Les sabatetes

He de dir que quan vaig veure aquesta imatge a la realitat, el que em va fer més gràcia van ser les sabatetes, les "xancles". Per una vegada els ulls m'anaven al costat de l'escala, just als objectes que hi havia al costat.
Llàstima de no tenir una fotografia on s'ampliés el quadre de visió, però intentaré explicar-ho una mica. Tenim a l'esquerra un carrer i a la dreta el mar. Entre el carrer i el mar hi ha un desnivell d'uns 2 m. fins arribar a unes pedres d'aquelles que voregen un espigó. Aquestes pedres ocupen uns 5 m. fins arribar a l'aigua.
M'imaginaré l'escena. Som a mitjan agost, molta calor i és de bon matí. El nostre protagonista surt de casa seva preparat per anar a banyar, amb la seva tovallola, les seves xancles i la seva escala de 2 metres a l'espatlla, com cada dia. Quan arriba al seu lloc preferit, passa la tanca amb molt de compte i situa l'escala fins a les pedres que hi a baix, en línia recta a aquella que li serveix de trampolí i de solàrium al mateix temps. Com que el nostre home és previsor i segur, lliga l'escala perquè avui dia ja se sap... hi ha un turisme que no ens el mereixem. A continuació es treu les sabatetes de platja i les deixa ben posades al costat de la seva preuada escala, més que res perquè saltant d'una pedrota a l'altra no les perdés. Ja ho té tot a punt per començar el seu bany diari. Quina tranquilitat tindrà en aquella pedra tota seva. I així passarà les hores fins que, cansat, desferà el camí. Tornarà a saltar de pedra en pedra, descalç, amb els peus humits, es posarà les xancles, pujarà els 9 esglaons, deslligarà l'escala de la tanca que el separa del carrer, se la penjarà a l'espatlla i tornarà cap a casa. Un clàssic dia d'estiu.

La porta

I al final de l'escala, què hi havia? I darrera la porta?
Són dues de les preguntes "estrella" quan mires una fotografia d'una escala. La majoria de vegades la imatge està presa des de baix i aleshores el que hi ha més enllà del darrer esglaó s'amaga. Ens queda un regust de curiositat i de misteri.
Però quan al final de l'escala hi ha una porta la cosa s'agreuja. On porta l'escala? Com és el que hi ha a l'altre cantó? Més curiositat i més misteri.
Si ens fixem en la imatge que us deixo, veiem que alguna cosa en les proporcions no acaba de quadrar. És una escala de Gullivert? Però qui és qui?
Si pugem l'escala agafats a la barana i ens ve a la mida, com passarem per la porta?
I si és la porta la que és a la nostra mida, quina immensitat d'escala, com la baixarem?
Què hi ha al darrera de la porta? Quines són les dimensions reals? A quin costat està la realitat?

Meme i ... escala

Fa molts (massa?) dies que en Dessmond em va passar el"meme dels desitjos". Som-hi.
Les tres coses que faries si fossis milionari:
1. Comprar-me aquella masia de l'Empordà amb els seus no-sé-quants-milsmetresquadrats, els seus 3 cavalls i els seus masovers inclosos.
2. Ajudar a viure molt bé els del meu voltant, i he dit ajudar.
3. Dedicar-me a aprendre de música
Les tres coses que diries en veu alta si sabessis que ningú et recriminarà o contradirà:
1. Voleu parlar més baix i mirar qui teniu al voltant?
2. Sou una colla de creguts i no valeu una punyetera merda (jo ja sé a qui ho diria)
3. Feu-me cas que hi toco més del que sembla
Les tres coses que canviaries de la teva vida, de tu mateix:
1. La inseguretat personal
2. No haver acabat cap d'aquells estudis que vaig començar (però tampoc me'n penedeixo)
3. L'entorn (espai) del meu voltant, com que seria milionari
Les tres coses que canviaries del teu voltant:
1. Les enveges entre persones i/o pobles
2. Les mentalitats trepitja-caps i trepitja-persones
3. La concepció de l'urbanisme
Les tres coses que voldries que et passessin abans de morir:
1. Les 3 del primer paràgraf (no hi renuncio pas), com un pack
2. Tenir bona salut i estar ben acompanyat fins aquell dia
3. Tenir la seguretat de no haver de patir pel dia a dia

