Tres puntals

Amb aquesta dèria meva de parlar d'escales, d'escales d'escenaris precisament, o d'enfustissats com a mi m'agrada anomenar-los, introduir la paraula puntal no pot pas semblar estrany. (Anava a dir "apuntar" la paraula puntal, però ja quedaria una mica cacofònic).

A la imatge que adjunto (continuo amb les cacofonies), s'hi poden observar tres elements fonamentals a l'hora d'organitzar una ballada de sardanes.

En primer lloc necessitem una "Agrupació Sardanista", és a dir un grup de persones que perdin temps i "calés" per fer que aquest ball i aquesta música tan nostrats segueixin aguantant el pas del temps. Què seria de la SARDANA (en majúscules) si fos l'administració (en minúscules) qui hagués de vetllar com a únic responsable per la persistència de la nostra música? Millor no contestar.

En segon lloc necessitem cadires, sí, cadires. Sembla que digui una tonteria, una bajanada, i no! Quantes vegades els inicis de les audicions es retarden perquè no apareixen les cadires per als músics, o ningú ha previst portar-les? I quantes vegades no s'acaba treient algun banc d'una església o les cadires de la terrassa del bar més proper?

Tercer puntal, l'escala. Sí, l'escala. Una altra bajanada, oi? Si hi ha un escenari, hi ha d'haver una escala. Lògic, no? Doncs no! En aquest blog se n'ha parlat (i se'n parlarà) abastament sobre el tema. Només com a exemple, dir que l'enfustissat de la fotografia corresponia a un aplec amb 3 cobles 3, és a dir, d'una bona allargada (i poca amplada també). Com que l'escala (única) era a un extrem, a l'altre feien servir unes cadires per pujar-hi. No n'aprendrem mai, ni els organitzadors ni els músics.

No voldria acabar sense dir que, tal i com es pot deduir de la fotografia, hi ha més elements importantíssims per tal de portar a terme una audició de sardanes: l'escenari, en menor grau, i els mateixos músics, en major grau...

Definicions

Escala: Sèrie d'esglaons que permet de pujar o davallar d'un nivell a un altre.

Pujar: Passar a un lloc més alt.

Alt: Que té més intensitat que l'ordinària.

Intensitat: Força de grau elevat.

Força: Capacitat per a obrar vencent resistència.

Vèncer: Guanyar, ser superior a algú o a alguna cosa.

Guanyar: Obtenir en lluita.

Lluita: Esforç i acció que fan un contra l'altre dos individus, dos pobles, dues institucions, dues tendències, etc., per vèncer un a l'altre.

Vèncer:

Guanyar:

Lluitar:

........

.....

...

.

Un llibre i una escala

El llibre: Encara no té nom i, de fet, només té una pàgina, però és (o serà) un recull de poemes. Aquí en deixo un (l'únic, de moment):

Animals

El lleó vol ser el campió,

Però el peix l'impedeix.

La serp fa la guitza,

I no li agrada gens la pizza.

L'elefant es com un gegant,

I la girafa no l'agafa.

El cocodril no menja fil,

I l'ocell no es de pell.

Tots viuen a la jungla,

I cap es menja l'ungla.

L'hivern ha arribat,

I tots junts s'han amagat.

Autor: La meva nebodeta

L'escala: A la llibreria Martelli de Florència

A primers de gener d'aquest any la Senyoreta Romaní m'enviava un correu molt cordial en el que hi va incloure unes fotografies d'una escala. Aquesta escala està ubicada a la llibreria Martelli, a Florència. Em comentava també que tenia i té una certa fòbia a les escales de vidre, transparents, de reixeta o amb forats entre esglaó i esglaó. I aquesta n'era una precisament.

La veritat és que aquests tipus que ella esmenta, i per mi sobretot les que ténen obertures entre els esglaons, són una mica especials. Les que ténen forat per la por a "perdre-hi" un peu, les de reixeta per no deixar-hi els talons de les sabates i les de vidre, a part de que no faré cap comentari groller poc encertat, per la seva aparent "fragilitat".

Deixo aquestes dues mostres de l'escala en qüestió. Quedi la segona com a nexe d'unió entre els llibres i les escales en una diada tan assenyalada com la que celebrem avui.

Per un forat

Anar a trobar escales o a caçar escales és un nou esport que practico darrerament. Potser és l'únic esport que practico, però si més no em fa caminar una mica. No m'imagino proposar aquesta especialitat a cap congrés de l'esport o reunió internacional encara que fos de països petits sense estat, sense nació o sense carrers, però tot és començar.
Em consta que actualment ja hi ha més de dos i més de quatre practicants d'aquesta nova modalitat, tot i tenir clar que molts més ho fan sense saber-ho. Però segur que en noten les conseqüències (bones evidentment) a la seva salut.
Com que en l'apartat de tàctiques i tècniques em considero una mica més avançat que la majoria, voldria donar a conèixer, com a cas excepcional, el meu derrer descobriment. És una nova estratègia.
Consisteix en acostar-se a les obres en construcció, que habitualment estan protegides per alguna mena de tanca metàlica o per l'estil, i introduir l'objectiu de la càmara per algun forat que hi hagi. Podem descobrir autèntiques sorpreses com la que deixo avui.

