Amb sabates noves

Veus? És una escaleta amb sabates noves, coll blanc i un vestidet a ratlles grogues i vermelles. Tot la mar de mono. M'agraden sobretot les sabatetes, d'un marron claret, planes, sense taló, que són més còmodes. I sembla que no li apreten, és una talla que li va una mica sobrada i tot. Ha fet una bona compra.
El vestit el trobo més classicot, ho dic pels colors. Aquest model ja està una mica vist; si fins i tot el fan servir per forrar les taules i les barres del bars a les festes populars. O als actes públics, les conferències, els meetings, al davant de les manifestacions,...
Sort d'aquesta mica de coll blanc que trenca una mica (el blanc es diu amb tot i fa elegant).
Serà l'enveja de les seves amigues aquest estiu. A veure si la fan Pubilla...

Mira que no em vull repetir..

He repassat les imatges dels derrers dies (30 o 40...) i he vist que no hi havia cap escala d'escenari en tot aquest mes. Entre l'Ateneu Blocaire, la final de París, he estat molt enfeinat. I això no pot ser. De fet aquest és el motiu que em va portar a obrir aquest blog. Bé, les escales i la "nata" que em vaig fotre per manca de ídem.
Per una altra banda segueixo mantenint que no vull donar ni noms, ni cognoms, ni noms de pobles, ni cognoms de pobles. Però un va repetint llocs d'actuacions i es va retrobant els mateixos enfustissats i les mateixes escales. Evidentment el món de la sardana és un món diem-ne tradicional, però això no vol dir que tot s'hagi de mantenir a qualsevol preu; si hi ha alguna cosa dolenta, doncs canviem-la, home, canviem-la.
Repeteixo avui aquesta escala, que a mi em sembla una mica estreta i dreta (fins i tot els esglaons fan pendent andavant) i aviso: No em provoquin, no em provoquin...

Al confessionari!

Ahir al matí vaig mirar el meu correu (electrònic) amb aquella ingenuïtat diària de veure si hi havia algú que tenia alguna cosa per dir-me. Oh sorpresa! hi havia 77 missatges a la safata d'entrada. Però 77 missatges d'un tal Anonymous que em deia coses del tipus:
"Your website has a useful information for beginners like me" o "Great site loved it alot, will come back and visit again", acompanyats, evidentment d'un enllaç a una pàgina probablement immunda que no vaig mirar. Per acabar-ho d'adobar estaven dirigits a diferents, diversos i escampats posts del meu blog. Apa, fot-li que no ha estat res!
Després d'haver fet ooommmmm! diverses vegades vaig continuar el dia.
A la tarda, innocent de mi, torno a obrir el correu. Què hi havia? Doncs 89 missatges més del tal Anonymous, que segur que es diu Santi de nom de pila.
Sense ser capaç de tornar a dir oooommmmmm! vaig deixar un comentari al meu propi blog. I aquí és on ara he de tornar i demanar excuses públiques.
En primer lloc a l'Anna Tarambana (Sra. o Srta.), que m'havia deixat un comentari dolç i tranquil referent al meu post i que ara es veu acompanyat d'un comentari groller que em fa certa vergonya d'haver escrit.
En segon lloc, als (possibles) lectors que hagin arribat a llegir-lo perquè, senzillament, no és el meu estil.
En tercer lloc al mon mundial, pels dos motius anteriors.
Però no existeix quart motiu, perquè sóc dels que creu (hi ha més gent, però ara no recordo cap post de cap altre blocaire per enllaçar-lo), que un es pot autocensurar a casa dels demés però a casa seva no té per què fer-ho.
Bé, després de buscar una mica he trobat aquesta imatge que encara que no hi tingui res a veure (o sí?), m'ha recordat un confessionari. Hi entraré un moment i faré "examen de conciencia, dolor de los pecados, propósito de enmienda, decir los pecados al confesor y cumplir la penitencia" (és que he d'anar a una Comunió i m'ha vingut al cap el "Catecisme").

