Santa Marciana

Aquest post d'avui l'havia d'haver escrit a primera hora, a hora zero, vaja, ja que es tractava (es tractava i es tracta) de parlar del sant del dia, segons el meu calendari de referència que, com ja sabeu alguns, és el de la cuina de casa.
(Voldria obrir un parèntesi abans de tot per dir que "post" no m'acaba d'agradar però és el nom al que ja m'he acostumat, així, en anglès, com "blog", que sí que m'agrada, encara que la versió en català, sí, en català, de Blogger utilitza "escrit" o "missatge", que tampoc m'acaben de convèncer. Bé, tanco el parèntesi, perquè em sembla que això no interessa a ningú.)
Avui, 12 de juliol, celebren la seva onomàstica les Marcianes.
Amb aquesta frase tan contundent quasi podria donar per acabat el post, però encara em queden un parell de coses més per dir.
Santa Marciana va ser verge i màrtir, dos estats de la persona que no he sabut mai si són origen o conseqüència del fet de ser santa, i va néixer al Marroc, segons les fonts més fidedignes (?), lloc on també va ser martiritzada, encara que això potser va passar a Toledo (??). És ben bé que la vida dels sants és complicada i misteriosa i potser per això els fan sants. La seva mort va ser a mans, o millor dit, a banyes, d'un toro, una mort poc agradable, encara que estem als voltants de San Fermín (Gora!).
Per si a algú no li acaba d'agradar que avui sigui Santa Marciana, li faig saber que també celebrem San Juan Gualberto, que era una persona més com de classe alta, en principi, i que sona més a protagonista de culebrot veneçolà.
------
I amb tot això m'he descuidat de dir per què al dia d'avui ja li estava bé ser Santa Marciana. Ho deixaré per demà per no allargar-me.

Vellutada

Hi ha dues coses que sempre m'han fet certa gràcia.
La primera és el concepte "vellutat". La raó principal deu ser pel tacte que té el vellut, suau, dolç, i, al mateix temps, per aquells reflexos, aquella brillantor una mica esquerpa que deixa anar. El vellut em sona majestuós, elegant, seriós.
I l'altra cosa que sempre m'ha agradat, encara que en principi no tingui res a veure amb el que comentava fins ara, és, o són, les escales (sempre surten les escales) amb aquella mena de estora o teixit central, que va corrent pels esglaons, ben subjectat per unes barres metàliques, generalment daurades, que li donen també majestuositat, elegància, seriositat.
Suposo que l'escala d'aquest enfustissat m'ha fet recuperar aquests dos records agradables.
Ja sé que els músics no hauran trepitjat gaire vellut en tota la seva carrera artística, si més no els de cobla, però no em dirà ningú que així, mirada de lluny (i amb els ulls mig clucs) no n'és de majestuosa aquesta escala.
No sé com es devia veure a mig metre però, a certa distància, m'ha vingut una mica d'enveja de no haver-la pujat.

A veure...

A veure per on pugem... Perquè això és una escala, oi? I està colocada aquí per pujar a l'enfustissat, no?

Si ho intento des del davant, em sembla que ho tinc magre...

Encara que, de fet, al davant tinc un banc, i en tot cas, si no ho veig clar, m'ho puc agafar bé i seure una estona.

Tornem-hi... Tinc un banc, una escala i un enfustissat. Hauria d'anar cap a l'escala, encara que, si m'hi fixo bé, diria que està posada "al revés". Suposo que deu ser perquè així queda a nivell...

I a la part de baix, no s'està obrint? Una "petita" esquerda, segur. Cap perill.

Així, primer m'hi poso al costat i faig l'acció de pujar el primer esglaó. Ja ho tinc. Ara, fent una mica d'equilibri, giro sobre mi mateix, i "enfoco" cap a dalt. Sense agafar-me a la barana, és clar, no n'hi ha...

Tranquil, que no es mou ... gaire.

Ostres, ja soc a dalt. I l'instrument? A baix, és clar.

A veure per on baixem... Perquè això és una escala. oi? I està colocada aquí per baixar de l'enfustissat, no?

Si ho intento.... (No sé per què em sona tot això que estic dient?)

Blanes i el kalimotxo

Amb això dels Sanfermins, he recordat un amic músic que sempre relaciona Blanes amb el "calimocho" (o kalimotxo, o...), com si fos la seva beguda típica.
Blanes = barraques = calimocho
Ves a saber per què.
Jo, avui, us deixo una escala de Blanes i un kalimotxo.
Gora San Fermín!

Temporada alta

Ara que ja som al mes de juliol, començat i ben començat, podem dir que "ya es verano en el Cort...", perdó, que ja som a temporada alta al món de la sardana.
Tocar un mínim de tres o quatre dies per setmana ja em deixa tornar a la meva comparativa d'enfustissats i escales. Fins aquí, així, parlant d'això (quins cacofonismes...), va començar aquest blog.
Mica en mica, es van modernitzant alguns escenaris. Actualment, la moda és el model "modul.litzat", que en dic jo, és a dir, l'escenari que es pot fer a la mida que un vulgui o necessiti. Tot és qüestió d'anar afegint més peces. Això comporta que les escales també siguin més "modernes", més segures, sense barana el 99,9999%, però més estables.
Bé, sobre aquest tema de l'estabilitat, hi hauria una mica a parlar.
Catalunya no és plana. El món potser sí, però Catalunya no.
Això, que sembla senzill, no ho és tant, i aleshores és quan les escales han de salvar els desnivells una mica d'allò com puguis.
-Noi, porta una falca!
-Què?
-Cacho madera, coñioooo!
I a continuació, l'escala queda a nivell.
Au, som-hi, que ja hi tornem a ser i hi ha escales i enfustissats per anar comentant "llarg i estirat".
-------------
Dues acotacions finals:
1.- Gora San Fermín!!!
2.- Avui fan les havaneres a Calella de Palafrugell. Què c... hi fa la Marina Rossell?

