Preparant la subhasta

Ha arribat a les meves orelles, i als meus ulls, la notícia que el proper dia 20 sortirà a subhasta un tros d'escala de la Torre Eiffel.

No cal que us digui que des del moment que me n'he enterat, només faig que números i més números. Es veu que és un tram de 3,5 metres i uns 700 kilos de pes i que surt a un preu estimat de 100 € el kilo.

La veritat és que el primer problema seria veure on ho poso, perquè el balcó de casa no acaba de donar la mida (a part de que ja hi ha un ocupant privilegiat), la veritat, encara que també he pensat que potser aquest seria el moment de tirar endavant l'Ateneu Blocaire (ABV) del que ja havíem parlat fa temps (mapa) i així tindríem espai suficient per començar a fer patrimoni.

I l'altre qüestió "principal" és anar recullint una mica de "circulant", que en diuen ara, és a dir, metàl·lic, diner, euros, pasta...

Jo, de moment ja he mirat la guardiola familiar, la rajola, la caixa fort, les cèdules hipotecàries i les llibretes a termini, i en tinc per fer una oferta per un esglaó...

Des d'aquí faig una crida a qualsevol possible soci inversor que estigui interessat:

-Eeeeooooooo!!!! (crit)

Qui vulgui participar a l'aventura només ha de contactar amb aquest humil blogaire, o blocaire, o blogger, o bloguer, o....

Sant Ev(rib)odi

Fa uns anys, uns... 1600 més o menys, va néixer un nen al que van posar el nom d'Evodi. Com ja es veia a venir, els demés nens, que teníen en aquells temps una crueltat igual o pitjor que els d'ara, es passaven tot lo dia fent mofa i befa d'un nom tan ridícul. Però va ser enmig d'aquelles rialles que, tot fent ganyotes i sorolls estranys mentres donaven voltes al seu entorn, va sortir un sobrenom: Evribodi.

A partir d'aquell moment la cosa va canviar com de la nit al dia.

-Evribodi, Evribodi!!

Només sentir aquells crits, la gent sortia, l'envoltava i el seguia entre crits i cançons, sempre hi havia música en aquelles trobades...

Anys més tard encara es recordava que uns forasters arribats de terres llunyanes cada vegada que sentien cridar el nom d'Evribodi, es posaven a cantar una cançó que feia més o menys:

"Evribodi nids sombodi, evribodi nids sombodi", i es vestien de negre i es posaven com uns vidres també negres al davant dels ulls i una mena de barrets.... Mai ningú va entendre de què anaven aquells nouvinguts...

Bé, com no podia ser d'una altra manera, aquell infantó va esdevenir una persona santa i va pujar als altars amb el nom reduït de Sant Evodi, que és com avui se'l recorda i venera.

Una darrera gesta d'aital persona va ser la seva aparició, bé, la del seu esperit, fa pocs anys a l'entrada del Museu Vaticà. Només va treure el cap va ser reconeguda aquella fesomia i tothom va començar a cridar:

-Evribodi, Evribodi!!!

A l'instant tota la gent que allà hi havia congregada es va sentir empesa cap on sortíen aquells crits (sobretot els anglesos i nordamericans, no se sap per què...) i el fotògraf oficial vaticà només va poder prendre aquesta imatge que ens il·lustra el text. És impossible apreciar tant l'escala com el sant...

Quina llàstima, no?

Regaleu mirades africanes!

El juliol passat, el dia de la trobada de la Llopasfera, i quan quasi ja érem a taula, va aparèixer en Quim Fàbregas, dels Fàbregas de Calella, qui no els coneix? Podríem parlar del bar, del Barça, de l'actor, del fotògraf, del bàsquet... de moltes coses relacionades amb ells (totes bones).
Doncs en Quim és fotògraf i, evidentment, està relacionat amb els blogs, els fotoblocs, el Facebook, etc. i, per tant, va venir a aquell sopar i jo vaig tenir la sort de seure al seu costat i poder parlar de les seves expèriències a Mali, a Xile i a altres llocs. La veritat és que haguessin fet falta unes quantes hores perquè em pogués explicar tot el que tenia al pap. Jo, per la meva part, només li vaig parlar de les meves pobres escales...
Un temps després vaig rebre una nota seva al Facebook que ara s'ha repetit en forma d'esdeveniment.
Es tracta, pels que no pugueu accedir al Facebook, d'una oferta d'un regal solidari: el seu llibre "MIRADAS AFRICANAS", un recull de 80 retrats intensos realitzats a Gàmbia i Senegal. El preu ara és de 20€, dels quals una part va a projectes solidaris en aquells països.
Crec que és un bon regal solidari de cara a Nadal.
Si el voleu aconseguir només li heu d'enviar un missatge a quimfabregas@gmail.com o al Facebook i ell us donarà el compte i la manera de fer-vos-el arribar. (I si no, m'ho dieu a mi, i jo mateix faré els tràmits o us el portaré a domicili ;-))
Val la pena que mireu els enllaços que us deixo en aquest post, de veritat.
L'escala d'avui me la va enviar ell l'endemà mateix del sopar. La va fer a l'Índia i és d'accés a un temple. Hi podem observar les cares de cansament de la gent... (ell no s'hi va fixar però a l'esquerra de la imatge n'hi ha una altra d'escala...)

