No disculpeu les molèsties

Hi ha una frase, semblant a la que presideix aquest escrit, que mai no he acabat d'entendre. La trobo sempre en algun local comercial i anuncia que aquest estarà tancat un o més dies i en constitueix l'afegitó final: disculpin les molèsties!

Quines molèsties?

Avui n'he vist un d'aquests cartells. Deia, més o menys, que un restaurant tindria tancat avui, 31 de desembre, i demà, 1 de gener, i acabava amb el lacònic: "Disculpin les molèsties. Gràcies."

Quines molèsties?

Que no ténen tot el dret del món a tancar i passar el cap d'any de la millor manera que desitgin? Qui s'ha de sentir molestat?

I no parlem de quan el que hi ha penjat a la porta és una esquela: "Tancat per defunció. Disculpin les molèsties."

Quines molèsties? No hi ha res a disculpar, homes, que prou pena teniu!

Per tant, ja n'hi ha prou de demanar disculpes a tort i a dret. Si teniu algun problema greu, tanqueu, però no demaneu perdó a ningú. I si voleu tancar perquè sí, doncs encara més.

Jo no us disculparé res, perquè no hi ha res a disculpar.

I que passeu una bona nit!

Fins l'any que ve!

La (nova) amistat

El dia 17 d'aquest mes va fer un any que em vaig donar d'alta al Facebook. En Saül Gordillo (qui, si no?) en parlava meravelles i venia a insinuar que el "futur 2.0" passava per aquesta xarxa social. Eren uns inicis només en anglès, amb pocs "coneguts", però que feien entreveure que la línia era ascendent. De la paraula "friends" vam passar a "amigos" i finalment a "amics": 357 amics tinc a dia d'avui...

L'ús d'aquesta paraula em sobta i em desconcerta. Estem subvertint un concepte únic i incomparable? Què ens quedarà quan aquesta "amistat" es saturi? Què la podrà substituir?

Dir que les relacions al Facebook són superficials sembla una expressió redundant però sóc dels que defensen el compromís del blog davant la facilitat de la xarxa social.

De tot se'n pot treure profit i realment és el que s'ha de fer, buscar-hi la part positiva, perquè n'hi ha i molta. Però com en tot, s'ha de lluitar mínimament.

El dissabte passat hi havia convocada una trobada d'un grup del Facebook que té al voltant de 600 membres. No es tractava de que se n'hi presentessin ni la meitat, ni 200, ni 100, només m'hagués agradat que l'interès fos mínim, que la gent que pertanyia al grup i entrava al local establert fes el mínim moviment de cap intencionat per buscar algun "amic"... (*)

Entono el "mea culpa" que em pertoca en quant a la convocatòria però enyoro les ganes de comunicació, de compartir coneixements i el compromís general que hi ha al món dels blogs.

De la fredor de la tecnologia també se n'extreuen conseqüències personals...

----------------------

(*)El meu agraïment als que sí que es van presentar.

Més Nadal...

Bones Festes!!!

Que Santa Tàrsila us acompanyi...

...en aquesta nit, santa nit, plàcida nit, en la que els pastors han sentit l'al·leluia que els àngels, cantant, en el món han estat escampant: que el Messies és nat.
La d'avui serà una bona nit, una nit bona que diuen aquells, una nit de reculliment, d'alegria, de malenconia, d'opulència, de celebració i de malbaratament.
Tot hi cap en aquesta nit d'avui.
Jo us desitjo que la celebreu, senzillament això, que la celebreu.
-----------------
(P.D.: Avui se celebra l'onmàstica de Santa Tàrsila)

Pura demagògia de Nadal

Barri obrer... gent treballadora... problemes amb l'atur... risc de marginalitat... feina precària...

Són frases extretes d'un discurs polític o d'un congrés sindicalista?

No, res a veure.

Són els conceptes que any rera any es repeteixen en tots els mitjans de comunicació quan es fa la crònica de la "grossa" de Nadal.

És possible que el sorteig de Nadal tingui sempre aquesta component Robinhoodiana d'anar a repartir els milions entre els necessitats?

És que no hi juguen ni els hi toca mai la loteria als rics o, pitjor encara, a les classes mitjanament benestants?

(I d'aquí dedueixo que seguint aquesta lògica, a mi mai em tocarà un euro fins que m'acomiadin de la feina amb algun reajustament de plantilla...)

A part del famós "tapar forats" o "tapar agujeros", que sempre n'hi ha més d'aquests, dels agujeros, que no pas dels forats, aquest any també hem arribat al "tengo un hijo parao y con la mujer preñá", al "mabian echao hace poco..." i als barris on tots eren de "lautomocion" i la construcció.

"Enfin", que deia aquell, cava per terra, bars plens de gent, crits, plors, molts plors, angoixes, histèries, dedicatòries als que ja no hi són per veure-ho, algunes frases dels "nouscatalans", però dels més nous, que són irreproduibles, i, com cada any, acabo sense fer aquell càlcul que diu:

85 mil números multiplicat per 180 sèries, per 10 dècims a 20 euros cada un, quant dóna tot això? I si a més intentem sumar-hi dos sorteigs setmanals de loteria, la loto, la primi, la bonoloto, la 6/49, la 7/39, el Gordo, l'euromillon i laputaquiniela, quina barbaritat de milions d'euros llençats són al cap de l'any?