Estiu llarg

Aquest estiu es presenta llarg, llarg i ample, que diuen. Si més no, a la carretera.
Ja sé que és un tema poc original, però aquest any es veuen a venir unes "caravanes" de cap de setmana impressionants.
Un (hom) no és pas tan bajanet com per no entendre que les obres monumentals, les carreteres, no són unes construccions fàcils. Però un (hom), quan passa moltes vegades a l'any pel davant d'una obra i veu que no avança d'una manera constant, rítmica, apreciable, vaja, treu les seves pròpies conclusions. (Fa pocs dies en parlava l'Àirum).
Si féssim un mapa del país on estessin marcades les audicions i aplecs de sardanes, veuríem que la província de Girona estaria plena de marques. Per tant, el desplaçament de músics per aquelles carreteres és constant. La cobla on estic té força requesta per aquella zona i, sobretot, per la part de la costa de l'Empordà (quina manera més complicada i poc original d'explicar-me per no donar noms). Resumint, que per desplaçar-me del Maresme a Palamós, Calonge, Palafrugell, Calella (de P.) o Begur per exemple, m'he de menjar les obres dels desdoblaments d'aquelles carreteres, tant sí com no.
I aquest estiu, encara que aquesta setmana hagin obert parcialment el trocet de Mont-ras, ja em veig passant llargues estones mirant el paisatge.
Sort que de tant en tant quedo parat al davant mateix d'una escala, com va ser el cas d'aquesta que us deixo avui. Va ser qüestió de baixar el vidre i clic!

Amb la lluna

Ahir al vespre vaig anar a tocar, a tocar sardanes, és clar (ja comencem amb els rodolins).

Bé, doncs la tornada la vaig fer amb la lluna. Durant un bon grapat de quilòmetres la tenia ben bé al davant, rodona, groga, brillant, plena. Em va fer molta companyia.

Vaig començar a pensar en allò que diuen, i que és veritat, de com afecta als nascuts en aquesta època de l'any. Se'ns considera una mica llunàtics, encara que jo diria que el que estem és tocats per la lluna. És un toc a la personalitat, a la personalitat i al caràcter.

Després, el sentit del desplaçament va fer que em quedés al costat. Diem que ara jo ja anava més en paral.lel al mar, cap a casa. Aleshores el que vaig notar va ser una certa complicitat, anàvem junts, ella dominat la situació, i jo sota la seva estela.

Vaig recordar també com, quan va néixer la meva nebodeta, li vaig dir a la meva germana que desseguida que pogués li ensenyés la lluna, l' "oferís a la lluna". I ho va fer, malgrat el fred i que n'hi va haver un que no va entendre res.

Aquest vespre he de tornar a tocar, sardanes és clar (rodolí repetit) i ja m'espero a la tornada per veure si avui també m'acompanya la lluna.

La paret ploranera

Hi havia una vegada un país molt llunyà anomenat el País de les Parets. Allà hi creixien tots els tipus de parets i murs que es coneixen i que no es coneixen: murs de contenció, parets mestres, parets mitgeres, envans, els famosos "envanets de sostre mort". Aquests darrers eren molt apreciats. Fins i tot venia una gent de més lluny, una mica estranya, que els buscava al crit de:

-A ver, esos "tabiquillos conejeros".

Això sempre els feia molta gràcia.

Els habitants d'aquest país eren molt feliços. Ells estaven molt orgullosos del seu destí. Sense ells el món no evolucionaria, no es construiria res, la gent no tindria cases, no hi hauria carreteres, comunicacions. Eren un dels països més apreciats del món mundial.

Un dia van arribar uns camions d'aquells tan grans.

-Hem de fer un pas soterrat, per sota la carretera, en un poble (perdó, ciutat) de la costa. És en un lloc molt necessari. La gent ha d'anar al mercat i la carretera s'està tornant molt perillosa.

En un moment de res, el Consell d'Ancians es va reunir i va donar les instruccions necessàries. Van reclutar el jovent (les parets joves) necessaris i van omplir el camió. Tot el poble va sortir a fer el comiat. Quina alegria.

Una vegada construït el pas, i amb el temps, les coses van anar canviant. Aquella obra tan important va anar convertint-se en una més. La gent del poble (perdó, ciutat), però sobretot els nouvinguts ja no es miraven amb orgull aquelles parets. Quasi cada setmana hi apareixia alguna "pintada" que, a més, era de mal gust.

Tots els caps de setmana, sense excepció, matí i vespre, travessaven el pas uns homes que sempre feien el mateix acudit:

-¿Sabes que es un mudo?

-Nooooo.

-Una padeeeed.

I ha, ha, ha, ha ha! Quina ràbia li feia a la "paded".

Un dia no va poder més i l'enyorament i la ràbia van fer que trenqués a plorar. Se'n volia anar.

Les llàgrimes, convertides ja en un rajolinet, van continuar dos dies, però ningú, ningú li feia cas. Ni una alta autoritat local que passava per allà quasi cada dia.

A la tercera nit, no es va poder aguantar més i el plor va ser ja incontenible. La mollena del terra inicial es va convertir en una bassa, després va arribar a un gruix d'un dit, de dos, d'un pam, de dos, d'un metre...

Ara sí que li van fer cas. Va arribar la policia local, la brigada municipal, els lampistes, els de l'aigua, els enginyers, els regidors, els periodistes, les ambulàncies. Van tallar els carrers, la carretera, la llum i l'aigua corrent. Des d'allà sota li va semblar veure uns senyors plens de sabó al cap que s'havíen quedat a mitja dutxa i s'acostaven a veure què havia passat.

Van començar a cuidar aquella paret. La van netejar, la van repintar, la van condicionar...

