Debat electoral

Ahir al vespre, a Calella se celebrava un debat entre els quatre alcaldables locals. Si jo ja havia fet una petita anàlisi fa uns dies, què millor que assistir en directe a un debat a quatre?
En primer lloc voldria dir que a mi em sembla que els debats entre els números 1 no serveixen per gaire més que per confirmar les opinions que cadascú ja té preses de principi. Sí que és interessant però veure com es mouen en el "cos a cos" dialèctic.
La primera impressió que em va arribar en entrar a la sala va ser molt positiva. Al costat de l'escenari on s'esdevindria l'acte s'hi havia colocat una escala. Una escala exclusiva per aquell acte, com si, a més dels polítics, m'esperessin a mi: Com que avui vindrà en Vilapou, li posarem una escala en primer terme.
(Aquesta emoció és una de les raons que van fer que la fotografia em surtís borrosa).
Bé, tornem a l'escenari. Estava presidit per una taula llarga on se situarien els quatre candidats i la moderadora. Fent un càlcul aproximat, l'allargada de la taula en qüestió vindria a ser d'uns 6 o 7 metres. Tan difícil era trobar uns cavallets de les mateixes dimensions? El cas és que al bell mig, hi havia un petit desnivell d'uns tres dits. Quedava lleig, la veritat.
Com ja era d'esperar, l'estructura del debat era d'un "encotillament" important. Una primera exposició dels quatre candidats de 2 minuts i a continuació tres blocs temàtics dividits en tres torns de dos, dos i un minuts. L'ordre d'intervenció anava canviant per a la primera exposició de cada bloc i les altres dues eren de menor a major. I al final dos minuts més per a les conclusions. S'ha entès? Doncs els mateixos protagonistes van tenir algun entrebanc i tot...
Ah! I res d'intervencions per al.lusions, ni res de preguntes del públic.
Per aquesta raó, els treballadors d'aquesta casa avui no signarem el post i bla, bla, bla...
La conseqüència principal, per a mi, que va provocar aquesta distribució és que els candidats i la moderadora diguessin la paraula "gràcies" unes (11x4 + % ....) 60 vegades.
En quant als candidats, estaven situats per ordre de número de regidors i, tornant a allò del desnivell al mig de la taula, una mica separats en dos grups de dos. He de suposar que era culpa de les potes de la taula, els cavallets, però això feia que la tendència dels dos del mig (PSC i CiU) fos de més "complicitat" que no pas amb els dels dos extrems (de la taula), PP i ERC.
I el debat? Doncs bé, tothom va exposar com va poder el seu programa i la sang no va arribar al riu ni enlloc. Tampoc hi va haver temps.
Diguem que qui semblava que guanyaria "per pallissa dialèctica" no ho va fer i qui semblava que seria el perdedor se'n va sortir prou bé (i al final s'ho va creure i sort que la cosa es va acabar). Els dos "comparses" van sorprendre a més d'un. L'un perquè no és tan dolent, parlant, com això, i l'altre perquè va acabar com a vencedor "moral", dialècticament parlant.
I així va anar el debat del candidats a l'alcaldia de Calella.
Dues coses per acabar:
L'escala que poso avui és la primera que surt borrosa i desenfocada. No l'hauria de posar. Però el directe és així, i la dificultat, els nervis i l'excitació del moment van fer que quedés la cosa com va quedar. Gràcies.
Segona cosa: A hores d'ara, només en Josep Maria Juhé (PSC) parla en el seu blog del debat d'ahir (de fet hi ha pràcticament totes les seves intervencions). Jaume Puig (ERC) i Montserrat Candini (CiU) només anuncien els actes de final de campanya com a màxim. El Sr. Vila (PP), "no sabe, no contesta".
Au, tots a votar!

Els mapes i el català

A mi m'agraden els mapes. Suposo que deu venir de petit, quan, per cert, no vaig lograr tenir mai una bola del món. O potser no hi té res a veure, però m'apassiona aquella imatge del "mapa físic", de veure tota la geografia real, de veure el nostre petit espai que trepitgem en relació a la immensitat que s'extén més enllà.
Per això, quan vaig descobrir el Google Earth, vaig veure aquell somni meu fet realitat. Em podia moure per tot el món, podia acostar-m'hi tant com vulgués, podia arribar a tots els detalls i tots els racons dela terra, assegut a casa meva, és clar.
A partir d'aquí i a partir de tenir el meu blog he anat trobant altres "mariconadetes" per l'estil que em diverteixen molt. Si us moveu per aquesta pàgina mateix, a la dreta i cap a baix, a continuació d'on posa "Arxiu", trobareu el Geovisitors, el Mapstats, i al final de tot de la pàgina, les estadístiques del Webstats4u. Els tres enllaços marquen les visites rebudes al blog i les situen (una mica a la seva manera) en un mapa. Tot recorda el Google Earth o el Google Maps. Tot ve a ser el mateix.
Però des de la setmana passada, i des de l'ordinador de casa, no aconseguia visualitzar aquests mapes, excepte el G. Earth. Vaig intentar tot el que sabia, el que m'indicava l'ajuda del Google Maps, netejar "caché", trobar nosequè a noseon i canviar-ho, encomanar-me a tots els sants de dalt i de baix... i res, des de casa res. Només podia obrir el Google Maps des del Google Earth, que és una opció de la seva darrera actualització. Tot molt estrany.
Ahir i no sé per què ni per quins mals pensaments que em van venir al cap, vaig intentar un cosa totalment absurda: canviar l'idioma del Google a l'espanyol... Toma ya!!! Van aparèixer els mapes de Google Maps(?!) Aleshores vaig anar a les "Herramientas" del navegador i allà a "Opciones de Internet" i a una pestanya "Idioma" on pots posar l'ordre en què et trobi les pàgines editades en diverses llengües. Situant al capdavant l'idioma "español", s'han acabat els problemes. I això amb els dos navegadors...
Ara ja he tornat a posar el Google en català, però el primer idioma d'aquella altra llista és l'español.
Ho he provat en un altre ordinador i m'ha passat més o menys igual, i això fa una setmana no era així.
Algú em pot explicar què ha passat amb el català i els mapes a la xarxa?
És part de la campanya electoral?
És un d'aquells preus que hem d'anar pagant mica en mica?
Són conseqüències del pas de catalans pel Ministerio de Industria.
Sóc jo que dormo poc i tinc problemes de visió geogràfica?