L'altar dels sacrificis

Ahir al vespre la Dolors em va donar un CD amb fotografies d'escales que m'havíen portat del viatge que van fer amb en Miquel a Roma (Miquel, recupera't d'una vegada, home!). Els estic molt agraït, com sempre, perquè em porten uns reculls exhaustius i ben documentats d'escales d'allà on visiten.
Ara fa una estona les he estat mirant i, entre elles, n'hi havia una que portava com a peu de foto: Zona altar dels sacrificis als déus - Pompeia. Ves a saber per quina associació d'idees m'ha vingut al cap el debat de la Nació d'aquests dies al Parlament i les negociacions per a la financiació.
Potser seria necessari fer alguna mena de sacrifici o d'ofrena als déus perquè ens ajudessin, no? A mi em sembla que en aquests moments i, la veritat sigui dita, ja fa uns anys que anem així, ens cal més que la bona voluntat, l'habilitat i l'estratègia negociadora. Ens cal algun cop d'efecte des del nostre costat(*), però més cap a nosaltres que no pas cap als "contraris".
I si ho provéssim això de fer algun sacrifici als déus, a tots, als coneguts i als desconeguts...?
---------------------
(*) Anava a posar "bando" però abans ho he volgut comprovar al diccionari. Busqueu aquí les dues primeres acepcions; són realment curioses en aquest cas...)

Riu i salta

Diuen (o dic jo) que una de les finalitats principals de la música és transmetre sentimensts; sentiments i sensacions. I un músic, encara que sigui de cobla, intenta que el seu públic rebi totes aquestes intencions. Sembla clar que a ningú no li agrada que després d'acabar qualsevol feina se'l mirin amb indiferència, com aquell que hagués estat picant ferro fred...

I a què treu cap tot això?

Doncs que l'altre dia vam anar atocar en formació de... diem-ne, "xaranga", i, lògicament (que diria el Nadal "polac"), no vaig passar-me l'estona fent anàlisis profundes de la interrelació músic-públic, però sí que vaig observar que, de principi, la gran majoria de gent ja estava predisposada a disfrutar del moment. I això, encara que sembli una tonteria, em va fer disfrutar el moment també a mi.

La música pot ser igual de seriosa tant si és per a escoltar-la en butaca com si és per saltar i riure. I aquest diumenge vaig saltar i riure, i vaig veure que, al meu entorn, també ho feia la gent.

Mireu si n'es de fàcil de fer-me feliç.

(Per cert, si necessiteu una Xaranga competent, només m'ho heu de fer saber. Gràcies)

La fragilitat humana

Una de les novetats, poques novetats per cert, que em vaig trobar a la feina quan es van acabar les vacances, va ser una discreta invasió de formigues a la zona d'oficines, la meva.No cal que digui que a les poques hores d'haver reiniciat l'activitat laboral ja s'havien fet tot un seguit de judicis sumaríssims que havíen decretat l'immediat ajusticiament dels irresponsables invasors, cosa que es va fer sense massa miraments, tal com demanava la urgència dels esdeveniments.

Al cap d'uns dies vaig notar que pel mig dels papers de la meva taula hi passejaven un parell de formigues, que vaig suposar supervivents de la massacre, i a qui que vaig concedir immediatament l'estatut de refugiades. Portem ja un mes en aquestes condicions i, encara que ja sé que no hi ha només aquestes dues formigues, com que normalment només en van apareixent un parell a l'hora entre els albarans i les factures, no he volgut pendre cap mesura dràstica.

El que sí que faig, però, és apartar-les del davant meu quan traspassen una distància mínima de seguretat.

I com ho faig?

Doncs la veritat és que no soc un d'aquells que les esclafen d'un cop de puny o de mà oberta, ni tampoc estampint un paquet de 500 folis al damunt d'elles. Jo soc més... "discret". Poso els dits índex i polze formant una rodona i agafant-se per les puntes mentres fan palanca i... zzziiiiuuuuu.... formiga a l'altra extrem de la taula: Que n'aprenguin!!

El que em continua tenint sobtat (i això ho és des de que jo era petit) és que les pobres formiguetes s'aixequen i es refan com si res, fan un parell de passes tambalejant i apa! a tornar a repassar els albarans...

Quan fràgils que som els humans, que només que caiguem de l'alçada d'un pam ja no ens podem aixecar sense ajuda...

Mirant el futbol...

D'escales...

