Retorn a Vilapou (I)

Fa gaire bé un any i mig que vaig atrevir-me a buscar aquell lloc anomenat Vilapou. Seguint una mena de crit interior que em deia: "Vilapou existeix!!", com si fos Soria o Teruel, però amb més gràcia, i després d'haver llegit la notícia d'un incendi que hi succeí, vaig iniciar un viatge de recerca i descobriment. En vaig fer aleshores una petita "sèrie": Viatge a Vilapou.

Ara, el cos em demanava tornar a aquelles terres, per veure com estan, la seva evolució, els seus progressos, una mica a l'estil del Retorn a Brideshead però en versió personal...

Aquesta vegada he anat ja més preparat, no tant a l'aventura, sense mapes de paper, ara el GPS és ja una eina de treball. El mateix Google em demostra que un any i mig dóna per molt: de les 12.500 entrades que existíen en aquell moment del mot vilapou, hem passat a 48.700. Aquest deu ser un del principals motius que han fet que els carrers ja tinguin les seves plaques indicadores: Camí de Vilapou.

Quina alegria m'ha fet veure-ho. L'anterior vegada ja vaig trobar un rètol indicatiu, però era en una "rotonda", barrejat amb no sé quantes indicacions més. Ara ja tenim els carrers ben retolats.

I si aquesta ha sigut la meva primera alegria, la segona no ha pogut ser més emotiva. Només treure els ulls de la placa, i mirant al costat mateix, m'ha aparegut una escala. Tot en el mateix pla, en la mateixa imatge, en la mateixa fotografia.

Ha sigut un bon començament del viatge, del retorn a Vilapou.

(Continuarà)

Què n'espero?

Sempre que faig algun escrit d'aquests en els que em desfogo una mica, políticament parlant, com els darrers sobre l'ús de l'himne o de la senyera (millor parlar del desús...), em quedo amb cara d'esperar alguna cosa. I mai acabo de saber què.
Probablement sigui perquè pel fet de publicar un "article" a la xarxa sembli que ho llegirà molta gent o, si més no, la gent a la que creus que va dirigit. I, evidentment, no. O no té per què.
Però jo, i això és el que interessa, em quedo satisfet. Qui ho hagi llegit ja treurà les seves conclusions.
I ara ja puc encarar el cap de setmana amb aquell regust de la feina feta.
Ep, que això no s'acabarà aquí, eh? Que la senyera no es treu del bacó de la Casa Gran així, per quedar bé amb quatre, que la veritat és que la "o" i el "canuto" no saben quina relació ténen...

La senyera, fora del balcó

Continuant amb el tema dels símbols, vaig llegir l'altre dia una notícia a Vilaweb que deia que l'Ajuntament de Calella havia retirat la senyera del balcó. El govern (PSC-ERC) diu que prefereix això abans que penjar l'espanyola i que tot s'ha fet per "no ferir sensibilitats" i no crear una "guerra de símbols".
Un servidor en coneix més de quatre a qui s'ha ferit la sensibilitat!
Cada poble i cada ciutat té el seu tarannà i la gent es coneix. L'alcalde Juhé (blog) diu que s'han rebut un seguit de cartes de veïns i d'entitats demanant el compliment de la llei. Quantes en vol de cartes demanant la presència com fins ara de la senyera al balcó? Deu, cent, mil? I de quantes entitats?
El tinent d'alcalde Puig (blog) diu que abans de penjar l'espanyola ja li sembla bé aquesta decissió (!?) i parla a més d'evitar possibles mesures judicials. Des de quan ERC té por d'una cita al jutjat per defensar la senyera?
D'aquest afer, la cap de l'oposició Candini (bloc) en treu profit, cosa no massa díficil, parlant de la submissió d'ERC. Evidentment! Ni posat en safata! No entraré jo ara a considerar què hagués passat si fos CiU qui governés, perquè potser ara estaríem fent la mateixa crítica amb l'ordre dels noms canviats, però ara mateix i tal com estan les coses, esperem que agafi un paper ferm i dur en aquesta lamentable situació. Ah, i que el mantingui.
I el senyor Vila (PP) (sense blog, evidentment), n'ha sortit triomfador. Només ha calgut fer un "copy-paste" de la circular que li han enviat des de Madrís, i tots corrent agafant-se els pantalons...
Mirin benvolguts administradors de les nostres respectives cases de la vila, els "que anem a peu", els que no hi entenem res, els que només fem que anar a votar pensant que hi ha idees per les que encara cal seguir lluitant, els que ens enterem de les coses llegint el diari i ens vénen ganes d'estripar-lo, tots aquests, els estem donant molt marge, molt de temps, molta llibertat de decissió, però si us plau, no ens provoquin...
Una senyera és un símbol, un tros de roba, l'expressió d'un sentiment, el que vulguin, però no hi juguin amb ella. Diguin clar el que en pensen, TOTS, de manera que ho poguem llegir als seus programes.
I si després resulta que som quatre els "raros", no pateixin que ja ens ho farem mirar.
Com diu aquell: Visca Catalunya!
-------------
Per evitar possibles repressàlies, he penjat una imatge amb dues escales...
-------
Altres reaccions:
-Saül Gordillo
-Estimo Catalunya!!!
-Candini x Calella
-Fòrum Ciutadà
-Carrasclet61