Què es podria arribar a fer? Què podria arribar a fer cada família amb el que llença (llencem) en el joc?

Demagògia, tot això és pura demagògia...

Pobres Telenotícies...

Durant l'època que dura el curs escolar, i per una sèrie de combinacions horàries que faig amb la meva nebodeta, tinc només una hora al migdia per anar de la feina a casa, dinar i tornar-me a presentar davant aquell horrible rellotge-ordinador que m'espera impertèrrit amb ganes de mostrar-me les 15:01...

El cas és que l'estona de estar assegut a taula, perdó a la cadira, i dinant coincideix amb l'inici del Telenotícies de TV3. Són uns moments en els que mig escolto i mig miro les primeres notícies que donen. Avui, la primera, o potser la segona, era la informació del ple del Congrés dels Diputats que parlava de l'aprovació dels Pressupostos de l'Estat. No cal que digui que el meu interès era força "tangencial" ja que tot el que es deia i s'havia de dir era previsible i lògic. Per tant no m'he concentrat massa en els talls que donaven dels representants dels partits catalans, però sí he vist com apareixien a la pantalla, no sé en quin ordre, Sànchez Llibre, Ridao i Herrera. Els tres deixaven anar alguns dels seus arguments contraris als Pressupostos del govern, tot recordant el maleït tema del nostre finançament i de l'incompliment de l'Estatut. Fins aquí tot segui el guió previsible i lògic que deia abans...

Però a continuació dels tres petits trossos dels discursos n'hi apareixia lligat un quart que corresponia a un diputat del PSC. Això no tindria res d'estrany si no fos (sempre el sinofós...) perquè la intervenció no corresponia a la sessió del Congrés sinó a una entrevista en un programa de televisió que m'ha semblat el d'en Cuní, i que les paraules del congressista començaven dient: "Si no s'aprovessin aquests pressupostos, els pensionistes deixarien de cobrar... bla, bla, bla... i Catalunya... bla, bla, bla...

Ah, l'argument de la por! I la por llençada directament al cos dels avis!

Des de les passades eleccions espanyoles, allò de "que ve el llop" sembla haver-se convertit en una qüestió d'estat, en "la" qüestió i l'argument principal de l'estat.

Quin trist paper el de la televisió pública que no pot limitar-se a recullir els arguments donats en una (important) sessió del Congrés i ha de recórrer a fer muntatges que imposin el pes de la por com a raó principal de la ideologia política.

Abans que algú digui, o pensi, allò tan fàcil de: "I abans què?", voldria dir que no tinc la més mínima intenció de defensar "aquella" televisió, però sí que m'atreviria a dir que el partidisme descarat que existeix actualment als informatius (malgrat els seus professionals, o no) no té comparació al que existia abans.

Noves Tecnologies i País

El dijous passat vaig assistir a un acte organitzat per Òmnium Cultural a Girona, a la mítica sala Platea (mai és tard per entrar per primera vegada a un lloc mític...), que portava aquest títol: Noves tecnologies i País, en el que hi van participar Eduard Batlle com a moderador i Saül Gordillo, Trina Milan, José A. Donaire i Joan Torrent com a tertulians.
Ara, des de la distància temporal, no em costa massa fer un resum personalitzat de tot el que es va dir aquell vespre.
El primer que ja està clar és que podem donar per acabada aquella època on es qualificava de "friki" a tot aquell que estava relacionat amb l'evolució d'Internet i que es dedicava a fer un discurs prosselitista sobre les noves tecnologies participatives. Avui ja hi estem immersos. Aquell futur ja és aquí i el que no podem fer ara és negar l'evidència i caure en els paranys que llancen els interessats en retardar aquesta implantació. Hi ha experiències contrastades i profitoses en el sector periodístic, a l'ensenyament, a l'educació, a la mateixa política, al turisme, a la indústria i l'empresa, que han obert camins.
El nostre país no pot perdre cap d'aquests trens que constantment estan passant. Que ningú esperi un dia (com si fos l'arribada de la TDT) en el que s'apagaran els mitjans "analògics" i tots ens haurem reconvertit en "2.0". La feina és diària i el temps se'ns tira al damunt. L'actual crisi ens està deixant clar que ja no podem dependre exclusivament de la construcció i del turisme, dos sectors seriosament tocats i dels que està depenent més del 15% de la massa treballadora del país. Cal atacar nous fronts: Catalunya és capdavantera, per exemple, en disseny d'aplicacions tecnològiques, i això ens hauria d'obrir els ulls cap a la direcció d'on pot anar el nostre futur.
Les empreses existents (a dia d'avui, demà ves a saber) ténen ja possibilitats d'adaptar-se a aquestes noves tecnologies i de no oblidar, al contrari, d'apostar fermament en la recerca, la innovació i el desenvolupament. La preparació tècnica és una de les claus perquè la xarxa empresarial i social funcioni.
Qui cregui que hem d'esperar a veure cap on van les coses s'està equivocant. S'hi ha d'entrar ara, ara mateix, si és possible. Ser el primer, el segon, el cinquè, és igual, però entrar al món de les noves tecnologies. El país, ara també, ho necessita.