Per una vegada es va tornar a sentir tan important com el primer dia. Tornava a ser feliç.

Però jo sé que es va guardar algunes llàgrimes per si algun dia la tornen a oblidar.

Déu n'hi do!

Aquest matí, la Sra. Vilapou i un servidor hem sortit de casa cap a tres quarts de vuit per anar cap a la feina. Ho fem en cotxe, que normalment està aparcat a la vora de casa. Avui ens hem trobat amb una parella de coneguts que a aquella hora havíen anat a passejar el gos i que també estaven ja a punt d'agafar el seu cotxe.

El primer comentari que se m'ha acudit era més o menys:

-Ja se'n necessiten de ganes per llevar-te (jo soc de llevar-me, no d'aixecar-me) abans de les 7 del matí per passejar el p... gos, però allà cadascú.

El cas és que a continuació han passat pel nostre costat i amb la finestreta abaixada han dit:

-Bon dia. Adeussiau...

I, a continuació ella, la del gos, ha afegit, entre somrient i suspirant:

-Déu n'hi do...

No me n'he pogut estar i tot seguit li he comentat a la meva senyora:

-Déu n'hi do ... què?

M'he mirat a mi mateix, camisa verda amb unes ratlles prou discretes, texans no estripats, sabates negres, una cartera també negra penjada a l'espatlla... Déu n'hi do...què?

A continuació m'he mirat a la meva esposa, tan correcta ella, he suspirat, i he dit:

-Déu n'hi do ... què?

Era potser l'hora? No faig cara d'anar a treballar a les 8 del matí?

No fem bona parella, després de tants anys? Pobre d'algú que faci aquest comentari...

Ja sé que no estic en el millor pes, però "estoy en ello" i no crec que ara per ara n'hi hagi com per dir "déu n'hi do".

Quina manera de comencar el dia! Déu n'hi do!

I, per cert, ara que m'hi fixo, què me'n dieu d'aquesta escala?

-Déu n'hi do, oi?

El final de l'escala

Hi ha una opinió bastant generalitzada que considera que les escales estan fetes, bàsicament, per pujar. És a dir, que el fet de baixar és sempre una conseqüència; que no es pot baixar sense que prèviament ens haguem desplaçat cap a dalt. Així, si ens hi fixem bé, veurem que no es comença mai res baixant. Ni que visquis al cap de munt d'una muntanya i habitis a sota la teulada, el fet de començar el dia baixant escales i camins, no és si no la conseqüència directa d'una pujada anterior.
Es podria dir que un sòtan n'és l'excepció d'aquesta teoria, però tampoc seria el cas. No té cap sentit construir un indret en un nivell inferior per no haver-ne de sortir pujant. Bé, excepte un sol cas, en el que la baixada ja no té retorn.
La imatge d'avui, però, m'ha fet rumiar (1.Pensar, considerar lentament i amb atenció, segons el diccionari, i 2.Remugar). Hi veig tres trams d'escala, que estan menys desgastats segons els anem pujant. La vida ja ho té això. Ens costa anar conquerint els nivells superiors.
Però una cosa m'ha deixat intranquil, quan m'hi he fixat bé. Hi ha un petit rètol que diu: "FI", a baix de tot, precisament.
És estrany, oi?

Un altre powerpoint

Ja vaig parlar un dia d'aquests "pauerpoins" que la gent va enviant, muntant unes cadenes inacabables, amb unes advertències i penalitzacions finals carregades de sorts i desgràcies.

En aquell cas em va servir, evidentment, per posar una escala més o menys original, cosa que repetiré avui.

He de dir també que darrerament els miro molt depressa aquests muntatges, i només amb paro en aquells que són imatges "maques", de vegades una mica "enganxifoses" i tot. Serà l'edat, o el temps, o la lluna...

Ahir me'n va arribar un anomenat Tourdumonde, així, tot junt, i amb un .pps al final. "Pesa" 1,73 MB, que vol dir que té unes quantes fotografies.

Amb la que em vaig quedar era una de Sénégal, de l'Île de Gorée, que portava el títol de Grande porte "sans retour". Aquesta illa es va convertir en un dels principals mercats d'esclaus que proveïa Amèrica. Les escales servien per mostrar-los i després, una vegada passaven la porta, ja no tornaven. El seu futur era travessar l'oceà i desembarcar en l'esclavatge.

In fraganti

Quan em va arribar aquesta imatge, em va venir al cap la frase: "Us he pillat!". Però resulta que aquest títol ja el vaig posar fa temps en una altra entrada.
I avui, una vegada l'he rellegit, he estat a punt de fer un "copy-corta-pega-enganxa-paste" i engegar-ho tot.
Peró tu ho has vist?
No només n'hi ha un de músic que fa dressera i puja per una cadira, no, n'hi ha quatre, i fan cua i tot!
A l'extrem de l'escenari hi havia una escala, segons m'assegura el meu "enviat especial", però els meus col.legues músics no podíen caminar tant.
Després, si passen coses, si algú cau i pren mal, quina excusa tindrem?

Una Scala

El post que vaig escriure el dimarts passat, que per cert era Sant "Rumualdu", acabava dient que si després de fer la teva vida normal no et creuaves amb cap escala, quan anessis a dinar en podíes trobar una allà al fons mateix del menjador.
Això va donar peu a un comentari d'en Dessmond, un blocaire (o blogger, o ...) actualment (i malauradament) retirat, que en els seus 7 mesos d'activitat es va convertir en una referència (si més no per a mi, i puc assegurar que val la pena anar recuperant els seus escrits de tant en tant).
Al comentari em deia que podia trobar escales fins i tot a les sopes i jo li contestava que a les sopes o ... al vi. Tot va ser una associació d'idees d'aquelles que apareixen sense buscar-les. De les sopes me'n vaig anar al vi i a un anomenat Scala Dei, d'aquí a la Cartoixa de Scala Dei al Priorat i, finalment, vaig recordar unes fotografies que m'havia enviat la Srta. Tarambana, amb escales incloses. Una cadena.