3-0 electoral

En aquests moments ERC va per davant de 3 escales a 0. I això que només he parlat de Calella.

En dos escrits anteriors els vaig trobar primer a les escales de la Catedral de Girona i després en una altra escala que crec que també era a Girona. Em faltava trobar-ne una tercera que havia vist en un "cartell", i avui en Pere me l'ha enviat. Ja en tinc 3.

No voldria pas que semblés que hi tinc res a favor d'aquesta formació, que això meu va d'escales, però amb el material que tenia a mà (internet) la diferència és aclaparadora...de moment.

Des d'aquí animo a que algú m'envïi més informació electoral i a veure com acaba el resultat.

Llàstima de no haver-hi pensat fins ara, però podia haver fet una competició entre els diferents partits amb imatges dels candidats a les escales de cada poble.

Qui hauria guanyat?

Ho deixarem per les properes eleccions municipals.

Fent un 69

El resultat d'aquest cap de setmana el podem resumir en què els dos grans, els cracks, les vedettes, les joies de la corona, les guapades, han acabat apilonats en un 69 impressionant.
Parlo de futbol i parlo de 69...punts, és clar.
Mira que hi havia combinacions possibles en tantes jornades i resuta que en aquest punt, en el 69, el Madrid (Real) i el Barça (cada cop més irreal) estaran 7 dies en aquesta postura.
I el pitjor és que els d'allà són els que estan en la millor situació, en el millor moment, controlant el ritme de l'acció, imposant el moviment i el compàs.
Set dies així, marededéusenyor.
Prefereixo canviar de tema i no tenir més mals pensaments.
L'escala que deixo aquí és precisament la de Can Madrid, per mortificar més. Apa!

Municipals a Calella

Després d'haver posat ahir l'escala de la Catedral de Girona plena de candidats a alcaldies del país, i d'haver trobat una altra imatge de representants de ERC de Calella fent-se la foto de família al mateix indret, vaig decidir fer avui el meu comentari i donar la meva visió de les eleccions a l'Ajuntament de Calella.
Plantejant una regla de tres (poc seriosa) diria que si la Mireia Galindo pot tractar la campanya de Sant Pol de Mar, per què a Can Vilapou no podem fer el mateix amb la de Calella?
Per començar he de dir que vaig trobar una altra fotografia amb els d'ERC en una escala, cosa que m'ha impactat molt, i més sabent que en un dels seus cartells electorals els membres (amb perdó) de la llista estan en una escala del Parc Dalmau. Prometo intentar trobar aquesta imatge. En relació a les altres llistes, sento molt informar que no he trobat cap escala tot i furgar intensament en la seva informació. Agraïré qualsevol donatiu infogràfic al respecte.
Però començaré presentant primer els quatre (només quatre) candidats a l'Alcaldia de Calella (per ordre alfabètic dels noms de pila): Jaume Puig (ERC) que té un bloc, José María Vila (PP) que no té bloc, ni blog, ni me l'imagino fent-ne cap, Josep Maria Juhé (PSC) que té un blog , i Montserrat Candini (CiU) que també té un bloc. Ténen més coses, però a mi m'interessen els blogs (i els blocs).
L'Ajuntament actual està governat per ERC (7) i PSC (2) amb alcalde republicà, i a l'oposició hi queden CiU (6), PP (1) i GC (1).
Les esquerres han manat els 8 derrers anys després d'estar CiU al capdavant des de les primeres eleccions democràtiques.
La perspectiva del moment electoral actual és molt interesant ja que no està clar com anirà la cosa. En principi, Montserrat Candini ha fet una gran feina d'oposició i de preparació d'aquesta campanya. Després dels mandats de Bagó i Rey s'ha de fer notar que a les dues eleccions següents la federació nacionalista (amb perdó) va tenir greus problemes en trobar unes llistes ben compensades i amb suficient suport intern. Això ha portat a que es donés a Montserrat Candini tot el pes i la confiança, sense limitacions, per tal de recuperar un feu convergent de sempre. Caldrà veure si el terme "forastera" impactarà en algun sector.
ERC presenta a Jaume Puig, històric, no pas per edat, militant, i regidor incansable. El seu "handicap" és que no té ni la imatge ni el discurs de l'actual alcalde Josep Basart. Però Calella és una plaça on els republicans han tret sempre bons resultats en tot tipus d'eleccions. Falta veure si es farà pagar a ERC el "cansament" que dona a molta gent veure 8 anys seguits la mateixa cara al poder, sense analitzar massa la feina realitzada.
El PSC és el 3 en discòrdia i pot ser el que reculli uns vots que no volen anar a cap dels dos principals candidats. Allò de dos es barallaven i el tercer...es va emportar la noia.
Per acabar el PP crec que aspira a conservar (tranquilament) el seu lloc, que pot ser el que tombi la majoria absoluta. Ni Vila, que encara enyora la seva etapa de regidor al poder, ni Candini, que vol manar com sigui (per recuperar tot allò que Calella ha anat perdent aquests 8 anys, és clar), hi farien escarafalls.
Personalment he de dir que crec que totes les llistes presenten uns equips i uns noms d'un nivell menor que els anteriors. És una apreciació molt personal, ja ho dic, que segur que no tindrà res a veure (segur) amb el treballs dels regidors que surtin.
Finalment faré la meva "porra" personal: CiU 7 (8), ERC 6 (5), PSC 3 i PP 1.
La primera "forquilla" donaria l'alcaldia a Puig (ERC), perquè en Juhé no s'atrevirà a regalar el poder a CiU, sota pena de ser expulsat del Gran Temple.
La segona opció tornaria Calella a l'òrbita convergent, amb l'alegria i el reforçament de les posicions del PP, i a l'espera de nous horitzons en un futur canvi de color de la Generalitat.
La tercera via, la impossible, donaria un govern nacionalista (amb perdó) de concentració a la ciutat amb 13 regidors i/o regidores. Però aquesta batalla ja fa anys que la vam perdre.
--------
(Si voleu una anàlisi més seriosa i rigurosa podeu llegir el bloc d'en Saül Gordillo).