Evidentment he d'afegir-hi una escala. Com que la cosa parla de desitjos, de milions, de tot allò que voldríes fer i veure fet d'una manera "màgica", sense esforços, doncs em quedaré amb aquesta escala per emmarcar-la i tenir-la presidint el gran menjador de la masia. Més que res com a recordatori del que que hi ha un pas més enllà.

(A dia d'avui no crec que quedi ningú (dels meus coneguts) que no li hagin passat el meme, però si algú se'l vol apuntar, endavant!).

Protecció?

La visió d'unes tanques rodejant alguna cosa no sempre em donen la imatge de protecció, la veritat. Normalment em suggereixen el contrari, prohibició. És un sentiment d'aquells contraposats, la prohibició és necessària per a proporcionar-nos protecció? Sembla ser que sí, amb molts matissos, però això no treu que aquesta dualitat amb provoqui una certa rebel.lió.
Les tanques del davant de l'escala, qui protegeixen? La gent de l'escenari, l'escala, la gent del carrer? I, qui de qui? Qui seria el "perillós"? Quina de les dues bandes necessita la protecció?
Un servidor que s'ho mira a voltes d'un costat i a voltes de l'altra, no ho té massa clar.

Preparant la tornada

Probablement és perquè arriba el cap de setmana, però ja torno a pensar en els que acaben les vacances. No és el meu cas, vaig fer-ho fa set dies.
El cap de setmana i la proximitat del final de mes, barrejats amb la feina de músic (de cobla) i la carretera, són un coctail una mica perillós. Però un ja hi està acostumat i va pensant a veure a quanta gent se li acudirà sortir a la mateixa hora per la mateixa ruta, o també, si als Mossos aquesta setmana els vindrà bé posar cons i on. Són enigmes indexifrables.
El cas és que ja vaig veient gent amb maletes, amb paquets, amb la gàbia del canari, amb el cotxe a la porta. I no poden faltar les escales, ben embolicades per tornar a casa. I una mica d'aigua per si el camí es fa llarg.

Pobre Plutó

Avui Plutó ha perdut la categoria de planeta, per petit, per "nan". Pobre Plutó. Qui li ho havia de dir. Tants anys allà, i tants anys a la llista aquella de Mercuri, Venus, Terra.... i Plutó. Tot perquè al final el facin fora, i és que realment el tamany també importa. En descàrrec de la malapassada he de dir que potser és millor això que no pas tenir un planeta que es digui 2003UB313 que treuria encant a la llista recitada.
Però per la mateixa regla de tres, potser algú dirà ara que aquesta imatge no és d'una escala, per petita. Hi ha algun organisme internacional qualificat per "desqualificar" la meva escaleta? Haurem de patir també per saber què fer servir per pujar a un escenari petit? O potser ja no seran escenaris ni enfustissats ni res, els petits? I posats a patir, s'ha de començar a preocupar l'intèrpret del flabiol i el tamborí? El faran fora de la Cobla, per tocar dos instruments petits?
Mira, per una vegada, el del contrabaix estarà tranquil. El tamany, importa.

Home, mira...