L'himne a Bratwurst

Jo considero que els símbols no són ni més ni menys que això, símbols, és a dir i segons el diccionari, "coses que es prenen com a signe figuratiu d'una altra". I al ser un signe figuratiu d'una altra poden povocar reaccions diferents en cada persona. Un himne no deixa de ser una cançó més o menys rítmica i una bandera, una roba decorada d'una manera concreta. Però al mateix temps un hom pot sentir reflexats els seus sentiments i la seva personalitat en ambdós símbols.
Fa uns dies vaig estar a la Fira de Bratwurst i allà em vaig dedicar a fer el que hi és normal, escoltar música típica i degustar els productes propis (o no tan propis). Normalment acostumo a llegir bé la carta que em donen, amb aquells noms tan ... de Bratwurst, que no saps ben bé que volen dir però et sonen a salsitxa, però de fora.
Al final sempre acabo dubtant molt però demanant un bratwurst amb patates saltejades, que per a mi i els meus gustos, és un "tanto" segur. A partir d'aquí és qüestió d'anar tallant-ne trocets, sucar-hi una mica de mostassa, assaborir-ho, i gaudir de l'ambient.
"Aufs asdurdfgh strassenbergerden fil gud so Katalanishe (ep!)...."
I aquí quan t'estàs posant la forquilla de plàstic a la boca amb el bratwurst, la patata, la mostassa i el pa, comença a sonar l'himne, el nostre, Els Segadors.
Què has de fer? T'has d'aixecar, amb els coberts a la mà tot vigilant que no et caigui el plat a la falda? És correcte escoltar aquella música, interpretada una mica a l'alemanya, tot engafitat de pastís de poma o de crêpe de xocolata? És necessari, en resum, interpretar Els Segadors entre úna cançó tirolesa i Rocky?
Els símbols són símbols sí, pèrò potser que els dignifiquem una mica.
L'endemà, passejant pels carrers de Bratwurst, em va avançar un "carrilet", un trenet d'aquells que guia un tractor, ple de músics d'una banda que interpretaven... Els Segadors.
Calia?

Foto incògnita

Fa quatre dies vaig rebre un correu d'un bon amic en el que m'enviava una fotografia amb escala inclosa. És, precisament, la que deixo aquí al costat.

Com que la foto em va agradar li vaig contestar, com intento fer sempre, amb una frase curta, potser lacònica i tot, però clara i afectuosa:

-Molt bona aquesta.

Passats uns minuts, l'amic en qüestió em va trucar per dir-me que ell no me l'havia pas enviat aquella foto. Que no sabia qui havia sigut, però ell, des del seu correu, no m'havia enviat pas res.

Li vaig contestar que devia ser cosa de les noves tecnologies, d'algun creuament de línies o alguna cosa així.

Però avui al migdia he tornat a rebre la mateixa fotografia des del seu correu i això ara ja em preocupa.

Des d'aquí voldria demanar si algú coneix aquesta imatge, aquest paratge, aquesta escala o aquest ciclista.

Sap algú si això passa sovint? És part d'alguna campanya publicitària? O és algun nou mètode per espantar la gent? Alguna possible venjança...?

Necessito una mica de llum perquè no crec en les meigues, però haver-les hai-les!

Competència...d'escales

Cada any se celebra a Banyoles la Festa Major de Sant Martirià, que pot ser considerada una festa major també pel món de la sardana. Hi ha audicions, concerts, concursos, balls, i tot referent a la sardana i a la música per a cobla.

Entre aquests actes hi ha l'anomenada "Competència de Cobles". De fet n'hi ha dues de competicions, la de cobles joves i la de cobles grans. Consisteixen en fer una audició de quatre cobles i fer rondes successives on es toquin ara una sardana per escoltar, ara una obligada, una balladora, un ballable, una popular, una estrena... I després aquestes rondes són valorades per votació popular. Una autèntica competència de cobles.

El resultat acostuma a ser força positiu, encara que de vegades algunes votacions estiguin ja cantades "de bell antuvi".

Jo el que he trobat és aquesta imatge d'una competició d'escales. De moment va pel davant la número 5, seguida per la de color verd que va empatada amb una altra, després la 6, la 4...

Qui guanyarà?

La Fira de Bratwurst

Durant aquest mes d'octubre s'han barrejat i sobreposat dos esdeveniments importantíssims per a la nostra cultura, la catalana, és clar.
L'un, de durada més curta, cinc dies a tot estirar és la Fira de Frankfurt, i l'altre, fins a 3 setmanes, seria la Fira del Bratwurst , dita d'una manera més oficial la Oktoberfest o, perquè ens entenguem tots, la Fira de la Cervesa que se celebra a Calella des de fa 20 anys.
De les dues fires se'n podria parlar llarg i ample, a favor i en contra, és clar, encara que per aquestes coses, els resums, els balanços i les valoracions, ja hi ha els seus especialistes.
Jo em quedo amb la part musical, que és de la que intento entendre-hi una mica. A Frankfurt vam poder veure aquella presentació inaugural amb un poupurri més o menys encertat de músiques i cites literàries. A mi em va provocar la típica contradicció entre la primera impressió, que vindria a ser la que magistralment reflexa en Toni Ibàñez al seu blog i la contrària, d'aprovació total, que mai sé si és que la faig per correcció "política" o perquè m'ho crec. Igualment amb les paraules d'en Quim Monzó, que ja hi ha qui li dóna el Nobel i l'any que ve, quan no li donguin, ja el defenestrarem vilment...

powered by ODEO

A Bratwurst però, tot és diferent. Bandes, bandes i bandes, i grups amb més o menys encert rítmic, però que donen ambient a la festa pseudo-gastronòmico-cultural. I molta gent, d'aquí, de fora, autòctons i indígenes, tots amb ganes de menjar salsitxes, bratwursts, pastissos de poma amb nata, i beure, això sí, beure cervesa a litres i licors "digestius" a glopades indigestes.