Nit de Rollings

Alguna vegada ja he comentat que jo sóc de Rollings, no de Stones, què hi farem. Però si he de ser sincer del tot, el que he de recordar és que jo havia dit que era de Beatles i no de Rollings. Però tampoc ve ara d'aquí la cosa.

El cas és que tocaria fer la crònica del concert d'ahir, però ho sento (i de veritat), però no hi vaig anar.

Volia esperar a parlar aquesta nit amb uns amics que sí que hi van anar, però ja veig a venir el que em diran...i jo ni hi vaig anar.

Per tant, millor parlar d'escales. En tinc!

La primera és de la graderia i amb el "macro" escenari al fons. Sembla un bloc de pisos.

I la segona és de l'escenari. Hi veig una passarel.la amb unes escales que pugen a cada costat. I allà al fons a la dreta, a sobre els caps de la gent, diria que també se'n veu una que baixa de l'escenari.

Tinc uns enviats especials que no me'ls mereixo.

Dia de la música

Ostres, una mica més i me'n descuido! ;-)

Al fons

Més d'una vegada, i de dotze, algú m'ha preguntat com trobo les escales. Això implica, evidentment, que en Vilapou no és un personatge anònim del tot, però déu n'hi do; encara que hi ha qui creu que el que faig és una mena de col.lecció d'imatges i no sap que les "penjo" enlloc.
Jo sempre contesto que hi ha escales per tot arreu, que no cal buscar-les, elles ja hi són allà. Si vas per la carretera et pots creuar amb furgonetes que porten escales a la "baca", trobes passos elevats de vianants, veus cases amb la seva escala d'entrada exterior. Si vas pel carrer t'entrebanques amb aquells que netegen vidres o col.loquen un rètol. A casa dels amics, no en parlem, o quan vas a passejar pel Parc Municipal, i això si no estàs visitant qualsevol poble o ciutat d'aquells que fan pujada.
I si encara no n'has vist cap, ves a dinar i la trobaràs allà al fons.
(Gràcies C. per la foto i gràcies P. per posar-hi la mitja cara).

No mireu l'escala!

La reflexió d'aquest diumenge va dirigida, principalment, als músics, encara que es pot fer extensible també a tots els tècnics i persones relacionades directament amb el món de l'escena, de l'escenari, vaja.

Tenim avui una imatge per a la reflexió. Una imatge que val més que mil paraules, que mil i que dues mil.

Fent una petita immersió en la història d'aquest (humil) blog (amb g), puc recordar, sense massa esforç, que he sigut insistent en la seguretat de les escales dels enfustissats, en primer lloc, però de totes en general.

Avui em trobo que he d'aconsellar als músics que quan pugin aquesta escala no mirin els esglaons, no mirin on trepitgen, no mirin si es poden agafar a la barana, i no només perquè no n'hi ha, si no perquè poden quedar estampats al senyal de trànsit que hi ha al bell mig del camí que ha de recórrer el seu cap per arribar a dalt.

I al mateix temps voldria incidir (paraula no massa maca i que em deixa indiferent), en el fet que el senyal (per què el senyal si "la senyal" sona més bé?) és de direcció prohibida.

S'està ja coaccionant d'entrada la feina del músic?

Amb quins ànims i amb quin esperit han de pujar aquests homes a treballar?

Començar una actuació sabent que t'cabes de "saltar" una prohibició no és la millor manera de motivar a cap artista. Quin art i quines vibracions ha de transmetre l'home (o la dona, és clar)?

Bé, penseu-hi, amics, aquest diumenge, encara que sigui una estona, encara que sigui just quan us canvieu per anar a la platja, o al moment de preparar el vermut, el gel, les patatetes, les escopinyes (els "berberetxos", carai), o en el moment d'iniciar la siesta.

Feu-ho (feuu), si us plau.

Germans, aneu-vos amb la pau que pugueu!

Un altre atemptat

No sé per què, però de tant en tant algú entra a aquest blog després de buscar a ca la Montse la frase "esports de risc". Resulta que entre els 10 primers llocs d'aquesta recerca hi trobem un post que vaig fer amb aquest títol.
El cas és que això del risc és una cosa intrínseca a la naturalesa humana. Uns s'arrisquen ben bé sense voler (com els músics) i altres ho fan expressament.
A primers d'anys ens arribava la (desgraciada) notícia que a l'amic Pau se li havia acudit pujar i baixar les escales de la Catedral de Girona. Després ens enteràvem que aquest esport (de risc) ja estava inventat de feia anys i, fins i tot, amb efectes publicitaris.
El cas és que avui ens arriba la notícia que a Roma en Pau té un competidor. A ell no li agrada cap Catedral en concret, prefereix les places, i més concretament la d'Espanya que té unes escales força imponents.
Això sí, sembla que es va equivocar al girar una cantonada. Quina vista, noi!
A veure si hauré d'anar també fins a Roma a vigilar el personal...

Grease

Aquest diumenge vaig tenir l'honor de ser convidat per la Sra. Vilapou a veure un espectacle musical a la capital. Festa grossa que en diríem: un musical i un bon sopar de peix.

La funció en qüestió era la tan anomenada Grease.

Ja tinc clar que se n'han fet infinitat de crítiques d'aquesta obra, tant per part dels professionals com de cada espectador que l'ha vist i disfrutat (aquí en teniu una, per exemple), però jo també m'hi apuntaré.