Matinal de curtmetratges

Aquest matí l'entitat Foto-Film Calella ens ha obsequiat amb una matinal on s'estrenaven quatre curtmetratges. El primer ha sigut un audiovisual dedicat al 50è Aniversari de l'Agrupament Escolta Montnegre de Calella, un recull d'imatges històriques curosament preparat per en Quim Botey.

El segon i el tercer són obra de P.G. Ejby, "Modus Operandi" i "Vampiria". M'ha meravellat el segon, Vampiria, un curt caracteritzat magistralment com un film de l'època del cinema mut. Crec, des del meu humil criteri, que és una petita obra mestra. Els personatges, amb les seves sobreactuacions, la música, els rètols, els maquillatges, el recorregut de la càmara, tot és rodó. Si algú el pot portar a algun certamen important descobrirà un gran director, com ja ho havia demostrat amb un altre curt que vaig veure l'any passat anomenat Sonja, que barrejava les imatges reals amb el món del còmic. Una altra petita meravella.

"Temps a crèdit", dirigit per Neus Ciurana, ha sigut el quart curtmetratge, molt interessant i ben realitzat, obra de tot Foto-Film.

El balanç ha sigut molt positiu. L'entitat organitzadora ens ha demostrat que per alguna cosa és una referència en el món d'allò que en el seu inici s'anomenà Cinema amateur, així com ho és en el de la fotografia.

Un petit brindis amb una copa de cava ha tancat la matinal, situació que ha donat per realitzar algun altre curtmetratge, llàstima de no haver-hi pensat, amb les imatges de gent "atacant" les restes que algun client havia deixat a la seva taula. Quan et conviden, tot s'hi val!

La meva crisi

No puc escriure tot allò que tinc al cap i que, a més, sóc capaç de verbalitzar (en paraules) en un discurs de més de 10 minuts.
En quina part dels plans de viabilitat i salvament que està preparant la Unió Europea hi ha la solució a la meva crisi?

La vaga realitat

M'agradaria entendre els processos que segueix el nostre cap per fer-nos canviar els plantejaments inicials que portem. No demano pas res massa especialitzat, no, només voldria saber per què quan intento verbalitzar (en un paper, però verbalitzar) unes idees, encara que siguin vagues, puc acabar parlant del contrari. I no em serveix allò tan "amanit" de dir que, en el fons, em surten aquells pensaments que jo m'estava autocensurant... Massa vague, ara sí.

D'aquests dies m'havia quedat un tema per comentar, la visita d'un munt de personalitats al Japó, a la casa gran de l'automòbil (i els mitjons què, eh?)... Sembla que havíen de tornar amb la resolució de tots els problemes que té la nostra nació amb la pèrdua de llocs de treball (ai, senyor...). I, ves per on, només han tornat amb la gran deducció que el manteniment d'aquells llocs de treballs té uns costos que l'empresariat considera elevat...

Com era allò de "tantas alforjas para tan pocos-no-sé-què..."?

I aquí estava jo quan he intentat buscar una imatge d'una escala que acompanyés el meu "article" que, tot sigui dit, havia de tenir una profunditat de conceptes força més elevada que això que esteu llegint (si és que ho llegeix algú). I donant voltes pels meus arxius només m'ha agradat aquesta que us deixo...

Si jo no tenia la intenció de criticar la classe política, ni el funcionament dels nostres mandataris, ni la filosofia de la nostra economia, ni la dependència de les potències estrangeres, ni res d'això, per què he acabat posant aquesta foto? Per què?

La velocitat de la locutora

Ahir al matí vaig sentir una entrevista a la ràdio amb el Dr. Broggi. Era diumenge i, per tant, a mig matí la locutora intentava fer un programa més o menys distès, interessant però no massa especialitzat, com deuen manar els cànons dels matinals dels dies festius.

Encara que jo no havia acabat d'obrir ni els dos ulls ni les dues orelles, vaig intentar seguir aquell diàleg que, en un principi, es presentava interessant.

Però què em vaig trobar?

Em vaig trobar una entrevistadora que devia tenir un guió d'una desena de folis com a mínim per ocupar un espai d'una trentena de minuts. Va parlar amb aquella eminència centenària de tot el que un es pot arribar a imaginar. Bé... parlar... ella va introduir tots els temes possibles: la vida, la mort, l'eutanàsia, l'educació, l'ensenyament, les crisis mundials, les guerres, la medicina, la filosofia, la persona, tot. I quin temps hi havia per respondre? Doncs cap. Quan aquell home contestava la primera frase, ella ja estava apuntant-li el final i introduint un altre tema tant o més complex que l'anterior.

A mi em dóna la impressió que una entrevista amb una personalitat tant important i venerable com el Dr. Broggi, ha de ser un espai de temps ple de tranquilitat i de silencis, amb molta serenor, amb temps buit entre frases per deixar que vagin brollant les opinions i els records d'un home que ha tingut la sort de trepitjar aquest món més de 100 anys..., una entrevista que, probablement, no s'hauria de fer en un programa com aquell...

"Timming" se'n diu d'això? Vull dir del que aquells guionistes no van ser capaços d'entendre que havíen de seguir? El senyor Moisès Broggi anava a una velocitat que en aquell programa no van assimilar i que, de fet, encara estan intentant trobar...

