Retorn al 92

L'any 91, o potser era encara el 90, estàvem en plena febra olímpica. I un servidor, com un malalt més, esperava l'arribada d'aquell espectacle.
Aleshores Vilapou no devia ser ni un projecte, devia estar encara rondant per alguna galàxia llunyana intentant apropar-se i donar-se a conèixer.
En aquestes, un (hom) va decidir entrar en una oficina bancària de Banesto i començar a demanar entrades per quan comencessin les Olimpíades. Ara, vist de lluny, sembla una mica ridícul allò d'encarregar a dos anys vista (i pagar) unes entrades que no estava clar que poguessis disfrutar perquè, a més, l'ordre de petició no importava, si no que en cas d'haver-hi excessiva demanda, la cosa anava per sorteig.
El cas, però, és que vaig poder assistir a la cerimònia inaugural, la de les llàgrimes de "cucudrulu" (pot ser que no hagi pogut trobar la foto al Google?), a un partit de bàsquet dels EUA, a semifinals de volei, a hoquei, a no sé què més i a la competició de piragüisme en aigües braves a la Seu d'Urgell. No tinc clar per què ho vaig demanar en aquell moment però el cas és que vaig aconseguir 4 entrades i allà em vaig presentar amb uns amics. Va ser un plaer.
Ara, 15 anys després hi he tornat, qui ho havia de dir!
He passat uns dies allà, he descansat, he menjat bé, he disfrutat de la ciutat, de la seva faceta cultural i he fet una mica de "vilapou".
Recuperat del "jet-lag" del viatge, retorno mica en mica a la normalitat...

Ja es fa fosc

En un moment del post d'ahir vaig esmentar aquella dita que diu (és clar), "per la Mare de Déu d'agost a les (no-sé-quina-hora) ja és fosc". I ho feia perquè en aquesta feina de músic (de cobla) el 15 d'agost és una mica la data clau de l'estiu i, per tant, de la temporada.

Aquest dia seria allò que anomenen el punt d'inflexió, el moment en que canvia la trajectòria de la feina, i comença la baixada.

Faig un "alto" aquí al mig perquè he comès un (greu) error (matemàtic) en el que he dit fins ara i caldria esmenar-ho.

El dia 15 no seria un punt d'inflexió, perquè aquest punt és on canvia la concavitat i el que jo volia dir és el punt màxim de la corva, on passa de ser creixent a decreixent.

Aquest error es comet freqüentment en el llenguatge parlat i escrit perquè és una expressió que "queda bé" de dir i calia aclarir-la.

El cas és que quan un (músic) passa el punt (màxim) del 15 d'agost, pot dir ja que comença la baixada, que ha passat el punt crític, potser no de feina, però sí el psicològic, i ja es veu a venir la tranquilitat...

Falten encara vuit dies d'agost, tot el setembre, l'octubre, ..., començar l'any que ve i esperar el Carnestoltes per canviar de temporada, però en haver passat ja el 15-A (que es diria ara i que la veritat és que queda molt lleig) sembla que es va a treballar amb aires renovats, si no fos... si no fos... i si no fos, per exemple, per les caravanes que ens falten d'empassar, però d'això ja en parlarem un altre dia.

Plourà més?

Dir que agun dia del mes d'agost el temps es tornarà mig boig i es girarà vent, i caurà un xàfec de tres parells de... , o farà una calamarsada d'aquelles per fer alguna foto i enviar-la a en Molina, o que la riera d'un Arenys qualsevol baixarà amb algun cotxe incorporat, dir això és tan trivial com dir que per la Mare de Déu d'agost a les deu ja és fosc.

Però un agost com aquest, per a un músic (de cobla), és per tornar-se boig. I jo no em puc queixar perquè, de moment (i creuo els dits de les quatre mans), només hem perdut (sí, perdut) una audició.

Això és un patir constant. Mires el cel i veus totes les tonalitats dels blaus i els grisos.

Plourà? Sortirà el sol? Agafo un paraigües? Agafo un para-sol? Em poso la gorra? Em poso el "xubasquero"?

Com a la foto... De moment les cadires i l'escala a sota l'enfustissat. Després, qui ho sap? O haurem d'anar allà més avall sota aquell tendal?

Agost, p... agost.

Contradicció

A mi mateix em sembla mentida que estigui enyorant la platja. Aquesta frase no diu ben bé el que sembla...

Vull dir que com que tinc la platja sempre a la vora i hi vaig i hi deixo d'anar quan vull, ara que voldria aprofitar el temps i fer una mica de "bronzo", per exemple, me n'he de quedar amb les ganes.

Són les contradiccions de les vacances.

Quan pots, no vols i quan vols ... "ajo y agua".