Personalment, he de dir que el primer que em va impactar va ser l'escena en sí, el decorat que en deien abans. A cada costat de l'escenari hi ha un "altell" al qual hi accedeixen els actors en moments determinats de l'obra, i hi ballen fins i tot, i on hi té un paper especial el personatge anomenat Vince Fontaine. Però el que jo anava a destacar són les 2 escales d'accés a aquest nivell, escales de 14 esglaons, amb barana a un costat, metàl.liques, segures, modernes, impressionants.

I de l'obra en sí, hi ha una escena memorable i no crec que això sigui nomes una opinió meva. És un moment que em va posar la pell de gallina. Com sortint del mateix cel i d'una forma quasi inexplicable, apareix al bell mig de l'escenari una escala immensa que va de l'extrem superior dret fins pràcticament la diagonal contrària i de la que van baixant 7 angelets 7 (7, com les notes musicals, els colors de l'arc de Sant Martí, els nans de la Blancaneus,...) d'una finesa i bellesa inenarrables. Quina escala, senyors meus, quina escala! (I quins angelets, per què negar-ho!).

A partir d'aquí l'obra es pot donar pràcticament per acabada.

Qui podria millorar aquesta escena?

La p... antena

Hi ha vegades que penso si no té raó la gent (més) gran quan diu que abans, amb moltes menys comoditats i innovacions tecnològiques, es vivia millor. Amb un sol telèfon fix a casa i per a tota la família, per exemple, es podia subsistir perfectament, i la gent sortia més o menys igual, es desplaçava, treballava fora de casa, i tothom estava pràcticament igual de controlat.
La televisió és l'altre exemple paradigmàtic. Un canal i mig, i encara si el veies, aquell segon, el de "luacheefe".
Ara no. Ara, si tens una tele "encara" de les normals, veus com a mínim (1, 2, 3, 4, 5, 6, 33,...) 8 o 9 canals. Però això ja comença a ser antiquat. Un ha de tenir TDT, Digital, Ingenio, satèlit pagant o decodificador "tunejat" per veure-ho tot.
I aleshores resulta que el dia que es decideix la lliga, que juguen tots a l'hora, que podríes aprofitar per fer un zàpping elevat a la categoria suprema, que no arribaríes mai a veure cap gol en directe, o com a màxim els de l'Osasuna que, amb tot el respecte del món, avui m'importen un pebrot i mig, aleshores resulta que la p... antena parabòlica no funciona, que s'ha mogut, tu! Que aquests aparells són sensibles i la pluja i el vent (tot això amb la calor que fot) els afecten.
I al final et quedes mirant la tele on donen el Madrit, que maleïda la gràcia que em va fer veure'l guanyar, tot escoltant un Puyal histèric, que avisa dels gols mig minut abans que els facin.
Un autèntic desastre! Sobretot pel resultat final...
Això sí, dilluns vindrà "l'antenero" i amb un plis plas enfocarà la p... antena. Quina gràcia, veuré el Nàstic-Barça de la setmana que ve... i prou!
Abans que ningú s'avanci a dir-me que millor, que així no vaig veure el cataclisme en directe, els diré que jo tinc la meva teoria personal sobre la successió dels fets. Jo considero que un mateix fet, si no fos totalment en les mateixes condicions, no tindria per què haver passat exactament igual. I m'explico. Si jo hagués vist el Barça-Espaniol, per la tele, en directe, com que les condicions "universals i còsmiques" no haguessin sigut les mateixes, el resultat final no tindria per què haver sigut el mateix.
Aquí ho deixo dit.

Sant Efrem

No tornaré a començar el post,com altres vegades,dient que cada matí una de les primeres coses que faig és mirar el meu calendari de capçalera i bla, bla, bla...
Avui és Sant Efrem (què hi farem?) i la biografia que he llegit d'ell diu exactament:
"Sant Efrem, diaca i doctor, havia nascut a Nísibis el segle IV, de família cristiana. És un autèntic artista: poeta, cantor, músic...Composà molts himnes plens de sentit contemplatiu. Hom li aplica el títol de "cítara de l’Esperit Sant", per la seva inspiració. És el peta més gran de l’escola siríaca, fins i tot els seus sermons tenien una cadència musical.. Posà la seva cultura al servei de la contemplació".
D'aquesta explicació m'han atret moltes coses, potser cada frase i tot. En primer lloc el fet de ser poeta, cantor, músic i, fins i tot, compositor, és a dir artista (i per tant col.lega) fa que a partir d'avui em consideri un fidel seguidor d'aquest sant, perdó Sant. Tot això queda arrodonit encara més amb aquest sobrenom de cítara de l'Esperit Sant, que difícilment pot ser millorat.
En segon lloc, això de ser el peta més gran de l'escola siríaca és ja insuperable. Puc associar aquest nom de "peta" a moltes coses, encara que no acabi de trobar-li un significat massa exacte, però que un sant, perdó Sant, sigui considerat el peta més gran d'una escola de pensament em rendeix als seus peus.
Finalment, dir que els seus sermons tenien cadència musical, em porta en aquests moments a fer-me la gran pregunta, la del milió, la definitiva:
-Aquesta cadència, era picarda?