Esperem que el diumenge que ve es busquin alguna entrevista més senzilla...

Vergonyosa Viquipèdia

En aquests moments anava a escriure un post on es parla del Dr. Moisès Broggi i he anat a consultar a la Viquipèdia.
És vergonyós que estigui publicat això.

A veure què passa!

La crisi i els mitjons

-Escolta, tu la notes, la crisi?

-Home, a casa tots dos tenim feina però, és clar, mai se sap, i ara ens hi mirem una mica a l'hora de gastar.

-Et compraràs un cotxe nou?

-Ara? No, ni pensaments.

-És clar. Jo tampoc, eh? Saps que encara no he trobat ningú que s'hagi canviat el cotxe aquest any, ni tingui intencions de fer-ho?

-No m'estranya que el sector estigui en crisi...

-Crisi, tu ho has dit. Es veu que el govern pensa deixar-hi una milionada en ajuts. Són molts llocs de treball... I les empreses relacionades... És molt fort.

-I en la roba, faràs reducció de despeses?

-Home, sí i no, perquè veuràs, no cal canviar la imatge, no? Potser algun cap de setmana no sortirem tant... les copes a casa amb els amics... no ho sé.

-I una pregunta indiscreta. En la roba interior o en els mitjons, per exemple, què faràs?

-Mira, veus? Aquí sí que he canviat. Ara els "amortitzo" més els mitjons. Abans els llençava quan estaven una mica gastats però ara res, tu, que al final ningú et veu el que hi ha dins les sabates. I aquelles fantasies, i aquelles ratlles de "coloraines" que feien joc amb tot el conjunt... doncs... he trobat uns "xinos" que per 6 euros, una bossa plena. Ja et diré on els compro.

-Sí, és clar, però i els de les fàbriques d'aquí?

-No ens enganyem, tu, el tèxtil és un sector patidor de mena i, a més, quantes n'han tancat de fàbriques de mitjons? Un futimé! I.. ha passat res? És que aquests "xinos" fan unes "passades"...

-Allò que em deies dels cotxes... Es veu que, de fet, lograran que no els acomiadin, que sigui una cosa temporal... I aquestes pancartes? A veure?

-Sí, foten a parir a un que tenia una fàbrica de mitjons, precisament. No sé quants han anat al carrer... Però sí, la Nissan i la Seat sembla que s'ho estan treballant bé amb el govern...

-És que ningú compra cotxes! Que fort!

-I tu te'l pensaves canviar?

-Jo? No. El que tenia abans va durar 9 anys i aquest ha de superar el récord...

.... ... ....

Peus d'aigua

Normalment quan algú m'envia una escala no acostumo a inclore-la en un post desseguida. Per una part suposo que és una mica de vergonya perquè el que me l'ha enviat no pensi que m'estic quedant sense material. I per una altra, que sempre intento que la imatge i el tema de l'escrit tinguin alguna relació, per petita que sigui, i ja seria casualitat que això passés gaire vegades amb una fotografia que m'acaba d'arribar.
Però avui faré una excepció de les que confirmen la regla.
El diumenge, en Jordi em va enviar aquesta escala...
A mi m'agraden pràcticament totes les escales (només faltaria...), les espectaculars i les senzilles, les llargues i les de quatre esglaons, les rectes i les tortes (sembla que estigui parlant d'alguna altra cosa més escabrosa, no?), però si m'he inclinar per triar-ne algun model agafaria les de caragol, tan sinuoses vistes de dalt com des de baix (Freud, quina feinada!) o, també, aquelles que no acaben de complir la seva tasca de comunicar dues superfícies, és a dir, aquelles que, dit d'alguna manera, no porten enlloc (més feina per en Sigmund).
I aquesta d'avui no és que no porti enlloc, porta a l'aigua, que com a superfície transitable no acaba de cuallar, encara que algú ja hi va caminar fa uns 2000 anys (no hi ha proves, però...).
M'agrada per això, perquè si arribes al final, sempre et quedes dubtant de què fer. Téns ganes de donar un pas més, però la repressió interior, l'autocontrol, la cultura adquirida o el sentit comú, et fan quedar-te amb les ganes.
I, com en tantes altres coses, et quedes a un pas...

Facebook vs. blogs?

D'un temps ençà l'eclosió i el "boom" de les xarxes socials, i en especial del Facebook, han coincidit amb una certa disminució de l'interès en els blogs. Això, encara que la veritat sigui dita no en tinc dades estadístiques fiables, no és només una apreciació personal meva, sinó que també ho he percebut en comentaris llegits en altres llocs que segueixo. Podríem dir d'una banda però, que actualment ha aumentat l'ús de lectors, com el Google Reader o Bloglines per exemple, que permeten la lectura dels blocs amb total comoditat sense haver d'entrar-hi i, d'una altra, que molts blogs ténen una activitat mitjana de dos o tres anys, amb la qual cosa si un no va renovant el seu espectre de lectura pot anar-se adonant que els seus autors favorits cada vegada van espaiant més el temps entre publicacions si no és que desapareixen.