París anar i tornar

Quan agafava el tren (quan estudiava) deia allò de: Barcelona anar i tornar, o Mataró anar i tornar. Aquests dies un piló de gent m'ho ha recordat. Sembla que els senti: París anar i tornar! com aquell que fos a quatre passes. Però ho van fer i de gust. En tren, en autocar, en cotxe, fins i tot els que van anar en avió també van fer un viatge d'aquests pim-pam.
Aquest és el meu petit homenatge. En Ferran ho va fer. Va anar a Calella (Maresme) a agafar un autocar i va dir: A Saint Denis anar i tornar.
Jo em quedo amb la foto de l'escala quan pujava. El que va viure allà, les emocions (portava entrada), el patir, l'alegria, l'abans, el després, el cansament, l'arribada, les "anèctodes", tot això quedarà dins seu, i ho explicarà fins allà on vulgui o pugui.
N'hi ha que han fet la seva crònica. Jo sóc dels que vam fer el muntatge de la tele, la ràdio, la senyera, l'himne, tocar el clàxon, no trobar aparcament, anar a peu, mirar com salten i boten (un ja no és cap boig-noi, una mica de cada cosa sí, però), i tornar a casa amb cara d'haver fet els deures i amb bona nota.

Quins gats!

Gats, cats, chats, gatos.

Quina nit, quins gats.

(Gràcies Laura, per la foto)

A ballar!

Al final ho hem aconseguit. I és precisament avui, el dia de la Gran Final: els jugadors del Barça ja ballen Sardanes! Escolteu i observeu-los.

Ha costat anys i panys, i hem hagut d'aguantar com molts anaven criticant la catalanitat i la integració d'aquests jugadors tan nostrats, però aquesta imatge ho val tot.

També és cert que tot s'ajunta, perquè avui és justament Sant Pasqual Bailon. Un sant del que s'ha dit (ell ho nega) que porta aquest nom per haver-lo trobat saltant i ballant de joia repetides vegades davant del Sagrari.

No oblidem però l'altre sant del dia: Santa Restituta, de qui no en farem cap brometa fàcil sinó que deixarem uns apunts de la seva vida per qui la vulgui conèixer una mica.

I el soci?

Els socis i simpatitzants blaugranes desplaçats a París ténen avui un dia molt llarg, llarg i ample. Caminaran molt, visitaran museus i monuments, algun àpat de la "gran" cuina francesa, alguna cerveseta i uns quants Pernods. Ah, i si tenen entrada aniran al futbol. Però un moment o altre també hauran de descansar, i quin lloc millor que alguna escala perduda a la vora del riu?

Sí, sí, sí, alguns van a París...

... i els demés ens quedem aquí. Que no tohom pot agafar i dir que se'n va un parell de dies de la feina, i per la mòdica quantitat de 7oo o 8oo euros plantar-se a veure el futbol. Si som en plena era de la tecnologia, això vol dir que no cal estar als llocs en cos i ànima. Ens quedem a casa o al bar o davant d'alguna pantalla gegant i apa, que Déu hi faci més que nosaltres (o un altre, que tampoc hem de crear polèmiques filosòfiques ara...).
Bé, en quant al tema escales, en podem agafar una de París. A Montmartre va bé? Doncs resulta que allà hi ha la Rue du Calvaire. Cal que us ho tradueixi? Calvaire = Calvari? Doncs ho heu encertat. No sé si és bon senyal això, però aquí us ho deixo.
Tot és qüestió de veure com acaba el "calvari".
P.D.: Si algú va a París, em podria portar alguna escala (amb la foto n'hi ha prou)? M'agradaria la de la Tour Eiffel. És que no la tinc.

Arriba l'estiu

Ja som a mig maig (repetiu cinc vegades seguides aquestes dues darreres paraules cada vegada més depressa; diver, oi?).
Ja m'he perdut. Tornem-hi. Que ja fa calor i s'ha de començar a anar a la platja. Després de la "operación bikini" o la "operación banyerus", és a dir de l'intent de fer règim, se suposa que ja podem començar a exhibir les carns blanques per anar-les torrant de mica en mica. Els xiringuitos i bars de les platges comencen a estar plens i per això ja n'hi ha que han començat a fer les seves ofertes de temporada. L'últim crit és posar unes tumbones a la teulada amb servei inclòs. No us ho perdeu!
P.D. He rellegit el post i el verb "començar" l'he fet servir 4 vegades. Quin desastre!