Festimatge

Per demà divendres m'he guardat una activitat diferent. Aniré al cinema!
Bé, la veritat és que tampoc és això. Anem a complicar-ho una mica.
A Calella existeix una entitat cultural, anomenada Foto-Film, dedicada a la difussió de la fotografia, el cinema, el video... la imatge en general.
Cada any fan un autèntic Festival de la Imatge, el Festimatge, que els converteix en una veritable referència del tema.
De totes les seccions, exposicions i demés, demà dia 20 a les 8 del vespre i al Teatre Orfeó (de Calella), voldria destacar, dins el XIII Certamen de Curtmetratges Trofeu Torretes, especial Mar, la projecció dels curtmetratges seleccionats d'autors calellencs, entre els que hi observo amics, coneguts, saludats i desconeguts (quasi tantes categories com participants).
I si no puc incloure al blog cap "trailer" dels curts, no us deixaré pas sense una escala, que en aquest cas serà del mateix Teatre Orfeó. És una escala que vaig aconseguir gràcies a que en Miquel (de la categoria dels amics) un dia m'hi va portar perquè pogués recullir "material".
I acabo amb una petita crítica-desig-pregunta:
-Una entitat com Foto-Film, no hauria de tenir una pàgina web dedicada al Festimatge que estés d'acord amb el nivell artístic que s'hi mastega? (jo ho llenço aquí, com aquell qui no fa res...)
---------
P.D.: Sembla mentida però he fet un post sense parlar avui d'en Messi

Sardanes al balcó

Una de les particularitats que té el llenguatge de la música és que a part de poder ser interpretat com a tal, pot ser escrit d'una manera entenedora que el faci intel.ligible (per què serà que aquesta paraula sempre em sembla que significa el contrari?) per tothom.
És per això que podem veure els músics pendents de la seva particel.la, llegint i interpretant a l'hora, fent les dues feines al mateix temps. No tothom necessita, però, estar tota l'estona seguint el guió. Hi ha qui després de haver-ho tocat una vegada ja ho ha retingut i pot aprofitar l'estona gaudint de tot allò que té al davant.
Al món de la sardana passa el mateix amb els músics. És curiós observar-los i seguir-los-hi la mirada.
A mi m'agrada, quan la dificultat del paper m'ho permet, mirar l'entorn. En primer lloc els balladors, per proximitat si més no, encara que si tenim en compte la mitjana d'edat, la vista no és, en general, d'un interès excessiu. També he de remarcar que un bon cos ballant a ritme (de sardana) fa mirar, i molt.
Però tornant al que deia, a mi la vista se m'envà més lluny. Intento admirar una mica el paisatge que hi hagi, ja sigui mar, muntanya, verd, gris, blau... I si trobo alguna escala, millor; aprofito per recullir "material".
I d'aquesta manera, un dia, tot admirant-ne una d'escala, vaig trobar, en un balcó, una sardana. Una "mongeta" (sigui dit amb tota la tendresa del món) i unes iaies seguien de lluny la música que interpretava la cobla.
Vaig tornar a casa més satisfet aquella tarda.
------
Aquesta imatge ha estat aconseguida per un especialista. La Direcció General Corresponent prohibeix, a tots els efectes, llegir una partitura, tocar un instrument, mirar el paisatge i fer una fotografia al mateix temps.

Nen, dona i escala

D'escales i manaies

Llegia ahir al diari de Girona un article a la secció d'opinió signat per Daniel Bonaventura, que s'intitulava "Manaies contra escales".
Després del seguit de posts que vaig fer en el seu moment en relació a la pujada i baixada de les escales de la catedral de Girona per part d'en Pau i el seu 4x4, em veig en la obligació "moral" de comentar aquest escrit.
En Daniel Bonaventura fa referència a la processó del Sant Enterrament que se celebra la nit del Divendres Sant, en la qual la desfilada dels Manaies fa que "la culata rematada amb ferro de les llances percuteixi sobre les malmeses escales de la Catedral".
És evident que aquesta acció de desenes i desenes de pilums caient a l'hora en tots i cada un dels esglaons no pot provocar més que un deteriorament progressiu dels elements en qüestió.
Per tant he de pujar a l'escenari, al meu escenari, per dir que això no pot ser, que no es poden atacar més les escales de la Catedral de Girona.
De tota manera no m'acaba de convèncer aquesta solució "d'amortir el cop sec del metall amb una capa de goma, amb una mena de tap enfundat a les llances". M'imagino aquestes llances acabades en punxa per un extrem i amb un tap de plàstic de cava barat per l'altre. No m'acaba de convèncer, no.
I és que, a més, no sé si puc atacar aquest fet amb la mateixa fermesa que l'altre. No sé si són comparables els manaies amb en Pau. No sé si posats en els plats d'una balança, aquesta no es decantaria ràpidament cap a un cantó.
Però he d'intentar ser objectiu i contundent a la vegada. A l'advocat el que és de l'advocat, i al Cèsar i els seus manaies el que els correspon.
Si al final es queden sense pedra, o només es queden amb pedra esmicolada, no serà perquè no haguem avisat.

Record de Pasqua

Dimarts de Pasqua (?). Tornem a la feina els que no som ni de Blanes, ni de Sta. Coloma de Farners, ni d'altres llocs que conformen una llista que no sé seguir (algú la vol continuar?).
El cas és que a mi aquestes festes m'han deixat un regalet, un regalet en forma de foto és clar, i un regalet en forma de foto i amb escala a l'interior.
És aquesta que deixo aquí. Temporada nova i vicis vells. Sense mala intenció, segur, però...
Algú dirà que millor una escala de pintor (ho dic per la pintura que té enganxada) que res, d'acord, però...
Diu que un altre any s'havia de pujar a l'enfustissat posant primer un peu en un banc i que hi havia més perill que ara. Potser sí, però...
Quan van comprar aquest escenari, no hi havia cap escala al catàleg? No seria pas molt cara?
Ep, i ja no parlo de que tingui barana!
Una pregunta, tot això ja ho he escrit més d'una vegada, oi?