De tota manera em sembla que l'aparició del Facebook és una raó fonamental en el descens de visites als diaris personals. És una qüestió de temps. La xarxa social demana això, temps en anar "visitant" totes les actualitzacions que fan els amics, els grups, les causes, les fotografies penjades, els videos o els jocs en línia. I tot aquest temps pot anar, i de fet va, en detriment del que s'utilitzaria per anar passejant pels blogs i els seus enllaços.

I amb tot això també resulta que hi ha gent que aprofita molt les xarxes socials convertint-se en més "activista" que no pas un blocaire. D'acord que potser no té massa relació una cosa amb l'altra però el "militant" de Facebook està esdevenint, en molts casos, un element més representatiu de l'esperit 2.0 que no pas el veterà blocaire. És greu, això, o només és un esglaó més en l'avenç de la piconadora de les noves tecnologies?

A tall d'exemple...

Ara farà un any, a Calella vam fer una trobada de blocaires a la que vam assistir 7 persones. El juliol, amb la idea ja d'obrir la convocatòria a tota mena d'aplicacions 2.0 vam reunir-nos una quinzena. Però, atenció, en aquell moment, el grup Calella del Facebook, per exemple, no arribava a la vintena de membres. Han passat 5 mesos i mentres els blocaires no sembla que haguem augmentat gaire en número, al Facebook aquell grup té ara 450 membres...

Com convoquem ara un sopar? No començaria a semblar massa tancat fer un sopar de blocaires exclusivament? És prou "compromès" el membre de Facebook com per fer una trobada multitudinària?

En resum: Està desplaçant la xarxa social al blocaire compromès? O no té res a veure?

Il·lumineu-me, si us plau...

La vida no és una pel·lícula

Ahir vaig veure per la televisió unes imatges sobre un atracament que hi va haver a Petrer, a Alacant. Era un vídeo fet des de la finestra d'una casa i se sentien les veus de fons de la gent que estava gravant l'escena.

Quan m'hi vaig fixar es veia un dels atracadors que corria pel carrer. De cop va relliscar i va caure a terra. Una de les "veus" que hi havia al darrera de la càmera va exclamar un sonor:

-Toma!!!

Ho va fer com enfotent-se'n, rient del "dolent", del ridícul de la pel·lícula.

A continuació, però, van sonar uns trets i aquell "dolent" va caure a terra, diem que ferit...

Els crits d'aquella dona van canviar de to. Ara la cosa es tornava en uns angoixats:

-Ay madre... ay madre...!!!

La realitat i la mort en directe havíen pres el lloc a la pel·lícula de policies...

Com es financia el 2.0?

Aquest matí he vist un twit d'en jordiv que enllaçava cap a un escrit interessant, titulat "Buen rollo y altruismo digital". Val la pena llegir-lo, però fent un resum ràpid i fàcil, podem dir que es ve a preguntar i a qüestionar la rendabilitat o la financiació de gran part dels projectes i aplicacions anomenades 2.0.
Una cosa és fer un programa o crear una aplicació que es cedeixi sense "ànim de lucre" per a l'us lliure, i una altra és veure com funciona el manteniment de llocs o xarxes com, per exemple, Twitter o Facebook.
Com és manté Twitter? Jo encara no hi he sabut veure cap publicitat, encara que potser hi hagi alguna mena de fundació o de grup de donacions al darrera. N'hi haurà prou amb això? És tan rendible que Facebook li ha llençat una oferta de 400 milions de dòlars (en accions, això sí)?
I Facebook? N'hi ha prou amb aquells anuncis que surten al costat de la pàgina i que (quasi) ningú es mira? Quin cost té el manteniment de tots els servidors i del personal necessari per al seu funcionament?
Qui paga tota aquesta festa?
Probablement tots aquests raonaments (fàcils, ja ho he dit al principi) tinguin respostes encara més fàcils, però un, que està veient com aquests dies el valor dels diners i de les inversions, puja i baixa amb una facilitat esfereïdora, no acaba de veure clar si algú pot presentar un pla de finançament a mig termini sobre qualsevol d'aquestes aplicacions.
I el que és greu és que som molts els que hi tenim moltes expectatives abocades...

Sant Crisògon

El meu calendari de capçalera, el de la cuina, és clar, cada dia em sorprèn més. Suposo que s'ho deu fer venir bé per aprofitar-se de mi en aquelles hores del matí que encara no he acabat d'obrir bé ni els ulls, ni les orelles, ni la capacitat de raciocini...
Fins avui, jo ja havia celebrat Sant Pancari, Sant Potami, Sant Felicíssim, Sant Tong Viet Buong, Santa Marciana, Sant Sinforià, Sant Nin i Sant Non, Sant Sofroni, fins i tot San Alfonso Rodríguez... i d'altres que ara no recordo (sí que em ve al cap, per cert, la veneració que sento per Santa Prisca, és clar).

Però aquest matí he vist, m'ha semblat veure, que avui és Sant Crisògon. Sí, sí, si mai teniu un nen, poseu-li Crisògon, o Crisògona, si és nena, que per a tots i totes n'hi ha.

-Crisògon Puigdellívol i Rocafonda, surti a la pissarra!!!