Us heu parat mai a observar els moviments que descriuen la cama, el turmell i el peu d'una persona quan puja els esglaons d'una escala? La tíbia, el peroné, l'astràgal, el calcani, els músculs extrínsecs, els flexors, els lligaments laterals, tots ténen una funció específica en aquesta acció que logra elevar les nostres extremitats i, conseqüentment el nostre cos, des del terra fins a salvar la distància que ens separa d'una alçada concreta, amb una successió mecànica, pràctica i, per què no dir-ho estètica de moviments.
Si tenim, a més, la possibilitat de veure tota aquesta acció protagonitzada per un cos més o menys juvenil i atlètic, obtindrem un resultat d'una bellesa espectacular.
Però imaginem-nos ara un decorat més concret i situem-nos, per exemple, en una audició de sardanes. Anem, en primer lloc, a localitzar l'escenari on la cobla haurà de fer la seva actuació. N'hi ha d'escenari? Tenim un enfustissat o, senzillament, veiem deu o dotze cadires en una punta de la plaça?
Suposem que sí, que tenim aquest enfustissat que ens deixi els músics a una alçada no massa elevada però prou digna com perquè la seva actuació pugui ser seguida en condicions.
Següent pregunta, hi ha escala? Perquè no seria la primera vegada que ens trobéssim un gran escenari, ampli, nou, acabat d'estrenar, però sense escala, amb una cadira d'aquelles de fusta o de plàstic, no mig amagada, no, si no al bell mig de la part frontal...
Anem doncs a suposar que sí, que també hem trobat l'escala encara que segurament no serà massa ampla, no tindrà barana i serà una mica dreta, encara que servirà per la funció que té encomanada.
Podem tornar ara a imaginar-nos allò de què parlàvem al principi, és a dir, de la bellesa estètica del moviment d'una cama quan puja uns esglaons?
En el món de la sardana, en la majoria de casos, voleu dir que podrem parlar de bellesa estètica? Si els músics són joves, salten de cop a dalt, així, pel dret, i, si són grans i pensem en les escales que corren per aquests mons de Déu, feina hi ha a no haver-se d'aguantar a quatre grapes per no caure. La cadira, l'instrument, el faristol, l'abric si fa fred, i no parlem del pobre contrabaixista...

No és qüestió ara tampoc de desmerèixer, ni els esforços en actualitzar el material i les instal·lacions on es desenvolupen les actuacions, ni els cossos dels suferts músics, però ningú no em podrà negar que, amb estadístiques a la mà, la fotografia d'un músic de cobla pujant a l'escenari quan arriba a la plaça, no és la millor expressió de la bellesa estètica.

vilapou, músic de cobla

-------------------------------------------

Publicat al programa de mà del XLII Aplec Baix Camp 2008

Autor de la imatge: Salvador Ferré Aulés

Festa Major i Fira

L'espectacle es deia Bloc! Una exposició:

Un estand:

Tinc gana!

El forat negre de Begur

El dissabte vaig anar de "bolo" a Begur. Em va fer il·lusió perquè hi he tocat moltes vegades i ara feia ben bé un any que no hi anava. I, evidentment, vaig tornar a notar aquella "zona negra" que té Begur...
Sé que molts de vosaltres no ho acabareu d'entendre o us pensareu que alguna cosa se m'ha begut l'enteniment, però jo us convido a realitzar una senzilla experiència. Després ja em fareu arribar les vostres conclusions.
L'experiment s'ha de fer en cotxe i s'ha d'arribar a Begur venint de Regencós perquè ens entenguem, no passant per Esclanyà. Si ho féssim per aquesta altra ruta el resultat acabaria siguent el mateix, però hauríem d'incloure unes variants al mig que allargarien massa el tema.
Bé, quan arribeu a l'entrada de Begur, agafeu el trencant que puja amunt cap el centre de la vila (el carrer onze de setembre, em sembla), un carrer ple de cotxes aparcats que jo diria que hi són permanentment com enganxats a terra, però això ja formaria part d'un altre experiment...
Quan hagueu passat l'església, que us queda a l'esquerra, i un aparcament a la dreta, seguiu recte fins a trobar un caminet estret que us porta avall fins un altre aparcament on, probablement, i després de donar unes voltes tipus "tiovivo", podreu deixar el vehicle. En aquest moment és obligat anar a fer un tomb a peu per aquells carrers tan ben cuidats fins passada la mitja nit.
A partir d'aquí és quan comença la intriga i el "suspens"...
Agafeu el cotxe i sortiu de l'aparcament cap a l'esquerra per recuperar el punt d'entrada al poble. Notareu que comenceu una llarga corba cap a l'esquerra, un revolt que hauria de donar la volta al petit poble que, ja ho sé, té una muntanyeta amb un castell al cap de munt. Si hi penseu una mica veureu que heu travessat el poble en línia recta i, per tant, ara només necessitaríeu recuperar 180 graus. Però no! Ai las! (bonica expressió). Aneu girant a l'esquerra, sempre a l'esquerra, en un procés que sobrepassa amb escreix els 360 graus. Us ho puc ben assegurar, no és broma (i jo només bec cocacoles). Es gira i es gira sense parar i sempre cap a l'esquerra (excepte una petita essa sense importància).
Jo, més d'una nit, he arribat al punt d'entrada al poble amb la cara ben esglaiada.
I us demanaria que treguessiu aquest somriure que ara mateix dibuixeu a la vostra incrèdula cara, això no és cap broma.
Aneu a Begur, de nit, després de les dotze... i començareu a girar d'una manera inacabable fins arribar a...

6-S. Aniversari oblidat

Des de que vaig obrir el blog, cada 6 de setembre feia el mateix post. Aquest any no hi vaig pensar. Probablemnt sigui un bon senyal, però millor no oblidar-ho...

6è aniversari

123 dies de baixa mèdica

20 audicions perdudes

1 visita a urgències

10 visites al traumatòleg

5 visites al metge de rehabilitació

18 visites al metge de capçalera

87 sessions de rehabilitació

7 anades a la S. Social local

3 a la S. Social comarcal

1 a la S. Social provincial

3 a la S. Social de la capital

1 visita al Sindicat de Músics

x tràmits burocràtics

y trucades telefòniques

n hores perdudes....