Era Corpus

(*)
Fa ja més d'una hora que s'ha acabat el dijous i encara estic pensant com és que no he escrit res ni sobre el Corpus, ni sobre la Patum, ni sobre l'ou com balla, ni sobre Sant Robert. Jo que soc un amant seguidor del calendari i del santoral. Res de res.
I el cas és que el tema m'ha agafat a contrapeu, despistat.
La data de Corpus és d'aquelles que acostumo a tenir present, i no per res especial, però suposo que és aquell encant dels dies que no se celebren directament però que ténen la seva història i la seva importància.
I, evidentment em tocava recordar les meves poques Patums. Després de la primera vaig dir que aquella gent no estava gaire bé del cap, que no era normal apilonar tanta carn i tant de foc en una plaça tancada, cap a quin centre es dirigien milers d'ulls entre el fum, tot esperant veure'n el resultat final, i trobar-ne el vencedor.
Però des del mig d'aquella plaça, tot aquest espectacle, barrejat amb una música engrescadora, el soroll de les explosions de la pólvora, la foscor, la llum del foc, l'olor, els cossos apretats i forçats, es tornava quasi addictiu. Després de la primera vegada ja res és igual.
Hi vaig anar-hi dos o tres anys i després no hi vaig tornar fins al cap de deu o dotze. Les sensacions primeres es repetiren. Res és igual després d'haver entrat al salt dels Plens.
D'alguna manera necessitava recordar les meves Patums. Qui sap si hi tornaré ja? Per mirar-les des de dalt de la plaça, evidentment.
Algú es preguntarà què hi té a veure aquesta escala amb Berga, amb la Patum o amb el Corpus. Doncs absolutament res de res, però ni de lluny. Tant lluny com Dinamarca. I és que aquesta era l'escala que havia previst posar avui, però al final tot s'ha complicat i barrejat. És la Patum, el foc, el soroll, la pólvora, la dança, el ball...En un altre moment ja parlaré d'on ha sortit.
(*)(Si llegiu aquest post amb la pàgina de La Patum oberta (després de clicar el corresponent idioma), tindreu la música de fons corresponent).

Cap a l'èxit

Mai m'hagués imaginat que aquest blog em podria portar a l'èxit, mai. I la veritat és que no m'hi ha portat. I amb això ja podria donar per acabat el post.
En el meu cas, vaig portant un cert desdoblament de personalitat, una certa esquizofrènia, entre el meu jo meu i el jo també meu, que fan que al davant de l'ordinador, els pensaments i els raonaments siguin els meus, per una part, però matitzats i modelats pels del meu altre jo.
Intentar pensar que d'aquí pot arribar l'èxit, ratlla l'agoserament.
Però de fet, el comptador, de qui no em puc desenganxar, corre una mica cada dia, i això és senyal que algú, i uns quants més que no em coneixen de res, vagin fent visites per aquestes pàgines.
Podria dir ja que he aconseguit les meves quotes d'èxit?
Sí.
Pot arribar això més enllà?
No té per què.
M'ha de preocupar?
No.
I doncs?

Digui, digui

Fa unes dies una amiga m'explicava que el seu fill de 13 anys no entenia com ella havia pogut viure la joventut sense mòbil. Ella va intentar-li fer entendre que existien uns habitacles amb telèfon incorporat anomenats "cabines", i que des d'allà es podia trucar, encara que fos estant-se quiet uns instants. L'intent de comprensió va resultar infructuós, evidentment.

Amb el pas dels anys, perdó, dels mesos o fins i tot dels dies, la tecnologia està avançant a una velocitat de vertigen, cosa que puc constatar perquè fa una setmana que m'he canviat el mòbil i en aquests moments no sé qui domina a qui.

I és per això que m'ha estranyat una mica veure aquesta fotografia. Dins les innovacions que contenen els mòbils hi ha millores en quant a so, a l'ús de l'altaveu incorporat, i en la connexió a aparells suplementaris. Però no m'hagués pogut imaginar mai que algú necessités ajudar-se amb un muntatge d'aquestes dimensions.

L'Aplec Pairal

Anava a començar aquesta reflexió, dient que noto que m'estic immiscuint força (o massa) en els darrers esdeveniments socials o sociològics de la ciutat (sí, ciutat) de Calella. I ho dic més que res perquè aquest blog no acostumava, fins ara, a agafar temes concrets massa dies seguits.
Quan estava començant a perfilar aquesta reflexió he decidit fer allò que ja faig sovint, i que és utilitzar el diccionari. He buscat la paraula immiscuir-se i, a part de dir-me que modernament es fa servir immiscir-se, he trobat que la definició venia a dir: "mesclar-se, ficar-se en un afer sense tenir-hi dret o sense esser-hi demanat".
I això m'ha fet pensar que potser sí, potser sí que m'estic ficant allà on ningú m'ha demanat, i que potser sí que he de tornar al meu estil més habitual, i deixar Calella pels que la viuen i treballen, és a dir i fent un eslogan electoral, Calella pels calellencs i ... aquest blog pel que el treballa, que és un servidor. Bé, i els que el llegeixen, i els que el comenten, i els que no ho fan perquè no ténen temps, i...sembla aquell anunci de la Coca-Cola.
Per tant he decidit, en tot cas, immiscir-me (sí, immiscir-me) una mica en l'Aplec de Calella, i més que res perquè sí que hi tinc dret (com a músic de cobla) i sí que hi he sigut demanat (perquè sempre hi soc convidat) (rodolí).
El cas és que només deixaré la fotografia de l'escala de l'enfustissat i, amb ella, quasi tot està dit. Vaja, que no m'hi vull immiscir més.
I és que si m'hi immiscís una mica més hauria de dir, per exemple, que van ser vistos els 3 principals "números 1" de les llistes electorals ballant sardanes a l'hora (no juntets). I que hi havia moments que semblava que per entrar en alguna rotllana havíes de tenir carnet d'algun partit. I que si les mirades matessin el dissabte a la nit hi hagués hagut una veritable carnisseria al Passeig de Mar. I que hi havia gent molt afectada per un tema que encara no està acabat i que potser algú s'haurà d'empassar algun insult. I que no tothom és capaç de deixar dinar els demés tranquils sense parlar de política. I que no van ser vistos alguns futurs regidors molt concrets i això queda lleig. I que la soledat també va estar present entre tanta gent.
Però és que no em vull immiscir més en tota aquesta temàtica.
Visca Catalunya!