Es veu que era un oficial romà, (el futur sant vull dir, no en Puigdellívol i Rocafonda) que no en tenia prou amb la feina i feia de pare espiritual de Santa Anastàssia, fins que l'emperador Dioclecià se'n va fartar i va fer que li tallessin el coll i el llencessin al mar. La veritat és que quan un se la va jugant continuament, al final les coses acaben com acaben...

Jo, cada vegada que faig una mica com en Salvador Alsius, explicant la vida i/o miracles dels sants, ja intento treure'n alguna conclusió profitosa, però la veritat és que sempre acabo pensant allò que deia abans, que se la jugaven tant a cavall perdedor, que al final, la corda petava i el cap rodolava (mira, un rodolí...).

L'escala d'avui, com que no tinc la de la Basílica de San Crisògon de Roma, és la d'una església de la mateixa ciutat de Roma de la qual no en sé el nom. (Per tant, podeu estar contents que sigui tan sincer i no faci colar gat per llebre...)

Santa Cecília i un llibre

Ahir, vigília de Santa Cecília, vaig assistir a la presentació del darrer llibre de Jordi Lara, "Una màquina d'espavilar ocells de nit", un llibre que havia vist la llum el febrer d'aquest any i que, fins el dia d'avui, està tenint un gran èxit de crítica.

Jo conec en Jordi Lara de la televisió, la veritat sigui dita, com a director del programa Nydia, encara que si mirem el seu currículum hi trobem que és periodista, escriptor, músic, creador d'espectacles, compositor, arranjador, productor..., una de les veus més revulsives i imaginatives de la música i la dansa catalanes d'arrel (sic). I el que jo li he d'agraïr és que en aquell programa un dia hi va ser present aquest bloc (youtube).

El llibre, que no he llegit encara, és un recull de relats on Jordi Lara fa un repàs a la seva vida de jove músic i, des d'allà, pot fer un seguit de reflexions sobre la vida, el seu sentit, el misteri de la mateixa música o el rerafons de la gent que el va envoltar o que va significar alguna cosa en aquell món de la música que l'envoltava. Repeteixo que no he llegit el llibre encara però això és el que he deduït de tot el que he sentit i llegit sobre aquesta obra. I la gràcia de tot això és que no és un llibre que et parla directament i exclusivament del món de la sardana però, sense apartar-se'n, l'utilitza per arribar on li interessa. Un llibre que, gràcies també al seu títol, entra directament al lector i que ja no serà capaç de deixar-lo.

A la dedicatòria hi va posar: "Als Vila-Pou, agitadors sardanístics a la xarxa". Un honor, aquesta definició, que em portarà encara uns dies d'assimilar... Gràcies!

I tot això ho escric avui que és Santa Cecília, patrona dels músics. Felicitats a tots (inclosos els músics de cobla que ja ténen el seu grup al Facebook).

Ja hi tornem a ser!!

Ja no queden flors

Ara deu fer uns dos anys em vaig interessar per cuidar flors. Algú m'havia parlat de tenir una mena de jardí que em podia donar unes bones alegries i entretenir força.

Així ho vaig fer i durant un any pràcticament vaig anar tenint cura d'aquella parcel·leta, ara regant les flors, ara canviant-les, ara mirant els seus colors, ara gaudint la seva sensualitat nocturna...

Però va arribar un moment que va resultar impossible seguir aquell ritme de canvis i actualitzacions i el jardí es va acabar. Globalment puc dir que el "negoci" havia sortit bé però que ja no me'n podria cuidar més del meu jardinet.

I, ves per on, es veu que algú va descobrir que la terra es podia tornar a abonar només adequant una mica les condicions de l'adob corresponent. Ja no podria tenir totes aquelles flors al davant amb tota la seva intensitat, perquè ara serien quasi totes d'una altra varietat més d'interior, però encara podria tenir, cada setmana més o menys, una part del jardinet per mirar.

Aquest diumenge, quan vaig arribar a casa després d'un cap de setmana de turisme rural precisament, me'n vaig adonar que ja no tenia jardí...

----------------------------

Versió reduïda per a no iniciats:

Primer va desaparèixer el Plus... Ara la Premiere... Ja no podré veure més futbol gratis... Ni "altres" coses...

