28.8.08

Pobres animalets...

És necessari anar llençant menjar a tots els animalets que s'acosten a la vora de la taula?
Amb la meva actual afició al Facebook, estic a punt de crear un Grup al respecte...
La setmana passada, per exemple, la família Vilapou estava passant uns dies en un "hotelet" de la costa: sol, piscina, platja, esmorzar, dinar, sopar, més sol, més piscina, més platja, i així uns quants dies.
Cap al final de la tarda sempre venia bé seure en una terrasseta amb vistes a les roques i al mar, tot prenent unes begudes, copeta de cava per a la senyora i cocacola (d'ampolla, què hi farem...) per a mi.
Jo, en principi, no soc massa amant de segons quines tapetes per acompanyar les begudes, sobretot si no les has demanat, però en aquest lloc ténen el costum de posar un petit vol amb cacauets salats que, la veritat sigui dita, feia més nosa que servei. El moment era ple de tranquilitat, la vista incomparable, l'aire refrescava en la seva justa mesura, el sol s'estava ponent i llençava els darrers tons vermellosos que es barrejaven amb els blaus i els verts del mar. Tot desprenia pau i harmonia... fins que el nen de la taula del costat va començar a llençar cacauets a la boca d'una gavina que passejava ufanosa per la barana... I no van ser dos, ni tres, no, el vol sencer li va endinyar! Com a mínim una cinquantena de manís van anar volant de les mans del nen al bec de l'au, tot ben amanit, la veritat sigui dita, amb les rialles dels seus pares.
Quin quadre més artístic...
Era necessari? Calia? I calia, l'endemà al matí, tornar-hi amb els cacauets i la gavina voladora? No ho acabo d'entendre, la veritat, perquè un momentet fa gràcia, però el nen semblava que tingués un braç mecànic expenedor de menjar per a ocellots afamats.
De fet, però, ni el nen, ni la gavina, ni els cacauets, van arribar a ocupar massa espai en el meu disc dur "vacacional", i van acabar sortint per la porta del darrera de la meva memòria.
Però fins ahir, només fins ahir, que en una visita, diem-ne que de cortesia vers un familiar, a l'hospital, vaig veure aquest rètol enganxat al vidre de la finestra: "No doneu menjar als coloms".
Astorat, perplex i garratibat vaig quedar, i encara ho estic...
La gent es dedica a llençar menjar als coloms des de les finestres de les habitacions de l'hospital?
És una manera d'amagar la baixa qualitat d'aquest menjar?
O és que ens hem tornat una mica..., una mica..., deixem-ho.
Publica un comentari a l'entrada