Escales de xocolata

Dins l'imaginari personal de cadascú, les dates, les dates assenyalades al calendari principalment, agafen significats especials que no ténen res a veure en comú. Però si agafem diades com la Pasqua, podem trobar semblances i coincidències sense rebuscar massa.
Des d'un punt de vista religiós, la Pasqua és la festa que se celebra en recordança de la resurrecció de Jesucrist, i que coincideix amb la que els jueus dedicaven a commemorar l'alliberació d'Egipte.
Des d'un punt de vista popular (de poble treballador de la terra) coincideix amb la primera lluna plena de primavera.
Des d'un punt de vista popular (de poble, poble), és el diumenge de la Setmana Santa que coincideix amb quatre dies de vacances.
I si agafem les tradicions, cosa que a mi m'agrada fer, el diumenge de Pasqua em porta al cap "el cant de l'àngel", anar a tocar sardanes (no sempre), i... les mones, perdó, les mones, així, en negreta, que no puc aixecar la veu.
I quan parlo de mones parlo de mmmm...xocolata. I quedo embadalit davant els aparadors de les pastisseries, com aquest, ple de casetes que són ous de xocolata, pollets grocs i escales, escales de mmmm...xocolata.
Cada any espero aquests dies per anar a triar la mona per a la nebodeta (no sé qui disfruta més dels dos).
Bé, vaig a preparar-me, que he d'anar a escoltar el cant de l'àngel, sentir un parell de sardanes i a buscar la mona de mmmm...xocolata.
----
He escrit aquest post escoltant un CD de sardanes d'en Joaquim Serra. En algun altre moment ja en parlarem més a fons, però qui vulgui entendre per què realment la sardana pot ser no només allò del "tot-som-pops", si no MÚSICA CLÀSSICA en majúscules i negreta, que comenci a escoltar Serra.

Jazz i Setmana Santa

Ja queden lluny, per sort, els temps en què la influència de la celebració de la Setmana Santa envaïa el dia a dia de la societat. Si més no, la concepció que es tenia des del poder establert (tan civil com eclesiàstic). Intueixo que d'imposicions com aquelles n'han esdevinguts actituds socials posteriors. La grisor que es derivava d'aquell seguit de normes de comportament surava a l'ambient.
El Jazz, que té molt a veure amb sentiments espirituals, és una música que a part de no tenir dates especials d'interpretació, també pot ser incorporada per aquells que vulguessin limitar el seu horitzó en dies com aquests.
El cas és que ahir es va celebrar la darrera sessió del Cafè-Jazz Calella 2007. Va ser una actuació esplèndida, vibrant, multitudinària com cap altra. La va protagonitzar el Xavier Dotras Trio, format pel mateix Xavier Dotras al piano, Toni Pujol al contrabaix i César Martínez a la bateria. Per arrodonir-ho, van comptar amb la col.laboració, ja habitual, de Gorka Benítez al saxo i la flauta, i, en un bis final, d'en Juan Carlos Narzekian, veritable ànima d'aquesta trobada jazzística anual, que feia una mena de rematada al darrer minut del cicle, amb gol per tot l'escaire de la porteria.
El públic (habitual) ja ens comencem a preparar per la 9ena edició (sense presses, però).

I per tancar-ho amb una imatge més de Setmana Santa, imatge amb escala evidentment, m'he dedicat a buscar per la xarxa. Aquest no és el meu mètode bàsic, però sí que en determinats moments és una gran ajuda (aquesta és la grandesa d'Internet, diuen). L'he trobat a la pàgina dels Misioneros del Sagrado Corazón en el Perú.

Medieval

Avui un company de la feina m'explicava que demà li tocarà anar a ajudar a la família en el negoci gastronòmic que ténen a Hostalric. Dijous sumat a arròs és igual a molta feina. D'això en deien una equació de primer grau a matemàtiques. Però si a més hi sumes una Fira Medieval, et donarà un cap de setmana liat fins al cap de munt.
Em comentava també, el company, que un dels actes dels que es pot gaudir és una pujada o una passejada pels passadissos soterrats del castell amb torxes incloses. M'ho he imaginat una mica, tot lligant-ho amb aquella ruta virtual que estic fent i que ara va per terres càtares.
D'Hostalric en tinc unes imatges que em va enviar ja fa temps la Bet, quin blog, malauradament, està inactiu. Eren fotografies que d'alguna manera et remetien a èpoques medievals. De fet és la conseqüència directa de visitar una població nascuda a la vora d'un castell. Tot en fa olor.
--------
Després d'haver esmentat la Bet i el seu blog, no voldria acabar sense acomiadar-me d'un que és realment una referència, l'aeroplà del Raval, que ens deixa. Bon viatge!

Xavier Casellas a N.Y.