Un semàfor i un tren

Qui més qui menys, tots hem tingut alguna relació amb els trens o directament amb la RENFE. Jo en vaig tenir alguns anys en època d'estudiant, però la veritat és que ara tindria problemes per saber què he de fer abans de pujar-hi: s'agafa bitllet? hi ha revisors? què són les zones? la darrera vegada ja hi havia música "ambiental", continua tan forta? Bé, deixem-ho, ara estic immers en un blog i resulta que ja és la segona vegada que parlaré d'una escala relacionada amb els trens. La primera (escala) la vaig trobar fora de lloc, aquesta no. Aquesta es fa servir per pujar a la part alta dels semàfors, suposo que per reparar-los o fer-ne el manteniment, que la RENFE és molt seva hi ho té tot molt a punt.
El meu dilema però és un altre. Es pot saber a qui es dirigeix aquest semàfor? Al tren no! O potser el senyor conductor baixarà de la seva cabina per anar al mig del carrer i mirar si està vermell? Tinc entès que en aquest carrer, just al davant de l'aparell en qüestió hi ha un hotel. Serà que el semàfor és per als clients, per avisar-los de quan poden saltar la tanca i travessar la via? O és que surten al balcó i miren quan ténen via lliure per fer "certes" coses? Què deu passar quan el semàfor està verd?

Primera aportació a l'Ateneu

El dimarts vaig rebre un correu de la lectora i Amiga (A majúscula i en negreta) Carme. Deia:
Aportació per a la Biblioteca virtual –què és un Ateneu sense biblioteca pròpia?– de l'Ateneu Blocaire Vilapou, d'unes planes d'un llibre amb una definició que em va corprendre.
Del llibre: Gala. De l'autora Dominique Bona (biògrafa de Gala).
Feu l'esforç de llegir-ho (la part blanca, no la grisa...).
Bé, ja hem començat. Tenim l'espai, hem iniciat la biblioteca i jo ja vaig recopilant les discografies de Ben Harper, Housemartins, Toreros Muertos, Shubert, Bach, Rita Lee, Casandra Wilson, alguna cosa de la Núria Feliu i d'El Puma, la videoteca amb Pedro Reyes i Faemino y Cansado...
I m'havia enviat també, faltaria més, una escala. En aquest cas una escala trobada en un moll, en un port. Després de tants dies parlant de terra endins, em ve bé tornar cap a marina. Això es porta a dins. Una escala de pedra, dura forta, acostumada a la gent de mar, també dura i forta (no els fa falta baranes...)

Viatge a Vilapou (i IV)

Més enllà del camí i les canyes hi havia civilització. No vam entrar en cap vitge més virtual del que estàvem fent, perquè ja s'havia barrejat prou la ficció amb la realitat que tocàvem. En efecte existeix Vilapou i limita amb una Zona Industrial, el riu Llobregat i una ciutat, Déu n'hi do.
I havíem trobat aquella nau mig cremada per un incendi i que a més d'un ens ha fet o ens fa somniar (més virtualitat) en ocupar-la, rehabilitar-la i gaudir d'un Ateneu Blocaire on deixar anar la nostra creativitat, per senzilla i simple que sigui (tot això sigui dit sense exagerar massa, no ens passem de "progres" ara).
Sortint de tantes emocions només em quedava passar per un lloc que m'acabés de tocar la fibra. Era massa a prop per ignorar-lo: El Timbaler del Bruc. Davant seu vaig sentir els ressons que proveníen de les muntanyes de Montserrat. Això és una orgia de sensacions. Sensacions per a tots els gustos. Podem anar d'un extrem a l'altre (i jo no sé amb què em quedo ... o sí).
Al tram final del viatge vam trobar (quasi sense buscar-la) una escala digna de ser immortalitzada. Sembla que no tingui res d'especial, està ben construida, ampla, segura, una barana, normal, diríem. Si no fos (ai, el si no fos!) que quan arribes a dalt s'acaba just a la tanca de l'autovia.