La primera expressió que em va venir al cap (o a la boca) al veure la imatge va ser aquesta: Home, mira...
El problema és que a continuació se m'hi van amuntegar una quantitat bastant elevada de possibilitats de seguir la frase. La primera, i ja em comença a preocupar que sempre sigui la primera que em ve, va ser: ...podria ser pitjor!
Si tenim en compte l'amplada de l'escala, que els esglaons no són rectes, que són estrets, que no hi ha barana, que hi ha al costat unes pedres que millor no caure-hi al damunt, que tenim una canonada que no sé què hi fa aquí, que entre el primer i el segon nivell hi ha una separació que sembla un balconet, que el material no sembla de primera qualitat que diguem, que no veig clar com es deu arribar al peu de l'escaleta, que deu fer un sol que ni t'ho explico...
Si ho tenim en compte, tot això, doncs, home, mira...podria ser pitjor.

Sant Sinforià

Consultant el meu calendari de capçalera, és a dir, el de la cuina de casa, el de la Caixa de Girona, veig que hi posa que el 22 d'agost és Sant Sinforià. I no només això, a més és el Dia del Folklore.
Per començar, m'ha cridat l'atenció aquest nom, Sinforià. Normalment per veure si un nom em sona bé acostumo a posar-li un cognom al darrera a veure què tal. I la veritat és que després de pronunciar en veu alta Sinforià Vilapou! he decidit que no seria mai un dels meus noms de pila preferits.
A continuació he anat a consultar la biografia de l'esmentat personatge i m'ha semblat que tampoc és que fos un sant d'aquells de primera línia. Però va arribar a sant, tot un mèrit.
En la consulta al Sr. Google, he localitzat un blog anomenat Sinforiano Street. Evidentment l'he obert i m'he trobat amb un blog "abandonat" des del 30-11-2005, amb un darrer post que conté la imatge d'una escala!!!
No sé qui són els "sinforianos" aquests ni a què es dedicaven, encara que em sembla que la festa era una de les seves prioritats, la qual cosa em porta a suposar que eren (i segur que continuaran essent temps i temps) estudiants. Però el cas és que hem anat a parar a un putu-bucle (algun dia l'Acadèmia acceptarà aquesta paraula, amic Perdedor). Les escales porten escales, encara que no les busquis.
Ah, i tot això era perquè jo volia explicar que avui és el dia del folklore. Ho deixaré per un altre moment.

Sensació

Començo ja a tenir, a hores d'ara, una sensació una mica estranya. Em ve al cap una imatge d'una escala (per què deu ser?) llarga. I me l'imagino de pujada, just abans de començar-ho a fer. Ja podria ser al revés, de baixada, que sempre em donen més bones vibracions. Però no, ha de ser de pujada.
Sort, però, que me l'imagino amb una paradeta al mig (potser representa el moment de l'esmorzar?). De totes maneres, com que veig que té una bona barana, aniré poc a poquet, m'agafaré bé, i de tant en tant miraré el paisatge, que després de tants dies, fer les coses d'una manera precipitada pot resultar perjudicial per a la salut (ja ho diu el Ministeri).
També he de dir, que abans d'arribar a demà em queda, per aquest ordre, una banyadeta, un dinar de família, dues audicions de sardanes, no sé si soparé, 180 km. de cotxe i posarme al llit a les 2.
Per tant, paciència!

S'acaba

Sé que aquest és un post "fàcil". Parlar del final de les vacances és un tema massa recorrent, típic i tòpic, però real i dur com la vida mateixa (aquesta expressió no queda tan bé com "la vida misma").
No faré ni un resum ni un balanç. Només estic fent un "passe" mental de les imatges, bones, d'aquests dies. I com que és mental, me'l quedo per mi. Ja em perdonareu.
Només dir que el resum és bo i el balanç mooolt positiu.
Apa, ja he fet un resum i un balanç!

Descans, sol, pluja?