Que algú m'ho expliqui

Abans (...no sé quan és abans...), fa anys o fa segles el món estava subjecte a tota mena d'inestabilitats. Aquestes podien provenir, i de fet era així en la pràctica totalitat de les vegades, de causes naturals principalment.

En determinats moments de la història el clima ha manat l'activitat de la societat. Així, quan les sequeres han sigut importants, tant l'agricultura com la ramaderia se n'han ressentit. I com més gran ha sigut la manca d'aigua, pitjor ha sigut la repercussió. A poca aigua li ha correspòs una mala collita, feblesa del bestiar i, conseqüentment, fam i pobresa. A l'altra extrem, les inundacions, les pluges, els desastres climàtics en general, han provocat els mateixos efectes. I no parlem ja de les plagues i les malalties...

De tot això se n'ha ressentit l'home (i la dona, i els nens...) i la societat sencera. El resultat era (abans) una crisi local, nacional, territorial o, fins i tot, mundial.

Ara (...no sé quan comença aquest ara...) resulta que els desastres naturals no són més greus del que es pot solucionar amb voluntat, diners i paciència (i vides humanes, és clar); el combustible, el petroli, continua existint, les collites, amb les seves variacions genètiques, es van succïnt durant tot l'any, el canvi climátic (no el podíem pas oblidar) provoca controvertides conseqüències que sembla ser que ens trobarem d'aquí 20 o 30 anys; les cases segueixen dempeus, la feina hi és, els vestits s'han de fer, els diners corren, el sol surt cada dia, l'Àfrica... continua tan pobra i desolada com sempre, a l'occident seguim vivint al dia, però mengem i sortim al carrer, a l'orient no deixen d'imitar-nos i avançar-nos...

Em pot explicar algú, doncs, quina mena (o merda) de sistema ens hem inventat per funcionar, que fa que els bancs tanquin, les borses baixin, tot perdi valor i vivim amb l'ai al cor?

Encara Tossa

El bon amic Amadeu, de la Cobla Baix Empordà, em fa arribar aquest retall del Diari de Girona: Tossa deu, encara, més de 6.000€ a cobles i orquestres.

I això no és de 4 dies, no. Jo mateix ja me'n feia ressó el passat 15 de juny, i com si hagués plogut... Aquella Cobla, modesta però professional, fa quinze mesos que va tocar a la festa dels avis. Pobres avis, ni ells són respectats. Ni la seva festa pot passar el sedàs de la normalitat... econòmica.

Ja se sap que una cobla és això, una cobla. Res més. Perquè amb 6.000€ no es paguen les orquestres "grosses", ni cap grup "important". Aquests segur que van cobrar. Però els de les sardanes, aquells... que s'esperin, no els vindrà d'un any o un any i mig...

Quina vergonya, de veritat...

Sense...

...inspiració

La maresmesfera ja camina

És ben cert que de les converses que es fan al voltant d'una taula, amb bona gent i bon menjar, és d'on en surten els millors projectes i les bones idees.

I precisament així va sortir el concepte de la maresmesfera, d'una xerrada amb gent de la Llopasfera, calellencs de pro.

El meu intent de "sacsejar" una mica el "mercat" del Facebook em va portar a crear un grup amb aquest nom: maresmesfera, i, de mica en mica, hem passat els dos centenars de membres (amb perdó). D'aquí a intentar muntar una pàgina o un portal que agrupés tot el que teníen en comú de 2.0 tota aquesta gent i tota la informació que es pogués trobar de més, només hi havia un pas. Bé, un pas i una puntadeta de peu ben donada per en Saül Gordillo, blocaire (ja no sé com s'ha de dir això...) de referència i "sin embargu" bon amic. Una conversa amb ell, a Arenys de Mar precisament, va ser el que em va acabar de "punxar".

I ja tenim el resultat. Ahir, Diada nacional, va néixer i avui ja camina. 50 visites i 150 pàgines en poc menys de 24 hores són, em sembla, una bona carta de presentació. Ara només falta que tothom s'hi involucri una mica i aporti tots aquells enllaços que vegi que no hi són. Temps al temps.

No puc oblidar-me de referenciar a la Carme Guri, que la podeu trobar al Facebook i per a qui demano un aplaudiment o un missatge d'agraïment i felicitació, que amb aquesta capçalera i aquest logo sí que han donat un toc de distinció a la pàgina.

Per posar una escala, avui, he cregut oportú que fos maresmenca però que no fos ni de Calella ni de la capital. Per tant deixarem aquesta de... on?

La terra i el temps

Els infants acostumen a fer allò que els surt espontàniament, els adolescents comencen a contestar-ho tot, sense massa criteri, però són naturals, ténen autenticitat, una autenticitat que el pas del temps els anirà suavitzant. Aquest mateix pas del temps farà que surti de l'interior d'un mateix l'època reivindicativa, la que va al darrera de les veritats més despullades, més simples, més compromeses...

Una vegada més, el temps ("ese hijo de puta...", que deia aquell), anirà posant "raó" als instints més primaris, els reconvertirà en assenyats raonaments.

I com més temps, més relaxació "hormonal". El seny, el debat acurat i la mesura donen explicació a tot i treuen força a la rauxa més interna.

Avui no cal que siguem ni tan infants, ni tan adolescents, ni tan assenyats. Només cal que recordem que som fills d'aquesta terra.