Escales de candidats

Des d'aquell dia que l'amic Pau va decidir pujar i baixar amb el seu 4x4 les escales de la Catedral de Girona, he tingut una preocupació quasi paternal per aquest indret.
He comentat ja que aquestes escales han estat "atemptades" per un Jeep Wrangler, per unes bicicletes, per un Lada Niva, per uns manaies, i, ara...per uns candidats a les eleccions municipals. Bé, això no sé si ho he de definir com un atemptat a la pedra, o al gust en general.
El cas és que un determinat partit polític , del qual no diré el nom ni per bé ni per mal, va reunir els seus aspirants a les diverses alcaldies del país i va fer-ne la foto de família a les escales de la catedral de Girona.
He de confessar que aquesta vegada no he anat a veure els resultats sobre el terreny, però he de suposar que no deuen haver sigut greus.
Siguent una mica "malintencionat" diria que actualment potser el pes global ha pujat respecte uns anys abans. Ja se sap que el poder engreixa...
Però també estic content perquè si els candidats fossin del PP, per exemple, l'impacte de les sabates, o de les seves soles millor, seria més greu. Aquests xicots que hi van anar són més de wamba, d'espardenya i de sandàlia, i això és una sort per aquesta suferta pedra.
De tota manera però, hi ha una altra cosa que sí que em preocupa una mica. El cas és que després es van anar fent un nombre indeterminat de fotos en petits grupets, i la majoria als mateixos esglaons. Esperem que no hi haguessin conseqüències.
El grup reduït de qui he trobat la imatge correspon a la candidatura de Calella, ciutat a la que m'uneix un sentiment més que especial, i de la que aprofitaré demà mateix per donar la meva visió de cara a les eleccions seguint l'exemple de l'amic Saül.

Post extemporani

(1) Extemporani, atemporal, intemporal...Senzillament, a hores diverses. Si ahir vaig escriure cap al vespre, avui no ho puc pas fer a primera hora del matí, i, per tant, com que em sento moralment(?) obligat(?) a fer referència a la final de la UEFA, aniré fent la "reflexió diària" així, durant el dia.
(2) De moment (ja m'ho han preguntat dues persones) no desitjo que perdi l'Espanyol. La veritat és que m'estic curant en salut i encara no he sentit a parlar cap soci ni cap directiu. Això vol dir que encara no he sentit a parlar del (contra el) Barça. Molts "equips" tindríen més seguidors si no fos per les tonteries que s'arriben a sentir. De directius, periodistes i aficionats, per aquest ordre.
(3) He sentit un escocès que diu que ells ténen dues seleccions nacionals: la seva i la que juga contra Anglaterra. Nosaltres, de moment, només en tenim -1. M'apunto, però, la frase per parlar-ne algun dia, de la tristor d'aquest tema.
(4) Mira, sense voler-ho he sentit a parlar (és un dir) el president del Sevilla. Quin crack! Encara em faran anar a favor dels pericos...
(5) Tinc amics, coneguts i saludats (poc original, ja ho sé) que són de l'Espanyol. Pocs però cridaners, que ja ho ténen això. Algun ha anat a Glasgow i espero que l'emoció del dia no li fagi oblidar-se de portar-me alguna escala. De moment he anat a "lo" fàcil i he trobat aquesta vista de l'estadi de la final, el Hampden Park, des de l'escala de la graderia.
(6) Avui és Sant Honorat, patró dels flequers. Recordo un personatge memorable que surtia en un programa de la Sardà, l'Honorato. L'actor, com es deia?, l'havia vist en algun programa de sardanes, de les que n'era una mena d'"activista", en companyia d'en Galindo. Sé que fa un temps va morir.
(7) He dinat tranquil. Només he tornat a sentir el del Sevilla que està com un llum (per això deu ser president de futbol) i les misèries passades per una pila de seguidors dels dos equips. És brutal la cara que ténen totes aquestes empreses relacionades amb els viatges...
(8) Sembla ser que a un tal Sarkozy l'han fet president de no sé quin altre equip.
(9) Són 2 quarts de 10 i arribo a casa. He anat a classe com si res. No he sentit cap cohet, no he notat res extraordinari, ne sé com va el futbol. Vaig a pujar l'escala i...(continuarà, o no).
(10) 23h 15' Uuuuuiiiiiiii........penals. Hosti en Gorka.
(i 11) 23h 30' Doncs s'ha acabat. I tal dia farà un any. Però ves, m'ha sapigut greu.

De decisions

Fa un parell de dies parlava de les decisions, de la dificultat de pendre-les, de les conseqüències. "Casualment" aquest tema és una de les constants d'aquests dies. Estem en època electoral, en campanya que en diuen, i ens torna a tocar decidir sobre què decidir.
Cada vegada que arriben elecions, de les que siguin, he de fer aquesta doble pirueta. Jo no en tinc prou en agafar una llista, més o menys propera a les meves idees, posar-la en un sobre i llençar-me literalment sobre l'urna. No. Jo, primer, he de decidir què vaig a decidir, què vaig a votar. Després ja vindrà la "verbalització" o, millor, la "nominació".
Quan un (hom) ha decidit anar a votar, que ja és prou difícil, arriba aquell segon procés de discernir entre els noms i les persones.

-Es pot votar un grup o una ideologia que no és exactament el teu, si les persones que la representen et mereixen tota la confiança?
-Sí, i tant!
-Sí, però...
I sempre estem igual.
A la meva altra feina hem fet eleccions sindicals. Dues llistes. Les típiques. Gran èxit de participació.
Em continua semblant molt curiós que tots els candidats s'hagin d'"identificar" en aquests dos grups. I més encara que tots els electors introdueixin al sobre una papereta que porti una d'aquestes dues sigles, que en molts casos estan ben lluny del seu ideari. Curiós.
Però em queda el consol de pensar que s'ha votat a les persones.
Però no tinc (no, no, gens) clar que els amos de les sigles ho tinguin igual de clar.
Eleccions...