Ahir vaig rebre un correu que deia això, que en Xavier Casellas actuarà del 4 al 7 d'abril al Dizzy's Club del Lincoln Center de Nova York. Pels que no el conegueu us puc dir que és un "crooner" amb aquell estil tan característic que ja no en queda. I a més és calellenc, que això ja dóna uns punts a favor. L'any passat va actuar al Cafè-Jazz i en vaig fer un petit (petit) comentari. Us recomano deixar la seva pàgina oberta una estona (mentres seguiu llegint aquest post) i podreu escoltar una mica del seu treball.
I de Nova York (New York o N.Y.) "casualment" en tinc una escala. Me la varen enviar en Santi i la Nuri quan hi van anar fa uns mesos. La veritat és que la guardava per fer una etapa de la meva ruta d'"escales d'arreu", però crec que la ocasió s'ho mereix. Molt serà que no me n'arribi cap més dels "iuesei". Puc adelantar ja que a aquella banda de l'oceà hi faré cap en aquest meu viatge virtual (una etapa segura com a mínim).
Com tot als Estats Units, la imatge no pot presentar només una escala. Tot ha de ser a l'engròs, moltes escales, moltes. És la típica foto d'aquells edificis amb les seves escales d'emergència cobrint les façanes senceres.
Si mai hi vaig no sabré cap on mirar i què retratar.

Escales d'arreu (XXXI). Queribús

Només movent-nos uns 7 Km. hem anat del castell de Perapertusa al de Queribús (Quéribus en francès). I és també un d'aquells castells on la pedra i la roca es confonen, com una erupció l'una de l'altra. La seva funció, en el seu moment de contenció, la perderen finalment al passar definitivament el Rosselló al domini de França. Ara ens queda un autèntic monument digne de visitar per poder assaborir tota la geografia visible fins al mar.
Aquesta escala, una més de les que m'envià la Caterina, ens dóna però, una imatge més fosca, més lúgubre, que suscita una fonda tristesa, segons el diccionari, i una certa inquietud, hi afegiria jo...
Aquest matí jo anava a tocar (sardanes, s'entén) i, cosa estranya, no conduia. Això m'ha donat temps i ocasió d'observar una mica més el paisatge. El que veia avui no tenia massa d'especial i el que més clarament he pogut apreciar són les obres d'ampliació de la carretera.
I així, jo anava mirant els moviments de terra que es desplaçaven just pel costat de la via actual. Les sorres, les pedres, el fang, s'arrengleraven obrint-se camí. I aleshores m'han aparescut uns cavalls que cavalcaven al costat nostre, majestuosos, habillats amb unes robes de colors i muntats per uns genets coberts amb unes armadures brillants. M'ha semblat que el cel, gris fins aquell moment, es trencava per deixar entreveure un sol que omplia de reflexos brillants i cegadors els camps que travessàvem. Com si portésim momentàniament una guàrdia personal, m'he vist acompanyat i escortat per aquells personatges sortits de contes de cavalleria, sortits, potser, d'aquestes imatges que vaig trobant en aquest viatge a cavall, mai més ben dit, entre l'avui i un ahir no massa llunyà, entre la realitat i la imaginació.
Feu el camí amb el Google Earth.

Escales d'arreu (XXX). Peyrepertuse

Perapertusa significa, en occità, "pedra oberta". Aquest castell és un dels més espectaculars i bells de la ruta càtara. És una construcció feta al cap de munt d'una muntanya on per moments es perd la separació entre la pedra i la roca. La seva situació a la frontera del Rosselló el va fer molt important en aquells moments. El "traspàs" d'aquelles terres a domini del francès li van fer perdre més endavant la seva importància estratègica.
La Caterina em va enviar unes quantes fotografies de la ruta càtara. Amb la d'avui ja n'hem vist dues, però del castell de Perapertusa n'hi havia quatre o cinc. Totes (ja aniran sortint) ens porten a imaginar aventures, potser a recordar escenes del cinema, que són el que primer ens dóna una perspectiva o una primera imatge històrica més o menys encertada.
Veient aquesta escala, llarga escala, que puja al costat d'aquests inmensos murs, el cap ja es trasllada a l'època. Quanta gent devia pujar per aquí? Quina funció tenia l'escala? Va contribuir a la defensa de la fortificació d'una manera directa? La pujaven o baixaven prínceps i princeses? Quines històries amaga? Va viure traïcions? I amors? I desamors?
Les roques, les pedres, sempre seran un niu de secrets inconfessables i amagats. Això és una part de la història...
La ruta amb el G.E.

Escales d'arreu (XXIX). Vilarroja

Arribo ara a una zona molt concreta, al país dels càtars. Aquí hi seré uns dies, en tinc bones referències.
El catarisme és una confessió cristiana extesa entre els segles X i XV que basa la seva creença en la existència de dos principis independents, el Bé i el Mal, responsables de dues creacions. El principi del Bé –"Déu"- dugué a terme la creació veritable: la de les coses que són realment, el Cel i els esperits, que no es poden corrompre ni destruir. Per la seva banda, la creació perpetrada pel principi del Mal –el Dimoni- és la il·lusòria: la del món material, visible, inestable, on tot està sotmès a la corrupció, a la mort, al desordre, al sofriment, a la violència. Prou complicat per l'època de la que parlem.

Jo no havia arribat ni fins aquí, vull dir que no tenia clara ni la definició del catarisme, fins ara que viatjaré "virtualment" per aquest món càtar, un altre dels meus temes pendents (la meva vida és una successió de temes pendents).

L'inici, Vilarrroja, el faig gràcies a la Caterina que m'envia unes quantes escales que aniré visitant properament (entre d'altres).

Començo doncs un viatge per un món medieval, espectacular, espiritual, que no conec, i que serà més fruit de la meva imaginació que de la realitat.

Seguiu-ho amb el Google E.