Es fa llarg esperar

Es fa llarg, es fa llarg esperar...

i que trista i que llarga és l'espera...

perquè esperes, i esperes, i esperes...

es fa trist, es fa trist esperar...

perquè et sents amb el cor ensopit...

perquè sents que tens l'ànima morta

i ho veus tot, tot el món molt confús...

i es fan grises les hores d'espera...

i es fan llargues les grises esperes...

es fa gris, es fa gris esperar!

-------

Fragments d'una cançó escrita i musicada per en Pau Riba i versionada, per exemple, per la Maria del Mar Bonet i en Quico Pi de la Serra, recordats entre 9 i 1 del matí (i estàs de vacances), que és quan t'han dit que passarà l'operari a reparar l'escalfador...

I falten 10 minuts per la una del migdia...

Carregat

Quan un (hom) intenta explicar en poques paraules o en pocs moments el resultat, i/o les conseqüències, d'uns dies de desconnexió, és a dir de "viatget" de vacances, només li ve al cap allò de que torna carregat. Carregat de piles, carregat d'energies, carregat de moral, carregat de paciència, amb ganes de mirar-s'ho tot amb una perspectiva diferent, optimista, vital, amb el desig de començar una mena de nova etapa, com si aquests dies haguessin marcat un abans i un després de ves a saber què.

I la verita és que no, però sí.

Em sembla que les bateries s'estan carregant força (que encara em queden vuit dies més), la línia visual és ascendent i a partir de la setmana que ve seré més emprenedor...

Ho deixo així, com aquella enèssima llista de propòsits que es fan cada cap d'any, abans de tots els ponts i les vacances, i el dia de cada aniversari.

Vinc de la platja, vaig a dinar, a la tarda a tocar sardanes i quan arribi ... a sopar amb la senyora.

Quin patir!

A punt per marxar

Al final ens hem decidit. Els de can Vilapou marxem tres dies. La veritat és que encara no està clar si tornem dissabte al matí, al migdia o a la nit, que un servidor ha d'anar a tocar (sardanes), i la senyora no té clar fins quan (m') aguantarà .
Però el cas és que ja estem omplint el cotxe de coses, que allà on anem pot fer molta calor i molt de fred a l'hora. Déu n'hi do quina elecció que hem fet.
Bé, diguem que fins el dissabte o el diumenge, però potser escriuré el divendres, o no.
Uixx, quins "nev.vis"! (*)
-------------
(*) És la famosa "v" geminada

El preu

Estic resistint-me a entrar a parlar del tema de les infraestructures del nostre dissortat país. Només hi he fet una petita incursió i encara una mica en biaix.

Però la veritat és que vulguis o no, t'hi veus obligat a parlar-ne. Només agafar el diari, el tema és l'estrella de la primera pàgina, i només que trobis algú que s'hagi desplaçat en tren, aventura assegurada.

Em fa vergonya i tot mirar les informacions d'aquestes compareixences que hi ha hagut tant al Parlament català com a l'espanyol. Si al final resulta que els que en surten "guanyadors" són els responsables directes del merder!

Em sento una mica identificat en aquesta imatge, som una mena de ratolins d'experiment. Ens ténen en aquestes gàbies i ens observen com ens desplacem d'un lloc a l'altre.

I a nosaltres ni se'ns ha acudit d'intentar saltar i sortir de la "peixera"...

Sort que des d'aquí no puc endevinar el preu al que estem marcats. Tindria una decepció tan gran...

N'hi ha que treballen

He mirat què vaig escriure l'any passat i també l'anterior, i m'he fixat que tal dia com avui no vaig dir res de res. Ves quina tonteria.
Senzillament estava de vacances, igual que ara. Per això he decidit no esforçar-me gaire i buscar alguna foto que "homenatgés" a la gent que continua treballant, que algú ho ha de fer quan nosaltres estem de vacances.
Serveixi aquest post tan poc treballat com una mostra del que és la mandra i les poques ganes de fer moure les neurones.

La vida futura

Una vegada li van preguntar a un sacerdot, en un col.loqui, si realment creia en la vida futura. Ell va respondre, segons vaig entendre jo en aquell moment, que la vida futura estava en el record que deixava la persona després del seu pas per aquest món.

Aquesta definició em va deixar tranquil i inquiet a l'hora.

Tranquil, perquè potser em solucionava un dubte creat per la meva educació. Si per una banda jo no podia creure que després de la mort hi hagués res "raonable", aquesta manera d'entendre un "més enllà" era compatible amb tot aquell pòsit que m'ha via quedat des de petit, i de no tan petit.