I tot com a comunió d'interessos turístics i crematístics, ben amanits amb aquell bonic discurs de l'intercanvi de cultures.

Bon profit per Frankfurt i per Bratwurst

Una nit al Liceu

Ahir a la nit vaig anar al Liceu, al Gran Teatre del Liceu. Però hi vaig anar a veure cinema. Ahir s'estrenava la darrera pel.lícula de Ventura Pons, Barcelona (un mapa).
Això de tenir un amic a la indústria del cinema fa que hagi pogut gaudir ja de més d'un film d'en Ventura Pons (La vida abismal i Animals ferits, entre d'altres).
Barcelona (un mapa), em va agradar, i em va agradar sobre tot per la interpretació de tots i cada un dels seus personatges. Aquesta vegada sí que es pot dir, encara que es faci sempre, que el repartiment és acuradíssim i encertadíssim. Magistrals Núria Espert i Josep M. Pou, excel.lents Rosa Maria Sardà i Jordi Bosch i sorprenentment, per a mi, brillantíssims Maria Botto i Pau Derqui (aquest, diumenge, dilluns i dimarts, en tres escenaris diferents...).
És una història que comença i acaba, pràcticament, amb la imatge d'una escala, la d'una casa on viuen els protagonistes i els seus rellogats. I, com totes les obres artístiques, qualsevol, ens parla de soledat, i també d'intimisme, i ens obre les interioritats de sis persones que conviuen, una mica com poden, en aquell espai, amb els seus problemes, les seves misèries i els seus secrets.
Indicada per a qui vulgui "càmera" i contraindicada per a qui busqui "acció".
I després vam anar al "foyer", que no és cap marranada, si no l'espai que hi ha a sota el Liceu, on habitualment es poden trobar exposicions, petits concerts, representacions audiovisuals, etc. En aquest cas "l'exposició", amb copa de cava a la mà (l'aigua era més difícil de trobar), era de l'equip de la pel.lícula, els actors, altres companys de la professió en representació de tots els serials actuals, tècnics, gent de la faràndula, algun polític cada vegada amb més panxa, amics dels amics, personatges amb vestimenta i capell "estridents" i adequats per l'ocasió, algun espavilat que s'havia colat, coleccionadors de "fotos amb famosos", crítics més o menys oficials i/o més o menys frustats, algun empresari, algun important i ... uns quants que no paraven (-vem) de "passar llista" dels presents.
Per acabar, la Rambla, també amb els seus actors, el parking, semàfors, carretera i cap a casa.
Una vetllada completa.

Demà, a Collserola

No fa ni deu minuts que acabo de topar-me amb aquesta notícia. Demà se celebra la segona cronoescalada a la torre de Collserola, a peu, pujant les escales. Uns 60 corredors, o escaladors, mai més ben dit, hauran de superar els 721 esglaons que hi ha i que equivalen a 38 pisos. I ho fan en uns 3 minuts!

Ja coneixia que es feien proves d'aquest tipus en grans edificis, l'Empire State per exemple, i que són proves molt competitives i, evidentment per a especialistes.

Com que a la notícia parla que per aquí a la vora hi ha alguna cursa més (Benidorm, Madrid), puc prometre i prometo (dintre d'un ordre), que a partir d'avui començaré a buscar informació sobre el tema i em convertiré en un especialista, no com a participant, si no com a informador, i així podré tenir al blog una secció "d'esports".

Ep! que acabo de trobar informació de la pujada del 2006: aquí.

I ara, per acabar, hauria de posar una fotografia d'una escala de la torre de Collserola però, MEEEEC!, no en tinc. Per tant per començar, i per anar entrenant, pugem fins a la porta d'aquesta església.

Cansament de cap de setmana

Arribo a aquest vespre del diumenge cansat, m'adormia fins i tot fa una estona quan seia en una butaca a ca la tieta, ves per on. Dos dies de festa, un dissabte al mig, dues audicions en tres dies i uns quants àpats, entre familiars, d'amics i de parella. Quan he començat a escriure, m'anava a preguntar (jo a mi mateix) si n'hi havia per estar cansat, però em sembla que només amb l'exposició ja tinc la resposta.

Per això m'ha semblat bé posar aquesta escala avui. És d'un enfustissat (algun dia hauré d'atrevir-me a mirar si aquesta acepció surt als diccionaris...) on hi actuava una cobla i em va agradar perquè tot i no ser massa alt l'escenari, no van optar per l'opció fàcil de posar-hi una escaleta d'aquelles que només ténen dos o tres esglaons i ben drets. Aquesta queda molt millor, així com més estirada, amb més escalons, més baixos i menys esforç per pujar.

Se'm nota això del cap de setmana llarg...

De toros i estanqueres

Ahir divendres era festa, una d'aquelles que s'agraeixen enmig del calendari, tot esperant Nadal. I era un dia amb diversos significats, en els que ara no penso entrar, però el darrer dels quals és el d'anomemenar-lo "fiesta nacional", quan jo em pensava que la "fiesta nacional" eren els toros. Coses de la política i ridiculeses per l'estil...

