És per això que podem veure els músics pendents de la seva particel.la, llegint i interpretant a l'hora, fent les dues feines al mateix temps. No tothom necessita, però, estar tota l'estona seguint el guió. Hi ha qui després de haver-ho tocat una vegada ja ho ha retingut i pot aprofitar l'estona gaudint de tot allò que té al davant.
Al món de la sardana passa el mateix amb els músics. És curiós observar-los i seguir-los-hi la mirada.
A mi m'agrada, quan la dificultat del paper m'ho permet, mirar l'entorn. En primer lloc

Però tornant al que deia, a mi la vista se m'envà més lluny. Intento admirar una mica el paisatge que hi hagi, ja sigui mar, muntanya, verd, gris, blau... I si trobo alguna escala, millor; aprofito per recullir "material".
I d'aquesta manera, un dia, tot admirant-ne una d'escala, vaig trobar, en un balcó, una sardana. Una "mongeta" (sigui dit amb tota la tendresa del món) i unes iaies seguien de lluny la música que interpretava la cobla.
Vaig tornar a casa més satisfet aquella tarda.
------
Aquesta imatge ha estat aconseguida per un especialista. La Direcció General Corresponent prohibeix, a tots els efectes, llegir una partitura, tocar un instrument, mirar el paisatge i fer una fotografia al mateix temps.
4 comentaris:
Segons el Sr. Blogger, aquest és el post número 500. Qui ho havia de dir!
Amb el vostre permís, em felicito.
Gràcies.
De res.
Colló! Cinc-cents ja? Jo també us felicito. Gràcies, de res, no es mereixen, igualment.
Us felicito també per la vista que teniu. A mi m'ha costat un ratu veure la monja i companyia.
Moltes felicitats Sr. Vilapou!!
S'ha de dir que, podent ballar sardanes al balcó, perquè baixar a la plaça?, a certa edat...
Moltes felicitats novament,
Puji, de res, a disposar, ja ho sabeu.
No voldria que semblés que quan toco estic tota l'estona mirant enlaire però les vaig veure allà dalt, tan cofoïes ballant, que mira...em van fer gràcia.
Zokaar, gràcies, gràcies.
A aquella edat potser els queda millor orella que cames.
Publica un comentari a l'entrada