Però intranquil perquè un no pot tenir clar que quan li arribi el final hagi deixat cap regust en els demés, cap herència a recordar, cap petjada. I perquè potser la part final de la vida s'hagués apartat d'aquella línia més o menys conseqüent que un havia intentat seguir en la majoria dels seus dies.

I ara estic aquí, amb aquells mateixos dubtes, però pensant que potser sí, que el nostre cel és el record de tot el que hem fet, però això sí, de tot, no només dels darrers actes o dels fets més espectaculars o més puntuals.

Per això, els que de moment som aquí i, després, els que s'hi quedin, han d'exercir d'una manera responsable el seu paper de jutges.

Càrrega i descàrrega

Un dia, bé, un vespre d'aquesta setmana vaig anar a tocar a un d'aquests pobles de la "Costa". Vull dir d'aquells que són famosos més que res perquè en un moment determinat els van situar a la Costa Brava, i ells s'ho van creure i ho van aprofitar. Fins aquí, res a dir, no és cosa meva.

Però, evidentment, l'única manera d'aparcar en una localitat d'aquestes és, o donant mil voltes i aliar-te amb la deesa Fortuna, o deixar el cotxe a dos quilòmetres i mig i caminar carregat fins a la Plaça, o infringir alguna norma del codi de circulació. No hi ha cap més opció, si ets foraster.

Un servidor, una vegada esgotada i exhaurida la primera opció, i descartada la segona per raons de pes, va haver d'optar per la tercera. Vaig aparcar en una zona de càrrega i descàrrega habilitada com a tal les 24 hores del dia (no és el cas de la foto).

La meva pregunta és: N'hi ha per tant?

Ja tinc clar que en els llocs turístics l'activitat no té horari, però em va sonar tot més a una possibilitat de recaptar "calés" a qualsevol hora, que a res més. Sempre és més fàcil no vigilar si s'aparca correctament i a les hores, i així, sortir de cacera i posar multes amb total "impunitat" oficial.

Parella de fet

Un dia els vaig veure a tots dos allà, tan junts, tan ben posats, tan...simètrics...
Sé que no es van moure en unes quantes hores, a les fosques, tan a la vora i tan lluny de tot i de tots. Ténen unes personalitats ben definides, tant l'un com l'altre, i unes funcions també ben específiques.
L'escala, fina, estilitzada, preparada per ajudar a qui ho necessiti.
Ell, el contrabaix, o ... ella, la verra, tant s'hi val, amb aquelles corbes insinuadores i, al mateix temps, aquell so greu, baix, profund.
Potser costa veure'ls junts però a mi em semblen fets l'un per l'altre.
Si un dia els trobeu, feu com aquell que res, que no us n'heu adonat. Potser passarà molt de temps fins que puguin estar una altra vegada sols...

Ja s'acosta

Fa temps que tinc guardat aquest retall del diari de Girona que informa que el proper setembre començaran les obres de restauració de l'escala de la Catedral de Girona. És la conseqüència final (esperem) d'aquell "lamentable incident" en que un "jove advocat" va pujar i baixar aquelles escales amb el seu 4x4.

Un servidor ja ha comentat abastament el tema i vaig quedar a l'espera de veure com s'anava acabant. Doncs sembla que en Pau ja va pagar uns 29.000 €, que és la taxació de les destrosses i ara el setembre començaran els treballs de reparació.

He de suposar que no estic fent més el préssec del que és habitual en mi, i les obres ja s'hagin fet, encara que m'estranyaria força, perquè aquestes coses que topen amb estaments oficials i/o religiosos acostumen a anar lentes.

Bé, el cas és que a la que pugui m'acostaré a la Catedral i si puc anar fent un seguiment acurat el faré i si no espero que qualsevol lector em pugui tenir al corrent.

Una escala i unes cuixes

Si plantegés una petita enquesta sobre quins tres temes recordem del darrer cap de setmana, els resultats estaríen encapçalats pels problemes amb la RENFE, amb les autopistes i carreteres, amb l'aeroport i, a una certa distància, potser sortiria la Fórmula 1.

I mirant els diaris i els informatius en general, trobarem que la informació gràfica ha estat també prou considerable.

Ja se sap que la meva debilitat és trobar escales i si faig un comentari de qualsevol tema, el que intento és trobar una imatge que ho relacioni.

No tocaré directament cap dels problemes que he relacionat al principi, que seria fàcil, sinó la oportunitat d'una fotografia que va sortir a la primera pàgina de La Vanguardia del dissabte passat.

Per reflectir els greus fets d'aquell dia, amb la intevenció inclosa del cos de bombers, era aquesta imatge la més adequada? No va baixar ningú més per aquesta escala?

No voldria semblar pas d'aquells "que se l'agafen amb paper de fumar", però segur que el fotògraf, un gran professional com és David Airob, va fer un reportatge prou ampli i representatiu.