El cas és que el dijous a la nit vaig rebre un parell de missatges que m'incitaven a penjar la senyera al balcó, tot "tergiversant" unes declaracions del Sr. Rajoy, i el cas també, és que el divendres jo havia d'anar a tocar sardanes, no en cap butifarrada ni en cap protesta nacionalista (amb perdó). Voldria aclarir que els col.lectius i partits que fan aquestes butifarrades i arrossades populars tan reivindicatives no les acaben mai amb sardanes. Curiós. Si un partit polític et lloga per a una audició, téns un 94% de probabilitats d'endevinar que és C. i/o U. Curiós.

Doncs el matí del divendres vaig dedicar-me a fer un estudi, gens exhaustiu ni massa acurat, del que hi havia penjat als balcons que em vaig trobar en els 121 km. de trajecte que vaig fer.

La primera senyera, la de casa (triangle groc). Després dues més (una amb triangle blau). Des de l'enfustissat en podia divisar una (triangle blau). De tornada dues més (sense triangle). D'"estanqueres" no en vaig veure cap (segur que n'estava ple, segur). Però d'estenedors plens de roba , això sí, em vaig arribar a descomptar. Una jornada la mar de tranquila.

Només vaig tenir un petit sobresalt en el moment d'entrar en un bar per fer temps, i una cocacola. Tot just obrir la porta va sonar l'"himne nacional", estaven mirant el "desfile". Quin ensurt...

I l'escala? Doncs normal, com el dia.

De Boqueria 357

El dimecres es va estrenar el programa d'en Santi Millan, Boqueria 357.
Un dels personatges, que serà habitual, en Toni Moog (segur que més endavant farà gràcia, segur), portava una samarreta amb l'eslogan: "No tindràs casa en la puta vida".
En Paco-Santi li va preguntar si la portava perquè era del "col.lectiu per un habitatge digne" i l'altre li va contestar :
-No, és que hi posa "puta".
Em sembla que és el resum anticipat del programa...
I amb això no vull dir ni que estigui bé, ni que estigui malament...

Enquesta (iII)

Una vegada realitzat el sondeig i recomptades i ordenades les dades, cal presentar els resultats. I aquí, els números són els que són, uns percentatges.
En el cas de les enquestes, i em refereixo principalment a les que podem trobar als diaris, la "valoració" la visualitzarem en els titulars, més que en la lletra petita.
Si agafem el sondeig aquell que es refereix a si el Tribunal Constitucional ha de considerar vàlid l'Estatut aprovat per els uns i els altres i refrendat per molta gent, veurem que tenim els següents resultats:
-El 26% (d'"espanyols") consideren que el TC l'ha de deixar com està
-El 25% anul.larlo en una gran part
-El 32% introduir-hi alguns canvis
-El 17% (més assenyats) NS/NC
A partir d'aquí podem trobar uns possibles titulars:
-Només un 26% defensa que l'Estatut segueixi com està.
-El 74%, tres de cada quatre ciutadans, no veuen bé l'Estatut.
-Només un 25% de persones de tot l'estat reneguen de l'Estatut.
-Un de cada cinc electors d'ERC creu que s'ha d'anul.lar l'Estatut (aquesta és certa, la posa el diari, però no diu d'on surten els resultats).
-Només un de cada sis espanyols no es posiciona sobre l'Estatut.
I davant de tot aixó, què hem de pensar? Perquè aquest sondeig s'ha fet amb 1000 entrevistes repartides per totes les CC.AA.
Calia anar-los a molestar? Saben aquells d'allà baix de què cony parlen? No ens podríen deixar en pau?
Ep, i l'escala? Per la dreta o per l'esquerra?
Comença el recompte...

Enquesta (I)

Aquest matí s'ha relitzat un sondeig a Can Vilapou. Amb un univers d'una població major de 18 anys de 2 persones, distribuides d'una manera proporcional a la població de les CC.AA. (tal com sona), i estratificat per autonomies, trams de població i quotes de sexe (el suficient) i edat, i tenint en compte que l'interval de confiança (mútua) és del 97,6% i per p=q=0,50, el marge d'error és de 3,12, s'ha arribat a les següents conclusions:
-El 96,88% dels catalans no s'ha llegit l'Estatut. El 3,12% no ho sap (?).
-El 63,01% dels catalans consideren que el Tribunal Constitucional no ha de tocar l'Estatut, que prou pena tenim. El 24,22% pensa coses que no es poden reproduir en públic i el 12,77% s'ha posat a riure quan li ho han plantejat.
-El 100% dels catalans de Can Vilapou no pensa opinar sense base ni fonament dels estatuts de les diferentes CC.AA., que la feina és seva, i cadascú es coneix "lo" seu.
Davant la imatge d'aquesta escala, els resultats han sigut els següents:
El 33% dels catalans creuen que s'ha de pujar per la dreta. El 33%, per l'esquerra. El 33% opinen que s'ha de fer una parada al replà del mig i llegir els cartells de propaganda. Finalment, l'1%dels ciutadans d'aquest país, ja fa estona que s'espera a dalt...
--------
(Continuarà, que no tinc més temps i ja m'estava embalant!).

Flash (flaix)

M'explicava l'autor d'aquesta foto d'avui, que no hi ha manera d'entendre les càmeres modernes, és a dir, les digitals. Diguin el que diguin, llegeixis el que llegeixis i les vegades que vulguis, al final, en qualsevol moment, ella farà el que voldrà.

I sempre acostuma a passar quan tens preparada una imatge que t'interessa, que no es tornarà a repetir, o tens pressa, o s'acaba la bateria, o no vols que et vegi ningú, o ves a saber què, que les possibilitats són infinites.