Viatge a Vilapou (III)

Mentres anava sentint de fons les converses dels ocells, vaig girar el cap (cap) a l'altra banda. No tot era el riu, l'areny, l'aigua transparent (?),... La imatge de les velles indústries apareixia de nou. (Si podeu, torneu a posar-vos els cants dels ocellets que us vaig deixar ahir, per compensar). Fan una mica de por aquests dipòsits mig menjats per la corrossió de ves a saber què. Qualsevol puja aquella escala que hi ha al mig per anar a fer un control de qualitat. (Ves-hi tu! que deia aquell).
O aquesta altra que comença de pedra i després de la reconversió industrial li van posar un afegit de ferro per arribar a questa espècie de piscina descoberta. Amb el temps però, els hi van instalar la uralita per no quedar cremats del sol, si ja no ho estaven de les matèries industrials.
Vam arribar cap al final del camí, després de passar per una zona de pícnic (és que no s'estan de res a Vilapou), però vam parar abans. No quedava clar què hi podia haver més enllà d'aquell camí. Arribaríem una altra vegada a la civilització? Ens quedaríem en algun perillós "bucle"? O potser ens portaria a alguna altra "Zona" amiga?
(Continuarà)

Viatge a Vilapou (II)

Vam deixar enrera la nau mig cremada que ens havia fet anar a la recerca de l'indret conegut com Vilapou. Una investigació virtual ja ens havia assabentat que no només estàvem parlant d'una zona industrial si no que podríem arribar a la mateixa vora del riu Llobregat.

I que aquesta zona encara que semblés, a primer cop d'ull, no massa rica en fauna i flora, era un espai ecològicament envejable tant per la pesca com per l'observació d'ocells. En aquest apartat podem destacar que una passejada pel costat del riu va acompanyada d'una música de fons variada i engrescadora (l'esteu sentint, oi?). Aquí podem trobar orenetes, ballesters, martinets, bernats pescaires, falzies, rossinyols, cucuts, un becadell sord, una cotorreta de pit gris, una guatlla maresa, un agró roig, un colltort i fins i tot, no us ho perdeu, s'hi ha observat un cigne mut.
Però em va sorprendre molt que, a més, és un lloc dedicat d'una manera organitzada a la pesca, la pesca intensiva controlada, com indica el rètol. Hi ha una quantitat elevadíssima de punts (més de 100) a poca distància l'un de l'altre per situar-hi els pescadors. Quina imatge deu ser aquest riu, amb aquesta aigua farcida de canyes i fils que busquen el seu trofeu... Per arribar des del camí a alguns d'aquests petits altars de l'esport de la pesca s'han construit unes escaletes més o menys rústiques de les que us en deixo una imatge. Si la podeu observar amb atenció veureu que un d'aquests esglaons està decorat amb un graffitti que sembla que esperés el moment de la nostra trobada, perquè precisament és un símbol musical: una "clau de sol".
Quantes emocions m'està donant aquesta expedició!
(Continuarà)

Viatge a Vilapou (I)