No cal ser massa observador per notar que La Vanguardia porta molt de temps incidint i donant gran importància al tema dels retards i les avaries dels trens, com ho va fer en un altre moment amb la "inseguretat" ciutadana, una mica a la manera de la "gota malaia", i que si aquí hi afegim alguna imatge una mica "impactant" l'objectiu final arriba més fàcilment al lector.

Només ha sigut una petita reflexió crítica amb aquell que va triar una imatge que considero poc adequada.

--------------

P.D.: Si algú vol trobar una altra fotografia de la noia en qüestió, pot anar a l'exemplar d'avui, a la pàgina 12. En aquest cas està dreta i tocant amb els dos peus a terra.

Ja hi som

He estat a punt de copiar exactament un post que vaig fer fa un any. De fet quan he començat a escriure aquest, tot el que m'ha vingut al cap ho he pogut rellegir en aquell. Poder anar a "passejar" en un vaixell, encara que sigui aquí al davant, és un plaer d'aquells que no ténen preu. Bé, sí que en ténen de preu, però ja ens entenem...
Tornaria a repetir com em costa trobar un forat en diumenge d'estiu per gaudir d'un viatge com aquest, com he disfrutat, qué bonic és el Maresme (i recordar que és el títol d'una sardana...), i tornaria a pensar i dir en veu alta que tinc uns amics que no me'ls mereixo (una mica sí...).
Queda clar que he començat a vacar i que els horaris comencen a ser una cosa poc important, etérea quasi. Llàstima que només em vénen al cap coses d'aquelles que vaig dir que faria quan arribessin les vacances i que, evidentment, quedaran per fer fins que arribi Nadal.
Una cosa sí que m'ha marcat l'inici d'aquests dies, i és que vaig veure per la tele un petit reportatge de l'illa d'Hydra. Deien que tot són escales.
Hi he d'anar. Des d'avui serà la meva Ítaca particular.

El futur

En el moment de començar aquest tercer any (com ressona això de tercer any, eh?) de blog em toca no fer un resum sinó mirar endavant. Fer un resum seria relativament fàcil i, en canvi, afrontar el que ha de venir, parlant d'aquest blog, pot costar una mica més.

Però em sembla que no ho tinc pas difícil per continuar. El repte seria veure si puc seguir trobant escales que es relacionin amb algun tema concret que toco, i si puc desenvolupar alguns comentaris a partir d'alguna imatge d'aquelles amb escala inclosa.

El resum vindria a ser aquesta fotografia. Tenim un nen que representa el futur, tenim escala i tenim enfustissat per a les sardanes. Sembla que els elements fonamentals per seguir aquí hi són presents.

I si ho "compliquem" una mica podem dir que la imatge ens fa preveure un futur que segueix força les mateixes pautes que teníem, és a dir, continuen les mateixes escales "originals" per pujar a uns escenaris "diferents", continua el relatiu perill, la manca de baranes, de seguretat, de comoditat...

Però ens és igual. Aquí estem, amatents, al servei d'aquesta causa i d'aquest poble.

---------

P.D.: M'agraden les escales, ves quina tonteria...

..... 2 .....

Qui ho havia de dir? 564 escrits i moltes imatges...

Avui no

Avui no escriuré pas cap post, i això que ho tenia fàcil, perquè quan he passat pel davant del meu calendari de capçalera, el de la cuina, és clar, he vist que hi posava que avui és Sant Ingasi L.

Les tres velocitats

Un dels grans avenços en la mobilitat urbana és l'adeqüació dels elements als problemes que puguin tenir determinats grups de persones per a la seva utilització. Les barreres arquitectòniques no són, en aquest sentit, un problema menor. És per això que en els darrers anys hem anat veient l'evolució de les escales, per exemple, situades en el context urbà per tal que puguin ser utilitzades sense cap problema per tothom.
Així, podem observar com s'han afegit rampes al costat mateix de les escales, tan per poder pujar i baixar carrets i cotxets com per les mateixes cadires de rodes.
De totes maneres, cada vegada que en veig alguna d'aquestes m'entra un no sé què de preocupació. Si observo la fotografia i m'imagino la situació des d'aquesta banda, és a dir en pujada, la cosa no sembla massa complicada, encara que el fet d'haver-hi dues rampes amb diferents inclinacions pot portar a riscos innecessaris.
Què passa quan a mitja ascensió un (hom) s'adona que no té prou força?
I si ens situem ara des del carrer, tot venint del pas de vianants, cal crear aquest dubte entre quina rampa agafar? A qui no li ha passat que davant de dues opcions a dreta i esquerra, al final va directe pel mig? Fixem-nos-hi bé que el mig, aquí, és l'escala!
I la velocitat que es pot agafar en baixada per la rampa més accentuada? Ja compleix les normes? Perquè no és el mateix baixar un carret de la compra ple, que un cotxet amb un nen petit, o que una cadira de rodes.
Si us plau, arquitectes, enginyers, dissenyadors i urbanistes en general, tingueu cura amb les escales i les rampes.