I els resultats només els percebràs quan arribis a casa, quan l'ordinador et deixi...

Aquella fotografia, aquells colors, s'hauran convertit en uns altres, s'hauran enfosquit, perquè el flaix (el flash de tota la vida) s'ha engegat sense que tu li hagis dit res.

Si eren les dotze del migdia, si el sol estava ben situat, si fins i tot tu estaves ben situat, per primera vegada des que vas llegir aquell llibret tan interessant, per què c... s'ha disparat el flaix (flash)?

----------

La veritat és que quan jo he mirat la foto, la cosa no m'ha semblat tan greu, però segur que si li dic és capaç de venir a casa a borrar-la del "meu" ordinador.

Elèctriques

Al diari d'ahir vaig veure que hi havia un anunci d'aquells de dues pàgines que es fan les grans companyies per comunicar-se alguna cosa, com d'auto-bombo, vaja. En aquest cas em sembla que era Metrovacesa i que deia que es comprava no sé què a ella mateixa. Bé, més o menys...

Així, a primer cop d'ull, vaig pensar que era alguna cosa relacionada amb Endesa, Fecsa, Enel, Red Eléctrica o "la corrent" en general.

I em va venir al cap també una notícia que vaig veure al Punt (gràcies J. i A.) de la que en surt aquesta fotografia d'avui.

És una mica l'exemple de com veig tot aquest tema o, més aviat, de com realment està.

------------

P.D.: Per si demà no ens "veiem", el meu calendari de capçalera m'indica com a sant del dia (una altra vegada): Mare de Déu.

Memòria electoral

Aquest escrit d'avui es basa en una intervenció que vaig sentir ahir a les notícies de la ràdio. No he volgut ni buscar com es reflexava això avui a la premsa escrita, si és que ho fa, ni verificar l'exactitud de les paraules, només fer la meva valoració totalment subjectiva, perquè és meva, tal com ha de ser.

El tema era la Llei de Memòria Històrica i el que parlava era aquell noi d'Iniciativa que va sempre com mal afeitat, amb uns vermellets a les galtes d'una cara que expressa algun mal de ventre o d'estómac (que s'ho hauria de fer mirar), i que té una mirada que intenta fer-te sentir culpable d'alguna cosa. És veritat, sempre que el veig acabo demanant perdó per no fer bé la recollida selectiva, no cuidar l'ecosistema i ser massa nacionalista. Ui, no, això no es pot dir! Ja em torno a sentir culpable...

Si encara hagués sigut aquell metrosexual que van enviar a Europa...

Doncs el jove, de qui ara mateix no recordo el nom, ni el penso buscar a ca la Montse, deia que aquella llei arribaria ara a un bon final per dues raons:

La primera era que el PSOE se n'havia adonat que en cas contrari pagaria un fort preu en les properes eleccions, i la segona que el mateix PSOE havia acabat creient-se aquesta llei.

Quina barra ... i quina sinceritat...

És a dir, si no s'acostessin eleccions, ni els socialistes canviarien d'opinió, ni aprovarien la llei i, evidentment, Iniciativa no hagués apretat tant.

És a dir, que és qüestió de negociar al voltant d'unes eleccions per lograr el que tu vols, sempre que tinguis un cert pes específic, que quan hagin passat ja t'ho canviaran, és clar.

És a dir, que per guanyar uns vots, es pot votar en contra d'un tema avui i votar a favor demà, depèn de qui ho proposi.

Que ningú es pensi ara que acabo de caure de "la parra", però és que hi ha vegades que em sembla que no ténen ni la delicadesa de dissimular. Encara que segur que aquell noi ... Herrera! ara m'ha sortit. Aquest es diu Herrera i el "guapo" Romeva! Ja em tornava a sentir culpable i el veia amb aquella mala cara...

Doncs, que segur que ni s'hi va fixar amb el que realment deia, pobret...

La inspiració i el seure

Avui li estava donant voltes a dues coses a l'hora, però que de fet estaven totalment relacionades. Bé, només n'era una de cosa.
Hi ha dies que vols escriure i no et ve res, que consideris prou interessant o prou original, al cap. I mentres vas passant els fitxers un darrera l'altre, per ordre alfabètic, per temes, per colors, per escales, li vas donant la culpa a la manca d'inspiració, o a la mateixa inspiració. Quina excusa més bona: no estic inspirat!
I què puc fer per millorar o ajudar la meva inspiració? Seure?
És una tonteria, una solemne tonteria, ja ho tinc clar, però el meu gran dilema era esbrinar si hi hauria una relació directa entre la inspiració i el seure.
Quina de les dues coses deu millorar l'altra? Es complementen? O, senzillament no ténen res a veure?
Probablement, les dues coses.
L'únic que m'ha quedat clar és que l'escala d'avui no podia ser recta.