Tot va començar el 20 d'abril quan llegia la premsa digital: Incendi a Vilapou! L'esgarrifança que aquest titular em va produir em va conscienciar que havia de fer alguna cosa. Havia d'anar a descobrir aquestes terres, on eren, còm eren, còm podia ser que un Ajuntament les hagués deixat en estat d'abandonament. Fins i tot vaig pensar que potser en tenia algun dret. Mirant el Google, la majoria de les 12.500 entrades que corresponíen a aquest nom estaven relacionades amb mi mateix. Per tant, i en cas de necessitat, potser en podria reclamar la "propietat". Vaig pensar que alguns dels meus companys lectors em podríen acompanyar com a testimonis davant els representants de la Justícia, en el cas que això fos imprescindible (aquí ho deixo anar).
Anant ara al Google Maps, una altra bona eina, vaig situar aquests paratges desconeguts per mi (escriviu a la casella corresponent: vilapou, spain).
Ahir dissabte vam començar l'expedició. De bon matí érem ja a les carreteres del nostre país. Anàvem ben equipats al no saber quines condicions ens podíem trobar. A mig matí ja vam divisar la darrera indicació: En una "rotonda" (que estrany!) hi havia un indicador: a la dreta, Vilapou, una zona industrial. No negaré que allò de la possible "propietat" em va fer funcionar la meva personal calculadora mental. Uns terrenys d'aquesta mena sempre tenen un valor important i, sobretot, sempre hi ha la possibilitat de la requalificació (en política tot és possible). Però em va tornar a venir al pensament la possible imatge esfereïdora del foc. Els minuts es van fer llargs i intensos fins veure, després d'un rètol on s'ofereixen parcel.les i naus amb acabats de primera qualitat (ostres la calculadora!), un paisatge dur, un edifici mig devorat per les flames. Quina tristor, quin silenci va ocupar aquells inacabables moments. Amb els ulls humitejats teníem al davant aquell Centre de Formació Professional ara en desús, com explicava la nota de premsa. Crec que algun cabell se'm va tornar blanc i tot (no per la cendra, si no per l'impacte emocional). Només em quedava buscar, encara que fos amb l'esforç de les meves mans, si hi havia alguna escala i quin era el seu estat. La recerca va ser una mica llarga però al final la vaig trobar allà, fora de l'edifici cremat. Miraculosament (observeu bé la imatge), no estava ni sucarrimada. És més, jo diria que estava immaculadament neta. Algun d'aquells sentiments contradictoris amb que la nostra cultura ens marcava les consciències es va tornar a remoure dins meu. Semblava que hi havia hagut alguna "protecció" inexplicable vinguda de més enllà de la naturalesa. L'escala s'havia salvat.
(Continuarà)

Final de setmana

Després de llegir alguns blocs he notat que quan arriba el divendres el personal va de baixada. Vull dir que costa mirar el cap de setmana amb un optimisme engrescador sense haver passat primer pel punt mínim de la gràfica (aquelles gràfiques de funcions de les que ens feien calcular màxims i mínims...uff!). El dissabte i el diumenge tothom ja es torna a veure les orelles, però la majoria primer hem de tocar fons, com per treure'ns de sobre les "tensions" de la "fenya".
Només és una reflexió però m'hi fixo cada setmana. Per tant posarem aquesta escala o conjunt d'escales o escala d'emergència, segons com cadascú s'ho vulgui mirar o ho necessiti veure.

En repòs

De tant en tant toca reposar una mica. Llegeixo al diccionari, reposar: estar en suspensió de treball o activitat. Quina manera més elegant de dir-ho! M'agrada això d'estar en suspensió de treball. Sobretot si la dictes tu aquesta suspensió, que si no ja hem begut oli.
M'han fet arribar la imatge d'una escala que també està "en suspensió" (quarta vegada que repeteixo la parauleta, però és que m'ha agradat). Suposo que les escales també ténen els seus drets.
I un refrany per acabar: "Qui no reposa fa poca cosa".

Tocava Ofici

Ara feia dies que no en parlava de les escales de les esglésies, aquelles que et porten fins el cor. No el cor que batega si no el cor des d'on es canta (algú es pensava que diria el "coru"?). Doncs avui en tinc aquesta imatge prou representativa. Era una de caragol, d'aquelles que són tan boniques de veure i de pujar. Tenen la seva gràcia. Però i el contrabaixista? Ja hi som! Resulta que aquesta cobla fa els oficis amb piano, clarinet i contrabaix, a banda del director i tots plegats cantant. Sona la mar de bé.
Però tornem al contrabaixista per imaginar com ha de pujar l'instrument (musical). Sort que aquest en qüestió no es diu Miquel perquè podríem dir-li "er probe Migué". Us vull recordar que per pujar una escala estreta un contrabaix es puja d'esquena, marxa enrera (podeu veure la imatge d'aquest post). Si a partir d'aquí agafes l'escala i l'estires fent-li un moviment helicoidal per convertir-la en caragol, l'única que cosa que lograrem és marejar el pobre home, carregar-lo de problemes i fer-li agafar claustrofòbia. Això sí, després de fregar tota la paret amb l'americana i la funda del contrabaix, arribarà a dalt just a punt de començar i pensant ja en l'hora de baixar.
(La foto dels peus no és per veure si porta les sabates netes o no si no per intentar demostrar que no hi havia manera de fer una foto que es veiés l'escala sense que surtissin els peus del retratista).