Benvolgut Sr. Capraf:

Benvolgut Sr. Capraf:

Un servidor, junt amb la meva esposa, som uns humils clients seus i usuaris de la seva magna xarxa de supermercats. D'entre ells tenim el costum ocasional de sovintejar el que està situat a Blanes (futura capital de la Selva!). Amb això, que sembla una contradicció, vull dir que cada mes acostumem a fer una compra important i que és aquest supermercat on solem anar.

Després d'aquesta breu introducció, passaré a exposar-li una queixa d'un fet que em passa cada vegada que vinc a fer-li la compra mensual.

Si vostè recorda bé, tindrà present que a la sortida (o entrada,segons es miri, però jo em situo ara al moment de marxar) del seu establiment hi ha dues màquines expenedores de productes de la marca Coca Cola. Una ofereix ampolles de plàstic de 50 cl. i l'altra llaunes de 33 cl.

Suposo que vostè sabrà que no tots els productes ténen exactament el mateix gust i, per tant, no és el mateix la llauna, el vidre o el plàstic. Personalment considero que si està ben freda, l'ampolla de plàstic és la millor quan es té molta sed, cosa que em passa sempre que surto de fer una compra de les característiques que aquí ens referim.

Haurà deduit doncs que cada vegada, al sortir, em dirigeixo a aquesta màquina en qüestió i segueixo el mateix procediment. Introdueixo primer una moneda de 1 o 2 euros que, automàticament, rebota en aquell petit recipient on es retornen les monedes. El següent pas és buscar moneda fraccionària fins arribar a la quantitat justa que marca la màquina. El tercer pas es veure com m'indica que el producte està exhaurit en tots els indicadors possibles. Finalment he de prémer el botó que torna les monedes, m'he de girar a l'altra màquina i comprar una llauna. Cada vegada el mateix, sigui primera hora del matí o darrera de la tarda.

Senyor Capraf, tan difícil és reomplir la màquina esmentada?

Vol que siguem socis? Jo em comprometo a tenir-la sempre plena d'existències a canvi d'arribar a un acord en les condicions. No seria massa difícil, li ho garanteixo.

Si us plau, no em trenqui la girada cada vegada que surto de casa seva suat, cansat i amb la butxaca força més buida, després d'haver fet la meva compra mensual. Sigui generós amb els seus clients-vassalls.

Suposo que ara deu estar preocupat perquè no sap si aviat es dirà Kaprafogorrigoitiasistiaga o

mantindrà el seu nom, però no ens ho faci pagar a nosaltres, soferts clients.

Sàpiga que tots els meus escrits van acompanyats d'una fotografia d'una escala relacionada amb el tema. Sento molt dir-li que després de quedar-me amb les ganes de beure la meva ampolla de plàstic de 50 cl. de Coca Cola normal, no he trobat (ni m'he esforçat massa) cap escala que, directament, es relacionés amb el seu establiment, i per tant, he decidit colocar-ne aquí una de l'edifici del costat, amb el qual vostè comparteix aparcament, i que és d'una multi-sala de cinemes. Vostè no em deixa beure el que jo vull i jo no li retrato les escales de casa seva, ja ho veu!

Atentament, es despedeix de vostè un usuari descontent.

Suyo que lo es,

Vilapou

Necessito vacar!

Fa quasi dos anys que vaig conèixer la pàgina de Rodamots. Més que una web és una mena de servei. Cada dia (de dilluns a divendres) pots rebre, per correu electrònic, un breu missatge amb una paraula o una expressió, amb el seu significat, alguna ressenya etimològica i algun exemple d'ús. La veritat és que cada divendres quan rebo el resum setmanal, hi trobo coses curioses i interessants.

Avui aquest resum contenia: ressol, a l'estiu tota cuca viu, fer l'agost, gandula i ... vacar.

Evidentment que aquesta darrera és la que m'ha frapat més.

Vacar vol dir, senzillament, no estar ocupat, ja sigui una persona o alguna cosa.

I ara, en aquests moments, necessito vacar, així, tal com sona. Som als darrers dies de juliol i, encara que "només" em falta una setmana per començar les vacances (de l'altra feina), hi ha massa gent que em va recordant que ells ja estan vacant, com el Puji, en Zinc o el Substitut, per posar uns (mals) exemples.

Intentaré passar aquests propers dies sense atabalar-me massa ni atabalar als del meu costat.