Països...de parla catalana

"Ni Espanya, ni França, Països Catalans!".
Aquest crit reivindicatiu (o obvi) l'he sentit moltes vegades al carrer. L'he llegit en panflets, en publicacions. L'he considerat, com deia abans, una obvietat de principi.
Certament que es podríen fer moltes consideracions i matitzacions sobre els seus límits, tant físics com sociològics, és a dir, si l'extensió és de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, o agafa més o menys extensió, i si la voluntat política momentània passa per damunt de les realitats històriques o científiques. Però la idea "general" d'aquest concepte em sembla que ens queda clara.
Això fa que en determinats sectors, sobre tot del País Valencià, aquesta denominació sigui molt mal considerada, per dir-ho d'una manera entenedora i, fins i tot, perseguida ideològicament.
Jo considero que després de posar com a moneda de canvi el concepte de País Valencià en l'afer de TV3, el nom i el "mapa" dels Paisos Catalans serà el següent pas. Crec que aquella imatge de la Mònica López, per exemple, informant de la previsió del temps, té els dies comptats. Però...temps al temps.
El que em comença a fer una mica de por és que darrerament he sentit a Catalunya Ràdio i a Tv3 parlar dels "països... de parla catalana".
És també part del preu que estem començant a pagar?
Ha canviat el llibre d'estil de la Corporació Catalana?
Qui té por de què?
És la campanya electoral?
Qui marca aquests canvis?
Jo deixo avui una escala de la ciutat de València. He de dir que aquesta pertany als Països de Parla Catalana?
"Ni Espanya, ni França, Països ... de Parla Catalana" (?!)

Rockefeller 7/10

Avui al migdia tornava de tocar sardanes en allò que en diuen un "aplec d'ermita", és a dir, sardanes en algun lloc perdut a dalt d'alguna muntanya també més o menys perduda. El cas és que al cotxe la ràdio deixava anar el programa d'en Xavier Solà "El Suplement".
En aquells moments algú ens explicava la millor manera de pendre una decisió. No entraré ara a discutir els arguments que es donaven, més que res perquè tampoc estava massa atent al tema. Sóc home, i conduir i concentrar-me en escoltar la ràdio suposa fer dues feines a l'hora (i ja se sap...).
En un moment de la secció aquella, el col.laborador del programa ha explicat una "anècdota personalitzada", cosa que sempre dóna una mica més de credibilitat. El cas és que una vegada algú va preguntar a "algun" Rockefeller o a en Rockefeller mateix (si és que existeix en Rockefeller), si ell s'equivocava mai al pendre una decisió. La resposta va ser determinant, ell s'equivocava 7 de cada 10 vegades. Per tant l'important era centrar-se en els 3 encerts.
A mi, això m'ha deixat una mica "planxat". Com podem els vulgars "mindundis", permetre'ns 7 errors abans d'aconseguir el primer èxit? Quin coixí es pensa que tenim per anar-nos "fotent" 7 hòsties (amb perdó) seguides?
És com pujar (o baixar) aquesta escala de 10 esglaons. Es pensa en "Rocky" que em puc arriscar a entrebancar-me en els 7 primers esglaons abans de posar un peu en el seu lloc correctament?
Els que estem "a baix", en un altre nivell, hem d'esforçar-nos més a l'hora de pendre decisions i reduir al màxim el marge d'errors possibles... i jugar-nos-la.
Què més voldria jo que poder subsistir a 7 errors seguits!

Don José

Porto uns dies que la connexió ADSL em fa una mica el què vol. És a dir, em "puteja". Cada vegada la cosa anava a menys. He anat fent tot allò que la ciència aconsella: parar i engegar, tornar a parar, tornar a engegar, fer baixar uns quants sants, tornar a parar i engegar, recitar les lletanies...
Al final he trucat al "Gran Hermano que todo lo sabe".
-Buenos días, si quiere...1...si quiere...2...recuerde que...si le interesa...espere...llame al 902...
Tornem a començar.
-Buenos dias, que desea?
Li explico que no funciona i em demana el número de telèfon. Aquesta dada ja me la sé de memòria però, per qualsevol cas, ja tenia diverses factures i informes i carnets preparats.
- Su nombre, por favor? Es para dirigirme a usted.
Uufff! M'he evitat aquell ridícul de dir el nom del titular (que no soc jo i és femení).
Aquí he dubtat unes micromilèssimes de segon i he decidit donar, a l'atzar, un nom una mica sonor (pel meu gust): José.
M'explicaré. Sempre dono el meu nom en català, evidentment, que és el meu. Aleshores comencen a dir, per exemple, señor iordi, señor iuzé, i hi ha dies que això em cansa (potser és l'edat). Avui he decidit dir José (i he encertat).
-Muchas gracias, Don José...
Caram, com sona. Don José, Don José Vilapou... No, millor, Don José de Vilapou. (Guai, que diria la nebodeta).
-Debe usted parar todos los equipos, Don José, esperar 5 minutos, volver a conectarlos y si todavía persiste el problema nos vuelve a llamar, Don José. (He recordat que la trucada val no-sé-quants-cèntims-per-minut).
No m'hi he pogut negar, tot i que suposava que la cosa fallaria igual, però davant del Don José ...
Al cap de 13 minuts (no me n'he refiat dels 5) he engegat "todos los equipos" i la cosa ha funcionat, i funciona, a la perfecció (dins d'un ordre).
Caram, Don José...
Don José de Vilapou... (Guai)

Políticament incorrecte?

-Ostres, diu que el PSOE va perdre una votació al Congrés.
-Sí, 149 a 140.
-Una proposta del PP.
-Ah! CiU va votar amb el PP, és clar. Sempre igual. I després diuen.
-Aquí diuen que no, que si van al notari, que si la identitat, bla, bla, bla. Però a Madrid, cul i merda...
-No ténen el que s'ha de tenir.
-Però els 140 només eren del PSOE.
-Tots els altres van votar junts?
-Sí, hi havia una esmena d'IU.
-Ah!
-És que no és el mateix. Sort en tenim que hi ha qui els marca als socialistes. Quina valentia!
-Però mira que votar junts CiU i el PP, quina vergonya!