L'Aplec

Un diumenge d'aquests de primavera estava jo, entre sardana i sardana d'un aplec, passejant una mica, que és el que es fa durant la mitja horeta que pots tenir entre sardana i sardana (repetició necessària). En això estava, com deia, quan vaig veure un cartell de propaganda d'un altre aplec, però no d'un aplec qualsevol sinó de l'Aplec de Calella, l'Aplec Pairal de Catalunya, com se l'anomena.
Però he de confessar que el que em va cridar l'atenció no va ser el nom de la ciutat (sí, ciutat), amb la que tinc un emotiu vincle d'unió, sinó que em vaig dir:
-Goita (sí, goita), una escala.
La meva ment, una mica esbiaixada ja, cap a aquelles formes i imatges, va veure en aquella "A" majestuosa una escala posada de costat.
Vaig tornar però, ràpidament a la realitat i em vaig dir:
-Què dius ara? Si és una pila de botes (sí, botes) de vi, vistes també de costat (o del davant?).
I vaig fer esforços per baixar al món dels humans d'una vegada. I vaig recordar que havia dormit poc. I em vaig fixar que feia sol, molt de sol, i no portava gorra (bé, sí, a aquella hora ja començava "a portar gorra").
I vaig decidir que tot allò que estava allà imprès era voluntat del dissenyador i que ell sabria si volia que ens vingués al cap una escala, unes botes de vi, una A d'aplec o tot era, senzillament, un joc cromàtic.
Això sí, vaig pensar que l'Aplec de Calella se celebraria amb gran èxit de públic i envoltat de gran qualitat musical i interpretativa. (Veieu aquí el programa i ja m'ho sabreu dir).
Us deixo també una escala escala, la que haureu de pujar abans d'arribar al Pati de l'Os i després d'haver pagat la corresponent entrada, que això de fer-s'ho pagar sí que ho ténen els de Calella. I ben fet que fan!

Cap a l'Ajuntament

Portem aquests dies parlant i sentint parlar a totes hores dels Ajuntaments. Que si aquest sí i l'altre no, que si ara no m'ajunto amb tu, que si ja vindràs si vols, que si jo m'ho mereixo més que tu, que si bla, bla bla.

Jo mateix ho he fet des d'aquest blog. Per si algú no s'hi ha fixat, només cal que miri una mica més avall de la pàgina i hi trobarà algunes "profundes anàlisis".

El cas és que he recordat que el passat febrer vaig rebre una escala que em va enviar la Musa. Entre d'altres coses em deia:

"A finals de gener vaig anar a Sitges, a un simposi de costellada sobre en Rusiñol, i tot passejant pels voltants del Cau Ferrat i el Palau de Maricel, vaig trobar aquest passatge, que duu fins a la Plaça de l'Ajuntament".

Potser que ho aprofitem i ens relaxem una mica.

Matemàtiques post-electorals

Després d'haver llegit uns quants articles sobre els resultats de les eleccions municipals i d'haver escoltat algunes tertúlies, he decidit que no sóc menys eixerit (prefereixo dir, "axurit") que cap d'aquelles llumeneres dels massmedia i m'he posat a fer la meva següent freda anàlisi.

He agafat un poble (o ciutat) a l'atzar, Calella, i una calculadora. Després de unes quantes sumes, restes, multiplicacions i divisions he arribat a les següents conclusions (mira, un rodolí).

-L'any 2003 el PP va treure 607 vots. Si tenim en compte que la participació aquest 2007 ha baixat d'un 6,1%, aquells vots representaríen avui 570. Com que el PP n'ha tret 552, això dóna una pèrdua "relativa" de 18. Per tant, si la seva meta era mantenir el seu regidor, podem dir que han fet bé els deures. Pel contrari, si esperaven augmentar a 2 o 3 regidors, encara que s'hagin quedat a uns 70 vots del segon, com fa 4 anys, els cal fer una reflexió i començar una auotocrítica.

-ERC partia de 2384 vots (i l'alcaldia) que una vegada rebaixats per l'augment de l'abstenció quedaríen en 2239. De les urnes n'han sortit 1257, és a dir una pèrdua "relativa" de 982, un autèntic fracàs. Això mereixeria que rodessin caps i els que quedessin sencers anessin pel carrer mirant a terra un llarg temps. Evidentment que hi ha explicacions per aquesta pèrdua, però ERC aspirava a l'alcaldia. Per tant, i ho repeteixo, fracàs total. No cal donar-hi més voltes "matemàtiques".

-El PSC en va treure 926 l'any 2003, que una vegada regularitzats serien avui 870. N'ha tret 1832, és a dir, ha tingut una pujada "relativa" de 962, el doble. Un èxit i un premi per la seva campanya, agradi o no. Aquí estem parlant de números i d'on li vénen està prou clar.

-I finalment tenim CiU. Els 1886 del 2003 els reconvertim en 1771 i els comparem als 2420 del diumenge. Tenim un creixement "relatiu" de 649 i la victòria electoral.

Un èxit, em pregunto? Doncs...NO! I aquí si que cal reflexió i autocrítica.

Anem a pams. L'any 2003 es van presentar a les eleccions el GIC (574 vots) i el CDS (40 vots). Una vegada actualitzats quedaríen en 577. On han anat a parar aquests vots? A tot arreu, evidentment, però una gran part (posem un 75%?) són vots de Ciu, vots que se n'havien anat de CiU quatre anys abans. És a dir, uns 430 d'aquells 577 són vots recuperats però ja de la mateixa ideologia.

On és l'èxit de la gran campanya de CiU? Aconseguir 140 vots de més? La campanya de CandinixCalella porta molts mesos al carrer i els resultats reals no s'han vist. No hi ha alcaldia. L'eufòria desmesurada que es desprenia en determinats sectors s'ha quedat en un regidor (que torna a casa, com els turrons) i prou.