A mitjan agost es poden donar aquestes tres situacions en la vida quotidiana d'un músic (de cobla). Tres situacions diferents però que es trepitgen l'una a l'altra.
Un pot estar cansat per la quantitat d'audicions que es fan durant aquests mesos d'estiu i que arriben a un punt màxim aquests dies que estem ara. Un pot estar també cansat del sol, de la calor, de la xafogor, de la camisa enganxada. I un pot estar també ja cansat de la pluja que arriba quan no téns clar si la vols. Un dia està bé, però perdre 3 audicions en 5 dies ja no saps si et fa gràcia o no.
L'Anna Tarambana em va fer arribar aquesta escala (gràcies!) que m'hi ha fet pensar. Estarà, l'escala, cansada, es protegeix del sol o es prepara per la pluja?

Sant Roc(k)

Diu el calendari que avui és Sant Roc. Com a músic em permeteré algunes llicències amb la voluntat de no ser (o de no semblar) irreverent.
De la mateixa que quan es buscava un patró per als internautes hi havia una campanya en favor de Santa Tecla, hi ha un moviment que defensa a Sant Roc com a patró dels músics o, si més no, com a patró dels músics més "moguts". No hi ha res contra Santa Cecília, però ja se sap que davant de les coses oficials sempre en surt una resposta alternativa.
Un dels punt que té a favor Sant Roc és la data de celebració, ja que el 16 d'agost és un dia que es troba en plena època de Festes Majors. Tampoc és un sant desconegut; dos exemples de pobles que ja ténen aquest Sant com a patró són Arenys de Mar i Malgrat.
Bé, és una proposta que no em sembla massa agoserada i que en darrer cas ens podria portar a un co-patronatge Roc-Cecília per tal de no deixar cap músic sense representació.
És una idea.

L'espigó

Un escenari al costat de grans pedres. Em fa pensar en aquells auditoris naturals que apareixen en racons de muntanyes o en pedreres fetes o, millor dit, desfetes per l'home. Però no, en aquest cas, les pedres són les d'un espigó, al costat, a tocar del mar. Espigons que protegeixen, espigons que s'endinsen al blau de l'aigua. I al fons algun pescador de canya, que qui sap si arribarà a treure alguna mabreta o només passarà l'estona. I alguna barca de mida petita, com l'espigó.
I, és clar, també trobarem fustes, papers, la civilització, ... tot esperant que al final, amb una mica de màgia, puguem gaudir d'una mica de música, qui sap de quin estil, qui sap si ens agradarà, qui sap...

De menús

No voldria entrar en una nova dinàmica del blog a partir d'avui, tot començant a fer una ruta gastronòmica pels menús dels nostres restaurants, des del més "tirat" al més "sotisficat". Massa feina, la veritat, i massa temptacions d'anar-los provant.
Però per un moment sí que m'he fixat en aquest que us deixo. No entraré en els detalls de qualitat-preu, però sí en dues coses: la denominació i el component general. Em sobta molt, he de dir-ho, que s'anuncïi aquesta triple possibilitat: menú infantil, menú catalan, menú. Quin criteri es segueix per fer aquesta distinció? Quin públic en quedarà captivat i entrarà corrent al restaurant? Algú se sentirà marginat o ofès? Podran dinar junts els del "menú catalan" i els del "menú"?
I posats a fer més preguntes, per què el "catalan" porta paella i el "menú" i l'"infantil" pollastre?
I per què el "catalan" ha de pagar 2,45 € més que el "menú a seques"? Per la paella o pel nom?
Em fixo també que hi ha una cosa que uneix tot el menjador: el flan, fruta, helado. De crema catalana no en poden menjar els nens.
I si MENÚ porta accent, per que c... no en porta CATALAN?
Bé, acabaré amb una escala que representi també una mica l'absurd general que corre pel món. És, una vegada més, l'escala que no porta enlloc. O sí. Porta a la trompada directa. A menjar-te literalment aquesta "tela metàlica" que, això sí, et salva de que t'atropellin els cotxes.
Ah! però si te la menges, entra en el "menú catalan" o senzillament en el "menú"?