Dependència reagrupada

Fa uns dies que molta gent, periodistes, tertulians i sociòlegs principalment, li estan donant voltes a aquell estudi que havia arribat a la conclusió que els catalans estem perplexos davant la realitat social, econòmica i política que ens està tocant viure. Jo he de confessar que el que realment em va deixar perplex el dia que van sortir aquests resultats va ser que l'Aznar sortís a desmentir l'embaràs d'una ministra francesa, però això ja és un bon punt de partida que confirma l'estudi...
Ahir llegíem a la premsa que dos dels sectors que es van presentar a les eleccions internes d'ERC, Reagrupament.cat i Esquerra Independentista, es fusionaven per tal d'articular una alternativa a la nova (de fa dos dies) direcció.
No és que això em causi massa perplexitat, no ens enganyem, però jo, que ja soc una mica "rara avis" en general, aconsellaria a la gent pública que pensés una mica en els pobres catalanets "d'a peu".
En aquella campanya interna d'ERC, a la que vaig assistir en algun moment, els caps visibles dels dos sectors es van sentir a dir "pijo", "submarí de la direcció", "llepaculs", "revisionista", d'una banda, i "convergent", "de dretes", "il·luminat" o "pedant", de l'altra. I tot això s'ho van fer entre ells, prescindint ara del que els deien els dos altres sectors, perquè n'eren quatre en total. Ara s'abracen com una família feliç.
No pretenc dir que no sigui la millor opció, tant per al partit, com per al país, però hauríem de començar a fer una mica d'examen de consciència i autoaprenentatge per no portar al pobre "poble" al desencís final i total.
Tots ens estem cansant de veure com avui es donen la mà i demà es diuen el nom del porc, el matí tenim la imatge de l'abraçada i l'endemà tots esperen veure el cadàver d'algun adversari.
Si us plau, comencem a dignificar el país, la política, la societat, l'economia. Potser aquest cas és realment tot el contrari del que pinto, però, veritablement, només sembla una repetició més de la jugada...
Jo veig el semàfor groc i espero que el proper color que aparegui sigui el vert, no el vermell.

Retorn

Fa uns setze mesos i després de sumar unes quantes raons (que ara no vénen al cas) vaig decidir fer un "alto" a la meva carrera de músic de cobla. No pretenia ser un final sinó un canvi d'orientació, trencar el ritme, disminuir la intensitat i reorientar el meu "funcionament". És a dir, que vaig plegar i, des d'aleshores, he fet algun "bolo", he disfrutat l'estiu i ara, només 7 mesos després de l'inici de temporada, ja he fitxat per una nova cobla...

Per tant, ja torno a estar a la "carretera", amb desplaçaments més curtets, més a la vora de casa i tocant una miqueta menys: he trobat allò que buscava. Final feliç.

L'escala aquesta d'avui me la va enviar en Joan aquest estiu. És d'un tros d'escenari que es va trobar a Laguardia,a la Rioja alabesa:

"T'adjunto una escala de Laguardia, una senyora escala d'un senyor empostissat (un altre nivell), "capital de la Rioja Alavesa y tierra de vino, que conserva intacto su sabor medieval...", etc, etc..."

L'Hospital, fàbrica de sorolls (II)

-Goita, goita qui ha arribat! Miri, iaia, miri...

-Com esteu? A veure vosaltres dos (aixecant el to de veu), sortiu de les cadires i deixeu seure els tiets.

-Sembla que se la veu millor, no? Què hi diu el metge?

-Nens, aneu a córrer al passadís, que la iaia vol dormir.

-Ha menjat o què? Jo la veig com sempre...

-I les vacances com han anat? Bé, no? Això sempre va bé.

-Perdó, ens deixa passar? No, vaig a veure la senyora de l'altre llit...

-Hola, què fem? Ostres, avui ens hem trobat tots, eh?

-Tu, abaixa la tele, home!

-Mira, ara vénen a "pendre-li" la pressió. I quin soroll que fa el "carrito", no? Sembla mentida!

-A veure, a veure si puc passar.

-Que la canviaran, ara? És que potser ja hauria de descansar aquesta dona, no els sembla? Pobreta...

-(en veu baixa, d'aquella que sent tothom...) Tu creeeuuuus? Són dos quarts de 10 de la nit i aquesta dona aquí, com deixada de la mà de Déu...

-(en veu altíssima) Poden sortir un moment, si us plau? Apa, vinga...

I van sortint 2 tiets, 2 nens, una parella de veïns i la cunyada pel llit número 1, i l'avi, 2 amigues, la filla i els bessons, pel llit 2... total, 13. I a dins queden les dues pobres iaies i, ara, les dues infermeres...)