A això jo n'hi dic FRACÀS, així, en majúscules. I cal autocrítica. Primer autocrítica, després ja criticarem la Llei Electoral i el 5+4 o el 8+1.

No he guanyat la porra, però...

Fa uns dies vaig fer "una porra" sobre els resultats de les Eleccions Municipals a l'Ajuntament de Calella.
Jo havia dit: Ciu (7), ERC (6), PSC (3) i PP (1).
La cosa ha quedat: CiU (7), PSC (5), ERC (4) i PP (1).
Per tant no he guanyat la porra, però...tampoc m'he equivocat de tant.
Perquè amb aquells resultats ja afegia que 6+3=9 i per tant es renovava el pacte, i amb els reals tenim que 5+4=9 i, igualment, continua el pacte, però amb canvi d'alcalde. Calella amb alcalde socialista!!!
A partir d'aquí es pot començar a dir allò que qui ha guanyat les eleccions és CiU (veritat), que el poble ha votat perquè governés CiU (dubtós), que la llei està mal feta (mes o menys veritat), que s'ha castigat als que governaven (a uns sí però als altres no) i 347 opinions més.
El cas és que a mi em sembla que CiU, i més concretament Montserrat Candini, han perdut les eleccions. Perquè només han pujat un regidor que, fent una anàlisi molt simple i simplista, és el del GIC. És a dir, només s'han reajustat els resultats. Jo ja havia comentat que potser hi influiria l'efecte "foraster" (és políticament incorrecte parlar-ne, però som de poble), i em sembla que tenia una part de raó. L'altre element de pes que hi ha hagut crec que és la "superioritat" que s'ha mostrat (prepotència?) de principi des de CiU. És una opinió.
ERC ha pagat el "pato". En primer lloc pel desgast del govern (tan repetir que per culpa d'ERC s'està perdent pistonada ha fet forat) i en segon lloc, perquè la imatge pública d'en Jaume Puig no és la que va tenir en el seu moment Josep Basart.
El guanyador "real" de les eleccions ha sigut en Josep M. Juhé, el futur alcalde (algú encara pensa que no?) que si juga fort ho serà per 4 anys i si vol recordar "vells favors" ho serà per 2. EL debat a 4 dels candidats crec que li va acabar de donar l'empenta. Ha recollit els vots que no volien anar a ERC però no tenien clar recolzar a Montserrat Candini. Això no vol dir treure-li cap mèrit. (Em sembla també que hauria de pagar un sopar a Xavier Gaset i Josep Basart per no haver-se presentat).
Ah, i el PP?. Doncs el que els hi tocava. Un i a esperar que CiU els necessités. No ha sigut així.
I ara a passar els propers 4 anys, que feina hi haurà, perqué tot no és tan senzill com ho he pintat. Un govern amb PSC (atenció a les possibles tensions internes PSC-PSOE) i ERC (no deixa de ser el perdedor), i una forta pressió de l'oposició de CiU, que sempre els recordarà que va guanyar de llarg les eleccions (i a veure si tothom aguanta els quatre anys), poden donar molt de joc en un moment en el que Calella ha d'anar conformant el seu desenvolupament urbanístic i social.

Reflexió i urnes

Quan participes en un Aplec (de sardanes, és clar) tens força temps per passejar. Si a l'aplec hi participen 3 cobles, cosa bastant normal, el fet d'anar tocant d'una forma alternada et dóna una mitja horeta entre sardana i sardana que has d'interpretar.

Tot aquest paràgraf en segona persona el poso perquè és com una explicació "magistral" (de magisteri), no t'estic (a tu) obligant a res. Tanco parèntesi virtual.

El cas és que un dia, pels voltants de l'escenari, alguna cosa interna em va portar a mirar al darrera d'una tanca de pedra. Era, evidentment, una escala, bé dues, i estaven allà al mig d'un munt de coses, apilades i desordenades, allò que en diríem un racó dels "malsendressos". I en el moment de fer la pertinent fotografia vaig veure que al costat mateix de les escales hi havia...dues urnes. Les urnes llençades allà, a l'intempèrie, a disposició de qualsevol malfactor i de les inclemències del (mal) temps.

En aquell moment vaig començar a entendre el que volia dir allò de "diada de reflexió". Perquè aquella va ser la meva primera jornada de reflexió real.

Hem arribat a aquest punt? Tenim l'exercici del dret de vot tan mal considerat com això?

Raons no en falten, és clar, però nosaltres ens hem de donar la força per mantenir aquest dret en actiu.

Personalment crec que el més important és la reflexió personal, tan raonada com es pugui, que fa un mateix. No hem de deixar-ho tot de banda. No s'hi val allò de "ja s'ho faran", perquè tots hi estem, volguem o no, implicats.

Si a partir d'aquí un decideix no votar, té tot el meu respecte. Però sempre amb "raons raonades".

Els altres abstencionistes, els que "passen" i no saben per què, i després sempre es queixen sense implicar-se, aquells no em preocupen. Millor pocs i ben avinguts.

Un record final per als pobres membres (amb perdó) de les meses (taules) electorals. Això sí que pot ser un argument per maleir les diades de les votacions. Els desitjo de tot cor que avui agafin forces i dormin bé, no fos cas que demà a tres quarts de vuit haguessin de passar per "urgències", encara que fos un moment, i no es puguessin presentar a la constitució de la taula. Aleshores el seu substitut passaria a ocupar el seu lloc i ja no podríen cumplir el seu deure ciutadà. Quina mala sort! (No estic donant cap idea).

Ah, i pels votants, fixeu-vos bé en la cara dels membres (amb perdó) de la taula abans de votar. Penseu i sapigueu que si en el moment d'exercir el vostre vot, al president li ve un "telele", el seu lloc el passa a ocupar... la persona que en aquell moment està votant! I no es broma!.

Bona jornada electoral!