Il.lusions

L'estiu i les vacances (començo a notar-me pesadet) et fan pensar en moltes coses que t'agradaria tenir o que t'agradaria poder fer. He vist que corre un "meme" que en parla del que desitjaries tenir o canviar i una mica per aquí va el tema d'avui. El "meme" ja caurà però de moment deixo aquesta imatge, amb escala inclosa, que sembla el desig o la il.lusió d'aquelles persones que els agrada el mar però ténen algun problema per solucionar primer.
A qui no li ha fet mai por el (la) mar? Qui no s'ha marejat mai? Qui no ha desitjat trepitjar terra ferma alguna vegada que ha estat navegant?
Per què no es pot anar en vaixell sense haver de patir pel mar?

I més enllà?

No sé si està bé repetir tant que estic de vacances, que segueixo de vacances. I en això que estic, les vacances, he fet una petita ruta d'aquelles de no fer res. Menjar, dormir, sol, mar, trobar per casualitat alguna escala, i tornar a començar.
Per això avui deixaré aquesta imatge d'incertesa, una escala d'aquelles que no saps on van , on arriben. Què faré demà?
--------
Dues consideracions al marge:
1. Estic escrivint aquest post des d'un hotel, en un ordinador al que hagut de tirar 2 euros. Qui m'ho havia de dir fa un any?
2. Avui he sentit a la tele que és un "dia històric". Em sembla que n'hi ha hagut massa ja darrerament i per tant no ho esmentaré.

Fent carretera

Això de les vacances "obliga" a fer sortides. Sortides que no deixen de ser esperades i desitjades. Un ja està acostumat a fer quilòmetres i carretera, però els dies que es fan així, per plaer, o per més plaer que d'altres vegades, es veuen diferents. La carretera, els paisatges, és veuen diferents o, millor dit, es veuen.
I espero no necessitar cap escala en aquestes rutes properes. Si més no cap escala com aquesta de la imatge (gràcies Joan). No m'acaba de donar massa seguretat. Ara, que si s'ha de fer servir, som-hi!

Seguint amb Vic

Fa dos dies que l'amic Dessmond relaciona els seus posts amb la ciutat de Vic. Escrits molt interessants per cert, d'aquells que obren "diàlegs", controvèrsies, opinions i records (sempre que es parla d'un lloc de seguida n'hi trobem de relacions).
Jo no acostumo (és norma de la casa) a situar mai d'on és l'escala que poso al post. Però avui faré, tornaré a fer, una excepció. La vaig fer precisament amb Vic perquè allà em vaig trobar amb el Carrer de les Escales, i just al davant hi vam fer una audició de sardanes en un escenari prou lograt i "lloable".
En deixo doncs constància.

Bona nota

De tant en tant l'arribada dels músics (de cobla) al lloc de l'audició es veu acompanyada d'un suspir general. Suposo que, de lluny, es deu veure un grup d'onze o dotze persones ben uniformades, amb unes maletetes de formes diverses i originals, i un d'ells amb un objecte força més voluminós, que es planten al davant d'un escenari, enfustissat o cadafal, se'l miren i, tots a l'hora, fan com un saltironet acompassat que correspon a l'esmentat suspir.
És, senzillament, el resultat de fer un càlcul ràpid de la superfície de l'empostissat, dividir-la pel nombre de músics, i veure si allà hi cap el músic, la cadira, l'estoig i, al final, queda un petit espai per moure's una mica entre sardana i sardana.
Si aquell saltironet acompassat veieu alguna vegada que es torna en uns cops de cap a banda i banda (acompassats també) vol dir que el resultat de la divisió ha sigut una xifra molt, massa baixa.
Bé, però aquest no és el cas d'aquest escenari que em fan arribar els amics de la Colla Sardanista Rosa de Reus. Quin luxe! Aquí, la divisió que us deia, s'ha de fer amb calculadora. I l'escala, l'escala amb dues baranes! Aquests músics devien quedar emocionats per uns quants dies. No cal que ara ningú em vulgui treure la il.lusió dient-me que era un escenari preparat per fer-hi una altra cosa. M'és igual. Escenari aprofitat, però gran.
Voldria acabar el post d'avui dient que és Sant Joan Baptista Vianney. Té una biografia molt interessant. De com un home gens preparat i sense estudis arribarà a ser el més estimat i famós de l'època.