Escales d'arreu (XXVIII). Auch

Per trencar el ritme faré ara una mica de ziga-zaga, és a dir, anirè cap a l'esquerra, o millor dit cap a l'oest per tornar després cap a la part oriental, però tot això per aquestes contrades de la França. Arribem ara a la Gascunya i, allà, a Auch, nom que no em sona massa a francès però que per història, segur, li ve d'algun lloc.
En Joan, a qui li agrada molt moure's per aquesta zona del sud de França, em va portar, entre d'altres, l'escala (bé, la imatge) de la famosa Escala Monumental d'Auch. No vull enganyar a ningú i confesso que quan m'ho va explicar era la primera vegada que en sentia a parlar, perquè d'escales ja hi vaig entenent, però mica en mica.
El cas és que té 234 esglaons i salva un desnivell de 35 metres. També he aprés que en un replà hi trobem una escultura de Jaume Plensa i a l'altre una figura de D'Artagnan.
Doncs per semblar-me que el poble no donaria per gaire, déu ni do.
Seguiu el viatge amb el G.E.

Escales d'arreu (XXVII). Marsella

Arribo al mar, a la Mediterània, a casa com si diguéssim. Jo sempre necessito el mar a la vora, encara que sigui en viatges virtuals.
I de la mà de la Ció, o de la foto que em va enviar, parem a Marsella, l'anomenada o que s'autoanomena la capital sud de França.
És una ciutat amb caràcter, amb personalitat, forta i dura, com ens expliquen les històries del carrer. Però una ciutat on hi neix en Maurice Béjart i hi mor l'Arthur Rimbaud ha de tenir alguna cosa especial.
Com a cas excepcional en aquesta ruta, sí que he estat a Marsella. Fa anys, un cap de setmana, i d'aquells més difícils d'explicar que de passar.
Intentaré donar unes pinzellades i qui ho entengui, dòmino!
Em vaig apuntar a anar-hi el divendres mateix una hora abans de sortir l'autocar. Anaven a "presentar" una pel.lícula (de romans) a un festival de cinema més o menys independent, més o menys amateur. Per un seguit de circumstàncies estranyes vam anar a parar allà i ,disfressats i tot, ens vam passejar pel bell mig d'una pila de gent molt seriosa, concentrada, moderna i progre. Al final no la volíen passar i la vam poder veure en una carpa apartada..., tot una mica esquizofrènic.
Recordo també passejar pels voltants del port i fer-nos una foto asseguts en uns norais. I finalment, una bullabessa.

Va ser un viatge original, diferent, estrany en sí mateix. No el sabria explicar gaire més bé del que he fet...

Repasseu la ruta amb el G. Earth.

Escales d'arreu (XXVI). Sisteron

Ja fa dies que aquest viatge per arreu havia quedat aturat a París. De fet és un lloc en el que no m'importaria gens quedar-m'hi força temps aturat. I això que no hi he estat!
Però toca tornar a engegar la ruta i anar baixant cap el Sud, sense exagerar, però baixar una mica de latitud.
I farem la propera parada a Sisteron, un lloc més que no conec, però del que llegeixo que està entre els Alps i el mar, perdò el Mar, on acaba un país i en comença un altre. Aquesta referència ja m'agrada.
Veig també que té "prehistòria", època romana, vida medieval, napoleònica i és punt de mira dels bombarders de la segona guerra mundial. Una història densa que segur que es deu notar en els seus habitants. Ho suposo jo, si més no.
La Ció, bona col.laboradora, em va enviar aquesta escala, escala de carrer en podríem dir, o carrer d'escala, ves a saber que és més real.
Tinc el pressentiment que m'estic a costant a terres d'aventures, a terres d'històries fantàstiques...
Seguiu la ruta amb el Google Earth.

Edifiquem!

Fa una setmana anàvem passejant la Sra. Vilapou i jo, i quan vam passar pel davant d'un solar, ella em va indicar desseguida una imatge al fons:

-Mira, les restes del que era una escala.

En aquell moment a mi em va semblar que no es veia massa bé, que no era ben bé una "escala sencera", que no tenia prou interès retratar-la...

Aquest matí he tornat a passar pel davant del mateix solar. He tingut una necessitat d'acostar-me a aquelles restes "del que va ser una escala". He hagut de fer la fotografia.

He arribat a un punt que mantinc una relació molt directa amb les escales. Hi ha qui necessita tot un paisatge, muntanyes, el mar sencer, per poder expressar una situació del seu estat d'ànim. Jo ja estic logrant no necessitar tant, trobar aquestes expressions amb coses més petites, només amb detalls. Aquell perfil m'estava indicant molt de mi mateix.

Després, reflexionant una mica, m'he adonat que he estat passant una "petita" època com d'obres, amb enderrocs inclosos, i ara em sembla que el solar ja està net, aplanat, a punt de començar a fer fonaments i edificar, aixecar pisos...

No massa tampoc, que ni les ordenances, ni el meu pressupost, ni les meves pretensions ho permeten.

L'article 69

Fa uns dies vaig trobar a la bústia un exemplar de l'Estatut d'Autonomia, un llibre gruixut i de paper reciclat. Això del gruix era evident a la vista, i més sabent la quantitat (exagerada al meu entendre) d'articles i disposicions transitòries, i que el paper és reciclat ho dic pel color i la rugositat.
La meva primera reacció va ser mirar al carrer, amunt i avall, com si fos estrany que jo hagués rebut aquell present. Després vaig mirar la primera pàgina, per si hi havia una dedicatòria d'alguna amistat "de nivell", i en veure que no, que tot era normal, vaig entrar a casa.
He de dir que sí que em va estranyar rebre'l precisament ara, que estan a punt d'espurgar-lo, ja que es podríen haver estalviat un munt de pàgines, que multiplicades per uns cèntimes vénen a donar un grapat d'euros. Però amb els coses de Palau millor no posar-s'hi.
Assegut al sofà vaig triar un article a l'atzar, el 69:

ARTICLE 69. EL CONSELLER PRIMER O CONSELLERA PRIMERA
El president o presidenta de la Generalitat per decret pot nomenar i separar un conseller primer o consellera primera, de la qual cosa ha de donar compte al Parlament. El conseller primer o consellera primera és membre del Govern. El conseller primer o consellera primera, d'acord amb el que estableix la llei, té funcions pròpies, a més de les delegades pel president o presidenta.

