14.4.07

Nen, dona i escala

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Mestre Vilapou, com s'ho fa per veure escales a tot arreu? Increïble! Jo miro aquest balcó i m'invento una història sobre la dona i el nen...

Al cap de mitja hora potser veuria una escala, aixecaria el dit, la seyalaria i diria "Vilapou".

Perquè, que sàpiga, que quan veig una escala no penso en "Una escala" coma tal, penso amb vusté directament!

La reusenca ha dit...

Aquesta senyora en batí blau és certament depriment. I el nen assegut a la cadira... Tots dos mirant a l'infinit. Sort que tenen l'escala per poder fugir, encara que sigui en batí blau!

vilapou ha dit...

Srta. Tarambana, vostè té un do natural (que a més és una nota musical) per explicar coses del no res. Jo, amb el temps, he anat agafant aquesta pràctica a trobar escales en qualsevol racó. Les trobo fins i tot sense voler. I això s'enganxa.
Reusenca, potser sí que és la seva escala d'emergència. Però en batí?

Anònim ha dit...

Sembla el títol d'un quadre de començaments de segle XX.