Ara, per entretenir-me una mica recordaré les conjugacions:

Jo vaco, perdó, jo encara no vaco, jo vacaria, tu no vaques però vacaràs, ell vaca, nosaltres vacarem un dia o altre, vosaltres voleu vacar, ells vacaren ...

Trencar la girada

Algú em podria explicar d'on ve aquesta expressió?
Perquè un (hom) que és més aviat cartessià, s'imagina que el que espot trencar, d'una manera ostensible, és una recta, dit això d'una manera metafòrica, és clar. Tot es pot trencar, però, una girada? I què és una girada?
El cas és que a mi ahir em van trencar la girada.
Sí, perquè jo ja tenia tots els meus plans fets després de la feina. A saber: arribar a casa, acabar un treballet que tenia pendent (des de feia sis mesos i avui era el darrer dia) i després escriure el meu post del dia. Un post que ja tenia preparat mentalment, amb la foto pensada, i que havia de ser entretingut, amb una certa dosi d'humor (del meu), que parlava de festes, de vacances, de feina pels músics i ball pels demés... Però em van trencar la girada.
Sí (em repeteixo), perquè quan ja només em faltava prémer (bonica paraula) el botonet virtual d'impressió, el programa, que no feia res més que constatar el funcionament de "la llei", em va dir que no, que no i que no, que avui això no ho acabaria, que no es feia així i que m'espabilés per donar explicacions després a qui corresponia.
Total, que la dosi d'humor (del meu) va quedar reduïda a un no res i el post va sortir una mica "macarrònic" (lletja paraula, però no me'n ve cap més al...cap).
Potser aquest és el sentit de "trencar la girada", una mena de trencar-te els esquemes i capgirar-los de dalt a baix.
Com aquesta escala, no? Un (hom) arriba tan content a tocar i quan va a pujar a l'enfustissat es troba amb una escala també "macarrònica", vull dir, estreta, però estreta de veritat (no sé si la podeu comparar amb la cadira de dalt, però encara era més estreta), sense barana, és clar, i, si encara teniu humor i ganes de remirar la imatge, veureu que el primer esglaó fa una certa corba que d'aquí poc serà una "corba perillosa".
Vaja, que només veure el panorama també em van trencar la girada...
---------------------------------
Llegit al diccionari:
"Trencar-se la girada a les ovelles: no poder aquestes iniciar el fluxe de la llet després del part (Pirineus)".

Preparant festes

Relacionar estiu, calor i festes és tot una cosa. Ja està clar que això de que caiguin en aquestes dates no és perquè a la majoria dels sants se'ls ocorregués néixer o morir-se just entre juliol i agost, sinó que té relació amb les feines del camp, el solstici, la calor mateixa, la vida de la gent normal, vaja.
Jo només sé que ara de feina n'hi ha, i no només per fer les típiques audicions d'estiu i prou. Molts dies arribes al poble (o ciutat) que toca i l'ambient de Festa Major ja t'envaeix només d'acostar-te a la plaça. Sempre s'agraeix que el públic estigui ja una mica content d'entrada.
Qui més qui menys, té alguna festa a la vora: Sant Zenon, Sant Jaume, les Santes, els Focs...
Estem doncs tots preparats. L'escenari a punt i no només amb una escala, amb dues. Sense barana, és clar, però mira, a l'estiu tothom està més àgil. Bé tothom no, que hi ha qui se la fot a vegades.
Escenari, escales, cadires, què més necessitem?

Atrapats

En aquesta societat en la que vivim, cada vegada més tenim la sensació de sentir-nos atrapats, en el sentit aquell que posa el diccionari: "estar en mala situació, en perill de pèrdua total". Sona dràstic això de perill de pèrdua total, però en alguns moments tots ens hi hem trobat així.

Vaig reflexionar sobre el tema quan vaig veure aquesta parella de la foto. Analitzem-la.

Una escala de tres trams que sembla que ens porta a dalt d'un edifici, a la teulada o a alguna mena de superfície de pas. Però si ens hi fixem bé, a la part final hi falten esglaons. Què deu passar?

Probablement per això s'han quedat aturats a la meitat. Estan pensatius, parlant pel mòbil (faltaria més!) i, m'hi jugaria algun pèsol, demanat ajuda.

Jo els veig atrapats, atrapats enmig de la ciutat (o no), sense poder pujar més enllà (per què no s'arrisquen una mica?), però sense tenir clar de tornar a baixar, de tornar a l'inici...

Sembla una escena preparada, però no ho és.

És un reflex de la vida mateixa. Mireu el terra...

Va passar molta estona i quan vaig tornar a passar per allà, encara hi eren. Ara ja no parlaven pel mòbil, ja no parlaven entre ells. Estaven quiets, amb la mirada perduda, buscant qui sap què, quina solució, quin camí...