Jo, un servidor, com que ja començo a tenir una edat puc dir i/o confessar que vaig fer la majoria de l'ensenyament en castellà o espanyol. També he de dir que fa uns anys vaig aconseguir el títol de nivell C de català, amb la qual cosa em puc equiparar ja a la totalitat de persones estudiades que corren per aquests mons. Potser és "a resultes" del meu passat que m'han quedat algunes coses que em fan mal d'ulls i d'orelles i d'altres que aquests sentits agraeixen d'allò més.
Em va quedar gravat, per exemple, allò del sujeto-verbo-y-predicado. És a dir, que les frases han de tenir una certa construcció que les farà entenedores, cosa que avui dia no és facil de sentir o llegir...
I un altre criteri que em va quedar clar és que per anomenar persones o conceptes dels dos gèneres es pot fer servir només la corresponent al masculí, entenent això com una llicència que ens dóna agilitat i "esponjament" a l'escriure i al parlar. No és, entenc jo, una qüestió sexista si no pràctica. Aquest efecte Ibarretxe (que parla de "los vascos y las vascas" cada quatre frases) se'm fa carregós, com carregós se'm fa l'article 69. Torneu-lo a llegir si us plau.
No hi hauria cap problema en parlar de la persona elegida per a la Presidència, per exemple, per fer-ho tot en femení, o en un ús més racionalitzat de la doble expressió cada vegada i cada vegada.
I és que, a més, això comporta que s'analitzin altres articles. A la pàgina anterior de l'exemplar que jo estava mirant hi ha l'article 67, apartat 9, que diu:
"El president o presidenta de la Generalitat, si no ha nomenat un conseller primer o consellera primera, pot delegar temporalment funcions executives en un dels consellers".
Eeep! Aquí ho tenim! Un dels consellers. I les conselleres? Mai el President podrà delegar en una consellera? No tindrem mai una Presidenta de la Generalitat en funcions? Alerta! Sexisme?

Potser és per això que he trobat aquestes escales que van ja de dues en dues. Deuen ser "ell" i "ella". Com "los vascos y las vascas" o "el conseller primer o consellera primera".

Sant Ambròs de

A Can Vilapou som de cuina petita i menjar al menjador, però per voluntat pròpia. Vull dir que quan vam comprar la caseta, amb la benedicció de la Caixa, vam poder remenar una mica els plànols i vam decidir reduïr superfície de la cuina per guanyar-la per altres bandes. Per això, a la cuina només hi esmorzem i, quan ho fem, és a peu dret. I és en aquells moments quan aprofito i miro el meu calendari de capçalera que darrerament és de la Caixa de Girona (té unes fotografies molt maques i a aquella hora és el que entra millor).
Bé, i el sant d'avui és "Sant Ambròs de", així, tal com ho poso. En un primer moment he suposat que si el calendari posava aquest nom, era aquest nom, que a mi em van ensenyar de petit que amb les coses i els amics del Senyor (Ell), no s'hi juga.
Només cap a l'hora de dinar he començat a dubtar i he investigat (?) una mica. Fins el tercer Santoral virtual que he consultat no he trobat que el nom correcte és Sant Ambròs de Siena i, evidentment, ai tonto de mi, ho he trobat en una pàgina que s'anomena esglesia.net.
No entraré massa, ni gens, en la vida del beat dominic, només deixaré una nota que n'he trobat:
-San Ambrosio, de Siena, Toscana, fraile dominico que se distinguió por su celo en la predicación. Fue desde su nacimiento el hombre más feo y contrahecho del mundo, lo cual no le impedía arrastrar a las multitudes.
Queda tot dit.

De la manera que he començat acabo. El títol és, o sembla, inacabat, en construcció. L'escala d'avui és així, començada, inacabada, en construcció

Embolic?

Avui he començat el post a partir de la foto. No és, em sembla, la primera vegada que dic això de l'ordre en que ho faig, és a dir, si primer és la foto o l'escrit, l'ou o la gallina (la gallina!!!!).
I la foto m'ha portat a la paraula embolic, i no sé si per la imatge en sí o per l'època que passo. Qui ho sap?
Aleshores he fet servir "això" de dalt de tot de la pàgina que posa "Buscar Blog" i hi he posat la paraula "embolic". M'ha donat 4 resultats (amb aquest inclòs). Curiós.
Està bé llegir el que has escrit fa més d'un any.
Si més no, escolteu aquell "Christmas in heaven" del quart post. I aneu mirant aquesta foto...