Ja ha nascut

No tinc cap estadística a la mà, però segur que n'hi ha. Hi ha estadístiques de tot. No sé quantes criatures deuen néixer cada dia, o cada hora, però és una dada contrastada i calculada. No sé tampoc quanta gent està fent l'amor en un mateix moment, però algú deu haver optimitzat les dades per tenir-ne una aproximació. Seguint amb l'estadística, els infants "surten" als 9 mesos, o si més no, prenem-ho com un referent.
Això vol dir que fa nou mesos, hi havia una quantitat indeterminada però no exagerada de gent que estava fent l'amor quan jo vaig escriure el primer post. I d'aquests, sigui per amor, per mala sort o per destí natural, nou mesos després, AVUI, alguns han vist néixer un fill. Per molts anys!

Amb retard

Potser és perquè és dissabte, però fent això, dissabte, he trobat la propaganda del Cafè-Jazz del que ja he anat informant quan hi he anat. I resulta que es va acabar el 14 d'abril (divendres sant), que hi vaig anar i jo aquí sense dir-ne res. Doncs per tancar, va actuar el Habana Quartet (o Havana Quartet?), amb Tati Cervià a la veu, Isabel Membrilla al piano, Toni Pujol al contrabaix i César Martínez a la bateria. Un bon concert amb peces brasileres, sefardís, pròpies, estàndards, i tot ben interpretat. Una bona cloenda. Fins l'any que ve.
I si la cosa va de retard, aprofitaré per colar una escala de quan vaig anar de "rural". És una escala que vam robar a la casa (jo ja m'entenc). N'arriben a donar de material les cases "velles". Sempre he tingut clar que algun dia acabaré tenint la meva pròpia masia.

No m'hi jugo un pèsol

Ostres, m'he descuidat de fer la 6/49! (Això no estava previst posar-ho al post, però m'ha vingut al cap al posar el títol).
Tornem a començar.
Comença un cap de setmana llarg i això vol dir que hi haurà alguna audició més que en un cap de setmana normal. Tampoc serà com a l'estiu. Dissabte festa; diumenge al matí, ofici i tres sardanes, dinar a casa i a la tarda una audició a un altre poble, i, dilluns, audició al matí. Total, tres escenaris (quatre si comptem l'església on fem l'ofici).
No m'hi jugo cap pèsol a que no tindrem una escala com la de la foto. Ni un escenari com el de la foto, que tampoc ens fa cap falta, per onze galifardeus. Però una escaleta que em recordés aquesta no estaria malament, no. Ampla, amb baranes...
(Música d'en Llach........)
SOMNIEM. És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREM MASSA. És clar que sí, hem après a esperar i ho esperem tot.
VOLEM MASSA. És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIM MASSA PRESSA. Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.