..............................(continuarà)

L'Hospital, fàbrica de sorolls (I)

Jo, encara que no ho vulgui, tinc al cap aquella imatge dels hospitals amb una "S" de silenci a l'entrada, amb uns rètols on es veia un dit (l'índex, això sí) als llavis per induir a la gent a no alçar el seu volum de veu i mantenir els malalts en un estat de tranquilitat i de placidesa màxims, fins allà on ho permetés el seu estat de salut.
Però ara, cada vegada que hi vaig, noto que aquesta idea, aquest concepte, ha canviat. I no ho han fet a millor, no, ho han fet a pitjor.
Potser m'atreviria a dir que només hi ha un moment on el silenci "sembla" que ha de protagonitzar la vida de "la planta". És quan poses el peu al passadís que distribueix les habitacions de cada pis. I dic "sembla" perquè és un miratge curt i particular. Només és aquell calfred que, vulguis o no, t'origina la proximitat de la malaltia i el dolor. Però l'autodefensa reacciona ràpida i, instantàniament, comences a percebre el brugit i les rialles que van sortint de les diverses habitacions.
Quina reacció deu obligar als nostres sentits a activar el potenciòmetre del volum de veu? Aquella por que dèiem? Qui ho sap!
I qui tampoc ajuda a retornar el so al seu lloc obligatori és, i a veure si em sé explicar bé, el personal propi de l'hospital... No es tracta, ni molt menys, de discutir la seva feina, si no de "constatar" que el fet que ells estiguin en horari laboral fa que el seu comportament ratlli, d'una manera de vegades insultant, la normalitat i prescindeixi del rellotge biològic dels residents. Jo ja comprenc, i accepto, que un tingui ganes de fer la xerradeta de tant en tant, és a dir, quan fa unes hores que treballes d'una manera continuada, però quan aquests moments coincideixen amb les 4 o les 6 de la matinada.... I no parlem d'aquells artilugis per prendre la pressió que sempre es presenten a les 2 del matí, o aquell iogurt de la una...
Vaja, que el descans i el silenci massa hores seguides és pràcticament impossible.
Deixem per demà el parlar del comportament que tenim els visitants...

El (meu) dret a decidir

Fa uns dies vaig llegir al diari que aquella que un dia ha de ser la Reina d'España (millor posem-ho tot en majúscules) s'havia fet una petita intervenció a l'apèndix nassal per tal de corregir alguna lleugera dificultat respiratòria.

En aquell moment ja no s'escapava a ningú que el que s'havia fet tan elevada dama era una operació d'estètica per reconduir a uns cànons més estilitzats el seu nasset.

Diguem que fins aquí la cosa no passava, per a mi, de ser una vulgar (i estúpida) anècdota.

Però ahir va córrer per mans d'unes amistats meves, majoritàriament femenines, un exemplar d'una publicació d'aquelles anomenades de la premsa de color de rosa, on es veia allò de l'"antes" i el "después" de la monàrquica cara, i quina no va ser la meva sorpresa quan em van fer l'informe corresponent de la seva anàlisi:

-Hi ha una modificació de la corba de la nàpia.

-Es percep un escurçament de la barbeta.

-Ha desaparescut alguna arruga.

-Es nota una modificació del volum dels pòmuls.

-I, finalment, sembla que la inclinació de la línia ocular s'ha adreçat modestament.

Si a tot això hi afegim un "dossier" arribat directament de "Palau" en el que se m'informa que s'Altesa va tornar precipitadament de la cita olímpica sota l'excusa que enyorava les seves criatures, i ho va fer en un vol "militar" fletat per aital aconteixement, quan en realitat va ser per tocar-se la cara, aleshores un servidor se sent lleugerament ofès, enganyat i estafat.

Que no ho pago jo, tot això? Que no ha de ser algun dia (no ens enganyem...) la meva Reina? Que no hauré de veure la seva faç a les parets d'edificis oficials, bars, cabines de camions i, probablement, monedes?

Doncs, per què ningú no m'ha demant l'opinió en això del nas i els pòmuls, eh?

"Això" també forma part del meu dret a decidir!

Pobres animalets...

És necessari anar llençant menjar a tots els animalets que s'acosten a la vora de la taula?

Amb la meva actual afició al Facebook, estic a punt de crear un Grup al respecte...

La setmana passada, per exemple, la família Vilapou estava passant uns dies en un "hotelet" de la costa: sol, piscina, platja, esmorzar, dinar, sopar, més sol, més piscina, més platja, i així uns quants dies.

Cap al final de la tarda sempre venia bé seure en una terrasseta amb vistes a les roques i al mar, tot prenent unes begudes, copeta de cava per a la senyora i cocacola (d'ampolla, què hi farem...) per a mi.

Jo, en principi, no soc massa amant de segons quines tapetes per acompanyar les begudes, sobretot si no les has demanat, però en aquest lloc ténen el costum de posar un petit vol amb cacauets salats que, la veritat sigui dita, feia més nosa que servei. El moment era ple de tranquilitat, la vista incomparable, l'aire refrescava en la seva justa mesura, el sol s'estava ponent i llençava els darrers tons vermellosos que es barrejaven amb els blaus i els verts del mar. Tot desprenia pau i harmonia... fins que el nen de la taula del costat va començar a llençar cacauets a la boca d'una gavina que passejava ufanosa per la barana... I no van ser dos, ni tres, no, el vol sencer li va endinyar! Com a mínim una cinquantena de manís van anar volant de les mans del nen al bec de l'au, tot ben amanit, la veritat sigui dita, amb les rialles dels seus pares.

Quin quadre més artístic...

Era necessari? Calia? I calia, l'endemà al matí, tornar-hi amb els cacauets i la gavina voladora? No ho acabo d'entendre, la veritat, perquè un momentet fa gràcia, però el nen semblava que tingués un braç mecànic expenedor de menjar per a ocellots afamats.