La soledat del contrabaixista

He comentat més d'una vegada que la personalitat del contrabaixista (dins la formació de la cobla) em resulta entranyable, si més no més que la resta.
És una mica diferent, una mica diferent en tot.
Només cal començar veient que un instrument de corda està en mig d'un grup de vent (salvem l'excepció del tamborí, només faltaria). Però la principal característica és aquella personalitat, aquell volum, vaja, que marca el primer contrast amb els demés.
Sempre dret, amb unes alçades més o menys aparellades entre el músic i l'instrument, se'l prèn com a referència quan s'entra en una plaça on hi toquen sardanes. És una mica aquell campanar que divises quan ja arribes a un poblet amagat darrera mil revolts.
A més, mai queda clar si toca a la filera del darrera o al davant, encara que m'inclino per considerar-lo de l'entremig, de terra de ningú.
Musicalment, porta el ritme, des de sota, greu, constant, a vegades imperceptible però imprescindible (mira, un rodolí).
Si mai us fixeu amb aquest personatge una mica detingudament el veureu una mica distant, al seu aire, amb altres preocupacions que els demés, en altres núvols diria jo. (Faig un parèntesi perquè he constatat que tot això també es pot observar amb els baixistes (elèctrics); normalment se'ls pot distingir només mirant la fotografia de la banda. Proveu-ho).
Els que som una mica diferents "a la resta del món" tenim tendència a que ens agradi allò que se surt una mica (o dues) de la normalitat. Probablement és per això que tinc aquesta atracció-admiració pel contrabaixista... i la seva soledat.

El Sr. Aznar ha begut

"Déjeme que beba tranquilo, mientras no ponga en riesgo a nadie ni haga daño a los demás".

"Déjeme que decida por mi, que en eso consiste la libertad".

"Los que hemos defendido siempre la libertad y creemos que es buena, defendemos también que la gente pueda tomar sus decisiones".

Si no sabéssim qui ha dit aquestes frases ens podríem imaginar que s'han pronunciat en una taula, després d'un sopar ben regat i per alguna persona que començava a estar en no massa bones condicions. I realment la cosa ja va per aquí, però amb la salvetat que el protagonista és l'ex-president del govern espanyol, el Sr. Aznar (li diré Sr. Aznar per respecte i educació, com em van ensenyar a escola, gràcies a la bona inversió que van fer els meus pares).

Tot això em sona a aquella típica frase, "tranquil, que jo controlo", que es diu quan un comença a anar ja una mica "pillat", sinó és que ja ho va del tot.

A mi, aquest tema em fa molt respecte, considero que no es pot jugar ni amb l'alcohol, ni amb la salut, ni amb la seguretat dels demés. La llibertat, la llibertat individual, és molt més que poder decidir què fa un amb la seva vida. La societat, la comunitat, l'ecúmene, el clan, la tribu, la gent som un conjunt d'elements inter-relacionats. No s'hi val a dir que jo decideixo perquè ja controlo, si al final, del que jo faci se'n derivaran sempre conseqüències pels demés.

Dir tot això (i més) a un jove de setze o disset anys em sembla educatiu i necessari. Dir-ho a una persona de vinti-trenta em comença a preocupar, però haver de fer aquestes reflexions a una persona de més de cinquanta vol dir que ja hi ha algun problema a tractar.

No puc acabar de creure que això ho digui un ex-president d'un govern per més que hagi posat els peus al damunt de la tauleta del despatx de "l'amo del món". Si però que puc pensar que aquesta persona necessita ajuda, i aviat. D'això no en faria cap broma.

Deixaré avui una escala amb una "fffarol.la", un fanal, vaja. La relació de la beguda amb els fanals és un tòpic més que conegut. Espero (m'agradaria) no acabar trobant al Sr. Aznar agafant-se o penjant-se dels fanals.

--------

P.D.: Quina vergonya si el Sr. Aznar llegís això que he escrit... Vergonya per a ell, és clar.

La invenció de la creu

No puc començar l'escrit d'avui dient allò de "he quedat sorprès aquest matí al consultar el meu calendari de capçalera...", perquè no m'ha passat. No m'he sorprès gens. No només això, si no que ja no recordo quin sant hi posava.
Ha sigut aquesta tarda, quan he passat pel costat d'un calendari que té un company de feina a la paret del seu despatx que ho he vist. Avui (segons aquell santoral) se celebra la Invenció de la Creu, bé, de la Santa Creu.
Un, dins el seu imaginari personal, té aquella imatge d'una roda de pedra, mig boteruda, amb un forat al mig, observada per un grup de persones (homes, dones, nens i nenes) mig vestits mig tapats per unes pells, i la té considerada com la representació de l'invent de l'objecte més "vulgar" i imprescindible de la Història de la Humanitat (HH, a partir d'ara).
Doncs resulta que a la HH (Història de la Humanitat, des de fa una estona) hi ha un altre invent més que destacable: la creu. I no només això sinó que aital descobriment el festeja l'església catòlica amb el mateix fervor que la Immaculada Concepció, el naixement de Jesús o la santedat de San Josemaría Esrivá.
La veritat és que a la creu li reconec infinites utilitats com a objecte, com a utensili domèstic, fent combinacions amb la roda fins i tot, però com a invent religiosament venerable no ho tinc massa clar.
Encara que ben pensat, l'Església Catòlica (aquesta vegada en majúscules) no sé si hauria arribat fins on ha arribat si no s'hagués inventat la creu (quina Passió més estranya, no?).
Celebrem-ho doncs!

Oques i escales sota la pluja

Le-sooooques van descalces, des-cal-ces, descaaalces,
leeesoooooques van descalces, des-cal-ces, descaaaalcesss...

El matí era plujós i l'aire era d'aquells que fan olor de terra. Mirant enllà semblava que l'horitzó fumegés. La veritat és que la tranquilitat ho envaïa tot. Només el soroll d'uns cotxes a molta distància trencaven aquella harmonia.
Però per sobre del murmuri a civilització se sentien unes veus que feien dubtar si estaven cridant alegria o plorant tristor. Semblaven felices però...

Leeesoooooques van descalces, des-cal-ces, descaaaalcesss...

Ocells palmípedes lamel·lirostres del gènere Anser, i probablement de l'espècie Anser anser, semblants a l'ànec, però més grans, de plomatge gris cendrós per damunt i blanc per sota, domesticables i comestibles.

Leeesoooooques van descalces, des-cal-ces, descaaaalcesss...

Les gotes, poques gotes, que queien es desdoblaven rítmicament en unes circumferències concèntriques que s'anaven perdent mentres topaven les unes amb les altres en aquell minúscul llac.
Era una pluja de primavera, de matí, de llàgrimes...

I els ànecs tam-bé.

Tres puntals

Amb aquesta dèria meva de parlar d'escales, d'escales d'escenaris precisament, o d'enfustissats com a mi m'agrada anomenar-los, introduir la paraula puntal no pot pas semblar estrany. (Anava a dir "apuntar" la paraula puntal, però ja quedaria una mica cacofònic).