Censura i escala

Nació.cat

Fa uns dies vaig rebre un correu de l'amic Saül Gordillo en el que em convidava a la presentació a Calella del seu llibre Nació.cat. El correu incloïa un targetó "virtual" com aquells que abans es feien en paper, però això, virtual.
Com ja em suposava, ahir dijous al vespre, un servidor tenia una audició cap allà dalt a l'Empordà, i per tant, m'era impossible anar-hi.
Qui sí que hi va poder anar va ser la Sra. Vilapou, a la qual li vaig encarregar (cosa que ella ja hagués fet igualment) un exemplar del llibre, dedicat si fos possible.
Cap a dos quarts d'onze em va sonar el mòbil:
-Hola, com anem? En Saül t'ha anomenat en el seu parlament...
-Ho sento, però anem a començar i no puc parlar ara. Ens truquem després.
Tot cofoi per aquest detall, vaig fer la primera part de l'audició, esperant que durant la mitja part podria parlar amb la meva senyora.
-Hola, ja tinc l'exemplar dedicat. Ha estat molt bé. Hi havia molta gent, blocaires inclosos, autoritats, amics, coneguts i poble en general, però això, que ha anomenat alguns blocaires de la zona i entre ells en Vilapou, de qui ha dit que n'hi havia "una part" allà...
-Molt bé, doncs, fins després que ja hi hem d'anar una altra vegada.
També vaig rebre un missatge de mòbil amb una fotografia de l'escala de l'escenari de l'acte (by CG). Voldria fer saber que aquests peus amb sandàlies són d'en Vicent Partal, participant també a la presentació del llibre i al llibre mateix.
L'arribada a casa va ser a les dues tocades. Només mirar a sobre la taula de l'ordinador, vaig veure el llibre i vaig buscar la dedicatòria: Gràcies Saül! (Això li ho dic jo, no ho posava la dedicatòria).
La Sra. Vilapou ja dormia, evidentment, però tocava donar la bona nit.
-Hola com ha anat tot. Ja has vist el llibre?
-Sí ja l'he vist. Bona nit.
-Bona nit i per molts anys*.
-Gràcies, "inyu".
Avui, ella s'ha aixecat una hora abans que jo, i només ens hem creuat unes petites frases com les anteriors. (Qualsevol es posa a parlar en aquells moments de gaires coses).
-Bon dia i per molts anys*.
-Gràcieees. Adéu.
I així estic ara fent la crònica d'una presentació a la que no vaig anar, però que em semblava que havia de fer. Em sento una mica com aquells "periodistes" que fan un reportatge sencer d'un esdeveniment i, al final, veus que t'han parlat de tot menys de l'acte en sí.
Ho sento, però prometo llegir el llibre (sencer) i dedicar-li un altre post.
-----------------------
(*) És que avui ja tinc un any més que ahir

Ahir era 18 de juliol

Fa un temps em va venir un amic músic (de cobla) i em va dir:
-Mira què t'he portat. Segur que t'agrada.
Era la partitura editada d'una sardana, harmonitzada per a coral. Em va fer gràcia, perquè la coneixia i savia que aquell títol ja era, de per sí, una mica polèmic.
La partitura anava, però, dins d'una mena de llibret, mida foli, format per una portada i uns fulls interiors, i tot això protegit amb unes cobertes com de paper fi, que en dèiem.
Vaig començar a llegir: "De la primogénita Cataluña a su querida...".
Vaig apartar aquell full fi i em va aparèixer la portada, amb aquella barreja insultant de símbols: Franco, la Moreneta, Catalunya, la senyera, la bandera española.
Que fort, que fort i que trist...

Vaig pensar que algun dia publicaria aquestes fotos, pèrò amb el pas dels dies em va semblar que no feia falta.
Ahir era el 18 de juliol, potser el dia adequat, però també vaig creure que no s'ho mereixien, que encara des d'algun lloc de l'infinit, a algú li faria gràcia.
Ahir, en tot cas, i segons el meu calendari de capçalera, el de la cuina, era un dia per celebrar Sant Frederic, i això em va fer recordar que existeix una sardana anomenada "l'amic Frederic", molt airosa i balladora, amb una música que recorda un galop o un ball d'envelat, digne de ser cantat per la mateixa Núria Feliu.
Bé, fora malastrugances (no ho dic per la Feliu, eh?).
Ara, toca trobar-hi una escala adeqüada, i em sembla que aquesta s'hi adiu força.
És, com ho diria, fosca, estreta, trista, lúgubre, fúnebre, tètrica, bruta, destartalada, fastigosa, com aquell maleït 18 de juliol.