De fet, però, ni el nen, ni la gavina, ni els cacauets, van arribar a ocupar massa espai en el meu disc dur "vacacional", i van acabar sortint per la porta del darrera de la meva memòria.

Però fins ahir, només fins ahir, que en una visita, diem-ne que de cortesia vers un familiar, a l'hospital, vaig veure aquest rètol enganxat al vidre de la finestra: "No doneu menjar als coloms".

Astorat, perplex i garratibat vaig quedar, i encara ho estic...

La gent es dedica a llençar menjar als coloms des de les finestres de les habitacions de l'hospital?

És una manera d'amagar la baixa qualitat d'aquest menjar?

O és que ens hem tornat una mica..., una mica..., deixem-ho.

Acondicionant

Quan arriben uns dies d'aquells que es repeteixen cada any, intento no llegir el que vaig escriure anteriorment. I no és perquè no em vingui al cap el mateix, no; és perquè crec que ho he de dir, i si les paraules es repeteixen exactament, tant li fa.

Després de fer uns dies de vacances i de retornar o, millor dit, d'intentar retornar a la normalitat més quotidiana, els moviments inicials son més lents del que tocaria. Ens hem d'anar acondicionant, o reordenant que posa al diccionari. Hem de posar-ho tot al seu lloc, trobar cada floreta, cada fulla del jardí, i reubicar-la al seu lloc original. Una feina de jardiner...

És una tasca una mica feixuga, sí, però ens toca fer-la cada vegada que tornem d'aquest meravellós desordre que són les vacances.

No nedo

L'altre dia vaig arribar a la platja d'una cala (quasi) paradisíaca, si no fos perquè estava plena de gent a vessar i no quedava lloc ni per a una trista tovalloleta, i, tal com anava jo, vestit "de carrer", me'n vaig adonar que estic perdent les ganes de banyar-me. Aquest estiu em sembla que només m'he llençat a l'aigua dues o tres vegades. Ni a la piscina, aquestes vacances...

Per què deu ser això? És inversament proporcional a l'edat, això de tenir ganes de nedar?

O té relació amb el pes? El meu, és clar...

O és que he agafat por al desconegut? Por a què em puc trobar, a les "meruixes", que deia aquell?

Tornaré a ser el d'abans? (en relació a això de nedar, és clar...).

O és que ara ja començo a tenir memòria d'aquella selectiva, que només recordo el que feia bé?

Encara que, de fet, veig força gent més gran que jo que sí que es banya. Per tant, l'any que ve serà el bo, segur, el del retorn a les onades.

Té alguna relació tota aquesta marejada mental amb que demà torno a treballar?

Vacances... sense paraules

Au revoir, Mrs. Marple

Quan vam decidir anar a passar uns dies a Carcassonne i els seus voltants no teníem clar on ens allotjaríem. La primera idea va ser un hotel i Internet és l'eina més útil en aquests cassos. Però entre que en uns no hi havia lloc, altres no donaven garanties de la relació qualitat-preu (es podria obrir un blog sencer per parlar de les "toilettes" d'aquell país... tan primmirats i normatius que són en algunes coses...) i altres semblaven enganys directament, vam decidir provar el tema de les cases rurals, o les gîtes, en aquest cas.

Tot i que la primera impressió que vaig tenir quan vam llogar les habitacions era poc positiva, les imatges que ens va enviar la "nostra Mrs. Marple" em van fer canviar el gest de la cara. Només cal mirar l'escala que tenia la casa. La resta, per força havia de ser original.

I ho va ser. Vam batejar desseguida a la mestresa com a Mrs. Marple, perquè era una senyora anglesa (hi, hi, hi, hi...) petitona, amb les seves olleres petites, la seva rialla (hi, hi, hi, hi...), els seus dos gatets (Albert i Gorge), el seu Mac i aquesta casa, amb una decoració retro-neo-moderna impressionant.

L'única intriga, o la gran intriga que ens ha quedat és l'origen de Mrs. Marple. Ella diu que va comprar aquesta casa fa cinc anys i va muntar el negoci, però no, segur que no. Al darrera hi ha alguna cosa amagada, un "desengany amorós", un vell combatent perdut en alguna guerra llunyana, una tristor penjada en l'ambient...

Aquesta escala amaga algun trist secret, segur...

Au revoir, Mrs. Marple!

Final de dia barroc

Acabar el dia assistint a un concert de música barroca a la Catedral de Carcassonne et fa oblidar qualsevol mal moment que hagis tingut. La veritat és que estar de vacances i admirar joies històriques no deixa massa temps per al mal humor, però algunes actituds "humanes" sí que ho poden lograr.

Però no és moment de buscar cap mal record. Em vull quedar amb les imatges de la Cité de Carcassone, de la Minerve, d'una "bona" Cassoulet, de bons paisatges, de la nostra Mrs. Marple, de ponts, vinyes, escales, pedres... moltes pedres.

No tinc temps de concretar cap tema perquè les neurones van a massa poca velocitat aquests dies; temps hi haurà.

Ara, aquesta nit, vull que m'acompanyi el record de Les Musiciens de Cythère.

--------------

Frase del dia: "Ens ha sortit bé sortir per la sortida que hem sortit"

Engega la temporada

És el minut 30 i 52 segons de la segona part i he decidit canviar el sentit de l'escrit d'avui. El simplifico o, millor, em simplifico. Deixo la seriositat aparcada al sofà i em llenço als braços de la promíscua diversió esportiva.

