui treure la il.lusió dient-me que era un escenari preparat per fer-hi una altra cosa. M'és igual. Escenari aprofitat, però gran.
Voldria acabar el post d'avui dient que és Sant Joan Baptista Vianney. Té una biografia molt interessant. De com un home gens preparat i sense estudis arribarà a ser el més estimat i famós de l'època.
Publica un comentari a l'entrada