Thinking blogger award

De la blogosfera (bloquesfera, catosfera, ionosfera,...) m'ha arribat en forma de guardó aquest "meme" (o n'hauria de dir mem?). Consisteix en "premiar" 5 blogs que et facin "pensar".
En Zinc ha tingut l'acudit (ocurrència) d'anomenar aquest, i això em dóna el dret a exhibir el "award" i a escollir-ne 5 que a mi em produeixin el mateix efecte.
D'entre els 15 o 20 o 97 que esmentaria, us deixo aquests que, a més, em sembla que encara són "verges".1. Barri de Mar és un blog relativament nou, però molt interessant. En Joan Cantalagrella fa petits relats, darrerament més llargs, sobre alguna vivència personal, algun record, alguna opinió. Diria que són uns escrits molt ben escrits.
2. Encara que sempre donin imatge més "seriosa", als blocs polítics, o d'opinió política, també ha arribat això dels mems. Ho aprofito per esmentar-ne un que realment és de referència, el d'en Saül Gordillo.
3. La Musa mereix una menció especial per la seva vitalitat, franquesa, sinceritat i alegria. I s'ho mereix també per pencaire, estudiosa i perquè no para mai a casa.
4. A qui li agradi el dibuix, la il.lustració, l'animació, etc., en totes les seves facetes, pot trobar a Uff, il.lustració una font de coneixements, informació i inspiració, enllaçant amb l'obra de molts autors.
5. I un altre blog al que tinc un "carinyo" especial i que també fa "to think" molt, és Amics arbres-Arbres amics, un lloc de coneixement, denúncia i defensa dels amics arbres. Molt saludable.
Finalment, jo també els voldria donar un premi, que puguessin pujar i baixar aquestes escales durant uns dies...

Advocats a 2,60

Aquest cap de setmana ha sigut força complet de feina. Va començar el divendres amb una audició a la nit per així poder anar a dormir cap a les dues i encarar amb son el dia següent. El dissabte era 14 juillet, la qual cosa vol dir Catalunya Nord, és a dir, França, cercavila amb senyors amb banderes, nens amb banderetes, avis amb medalles al pit, discursos, marselleses (com a himne), "el silencio", monument als caiguts, conductors impertinents, dinar "a la francesa", orangines i sardanes, que això sí que ho té aquella gent, el dia de la seva festa nacional fan sardanes (a veure aquest any qui c... cantarà a la nostra celebració institucional de l'onze de setembre?).
Bé, per no allargar-me més, que aquest no és el tema, tornant de França una altra audició a la nit, i el diumenge, matí, tarda i nit en tres llocs diferents, més una caravana final com a repicó.
Evidentment quan vaig arribar a casa no estava per repassar qui havia escrit en el seu blog. Només vaig fer una passada ràpida pel Bloglines i vaig triar quatre coses per mirar llegint en diagonal.
Entre aquests em vaig parar a can Zinc i el vaig llegir en vertical: Fectus a 2,25.
La memòria em va començar a funcionar, els arxius, o millor dit, les fitxes perforades, passaven l'una darrera l'altra, no massa depressa, la veritat sigui dita, fins que van trobar la informació desitjada: Ja sé on treballava la señoritaienipaseporcajaporfavorseñoritaieni, abans de anar a parar al Mercadona. I l'escala? Com que d'aquesta "informació" ja fa força temps, no en tenia cap de l'edifici en qüestió (això ara no m'hagués passat). Per tant i com a única solució, quan he sortit de la feina he anat amb el cotxe fins al Mercadona del meu poble (perdó, ciutat), he saltat en marxa, he fet dues fotos, click, click, i he pujat corrent al cotxe que ja se n'anava tot sol.

Diada marciana

"Ahir" vaig acabar el post dient que "avui" explicaria per què ja li estava bé el nom al dia.
La cosa va començar a primera hora del matí a la feina. Dos dels meus companys de "fatigues" havien començat el dia d'una manera diferent. Un s'havia adormit i l'altre s'havia "desadormit", és a dir, l'un va arribar mitja hora tard i l'altre es va presentar una hora "abans", per no haver mirat bé el despertador. Un començament estrany.
Al migdia, a mi em va passar una cosa també una mica desconcertant. Després d'haver perdut mesos enrera definitivament el Sr. E. Mule, pensava jo que com a conseqüència d'algunes discusions amb els Srs. Ingenio i Norton, se'm va acudir tornar a provar "d'engegar-lo", i va funcionar o, millor dit, encara no s'ha parat. Incomprensible.
Per acabar, a la tarda, en un moment que em vaig girar per mirar quin temps feia al carrer, vaig veure l'escena de la foto.
Va ser o no va ser un dia marcià?
---------
Demà,