És hora d'escriure

Sempre he admirat, i m'ha intrigat a l'hora, com s'ho fan els escriptors, articulistes, etc., que han d'entregar un escrit d'una manera fixa, ja sigui diàriament o setmanalment. I tot això amb una qualitat poc discutible, és clar.

Perquè, no ens enganyem, els que tenim un blog i fem les nostres entrades força regularment, no depenem d'aquesta qualitat "literària". Per començar (i per acabar) ja no ens hi guanyem la vida. Què dic cobrar, si a nosaltres el que ens fa és perdre temps, d'una manera relativa, o millor dit, invertir temps a fons perdut... Però els nostres escrits són "d'usar i tirar" i si no valen gaire res ningú s'ofendrà massa (jo segueixo reivindicant la component terapèutica que té (per a l'autor) el manteniment d'un blog).

Com ja ho he dit alguna altra vegada, jo soc home de "La Vanguardia". Suposo que hi té a veure que quan era petit ja veia aquest diari a casa els avis, després a casa els pares i, és clar, una vegada assolida la independència (compartida), el diari va arribar a casa quasi solet.

Doncs tot això ho deia perquè quan els diumenges obro el "Magazine" i veig aquells autors: Quim Monzó, Carlos Ruíz Zafón, Andrés Trapiello, Jordi Labanda (amb els seus articles dibuixats), Lucía Etxebarria, em pregunto:

-I com s'ho deuen fer quan s'han proposat escriure alguna cosa i veuen que es va acostant l'hora d'anar al dentista?