TV3 a València

Jo sóc d'aquelles persones que creiem que el català és una llengua que es parla allà on es parla, així, sense posar uns límits de punts i ratlles, sense fronteres, sense separacions. Qui vulgui creure que això no és així, que el que es parla a València, o a Mallorca o a centenars de llocs més, és una llengua diferent, allà ell, científicament sembla ser que es demostra que no ténen raó, però les creences són propietat de cada persona (encara que vagin errats).
Una altra cosa, però, és voler imposar aquestes creences. Voler diferenciar allò que no es diferencia, intentar amagar allò que "sona" igual, dir que dos textos de 400 paraules amb 399 de comuns estan escrits en idiomes diferents, tot això és, com a mínim, lleig.
Al País Valencià (com a Mallorca) hi ha gent (massa) que creu que les coses han de ser així, que si existeixen uns "media" de comunicació en català han de ser silenciats en el seu territori. I així ho han anat imposant una vegada rera l'altra. La tossuderia de gent com la d'Acció Cultural del País Valencià ha estat sempre "legalment" boicotejada pels poders públics, siguin del partit (PP o PSOE) que siguin, fent migrar les freqüències d'un lloc a l'altre gràcies a anar-les donant successivament a altres mitjans.
Ara toca un altre capítol. S'acosten eleccions i l'anticatalanisme sempre ha donat vots.
Paradoxalment l'entesa (o la desentesa) que es qüestiona ara és amb el Ministeri d'Indústria que en aquell moment encapçalava l'actual MHP José Montilla, quin govern diu que són els demés els que s'han d'entendre i posar d'acord (ha, ha!). Tot una mica esquizofrènic.
Bé, jo deixaré una escala que no és de l'edifici de TV3 (ho sento, no en tinc cap, encara), però és del de Catalunya Ràdio, cosins germans, vaja, i que me la va cedir en Saül Gordillo, una eminència en això del món dels blocs (blogs).
I per acabar, només dir que al País Valencià, en el seu moment, es va poder veure aquest vídeo. Seria una llàstima que això no hagués estat possible.

Us presento en Borja

Aquest matí quan llegia el Punt digital he trobat una notícia de la que en trec un extracte:
"Es diu Borja, viu a l'exclusiva urbanització Bellaterra de Cerdanyola del Vallès i condueix un Ferrari F-355 acabat de comprar. Els Mossos d'Esquadra van enxampar el jove de 23 anys diumenge a la matinada a l'autopista C-16, la dels túnels de Vallvidrera, al volant del seu bòlid a 201 km/h, en un tram limitat a 90 km/h. Es va negar a fer les proves d'alcoholèmia i poc abans havia passat un peatge sense pagar. Els agents van comprovar que tenia el permís de conduir retirat, la tercera vegada".
Mira Borja, què vols que et digui? Jo a la teva edat, si hagués tingut els teus "possibles", un Ferrari i la teva cara, potser també hagués fet alguna animalada d'aquestes, però em sembla que no, que jo tenia altra feina... A veure, no em sembla malament que t'agradin els cotxes, ràpids, luxosos i cars, ni que t'agradi la velocitat, però no massa lluny de "ca teva" téns un circuit que te'l pots llogar per a tu solet i donar-hi totes les voltes que vulgui, panxa amunt i panxa avall, tu mateix.
Mala inversió la d'aquells calés que s'han gastat en col.legis, cars, però col.legis.
Bé, no n'he de fotre res jo, però m'emprenyaria molt trobar-me amb tu a la carretera quan vagi tranquilament a fer la meva audicio de sardanes amb el meu Focus i fer-te nosa, ja m'entens.. Ep, jo vaig molt per l'Empordà, vull dir que no cal que hi vinguis...
Dues coses per acabar:
La primera és que si vols et presento un altre xicot que li agraden els cotxes, els 4x4, i pujar i baixar escales. Es diu Pau, és una mica més gran que tu, en té 28, i és advocat, que també us pot servir. I tu, quin ofici tens?
I la segona, proposar-te que et compris una "furgona" com aquesta, amb escala incorporada (en Pau la disfrutarà). Potser no corre tant però segur que la pots aprofitar per anar-te'n ben lluny.
De res.

Dimarts i 13 (3)

Com que no tinc cap pretensió de ser original ni de ser massa trencador en això del blog, i com que em vaig adonar el mes passat que ja havia fet un post que es deia "dimarts i 13" l'any 2005, i un altre "dimarts i 13 (2)" el 2006, vaig decidir que aquest any no faria la tercera edició.
Així, el 13 de febrer vaig fer un post totalment inofensiu i reflexiu anomenat precisament "un reflex".
Una altra raó que m'havia portat a trencar la "tradició" va ser que el dia ja havia començat malament, força malament. De bon matí m'havia trobat el cotxe amb un vidre trencat, tot enlaire i els CD's (que havia ordenat feia uns dies, després de mesos) fosos.
Era doncs una temàtica massa fàcil.
Ara, un mes deprés, es repeteix el dimarts i 13 i, mentres espero anar-me trobant durant el dia tots els vidres sencers, he recordat una mica els primers moments després d'aquella troballa.
La meva primera reacció, i la lògica, va ser anar a la caserna de la Policia Local per veure, per saber, què havia de fer. Realment era la segona reacció, ja que la primera va tenir relació amb tots els sants apostòlics i romans que corren pel cel i els inferns. Les seves indicacions van ser clares, tot era cosa de l'assegurança, ells es cuidaríen de tot, ells i jo, clar. Temps perdut, humor perdut, discos perduts...
A la tarda un company de feina em preguntava si havia hagut de fer molta paperassa, la Policia, els Mossos, etc... Aleshores hi vaig caure. No m'havien ni preguntat on havia passat, quins danys havia patit el cotxe (de les persones ja ni pensar-hi), si m'havien robat, res, absolutament res...
Ara, un mes deprés, ho recordo.
I ara, un mes després, segueixo sense acabar d'entendre res. Vaig anar a una caserna o a una gestoria?
P.D.: La relació d'aquesta escala amb el post d'avui és que aquesta havia sigut precisament l'entrada d'una caserna de la Policia Local d'un poble (ciutat) del Maresme.