De recursos i ases

No sé per què però avui m'ha vingut al cap una associació d'idees, coses de la calor i l'estiu. Acostumo cada dia a llegir el diari d'una manera més o menys superficial, depèn. Aquests dies, amb les vacances (he, he) potser "m'hi fixo" una mica més.
Resulta que no fa massa vam aprovar un nou Estatut(et) amb uns resultats que, la veritat, tampoc havien d'estranyar massa a ningú, no ens enganyem. No cal entrar ara en si és l'Estatut en majúscules que ens portarà directament a Ítaca, o, senzillament ens hem quedat en un "preàmbul sense aeroport" (ui! quina paraula acabo de dir).
El cas és que resulta que si a nosaltres no ens entusiasma massa, a d'altres sembla que els provoca urticària. I aquí és on l'associació d'idees em porta a una fotografia que vaig fer fa quinze dies. I sense saber per què, la dedico al PP, i als qui manen de les Comunitats de València, Aragó, La Rioja i Castilla-La Mancha, de moment, amén (mai més ben dit, amén) del Defensor del "Pueblo" (quin títol més irònic).
I, per no enviar-los a algun lloc que, ara i aquí, sonaria groller, els enviaré a entretenir-se, a jugar, a fer de nens, a començar pel principi, a Pàrvuls o a P3, P2, P1, P0... Apa, homes, juguin una mica, intentin disfrutar, pugin i baixin, amb compte, sense fer-se mal, no es donessin un cop al cap i se'ls posessin les idees a lloc.

..... 1 .....

..... 1 .....

Navegant

Després de molt de temps (massa), hem trobat un diumenge per poder sortir amb el petit iot (es diu així?) d'un bon amic.
Que coincideixi estiu, diumenge, que jo no vagi a tocar i que els demés estiguin tots en condicions, sembla que no, però costa.
La veritat és que vaig disfrutar d'allò més. I si et deixen agafar el timó de tant en tant, ja és d'escandol. També he de dir que un dia de juliol, amb un sol imponent, la mar una mica mogudeta (pots comptar!) i anant en línia recta, la cosa tampoc és massa meritòria.
Pels que som "de marina" estar en contacte amb el mar es converteix en una part essencial de la vida. Per això estic tan orgullós de ser d'una comarca com el Maresme. Quan el veus des de la distància aprecies més la seva bellesa (tret d'algunes taques de fileres de cases que deixen el litoral literalment ratllat).
Que bonic és el Maresme! (per cert, és el nom d'una sardana de Ramon Vilà i Ferrer que tira 37-83).
Bé, com que avui és final de mes i el meu primer dia de vacances (de l'altra feina), deixo dues imatges, dues. L'escala de fora i l'escala de dins.
La millor fotografia, la de l'escala sencera vista des de l'aigua, no la vaig fer, no m'hi vaig atrevir. Probablement a hores d'ara estaria comprant una nova càmera.