A la imatge que adjunto (continuo amb les cacofonies), s'hi poden observar tres elements fonamentals a l'hora d'organitzar una ballada de sardanes.

En primer lloc necessitem una "Agrupació Sardanista", és a dir un grup de persones que perdin temps i "calés" per fer que aquest ball i aquesta música tan nostrats segueixin aguantant el pas del temps. Què seria de la SARDANA (en majúscules) si fos l'administració (en minúscules) qui hagués de vetllar com a únic responsable per la persistència de la nostra música? Millor no contestar.

En segon lloc necessitem cadires, sí, cadires. Sembla que digui una tonteria, una bajanada, i no! Quantes vegades els inicis de les audicions es retarden perquè no apareixen les cadires per als músics, o ningú ha previst portar-les? I quantes vegades no s'acaba treient algun banc d'una església o les cadires de la terrassa del bar més proper?

Tercer puntal, l'escala. Sí, l'escala. Una altra bajanada, oi? Si hi ha un escenari, hi ha d'haver una escala. Lògic, no? Doncs no! En aquest blog se n'ha parlat (i se'n parlarà) abastament sobre el tema. Només com a exemple, dir que l'enfustissat de la fotografia corresponia a un aplec amb 3 cobles 3, és a dir, d'una bona allargada (i poca amplada també). Com que l'escala (única) era a un extrem, a l'altre feien servir unes cadires per pujar-hi. No n'aprendrem mai, ni els organitzadors ni els músics.

No voldria acabar sense dir que, tal i com es pot deduir de la fotografia, hi ha més elements importantíssims per tal de portar a terme una audició de sardanes: l'escenari, en menor grau, i els mateixos músics, en major grau...

Definicions

Escala: Sèrie d'esglaons que permet de pujar o davallar d'un nivell a un altre.

Pujar: Passar a un lloc més alt.

Alt: Que té més intensitat que l'ordinària.

Intensitat: Força de grau elevat.

Força: Capacitat per a obrar vencent resistència.

Vèncer: Guanyar, ser superior a algú o a alguna cosa.

Guanyar: Obtenir en lluita.

Lluita: Esforç i acció que fan un contra l'altre dos individus, dos pobles, dues institucions, dues tendències, etc., per vèncer un a l'altre.

Vèncer:

Guanyar:

Lluitar:

........

.....

...

.

Un llibre i una escala

El llibre: Encara no té nom i, de fet, només té una pàgina, però és (o serà) un recull de poemes. Aquí en deixo un (l'únic, de moment):

Animals

El lleó vol ser el campió,

Però el peix l'impedeix.

La serp fa la guitza,

I no li agrada gens la pizza.

L'elefant es com un gegant,

I la girafa no l'agafa.

El cocodril no menja fil,

I l'ocell no es de pell.

Tots viuen a la jungla,

I cap es menja l'ungla.

L'hivern ha arribat,

I tots junts s'han amagat.

Autor: La meva nebodeta

L'escala: A la llibreria Martelli de Florència

A primers de gener d'aquest any la Senyoreta Romaní m'enviava un correu molt cordial en el que hi va incloure unes fotografies d'una escala. Aquesta escala està ubicada a la llibreria Martelli, a Florència. Em comentava també que tenia i té una certa fòbia a les escales de vidre, transparents, de reixeta o amb forats entre esglaó i esglaó. I aquesta n'era una precisament.

La veritat és que aquests tipus que ella esmenta, i per mi sobretot les que ténen obertures entre els esglaons, són una mica especials. Les que ténen forat per la por a "perdre-hi" un peu, les de reixeta per no deixar-hi els talons de les sabates i les de vidre, a part de que no faré cap comentari groller poc encertat, per la seva aparent "fragilitat".

Deixo aquestes dues mostres de l'escala en qüestió. Quedi la segona com a nexe d'unió entre els llibres i les escales en una diada tan assenyalada com la que celebrem avui.

Per un forat

Anar a trobar escales o a caçar escales és un nou esport que practico darrerament. Potser és l'únic esport que practico, però si més no em fa caminar una mica. No m'imagino proposar aquesta especialitat a cap congrés de l'esport o reunió internacional encara que fos de països petits sense estat, sense nació o sense carrers, però tot és començar.
Em consta que actualment ja hi ha més de dos i més de quatre practicants d'aquesta nova modalitat, tot i tenir clar que molts més ho fan sense saber-ho. Però segur que en noten les conseqüències (bones evidentment) a la seva salut.
Com que en l'apartat de tàctiques i tècniques em considero una mica més avançat que la majoria, voldria donar a conèixer, com a cas excepcional, el meu derrer descobriment. És una nova estratègia.
Consisteix en acostar-se a les obres en construcció, que habitualment estan protegides per alguna mena de tanca metàlica o per l'estil, i introduir l'objectiu de la càmara per algun forat que hi hagi. Podem descobrir autèntiques sorpreses com la que deixo avui.

Festimatge

Per demà divendres m'he guardat una activitat diferent. Aniré al cinema!
Bé, la veritat és que tampoc és això. Anem a complicar-ho una mica.
A Calella existeix una entitat cultural, anomenada Foto-Film, dedicada a la difussió de la fotografia, el cinema, el video... la imatge en general.
Cada any fan un autèntic Festival de la Imatge, el Festimatge, que els converteix en una veritable referència del tema.
De totes les seccions, exposicions i demés, demà dia 20 a les 8 del vespre i al Teatre Orfeó (de Calella), voldria destacar, dins el XIII Certamen de Curtmetratges Trofeu Torretes, especial Mar, la projecció dels curtmetratges seleccionats d'autors calellencs, entre els que hi observo amics, coneguts, saludats i desconeguts (quasi tantes categories com participants).
I si no puc incloure al blog cap "trailer" dels curts, no us deixaré pas sense una escala, que en aquest cas serà del mateix Teatre Orfeó. És una escala que vaig aconseguir gràcies a que en Miquel (de la categoria dels amics) un dia m'hi va portar perquè pogués recullir "material".
I acabo amb una petita crítica-desig-pregunta:
-Una entitat com Foto-Film, no hauria de tenir una pàgina web dedicada al Festimatge que estés d'acord amb el nivell artístic que s'hi mastega? (jo ho llenço aquí, com aquell qui no fa res...)
---------
P.D.: Sembla mentida però he fet un post sense parlar avui d'en Messi