Presentació a Innova 360°

I finalment va arribar el dia i l'hora...
És el tercer post seguit en què parlaré de la presentació de la Maresmesfera d'una manera física i presencial, però és que, per a mi, és un tema important de veritat. I vull deixar clar que tot això que escric no és falsa modèstia ni pretesa humilitat, no, és, senzillament un relat força fidel d'una tarda i una nit d'il·lusions i nervis.
Em puc saltar tranquilament les hores anteriors a la sortida de casa cap a Mataró perquè no ténen massa interès, encara que podríen resultar còmiques i tot... Vaig sortir de casa pràcticament una hora més tard del que pretenia però vaig ser capaç d'arribar a lloc amb mitja hora d'antelació, mudat, planxat, net, polit i a punt de revista (i no dic enclenxinat per raons òbvies). Després d'unes presentacions prèvies a l'inici de l'acte, vam pendre posició dels seients respectius: de dreta a esquerra i en butaques i sofà, Oriol Ferran, Marc Vidal, Carlos Guadián, Margalida Capellà i Saül Gordillo. A la primera fila del públic, com si fòssim a la banqueta i esperant sortir a la segona part, Eduard Batlle i un servidor (em presento) Josep Barri.
No cal ara intentar resumir els seus parlaments (els dels demés, no el meu) en una sola frase, seria absurd i complicadíssim i, per tant, em limitaré a aconsellar entrar en els respectius blogs perquè qualsevol escrit seu és una completa lliçó de saber i de professionalitat.
En quant a mi... què voleu que us digui... M'havia preparat el tema, com al cole, ben esquematitzat o, millor dit, amb totes les frases senceres escrites; fins i tot algun acudit de poca gràcia. I al final... al final, quan vaig pujar, i sort que hi havia un faristol, les lletres es van començar a "columpiar" d'una línia a una altra mentres em semblava sentir com reien i tot. No sé si vaig arribar a llegir res o vaig reconstruir mentalment la idea que tenia dos dies abans... Una mica desastre la meva xerrada pública, no ens enganyem. Però... Sí, afegim un però! en negreta... Però vaig arribar al final i no vaig veure ningú amb cara de "que li tornessin els calés". Vull dir que si algú em vol convidar a intentar-ho una altra vegada, segur que sortirà prou bé. Que de novatades només n'hi ha una.
Anem a fer resums:
1.-A la sala hi eren presents, com a mínim, en Quim Fernàndez (a qui agraeixo la seva crònica "amb carinyu", en Jordi Sitjà, en Gabriel Martí, en Bernat Costas (que és sempre a tot arreu, fins i tot va venir a sopar), en Joan Arnés, la Judith Vives, en Ramiro Tome, l'Andreu Francisco i "por la parte contratante", l'alcalde Joan Antoni Baron, l'Alícia Romero (sense blog, per poc temps) i l'Oriol Ribet (sense bloc, però amb la feinada feta amb el d'Innova, ja se li perdona). Menció especial a la Sra. Presidenta del Partit Demòcrata dels EUA a España Alana Moceri.

2.-El sopar i la sobretaula van ser... especials.

3.-La paraula i el concepte de la nit: "el herramiento".

4.-Nota sobre 10: un 11.

5.-Vaig arribar a Viladrau (turisme rural), a les tantes (des d'aquí demano perdó als que em van esperar sense anar a dormir: Gràcies!)

Que no es tanqui el teló

Em sembla que si ara hagués repassat els escrits d'aquesta mateixa època de cada any en trobaria més d'un de pràcticament igual.
Ha arribat la tardó, el fred, la calma, i la música al carrer ha acabat el seu cicle vital. I si parlem de sardanes encara més. Malhauradament només cal mirar la mitjana d'edat dels balladors i ja està clar que qualsevol metge aconsellaria no provocar refredats ni malalties.
Ens toca treballar poc o esperar que surti alguna audició a sota cobert... Què hi farem.
Però a mi m'ha sortit un "bolo" aquesta setmana. És poc musical, la veritat, però em fa molta il·lusió. Demà divendres tinc una presentació pública: la Maresmesfera.
Dins els actes d'Innova 360°, a Mataró, demà a les 7 de la tarda hi ha una taula rodona, "Innova 2.0. Economia, política,cultura i comunicació a la xarxa", en la que intervindran blocaires destacats com Saül Gordillo, Marc Vidal, Carlos Guadián, Oriol Ferran, Margalida Capellà o Eduard Batlle, i on també hi participarà un servidor de vostès presentant aquest interessant projecte que és la Maresmesfera.

Crisi brillant

El dissabte a la tarda vaig anar de botigues. Em volia comprar alguna peça de roba que em faci quedar bé o, si més no, em faci passar desapercebut o d'una manera discreta el proper divendres en el que he de participar en una taula rodona amb blocaires de primera línia, ells parlant dels seus blocs i jo presentant la Maresmesfera. No es tracta de mudar-me gaire, sinó que no voldria que se'm recordés per no estar a l'alçada ni en el parlar ni en la foto...

Bé, el cas és que quan vaig entrar a la botiga definitiva i em van començar a ensenyar peces de roba, jo anava veient que la majoria, camises i alguna americana, teníen un to més brillant del que és habitual en la roba de tot portar. M'estava transportant mentalment a les festes de Nadal, i aquesta no era la meva intenció. Només faltaria, a sobre, que semblés que vaig de nit de cap d'any...

-No, és que aquest any la majoria de roba ve així, més brillant. I aquesta encara és discreta, eh?, em va dir la venedora mare (perquè hi havia la mare i la filla).

I encara va efegir:

-Però el viatjant ja ens va dir que això sempre passa en èpoques de crisi.

És a dir, que quan les vaques són flaques i les butxaques ténen problemes, la gent ens vestim en tons més lluents, com si anéssim constantment de festa...

I jo que em pensava que la moda es dissenyava dos temporades abans. O és que reulta que els dissenyadors de moda aquests ja ho sabíen això de la crisi econòmica?

En macroeconomia cada dia s'aprenen coses noves.

Fragilitat

Cada vegada que hi vaig li miro les mans. Els seus ossos van ressaltant més, dia a dia, i la pell, que en el seu dia era jove i tersa, sembla que desaparegui per moments. Al voltant, hi ha moltes mirades, mirades perdudes, algunes, potser més que ahir i que la setmana passada.