Ha engegat la temporada i s'està disputant el primer partit oficial.

Aaaaaiiii... Res, total res...

No penso discutir més sobre la conveniència d'un canvi de direcció al club. Ho deixo en mans de la "sobirana" assemblea i que el president ho llegeixi com vulgui.

El xou ha començat i no es pot perdre més temps.

Goooooolllllll..... d'Eto'o....

Tothom aplaudeix, tothom està content i el duet Escobar-Pitxi ha reaparescut sobre les cendres de la temporada passada...

Que no pari la música!

El cor de la ciutat. Capítol 1624

Aquesta tarda, 29 dies després de la seva emissió, he vist el darrer capítol de la temporada del Cor de la Ciutat. No sé si a algú li pot semblar estrany (a mi no, la veritat), però el seguiment de serials diaris comporta, de vegades, aquest petits problemes d'ajustaments d'horaris. En una família tothom té les seves ocupacions i les seves prioritats, i a Can Vilapou, com a totes les llars, no podem seguir com ens agradaria la graella de la televisió.

Així, entre una cosa i l'altra, anem gravant cada dia els capítols o les pel·lícules que ens interessen, i quan el temps ens ho permet ens anem posant al dia de tot allò que tenim pendent.

El dia que es va emetre el darrer capítol d'aquesta temporada del Cor, portàvem un petit retard d'unes quatre setmanes i mitja i, com és evident, no vam poder seguir la gala final en directe.

Aquest cap de setmana hem pogut posar-nos al dia dels últims 9 capítols fins que avui, a les cinc i vint-i-cinc de la tarda hem vist l'escena final (la qual cosa ens ha impedit anar a la platja...).

He de confessar que, emocions dremàtiques a part, ara em sento molt més tranquil, descansat i relaxat. Aquell capítol final em portava intrigat des de feia 29 dies. Ja puc continuar les vacances... Quin descans!

Degut a aquest problemes d'ajustaments horaris "i tal", no he pogut trobar cap escala relacionada amb el Cor de la Ciutat i us deixo aquesta altra que és de Ventdelplà, sèrie de la que també en soc seguidor, evidentment... Suposo que em perdonareu la "llicència".

Avui no diré res

Avui és un dia qualsevol, com un altre... si-no-fos que avui és 9 d'agost. Escric això a l'hora zero del dia, abans que ningú hagi comunicat res de res sobre cap tema d'importància cabdal, com per exemple....
Ara he repassat quan jo mateix havia escrit un post amb el títol "9 d'agost", i va ser el 25 de maig. Per què aquell dia? Doncs ja no ho recordo... però m'ho veia a venir.
I avui no faré cap declaració sobre "allò" que ens ocupa perquè avui no hi res de què parlar. Em sembla que hauríem de deixar ja de banda la innocència i començar a ser seriosos. Podem ara reivindicar l'acompliment d'un Estatut que nosaltres mateixos vam deixar a la categoria de no-res? Un projecte que al cap de dos dies ja hi havia qui el volia esmenar? Poden parlar gaire fort aquells que durant la negociació van estar als dos costats de la taula, depenent de qui fos l'interlocutor? Algú creu que ténen cap força?
Perquè és molt fàcil donar les culpes als que van tancar el "pacte", però s'ha de recordar que un d'aquells dos era dels "seus". Algú es pensa de veritat que a Madrid, o a Espanya sencera, estan gens preocupats avui? Que ténen cap por del que puguin fer els "companys" d'aquí?
No, amics i coneguts, no. El que nosaltres ens esverem "aquí", allà els importa poc. Ja podem anar fent declaracions de tots els partits, de la societat civil i econòmica, és igual. Qui recorda aquella gran queixa sobre l'aeroport que van fer totes les forces vives del país? Quatre ratlles van omplir els diaris "d'allà"... i la queixa ha quedat en un no res.
En algun lloc vaig escriure el dia que es van publicar les balances fiscals, que allò no havia d'haver passat mai. Perquè per a "ells" aquesta era la demostració que tot funciona, que el país va endavant, que podem pagar i ser solidaris perquè generem riquesa, i que les nostres infraestructures segueixen funcionant amb alguna petita avaria. Això és el que pensen "ells" i el que els dóna tot el pes de la raó, de la seva raó. I "ells" són els que marquen el ritme, no ens enganyem.
Avui potser algú farà grans declaracions, promeses, amenaces... Res, amics, res de res. Demà serà dia 10, i vindrà l'onze i el dotze, i el setembre i el que faci falta, perquè "ells" ja han donat la seva proposta i, per a ells, això ja compleix tots els estatuts que es vulguin.
Si algú encara es pensa que avui es deixa de complir la legalitat és que no sap en quin món viu.
I si algú encara es pensa que aquesta data marca un abans i un després d'alguna cosa, és que encara té la innocència i la bona fe com a senyera. Potser que les perdi d'una vegada i comenci a tocar de peus a terra que hi ha molta feina a fer. Llàstima que d'aquí uns mesos "els que manen" (aquí) hauran canviat els discursos d'avui.
Però jo avui no diré res sobre la financiació, no val la pena...
I deixaré una escala de ben lluny, del mig de l'Atlàntic, de Madeira, perquè és al mig de l'oceà on massa vegades em sembla que visc...