Sardanes al balcó

Una de les particularitats que té el llenguatge de la música és que a part de poder ser interpretat com a tal, pot ser escrit d'una manera entenedora que el faci intel.ligible (per què serà que aquesta paraula sempre em sembla que significa el contrari?) per tothom.
És per això que podem veure els músics pendents de la seva particel.la, llegint i interpretant a l'hora, fent les dues feines al mateix temps. No tothom necessita, però, estar tota l'estona seguint el guió. Hi ha qui després de haver-ho tocat una vegada ja ho ha retingut i pot aprofitar l'estona gaudint de tot allò que té al davant.
Al món de la sardana passa el mateix amb els músics. És curiós observar-los i seguir-los-hi la mirada.
A mi m'agrada, quan la dificultat del paper m'ho permet, mirar l'entorn. En primer lloc els balladors, per proximitat si més no, encara que si tenim en compte la mitjana d'edat, la vista no és, en general, d'un interès excessiu. També he de remarcar que un bon cos ballant a ritme (de sardana) fa mirar, i molt.
Però tornant al que deia, a mi la vista se m'envà més lluny. Intento admirar una mica el paisatge que hi hagi, ja sigui mar, muntanya, verd, gris, blau... I si trobo alguna escala, millor; aprofito per recullir "material".
I d'aquesta manera, un dia, tot admirant-ne una d'escala, vaig trobar, en un balcó, una sardana. Una "mongeta" (sigui dit amb tota la tendresa del món) i unes iaies seguien de lluny la música que interpretava la cobla.
Vaig tornar a casa més satisfet aquella tarda.
------
Aquesta imatge ha estat aconseguida per un especialista. La Direcció General Corresponent prohibeix, a tots els efectes, llegir una partitura, tocar un instrument, mirar el paisatge i fer una fotografia al mateix temps.

Nen, dona i escala

D'escales i manaies

Llegia ahir al diari de Girona un article a la secció d'opinió signat per Daniel Bonaventura, que s'intitulava "Manaies contra escales".
Després del seguit de posts que vaig fer en el seu moment en relació a la pujada i baixada de les escales de la catedral de Girona per part d'en Pau i el seu 4x4, em veig en la obligació "moral" de comentar aquest escrit.
En Daniel Bonaventura fa referència a la processó del Sant Enterrament que se celebra la nit del Divendres Sant, en la qual la desfilada dels Manaies fa que "la culata rematada amb ferro de les llances percuteixi sobre les malmeses escales de la Catedral".
És evident que aquesta acció de desenes i desenes de pilums caient a l'hora en tots i cada un dels esglaons no pot provocar més que un deteriorament progressiu dels elements en qüestió.
Per tant he de pujar a l'escenari, al meu escenari, per dir que això no pot ser, que no es poden atacar més les escales de la Catedral de Girona.
De tota manera no m'acaba de convèncer aquesta solució "d'amortir el cop sec del metall amb una capa de goma, amb una mena de tap enfundat a les llances". M'imagino aquestes llances acabades en punxa per un extrem i amb un tap de plàstic de cava barat per l'altre. No m'acaba de convèncer, no.
I és que, a més, no sé si puc atacar aquest fet amb la mateixa fermesa que l'altre. No sé si són comparables els manaies amb en Pau. No sé si posats en els plats d'una balança, aquesta no es decantaria ràpidament cap a un cantó.
Però he d'intentar ser objectiu i contundent a la vegada. A l'advocat el que és de l'advocat, i al Cèsar i els seus manaies el que els correspon.
Si al final es queden sense pedra, o només es queden amb pedra esmicolada, no serà perquè no haguem avisat.

Record de Pasqua

Dimarts de Pasqua (?). Tornem a la feina els que no som ni de Blanes, ni de Sta. Coloma de Farners, ni d'altres llocs que conformen una llista que no sé seguir (algú la vol continuar?).
El cas és que a mi aquestes festes m'han deixat un regalet, un regalet en forma de foto és clar, i un regalet en forma de foto i amb escala a l'interior.
És aquesta que deixo aquí. Temporada nova i vicis vells. Sense mala intenció, segur, però...
Algú dirà que millor una escala de pintor (ho dic per la pintura que té enganxada) que res, d'acord, però...
Diu que un altre any s'havia de pujar a l'enfustissat posant primer un peu en un banc i que hi havia més perill que ara. Potser sí, però...
Quan van comprar aquest escenari, no hi havia cap escala al catàleg? No seria pas molt cara?
Ep, i ja no parlo de que tingui barana!
Una pregunta, tot això ja ho he escrit més d'una vegada, oi?

Escales de xocolata

Dins l'imaginari personal de cadascú, les dates, les dates assenyalades al calendari principalment, agafen significats especials que no ténen res a veure en comú. Però si agafem diades com la Pasqua, podem trobar semblances i coincidències sense rebuscar massa.
Des d'un punt de vista religiós, la Pasqua és la festa que se celebra en recordança de la resurrecció de Jesucrist, i que coincideix amb la que els jueus dedicaven a commemorar l'alliberació d'Egipte.
Des d'un punt de vista popular (de poble treballador de la terra) coincideix amb la primera lluna plena de primavera.
Des d'un punt de vista popular (de poble, poble), és el diumenge de la Setmana Santa que coincideix amb quatre dies de vacances.
I si agafem les tradicions, cosa que a mi m'agrada fer, el diumenge de Pasqua em porta al cap "el cant de l'àngel", anar a tocar sardanes (no sempre), i... les mones, perdó, les mones, així, en negreta, que no puc aixecar la veu.
I quan parlo de mones parlo de mmmm...xocolata. I quedo embadalit davant els aparadors de les pastisseries, com aquest, ple de casetes que són ous de xocolata, pollets grocs i escales, escales de mmmm...xocolata.
Cada any espero aquests dies per anar a triar la mona per a la nebodeta (no sé qui disfruta més dels dos).
Bé, vaig a preparar-me, que he d'anar a escoltar el cant de l'àngel, sentir un parell de sardanes i a buscar la mona de mmmm...xocolata.
----
He escrit aquest post escoltant un CD de sardanes d'en Joaquim Serra. En algun altre moment ja en parlarem més a fons, però qui vulgui entendre per què realment la sardana pot ser no només allò del "tot-som-pops", si no MÚSICA CLÀSSICA en majúscules i negreta, que comenci a escoltar Serra.