Sant Nin i Sant Non

Segons el calendari que hi ha penjat a la cuina de casa, que és de la Caixa de Girona i que té unes fotografies de l'Empordà maquíssimes, avui és Sant Nin i Sant Non. Abans de continuar hauria de posar aquí alguna cita de Josep Pla sobre l'Empordà, o sobre l'Empordanet, però millor que cadascú agafi un llibre de la seva pròpia biblioteca (qui no té un llibre de Josep Pla a casa?), i en llegeixi un d'aquells trossos tan característics d'ell.
Tornant al santoral, he buscat la vida i miracles d'aquests dos sants amb uns noms tan "musicals" i he trobat que no existiren com a tals, sinó que eren els àlies de Sant Abdó i Sant Senén, també coneguts com els Santets de la Pedra i que són els protectors dels hortolans.
Me n'he portat una petita decepció, la veritat, perquè jo ja m'imaginava que si algun dia apareixien per casa un parell de marrecs, els podríem anomenar Nin Vilapou i Non Vilapou, i en canvi els altres dos noms em sonen massa seriosos i rimbombants.
Bé, els deixo aquesta escala que he trobat i que té dues parts iguales i separades al mig perquè puguin pujar un per cada cantó (els Sants) sense fer-se nosa però sense estar massa separats tampoc (no hi ha hagut manera d'aclarir si eren germans, amics, coneguts o alguna cosa més).

Les 3 potes

Hi ha una teoria (correcta) que diu que perquè un objecte s'aguanti necessita tocar a terra en tres punts (que no estiguin en línia recta, he, he). En Joan i la Lídia m'envien aquesta foto d'una escala que té tres potes. Seguint aquella teoria l'escala és "perfectament" estable. Aquí tenim la famosa escala de 3 potes (si us plau, eviteu acudits dolents i/o barroers).
A mi, i amb permís del propietari, em sembla que té una mica de delicte l'escala aquesta. Ja m'afegeixen en el correu que m'envien, que només ell s'atreveix a fer-la servir. Només faltaria!
I segueix: "Altrament, a cop d'ull s'entreveu que venent els tubs que la conformen a qualsevol gitano a pes, potser en tindriem prou per estrenar-ne alguna d'importada de la Xina i comprada en un Híper". Res més lluny de la realitat. I jo hi diria també que si comptéssim les hores de construir-la ens donaria fins i tot per comprar-ne una de mecànica.
Vaja, que no sé jo si quan es parlava del reciclatge de materials i la producció artesanal es referíen exactament a això.

Una glorieta

L'altre dia en Dessmond m'enviava unes imatges d'escales (gràcies). Avui agafo la d'aquesta "glorieta". Sempre m'han fet gràcia. Em recorden les novel.les i les pel.lícules "d'època" on hi havia un passeig o un parc ple de gent i al mig una orquestra fent la seva serenata davant d'aquell públic. Un públic on hi veig soldats amb barret i minyones amb còfia i uniforme portant immensos cotxets de criatura. I senyors i senyores ben elegants amb els seus bastons i les seves ombrel.les, i nens amb pantalons fins a sota genoll i nenes amb tirabuixons i faldilla llarga.
I em recorden també el País Basc (aquesta ho és; si us hi fixeu es veu una ikurriña al fons) i el viatge inoblidable que hi vaig fer.
I em puc imaginar fins i tot un Parc d'aquests amb la seva glorieta al mig, els músics fent la seva interpretació i, entre la gent, una colla d'amics (ben mudats) donant la benvinguda al Perdedor que avui arriba del seu viatge per allò que en diuen l'Orient Pròxim o Mitjà. (No cal que us recomani llegir-ne les seves darreres cròniques).

Caixa o cadira?

Tenim una vida plena de dilemes. Evidentment que n'hi ha de molt importants, però també n'hi ha d'altres que no per menys importants, no ténen la seva transcendència.
Caixa o faixa?
Caixa o cadira?
Aquesta darrera és la versió per a cobla d'un dels clàssics catalans més repetits.
En un escenari sense escala (serà que no hi havia lloc!) al músic se li obren moltes possibilitats, però en aquest cas es resumeixen en dues: caixa o cadira?
Tu decideixes!
(Gràcies Antoni per la foto).