Aparador

Aquest matí, i per raons que no vénen al cas, he tingut l'oportunitat de seure (estar en tal posició que el pes del cos descansi sobre les anques, segons el diccionari*) una estona al sofà, al sofà de casa és clar, i per no quedar-me com un estaquirot davant la pantalla negra del televisor, he decidit fer una ràpida passada als diversos canals dels anomenats generalistes. Vull aclarir que només he mirat aquests perquè si hagués començat amb els canals del "satèl.lit" (servent d'algú com a executor de les seves ordres, segons un altre diccionari**), encara hi seria.
Doncs la repassada ràpida ha sigut, més aviat, trista. Només he pogut veure anuncis o grups de senyors i senyores parlant al voltant d'alguna mena de taula o grup de cadires i fent allò que es mal anomena tertúlia (reunió de persones que s'apleguen per conversar, discutir o entretenir-se amb passatemps, segons el primer diccionari*).
No entraré en detall de les personalitats que hi havia, perquè n'hi havia algun que déu n'hi do, ni els drapets d'alguna "tertuliana professional", si no que el que vull dir és que m'ha semblat que la majoria d'aquella gent anaven a mostrar-se en un aparador (finestra i armari amb vidres que hi ha a les botigues de vendre, per tenir-hi exposades les coses que hi ha per vendre, segons el primer diccionari*).
-----------
Agraïments:
* Diccionari català-valencià-balear
** Gran Diccionari de la llengua catalana

Gent i persones

-Hola, bon dia! Agafo un programa de l'aplec...

-No, vosaltres no. Aquests són per la gent.

........................................

-Bé, ja estem a punt (3 cobles = 33 músics). Podem començar?

-No. Esperem que hi hagi com a mínim 20 persones.

L'escombra

Reaccions als debats

Cada vegada que s'acosta un debat d'aquells de la Nació, o "de la nación", o "del estado d'alguna cosa", o unes eleccions, penso, i decideixo, que uns dies abans ja faré el post amb les reaccions dels diferents partits. És allò de cada vegada que hi ha eleccions, que tothom guanya, tothom suma, tothom ha millorat els resultats respecte a ves a saber quina combinació anterior...
Però les reaccions dels partits després de qualsevol debat general, o qualsevol declaració de principis del governant de torn són les més previsibles.
El protagonista del tema fa un discurs amb el seu to habitual, és a dir, allargant-se un parell d'hores, amb les exposicions generalistes habituals, comentant alguna intenció i algun fet ja previst però sense avançar realments quasi bé res trascendental. (Sí que he de fer menció aquí i respecte al derrer discurs del MHP, de la trascendència de la promesa, per a tot el país, que els metros obriran els dissabtes a la nit: Lleida, Tarragona, Girona i 900 municipis més ho agraeixen de tot cor).
Reacció del primer partit de l'oposició: un discurs gris, continuista, que ens diu que el govern està en crisi permanent i que posa en perill la progressió econòmica i social de Catalunya com a país.
Reacció del partit del govern: un discurs brillant, amb voluntat de futur, amb promeses sòlides que senyalen la direcció de futur que està emprenent el nostre país.
Reacció d'un partit dels que manen: un bon discurs, clar, contundent però trobem a faltar alguna menció a la nostra identitat com a nació.
Reació d'algun altre partit dels que manen: l'oposició està en crisi permanent i és la culpable que estem on estem (?). I nosaltres, encantats d'haver-nos conegut.
Reacció a l'ensems d'aquells partits d'oposició permanent: Aquest govern va a la deriva i ens està portant al pensament únic i a la dictadura del funcionariat.
Totes aquestes reaccions les podríen ja deixar guardades a sota el faristol aquell des d'on fan totes les rodes de premsa. La veritat és que s'estalviaríen paper i la Selva Amazònica ho agrairia.

P.D.: En relació als derrers debats del Parlament, no ténen desperdici les acusacions de nacionalista al MHP Montilla, i les seves reaccions tant a aquesta acusació com en la defensa del català. Im-pre-ssi-o-nant.

El fum groc

Aquest dia al matí, quan anava cap a la feina, vaig passar pel costat d'un polígon industrial d'aquells que hi ha quasi bé a cada poble, i amb això el que vull dir és que no era massa gran sinó d'una mida standard que existeix perquè així tothom pugui tenir la seva zona industrial, ves.

Des de la perspectiva que em donava el parabrisa del meu cotxe vaig divisar una columna de fum d'un to groguenc que sortia d'una xemeneia, no massa alta tampoc, sinó d'aquella mida que concorda amb el tamany del polígon mateix.
He de dir que la primera impressió va ser com d'espant, de trasbals davant el que podia significar tant per a mi mateix, i això que anava en cotxe i a certa velocitat, com pels treballadors i els habitants en general de la zona.
La segona impressió, però, va ser una expressió, va ser un somriure. Com podia ser que m'esverés el fum d'una sola xemeneia d'una sola fàbrica? Però si fa quatre dies teníem, a l'entrada mateix de la capital, per exemple, i a la sortida, i a cinc, deu, quinze, vint quilòmetres, unes zones industrials que deixaven el cel, i la terra, d'un to grisós constant i compacte! Si quan vaig estar pel nord, que se'n diu, em vaig fartar de passar per ciutats senceres totalment industrialitzades, descolorides, amb olors a tot menys a poble, menys a vida! I d'això no fa pas massa anys.

Com ens hem tornat?

I amb això, què vull dir? Que estic contra l'ecologisme? Quasi ho sembla, oi?.

És que aquesta reflexió la vaig fer ahir a casa, al menjador, i la tenia ben estructurada, però de fons hi havia la tele posada amb el MHP fent un discurs... i aquell to... aquell run-run... aquella grisor...

Millor en parlem demà...

Músics i genteta

La meva àvia quan parlava d'aquella gent que volíen aparentar el que no eren, que no teníen cap mena de classe, vaja, els deia genteta. Hi ha senyors, hi ha gent i hi ha genteta.