Escales "tomàtiques"

No us enganyeu pas. A primer cop d'ull sembla un enfustissat (baixet) que està situat al final d'un carrer, o al principi, tampoc hem ara d'anar a filar massa prim, i que és d'aquells carrers que per tallar el trànsit hi posen unes pilones modernes que pugen i baixen. Això a primer cop d'ull. Podríem ara analitzar la funcionalitat d'aquests carrers semi de vianants, que mai saps si estàs a l'hora de cotxes o a l'hora sense fums, perquè la "clau" de les pilones la pot tenir tothom o ningú, segons si ets tu o no el que la necessites. Podríem també entrar a sac en la modernitat del mecanisme aquest de puja i baixa, que acostuma a funcionar també en relació inversa a les teves necessitats. Però tampoc.
Això és un escenari sense escala, i prou. Comencem ja amb aquell tema de pressuposar que la poca alçada comporta l'agilitat immediata dels músics. I no té per què (frase gramaticalment incorrecta però resultona). Això sí, a l'hora de pujar i baixar podem avisar al de la clau i després de situar un músic a sobre de cada pilona, dir-li que engegui el mecanisme. Us imagineu l'escena? I el del contrabaix?

Agermanament

Cada vespre, a última hora dic allò de : Vaig a tancar! I tanco, i aprofito per fer una ràpida repassada al Catapings, al resum de les visites o per si ha aribat algun correu (quina mania en oferir Viagres, cursos inversemblants o apostes, què insinuen?). Normalment és una estona curta, però a vegades la cosa s'allarga i pujo a dormir tard amb els conseqüents danys colaterals que això comporta. Ahir (avui), al fer tot aquest procés m'he trobat sorprenentment amb el "meu nom" com a referència d'un post. Quina emoció! I a continuació he decidit fer alguna mena de dedicatòria al seu autor en el meu post d'avui. He pensat en un agermanament de blocs però m'ha semblat una mica exagerat. En tot cas faig un agermanament de posts i per això poso la mateixa fotografia (la mateixa escala) que l'amic Zinc.
A veure, un agermanament de blocs em recordaria una mica aquells rètols que hi ha a l'entrada de molts pobles: Agermanats amb Ville de Plus sur Mer de Têt, o amb Mirafanzzionne dell Alto Grosso, o fins i tot amb Ausgrerfüresburg (sempre són noms desconeguts, compostos i difícils de pronunciar a la primera). I em sembla també que en això dels pobles agermanats sempre hi ha un germà gran i ric i un de petit i pobret. Una mica rollo Bienvenido Mr. Marshall.
Bé, que m'agermano amb el post que us comentava i que fa referència a una estada a Madrit del Sr. Zincpiritione, de la que en fa una bonica i personal descripció encara que passa per alt alguns detalls, sobretot de les seves activitats lúdiques, cosa que ens pot fer dubtar de si amaga alguna cosa (darrerament incita a iniciar campanyes de pressió perquè ens clarifiqui alguns punts foscos de la seva persona).
Company, com a humil músic, et deixo també una foto que he "pillat" del Conservatorio de Música de Madrit. Pots imaginar-te que sona una cançoneta d'aquelles del Barroc (ara no et sé dir cap nom).
Un plaer anar-te llegint. Per cert, no crec que ho recordis, però tinc l'honor (per a mi) d'haver deixat el primer comentari al teu bloc.

Ecos de Sant Jordi

He hagut de rellegir el títol dues vegades per donar-hi el vist-i-plau final. Em recordava allò que es diu als nens petits perquè no toquin alguna porqueria: Nen, caca, "ecus" quin fàstic! I res més lluny de la meva voluntat que ofendre la personalitat, la llegenda ni la diada del nostre Sant Jordi. També m'ha vingut al cap una obra de teatre que vaig veure en el seu moment envoltada d'una certa polèmica (es veia un nu masculí!), Equus. O aquella moneda precursora de l'euro. No, només em refereixo a les conseqüències que s'originen i es propaguen a partir d'un fet, i en el meu cas, en forma de fotografia.
Bé, una vegada acceptat el títol podem passar a veure les imatges. La primera, molt adient, és d'una escala plena de llibres. Qui no ha aprofitat alguna vegada els eglaons d'una escala per posar-hi uns draps, unes tenalles, un martell o el pot del Pronto? Per tant ja tenim una prestatgeria perfecta pel dia del llibre.
L'altra, és una escala d'un escenari on fer una mica de ballaruca per celebrar la diada. Arribar, falcar el remolc, posar-hi una escaleta i començar a muntar. Home, si tothom va amb compte al pujar els trastos, no ha de passar res, encara que una mica estreta i poca cosa sí que és.