Preparant el futur

Una imatge val més que mil paraules. Ja sé que és una frase feta, manida, amanida, sobada i gastada, però és més que veritat. Dóna gust, fins i tot emociona, veure com els representants de les noves generacions ja s'hi fixen de ben petits. I fixar-s'hi, per començar, és molt important. Després, amb el pas del temps, ja veurem com anirà la cosa, però ara, a l'edat que deu tenir el nen de la foto, les impressions ja van quedant registrades. I aquest infant fa cara (bé, esquena) d'espavilat.
Segur, però segur, que d'aquí uns anys pot arribar a ser el relleu que agafi la torxa dels que vetllem per la seguretat i integritat dels músics de cobla.

Al sol

Quan vas a tocar un dia de juliol o d'agost a les 12 del migdia, el primer que t'acostuma a venir al cap és una pregunta fatídica: Com serà i on estarà situat l'enfustissat? És una pregunta recurrent que té unes respostes també clàssiques: 1.Al sol, segur. 2. Millor no pensar-hi. 3. Em sembla que aquí ja hi vam tocar un any però estava núvol. 4. Com que és una celebració i han de parlar les autoritats, segur que hi ha un "toldo".
Avui parlaré de la 4. A la primera imatge ja podeu veure que sí que hi havíen pensat en el sol. Hi havia una meravellosa carpa, millor dit, dues. La gran era immensa, hi cabíen 200 o 300 persones i estava plena de cadires. Cadires? La segona era com un magatzem-vestidor. Clar, hi havia unes petites actuacions per celebrar la inauguració. Però, ai làs! sí, repeteixo, ai làs! i, els músics? Home, mira, si hi ha un escenari allà al mig del sol, ben situat perquè el vegin els 200 o 300 convidats ben asseguts. Quin detall, fins i tot queda a un cert desnivell per veure-ho tot més bé! És que aquest poble té unes autoritats que no les mereixem!
Bé, tot va ser un èxit. La inauguració perfecta, el "timing" clavat, els locutors una meravella, els nens i els avis (per què?) van fer unes grans actuacions, els discursos en la seva justa mesura. Quin matí! Només em va semblar que la gespa semblava una mica resseca i cremada, però és clar, en un lloc a solei ja se sap.
I la cobla? Bé, gràcies. Sort que l'escala era baixeta i tenia poc perill.

Un més que ahir

Avui m'hi aprofitaré i m'esplaiaré en aquest escenari. Que no falti de res. Tenim espai per a tothom. Si algú s'hi vol apuntar també el deixarem pujar. Tranquils, encara que no sàpiga música, avui tothom té permís. Només ens cal una mica de soroll, una micona de ritme, i apa!. Només us demanaré que tingui una retirada a música de casa nostra. Però si no, també és igual. Tot si val avui. Bé, però amb una mica d'ordre, això sí.
I, en tot cas, una cosa darrera l'altra, que tenim tot el dia per davant.
Això sí, vigileu amb l'escala, que és força dreta, sense barana, què us he d'explicar? Però és igual. Avui és igual.
I és que avui, tinc un any més que ahir.

A "sotaigua"

De petit m'agradava molt anar a la platja i, allà, anar a "sotaigua" (suposo que hauria de ser sotàigua, però ja és prou original la parauleta com per posar-hi un accent de regal). De fet deu ser el mateix aprenentatge del nedar que fa que primer comencis per allà on pots, és a dir per sota, i després vas aprenent a aguantar-te i a surar, és a dir, a nedar.
Ara, no és que no m'agradi anar a banyar, és que em fa mandra i com que hi ha uns "xiringuitos" la mar (redundància) de confortables, moltes vegades ja no hi arribo, i em quedo a dalt esperant la tornada dels acompanyants.
Quan arribo a baix (el dia que hi arribo) però, em segueix agradant allò d'anar a "sotaigua". Encara que sembli una tonteria (i ho és) em sento com una mica alliberat, al poder-me moure cap a totes bandes, del dret, del revés, amunt, avall, donant voltes, tirabuixó i doble volterella. Tot això en uns 25 segons com a màxim.
I ràpidament a la sorra, per quedar mig sec i poder anar corrent (que la sorra crema) fins el "xiringuito".