A la Cobla Els Santis passa una mica el mateix. Hi ha músics, músics i genteta. He insistit dues vegades en la paraula músic perquè no sigui dit que critico la seva sapiència artística, que no ho faig, sinó per constatar que ho són molt de músics, però que també hi ha genteta.

Els Santis són una mica estirats, són d'aquells que es barregen poc amb la gent ordinària.Ells sempre caminen uns cinc o deu centímetres per damunt del nivell del terra, mentres et miren, si et miren, amb una condescendència insultant.

Probablement el primer que et poden dir, si mai coincideixes amb ells en algun aplec, és allò de:

-Oi que es nota la diferència? Realment estem per sobre de la Ciutat de la Principal!

-I tant, i tant!!! (Què els has de dir?)

I quan després d'una de les seves magistrals interpretacions, el públic els demana una repetició, ells, tot somrient, pleguen veles i deixen el personal amb uns quants pams de nas, si no és que els engeguen a dida, per aital atreviment.

També hi podem trobar, entre la genteta, aquell que, també entre somriures, se sap els historials acadèmics de tothom per, així, poder menysprear, ridiculitzar i, si pot, expulsar del temple, a qui no s'acosti mínimament al seu currículum...

I què no dir d'aquell sentit de la propietat de la Cobla, que és seva, seva i seva?

Genteta, que deia la meva àvia, genteta.

Estic emprenyat

En el món aquest de les cobles hi un factor que encara que també es repeteix en les demés feines, aquí té un funcionament una mica especial.
Es tracta dels canvis de cobla que fan els músics, els canvis d'empresa com si diguéssim.
Aquí, quan un músic decideix canviar de cobla o, al revés, quan una cobla decideix canviar algun músic, es produeix moltes vegades una espècie d'efecte "dominó". És a dir, si jo fitxo a aquell, allà queda un buit que es cobrirà amb un músic que vindrà d'una tercera cobla, i així fins a tancar el cercle.
També vull ressaltar que fins fa poc no es firmava res ja que es considerava que amb la paraula donada n'hi havia prou. D'un temps ençà però, i amb l'aparició del Sindicat de Músics, es signen uns contractes de compromís que pretenen posar una mica d'ordre en cas de desavinences. Algun dia en parlarem del Sindicat...
Però avui estic emprenyat! Per què?
Suposem una cobla anomenada "Els Santis", per exemple. (I per què m'ha vingut al cap el nom de Santi ara?).
A la Cobla Els Santis s'ha produit una baixa, la qual ha estat coberta amb un músic de la Cobla A, i la d'aquest, amb un de la Cobla B, la qual està buscant com refer-se amb algun altre element. Fins aquí cap problema.
Però ara resulta que Els Santis es volen tirar enrera, és adir que el músic que plegava, ara no plega, mira que bé. I no estan pensant en res més que dir-li al substitut que havien trobat que "donde dije digo, digo que no, y búscate la vida, resalao".
Com es pot jugar d'aquesta manera amb la gent? I la paraula? I les persones?
-Mira noi, que ja no et necessitem, i si allà on estaves han trobat algú, doncs mala sort...
Quins collons!
No és ja el "prestigi" de les cobles o del món de la sardana, és, senzillament, que les coses no es fan així.
Espero que tot torni al seu lloc i ningú en surti perjudicat. De moment només sé que jo estic emprenyat i ho havia d'explicar a algú.
Seguirem la trajectòria de la Cobla Els Santis, us ho ben asseguro.
-----------
I mira si estic emprenyat que m'he desfogat publicant això en dos blogs alhora, apa!

Tecla

Tecla:
-Petita palanca metàl.lica o de fusta dels instruments de teclat sobre la qual es recolza el dit per a accionar el mecanisme corresponent.
-Cadascun dels mitjans possibles per a la consecució d'un fi.
Santa Tecla:
-Una santa, verge i màrtir.
-Una ciutat del Salvador amb història, contes i llibre.
-La patrona dels internautes?
-La Festa Major de Sitges.
-La Festa Major de Tarragona.
Però a Calella se celebra la Festa Major de la Minerva.

Fumant espero...

Una de les tasques que tinc encomanades com a tiet, i ho faig encantat, és acompanyar la meva nebodeta 3 pobles enllà cada dia per anar, ella, a l'escola.
Ara que he començat a parlar de la nebodeta no pararia, i recordo ja haver comentat alguna de les seves habilitats literàries (prometo anar posant algun altre poema o, fins i tot, algun conte, com el de la Caputxeta i l'àvia que xatejava...) o algun dels seus detallets. Ja no pararia.
El cas és que ahir quan anava per la carretera a buscar-la, em vaig fixar en dues nenes o noietes, no vaig poder precisar-ho, que estaven al costat d'un cotxe parat en una zona d'aquelles on aparquen els autobusos. Evidentment estaven esperant algú o potser l'autocar que les portaria, a elles també, a escola. I em vaig fixar en elles perquè portaven unes d'aquelles faldilles de quadrets identificatives d'algun col.legi concret, normalment poc concertat. Vaig pensar que d'escoles n'hi seguiria havent de tota mena, i que les classes, i blablabla. Però al apujar un xic la mirada vaig veure que estaven allà dretes fumant.
Resumeixo l'escena. A un quart de nou del matí, dues mosses (ves a saber si algun dia seran d'escaire!) amb faldilleta de col.legi de "pago", que no crec que passessin del quinze anys, estaven dretes, fumant, al costat d'un cotxe amb un conductor adult del que no vaig arribar a concretar el sexe, més que res perquè les meves (poques) adormides neurones estaven esverades i a mil per hora.
Primera reacció: Vila, t'estàs fent gran.
Segona reacció: Què cony m'estic fent gran?
Reacció global: És possible que a aquelles hores i a aquelles edats, necessitin fumar? I és possible que al conductor adult no li caigui la cara de vergonya?
Sempre havia pensat que les generacions joves estaven mal criades i se'ls exigia poc. Amb el temps vaig arribar a la conclusió que no, que a les pobres criatures la nostra societat les pressiona (perquè així ho volem nosaltres) en excés.
Ara ja no sé què pensar. Quina mena de personal estem formant? Quin futur ens espera, a nosaltres, sí, a nosaltres, que som els que envellirem sota el seu poder i les seves decisions?
Vols dir que hi som a temps?
Vols dir que el problema és que m'estic fent gran?