Jazz i Setmana Santa

Ja queden lluny, per sort, els temps en què la influència de la celebració de la Setmana Santa envaïa el dia a dia de la societat. Si més no, la concepció que es tenia des del poder establert (tan civil com eclesiàstic). Intueixo que d'imposicions com aquelles n'han esdevinguts actituds socials posteriors. La grisor que es derivava d'aquell seguit de normes de comportament surava a l'ambient.
El Jazz, que té molt a veure amb sentiments espirituals, és una música que a part de no tenir dates especials d'interpretació, també pot ser incorporada per aquells que vulguessin limitar el seu horitzó en dies com aquests.
El cas és que ahir es va celebrar la darrera sessió del Cafè-Jazz Calella 2007. Va ser una actuació esplèndida, vibrant, multitudinària com cap altra. La va protagonitzar el Xavier Dotras Trio, format pel mateix Xavier Dotras al piano, Toni Pujol al contrabaix i César Martínez a la bateria. Per arrodonir-ho, van comptar amb la col.laboració, ja habitual, de Gorka Benítez al saxo i la flauta, i, en un bis final, d'en Juan Carlos Narzekian, veritable ànima d'aquesta trobada jazzística anual, que feia una mena de rematada al darrer minut del cicle, amb gol per tot l'escaire de la porteria.
El públic (habitual) ja ens comencem a preparar per la 9ena edició (sense presses, però).

I per tancar-ho amb una imatge més de Setmana Santa, imatge amb escala evidentment, m'he dedicat a buscar per la xarxa. Aquest no és el meu mètode bàsic, però sí que en determinats moments és una gran ajuda (aquesta és la grandesa d'Internet, diuen). L'he trobat a la pàgina dels Misioneros del Sagrado Corazón en el Perú.

Medieval

Avui un company de la feina m'explicava que demà li tocarà anar a ajudar a la família en el negoci gastronòmic que ténen a Hostalric. Dijous sumat a arròs és igual a molta feina. D'això en deien una equació de primer grau a matemàtiques. Però si a més hi sumes una Fira Medieval, et donarà un cap de setmana liat fins al cap de munt.
Em comentava també, el company, que un dels actes dels que es pot gaudir és una pujada o una passejada pels passadissos soterrats del castell amb torxes incloses. M'ho he imaginat una mica, tot lligant-ho amb aquella ruta virtual que estic fent i que ara va per terres càtares.
D'Hostalric en tinc unes imatges que em va enviar ja fa temps la Bet, quin blog, malauradament, està inactiu. Eren fotografies que d'alguna manera et remetien a èpoques medievals. De fet és la conseqüència directa de visitar una població nascuda a la vora d'un castell. Tot en fa olor.
--------
Després d'haver esmentat la Bet i el seu blog, no voldria acabar sense acomiadar-me d'un que és realment una referència, l'aeroplà del Raval, que ens deixa. Bon viatge!

Xavier Casellas a N.Y.

Ahir vaig rebre un correu que deia això, que en Xavier Casellas actuarà del 4 al 7 d'abril al Dizzy's Club del Lincoln Center de Nova York. Pels que no el conegueu us puc dir que és un "crooner" amb aquell estil tan característic que ja no en queda. I a més és calellenc, que això ja dóna uns punts a favor. L'any passat va actuar al Cafè-Jazz i en vaig fer un petit (petit) comentari. Us recomano deixar la seva pàgina oberta una estona (mentres seguiu llegint aquest post) i podreu escoltar una mica del seu treball.
I de Nova York (New York o N.Y.) "casualment" en tinc una escala. Me la varen enviar en Santi i la Nuri quan hi van anar fa uns mesos. La veritat és que la guardava per fer una etapa de la meva ruta d'"escales d'arreu", però crec que la ocasió s'ho mereix. Molt serà que no me n'arribi cap més dels "iuesei". Puc adelantar ja que a aquella banda de l'oceà hi faré cap en aquest meu viatge virtual (una etapa segura com a mínim).
Com tot als Estats Units, la imatge no pot presentar només una escala. Tot ha de ser a l'engròs, moltes escales, moltes. És la típica foto d'aquells edificis amb les seves escales d'emergència cobrint les façanes senceres.
Si mai hi vaig no sabré cap on mirar i què retratar.

Escales d'arreu (XXXI). Queribús

Només movent-nos uns 7 Km. hem anat del castell de Perapertusa al de Queribús (Quéribus en francès). I és també un d'aquells castells on la pedra i la roca es confonen, com una erupció l'una de l'altra. La seva funció, en el seu moment de contenció, la perderen finalment al passar definitivament el Rosselló al domini de França. Ara ens queda un autèntic monument digne de visitar per poder assaborir tota la geografia visible fins al mar.
Aquesta escala, una més de les que m'envià la Caterina, ens dóna però, una imatge més fosca, més lúgubre, que suscita una fonda tristesa, segons el diccionari, i una certa inquietud, hi afegiria jo...
Aquest matí jo anava a tocar (sardanes, s'entén) i, cosa estranya, no conduia. Això m'ha donat temps i ocasió d'observar una mica més el paisatge. El que veia avui no tenia massa d'especial i el que més clarament he pogut apreciar són les obres d'ampliació de la carretera.
I així, jo anava mirant els moviments de terra que es desplaçaven just pel costat de la via actual. Les sorres, les pedres, el fang, s'arrengleraven obrint-se camí. I aleshores m'han aparescut uns cavalls que cavalcaven al costat nostre, majestuosos, habillats amb unes robes de colors i muntats per uns genets coberts amb unes armadures brillants. M'ha semblat que el cel, gris fins aquell moment, es trencava per deixar entreveure un sol que omplia de reflexos brillants i cegadors els camps que travessàvem. Com si portésim momentàniament una guàrdia personal, m'he vist acompanyat i escortat per aquells personatges sortits de contes de cavalleria, sortits, potser, d'aquestes imatges que vaig trobant en aquest viatge a cavall, mai més ben dit, entre l'avui i un ahir no massa llunyà, entre la realitat i la imaginació.
Feu el camí amb el Google Earth.