Quants records es van perdent per moments... On van a parar?

Els anys, el temps (ese hijo de puta, que deia aquell), no perdonen res ni a ningú. Estem preparats per arribar al final? A mi ningú m'ha ensenyat a preveure'l aquest final...

I després, quan surto al carrer, miro el sol, el desafio, millor dit, i em sembla que ell m'entén i amorteix el seu to radiant, avergonyit, com aquell que abaixa el cap quan li diuen les veritats a la cara.

Com en som de fràgils...

Podem millorar?

Un dia vaig presenciar una conversa entre dos operaris que estaven treballant a la façana d'una casa. Ells deien que feien dues feines totalment diferents però a mi em va semblar que de "dilluns a dimarts...".

El cas és que un d'ells, el que semblava més gran, li deia a l'altre que la seva escala era molt forta i resistent, que només calia veure-la (déu ni do, vaig pensar jo), que feia anys i anys que li feia servei, des del mil nou-cents cinquanta-no-sé-quants, que només necessitava una persona per traslladar-la, que arribava més amunt que cap altra (sí, a la lluna...) i que era la millor perquè... perquè sí.

L'altra, més jove, de pell d'un color incert, cabell llarg, una arrecadeta i algun tatuatge que sortia per sota la samarreta, li va dir, casi cridant:

-Això és el que tu m'ofereixes per millorar el meu treball? Això? No, noi, no. Això ho podem millorar.

I es va sentir un cor de veus que repetia: Sí, podem! Sí (ho) podem (millorar)!

La seva escala era més moderna, de metall brillant, s'obria i, per tant, era més segura.

-Ho veus, avi? T'has de modernitzar. Has de canviar, que els temps i els trens passen a una velocitat a la que tu ja no hi arribes...

-Sí, podem! Les veus ressonaven per tot el carrer.

Jo, de lluny, m'hi vaig fixar bé i vaig veure que el "modern" tenia una escala més curta que "l'avi", que no podia arribar als mateixos llocs que l'altra. Que es necessitaven, vaja.

De tornada cap a casa vaig tenir clar que tots dos, en el fons, veníen a ser iguals. Que ara, de cara a la galeria, estava guanyant el jove, però que tots dos aniríen junts a tot arreu; que de fet ja ho estaven fent... A totes les feines sempre els veies als dos, un al costat de l'altre, i discutint.

I les dues escales anaven siguent criticades i alabades segons el vent bufava d'un costat o de l'altre, però al final no deixaven de servir per al mateix.

Preguntes de pluja

Ahir, quan em vaig despertar i vaig veure el cel gris del que anaven caient unes gotes grosses que colpejaven la paret amb un so acompassat i sec, només em van venir ganes de donar voltes dins el llit i deixar passar els minuts i les hores...

-Per què quan plou tothom només té ganes d'aprofitar el llit?

Després de dinar, com que veníem amb cotxe cap a casa, vam anar resseguint la línia de la costa fins que ens vam parar a veure les onades com trencaven furioses contra les roques...

-Quina reacció provoca la pluja en tots nosaltres que ens porta a quedar-nos badant davant el mar?

A la tarda, mentres les busques del rellotge no paraven de donar voltes, em vaig submergir en tots els racons del sofà intentant que cap muscle fes més esforços dels mínims indispensables...

-La tarda, el capvespre i la nit, per què es fonen sense límits quan plou?

M'han robat

Una de les expressions que sempre he trobat horribles és aquella que defineix els lladres com a "amics de l'aliè", o, en la versió hispana, igual d'horrible o més, "amigos de lo ajeno".
Què vol dir realment això? On és l'amistat amb allò que no és seu?
I avui precisament, quan un d'aquests "amics" m'ha robat a mi, la frase encara em sona pitjor.
Sí, senyors, aquesta nit m'han robat. M'han robat l'estora (fabricada en fibra de coco i cautxú) de l'entrada de casa.
Es pot saber qui coi és capaç de robar una estora d'aquelles que hi ha a l'entrada d'una casa i que té l'única funció de refregar-hi els peus i assecar les soles de les sabates quan ha plogut?
Va arribar, l'amigo, a casa seva i la va regalar a la seva dona embolicada amb paper de "celofana" i un llacet?
O es va dedicar a traginar-la amunt i avall fins ves a saber on (perquè als voltants de casa no hi era)?
I, a més, aquesta estora tenia (té) un valor. La Caixa me la va obsequiar a canvi de 1.100 punts estrella que, tenint en compte que cada punt equival a 6€ de compres fets amb les seves targetes, equivalen a 6.600€, o també, 1.098.147,60 de les antigues pessetes.
(Per cert, per què diuen antigues pessetes? És que n'hi ha de noves, de modernes?)
Vull que la Policia trobi la meva estora i castigui al culpable o que em retorni el seu valor, és a dir, 6.600 dels nous euros...
Si algú sap o ha vist alguna cosa relacionada amb aquest desafortunat afer, espero que m'ho comuniqui a l'adreça de la correu que hi ha aquí a la dreta d'aquest humil blog.
Mentres tant, podeu veure com queda de trista l'entrada de la llar dels Vilapou...