Llibres...

Un llibre i una escala

(El de la foto i jo, com un ou i una castanya)

Veure'ns la cara

Als humans ens agrada d'una manera innata observar els demés. Existeix una escala (eh?) que va des de la percepció casual a la curiositat i fins arribar a la "xafarderia" pura i dura. En el fons el nostre gran complexe és no poder-nos observar a nosaltres mateixos. Què no donaríem per mirarnos des de fora, amb perspectiva, d'una certa alçada? Principalment mirar els altres (per criticar o pontificar); que veure les nostres actuacions i els nostres errors ja és més emprenyador.
Jo, de moment i gràcies a l'Annna (sí, sí, amb tres ennnes), ja em puc començar a mirar (i admirar) quan pujo aquesta escala. Comprovaré si faig bona cara, si estic ben pentinat (glups!), si em surten mueques d'acolloniment, però vigilant, no fos cas ...

Incendi a Vilapou!

Tranquils, no ha sigut res. Només l'ensurt (al llegir la premsa).
(Nota: La imatge només és una picada d'ullet a la realitat, que de vegades pot ser molt dura, però avui no és el cas. Espero que per als afectats tampoc).

Nova modalitat

Aquí tenim una de les darreres innovacions en el món de l'escenari. Escala, allò que se'n diu escala, no n'hi ha, però sí que tenim un"pack multifuncional", que a més dóna diverses opcions.
1.Pel músic decidit, queda clar, un peu al banc i un peu a dalt de l'enfustissat, ràpid, sense dubtar i amb agilitat.
2.Pel músic cansat o ressacós, tenim la utilitat del banc. Pot seure primer una estona i estudiar la jugada per trobar el moment d'iniciar l'ascensió.
3.Pels de la segona edat, la tercera o els músics amb males experiències anteriors, tenim el mètode d'ara un peu aquí, ara l'altre, ara girem el cos uns 90 graus, tornem a aixecar un peu mentre fem contrapès amb els braços i tornem a començar el procés d'un peu i després l'altre. Lent però segur.
4.Finalment, hem d'esmentar els super-joves i els anti-sistema, que pugen directament pel dret i fan un saltiró atlètic que queda d'allò més fotogènic (odiosos).
I parlant seriosament, tant difícil era buscar una escala?

Imatge nocturna

Imatge pescada en plena nit. Escenari a la llum de la lluna. Quin desastre! No puc pas assegurar que aquest enfustissat s'hagi muntat per a una audició de sardanes, però em sembla que té molts números. I veient com està "l'entorn", em poden venir al cap uns quants centenars de preguntes, a part d'uns quants centenars més d'adjectius qualificatius i desqualificatius. A tall d'exemple (de les preguntes): És això el resultat d'una extraordinària actuació de la cobla contractada? O és el resultat del mal de ventre vingut després de l'esmentada audició? O senzillament és la conseqüència d'un "ampollot" nocturn? O només es tracta d'un accident d'un pobre noi que portava un refresc de cola i es va entrebancar? O una obra d'art tipus performance? O la decoració més "in" en quant a enrajolat de places dures? O potser són manies meves? És aquí on he de pujar jo demà? No els fa vergonya? M'estic fent gran? (Sí, a la darrera pregunta).

Espurneja

D'un temps cap aquí he (hem) adquirit el costum d'anar a caminar els dies que podem, és a dir caps de setmana. Res, d'una punta a l'altra del poble (perdó, ciutat), una horeta. I ara resulta que avui plovisqueja, amb la de bunyols, fideuà, pa, pastís, gas, etc, que començo a tenir acumulats. I a la tarda, igual que demà i dilluns, he d'anar a tocar: la soferta vida del músic. Total, que hauré de fer una mica de gimnàs a casa (he, he, vols dir?) .
I amb tot això, hem hagut de passar la mona a avui dissabte a la nit, que abans que tot, un és padrí i té les seves obligacions.

14 d'abril, divendres...

Quina creu!!!