18.12.08

Pobres Telenotícies...

Durant l'època que dura el curs escolar, i per una sèrie de combinacions horàries que faig amb la meva nebodeta, tinc només una hora al migdia per anar de la feina a casa, dinar i tornar-me a presentar davant aquell horrible rellotge-ordinador que m'espera impertèrrit amb ganes de mostrar-me les 15:01...
El cas és que l'estona de estar assegut a taula, perdó a la cadira, i dinant coincideix amb l'inici del Telenotícies de TV3. Són uns moments en els que mig escolto i mig miro les primeres notícies que donen. Avui, la primera, o potser la segona, era la informació del ple del Congrés dels Diputats que parlava de l'aprovació dels Pressupostos de l'Estat. No cal que digui que el meu interès era força "tangencial" ja que tot el que es deia i s'havia de dir era previsible i lògic. Per tant no m'he concentrat massa en els talls que donaven dels representants dels partits catalans, però sí he vist com apareixien a la pantalla, no sé en quin ordre, Sànchez Llibre, Ridao i Herrera. Els tres deixaven anar alguns dels seus arguments contraris als Pressupostos del govern, tot recordant el maleït tema del nostre finançament i de l'incompliment de l'Estatut. Fins aquí tot segui el guió previsible i lògic que deia abans...
Però a continuació dels tres petits trossos dels discursos n'hi apareixia lligat un quart que corresponia a un diputat del PSC. Això no tindria res d'estrany si no fos (sempre el sinofós...) perquè la intervenció no corresponia a la sessió del Congrés sinó a una entrevista en un programa de televisió que m'ha semblat el d'en Cuní, i que les paraules del congressista començaven dient: "Si no s'aprovessin aquests pressupostos, els pensionistes deixarien de cobrar... bla, bla, bla... i Catalunya... bla, bla, bla...
Ah, l'argument de la por! I la por llençada directament al cos dels avis!
Des de les passades eleccions espanyoles, allò de "que ve el llop" sembla haver-se convertit en una qüestió d'estat, en "la" qüestió i l'argument principal de l'estat.
Quin trist paper el de la televisió pública que no pot limitar-se a recullir els arguments donats en una (important) sessió del Congrés i ha de recórrer a fer muntatges que imposin el pes de la por com a raó principal de la ideologia política.
Abans que algú digui, o pensi, allò tan fàcil de: "I abans què?", voldria dir que no tinc la més mínima intenció de defensar "aquella" televisió, però sí que m'atreviria a dir que el partidisme descarat que existeix actualment als informatius (malgrat els seus professionals, o no) no té comparació al que existia abans.
Publica un comentari a l'entrada