Mercat i vent

Una de les coses maques que ens queden, o que em queden, i que duri, és passejar pels mercats. Ja està clar que quan un treballa, o si més no va a la feina, li queden un màxim de dos matins lliures, encara que al final no sempre sigui així. Per tant algun dissabte, algun diumenge i algun dia de vacances són els únics que queden nets per passejar pel mercat. Bé, un també es pot aixecar a les tantes de la matinada i anar-hi a primera hora un dia qualsevol entre setmana, però això ja és un tema més delicat.
Aquest matí hi he pensat en la genta que fa mercats. Amb el vent que feia. És una manera ben fàcil de perdre el jornal. Inclemències del temps en diuen.
Un, que té un passat, també ha fet alguns mercats (èpoques artesanals), i recordo especialment la solidaritat de la primera vegada que em (ens) va enganxar un xàfec. Si no arriba a ser pels veïns de les parades que van començar a treure plàstics, lligar-los, i acabar fent-nos un tendal amb un plis plas, no hagués passat d'aquell segon dia de mercat.
Dependre del temps per viure (però seriosament, no com aquells que viuen i cobren de dir el que els sembla que passarà i al final nasti de plasti) és molt dur.

Antropologia

Llegeixo al diccionari (tot just vaig per la lletra A) que l'antropologia és la ciència que s'ocupa d'estudiar l'origen i el desenvolupament de tota la gama de la variabilitat humana i els tipus de comportament social a través del temps i l'espai, és a dir, del procés biosocial de l'existència humana. Agafo l'altre diccionari (en tinc dos) i diu que és la ciència que tracta de l'home en el seu conjunt. Dues definicions una mica diferents en quant a forma i volum però que vénen a significar el mateix (?).
No puc ara, per raons de temps i espai precisament, aprofondir massa en les opinions i teories de personalitats com James George Frazer, Radcliffe-Brown, Franz Boas o el mateix Gonzalo Aguirre Beltrán. Ni, per una altra banda, voldria deixar de mencionar grans mestres, John Wesley Powell, Alfred Kroeber, autor precisament del llibre "Anthropology", un puntal en l'estudi del comportament, els quals ens portaríen a revisar Oscar Lewis i, fins i tot, els treballs del corrent indigenista llatinoamericà protagonitzats per Guillermo Bonfil.
El temps i l'espai, aquests grans f. de p. que ens limiten per tot arreu.
Com que sóc de ciències, la meva mentalitat tendeix a numerar i quantificar les coses i aleshores parlar d'estudis de comportaments i de l'existència humana, ho he d'associar, per exemple, a quantitat de temps, a un estudi en el pas dels anys. És a dir, em costa veure un tema científic que no contingui números, encara que sigui per comparar èpoques i anys. D'aquí ve que l'escala d'avui ha de ser d'èpoques passades i remotes, els grecs, els romans, el que sigui que quan en parlem hi haguem d'incloure una quantitat (els segle) en la definició.
Bé, el cas és que, immers en aquests estudis, estava fullejant una altra "bíblia" del tema antropolègic, l'Interviu, i allà he descobert un interessant estudi "científic" que es resumiria en la següent làmina:Quanta feina hi ha encara per fer en l'estudi de la ciència! Quants becaris i becàries es necessiten encara! Quantes subvencions, quants ajuts, quanta promoció i quant treball de camp!

Divergents

Veure avui qualsevol informatiu o qualsevol diari digital és llegir o sentir paraules com bronca, vergonya, hooligans, espectacle, cinisme, hipocresia... Tot molt edificant.
Ja tinc clar que un alt percentatge de la gent, allò que anomenen "pueblo llano", s'empassa els conceptes i les idees que els escupen sense cap mena de misericòrdia molts polítics i molts amos de la pàtria. També tinc clar que el que jo penso no té per què ser més assenyat i més raonat que allò que diuen els que "hi entenen".
Però amb tot, em mereixo més respecte. I em mereixo que el respecte sigui un dels principis bàsics del funcionament de la nostra societat.
Em veig capacitat per donar lliçons, si cal. Com a mínim a "ells". Només he de recordar el que em deien a l'escola o el que em marca el sentit comú. Ni fa cap falta que posem sobre la taula conceptes com "seny" o responsabilitat.
Les conseqüències de la irresponsabilitat poden ser greus, però el preu ja pagat per tota la irresponsabilitat vessada és massa alt per l'actiu que tenim. Algú els hauria de fer un petit balanç i mostrar el que hi ha a cada cantó.
El temps passa, el futur no es mereix ser tan descolorit.
Jo adverteixo. Ells encara ténen temps.

Dos escalons

Per començar, dos escalons, esglaons, graons, com volgueu. És la meva manera de reflexar aquest principi de temporada (musical). Com que som una cobla modesta, no de les que van o lluiten per la Champions, perquè ens entenguem, si no de les que es mantenen sense massa problemes (seguint el símil futbolístic) a primera divisió, doncs comencem la temporada tranquilament. Aquest cap de setmana una audició dissabte i una el diumenge, per no abusar tampoc.
(Ja sento de lluny la veu d'aquells que diuen "doncs nosaltres vam tocar ja la setmana passada i dijous i divendres i...." Que t'aprofiti, home!)
Bé, nosaltres comencem pujant aquests dos escalonets petitons, sense pretensions però això sí, amb moqueta.