La soledat de la multitud

Jo diria que els que som una mica tímids, o dues miques tímids, ens podem dividir en dos grans grups, a saber, els que no els agraden les aglomeracions de gent, i els que ens agrada la soledat de les multituds.
Sembla que hi hagi contrassentits en aquesta afirmació, però no. A mi m'agrada estar enmig de la gent, en espectacles, concerts, al carrer, a la rambla, i no per això em fa cap falta la conversa constant amb l'un i l'altre. Que potser m'ho passaria millor? Potser sí o potser no.
Diuen que els amics els tries i la família te la trobes. I els coneguts? Aquests, la majoria de vegades són ells els que et troben, i maleït el moment en que volen traspassar aquella barrera que tan acuradament hem brodat els tímids al nostre voltant.
Observem aquesta escala, tota sola al bell mig (bonica expressió) de l'envelat*, mentres la gent va passant al seu voltant, com aquell que res. Sí que sembla que estigui una mica fora de lloc, però ningú pot dir ni que fa nosa, ni que no compleix cap funció. Igual que un servidor sempre que ha estat sol i rodejat de gent a l'hora.
--------------
(*) Sempre he preferit parlar d'envelats que no pas de carpes. Em recorden massa la Juanita.

Meme de 8 esglaons

Ahir vaig fer un meme de 10 esglaons. Avui en baixo un parell i em quedo en 8. Aquest consisteix en fer 8 confessions, personals, íntimes...

1. Només tinc aprovats 2 cursos de solfeig. Són els meus únics estudis oficials de música.

2. Un dia vaig entrar en una escola de música per estudiar el violí i en vaig sortir matriculat de contrabaix.

3. Vaig participar en un programa de TVE amb en Kiko Ledgard.

4. He gravat 6 CDs i 3 "videoclips", de sardanes, és clar, i no he cobrat una p... pela de drets d'imatge, ni d'interpretació, ni res. Gràcies SGAE, AIE i demés.

5. No suporto que expliquin el final d'una pel.lícula, o del Cor, o de Policías, ni que en parlin, ni que riguin abans d'una escena graciosa. Però sempre hi ha algú que ho fa. Gràcies.

6. Soc tímid, què voleu que hi faci. I no és cap tòpic, em poso vermell, mira.

7. No puc entrar a una botiga de roba, provar-me alguna cosa i marxar. Si m'ho provo, ho compro.

8. Fa anys que no he llegit cap llibre sencer. No sé si em fa vergonya...

Si algú el vol fer, ja ho sap.

Meme de 10 esglaons

Fa temps que el Gran Barrufet em va passar un "meme", allò que serveix per explicar coses d'un mateix. Avui ha tocat contestar les preguntes.

1a: Quant temps portes com a blocaire?
Des de l'1 d'agost "del" 2005.
2a: Com et vas assabentar de l'existència dels blocs?
Em sonaven com a cosa una mica elitista fins que el matí del 01-08-05 vaig sentir un reportatge al programa d'en Bassas i em va semblar que jo també m'hi podia atrevir.
3a: Nomena cinc blocs que segueixes diàriament o amb molta freqüència.
Al Bloglines tinc una llista de 100 que no me l'acabo i mai vaig al dia. "Quien mucho abarca a poco llega"... o una cosa així.
4a: Ets lector anònim d'algun blog?
Lector anònim? És el que realment soc en un noranta i tants per cent.
5a: Alguns autors que et despertin especial simpatia.
M'hauria de remetre a la 3a, però disfruto molt amb aquells que descobreixo improvisadament, seguint el fil d'enllaços i enllaços.
6a: Amb quins cinc blocaires te n'aniries de gresca?
Ja sé que queda lleig fer grupets, però m'agradaria fer un dinar d'aquells amb sobretaula inacabable amb el Perdedor, en Zinc, en Karbeis, en Dessmond i l'Anna Tarambana. I després festassa amb tots els demés, és clar...
7a: Amb quins tres blocaires passaries una nit de bogeria sexual?
Evidentment (i virtualment) amb la Candela i per raons "òbvies".
8a: T'has enamorat alguna vegada d'algun blocaire?
No he arribat (encara) a l'enamorament virtual però sí a l'admiració.
9a: Estàs satisfet amb el teu blog?
En principi sí, en relació directa amb els meus coneixements i les meves habilitats. És a dir, m'agradaria ser més, saber més i oferir més.
10a: Tria entre 3 i 5 blocaires perquè responguin aquestes preguntes en els seus blogs.
Aquesta la deixo a l'aire, perquè l'agafi qui vulgui. Gràcies.