El (meu) dret a decidir

Fa uns dies vaig llegir al diari que aquella que un dia ha de ser la Reina d'España (millor posem-ho tot en majúscules) s'havia fet una petita intervenció a l'apèndix nassal per tal de corregir alguna lleugera dificultat respiratòria.

En aquell moment ja no s'escapava a ningú que el que s'havia fet tan elevada dama era una operació d'estètica per reconduir a uns cànons més estilitzats el seu nasset.

Diguem que fins aquí la cosa no passava, per a mi, de ser una vulgar (i estúpida) anècdota.

Però ahir va córrer per mans d'unes amistats meves, majoritàriament femenines, un exemplar d'una publicació d'aquelles anomenades de la premsa de color de rosa, on es veia allò de l'"antes" i el "después" de la monàrquica cara, i quina no va ser la meva sorpresa quan em van fer l'informe corresponent de la seva anàlisi:

-Hi ha una modificació de la corba de la nàpia.

-Es percep un escurçament de la barbeta.

-Ha desaparescut alguna arruga.

-Es nota una modificació del volum dels pòmuls.

-I, finalment, sembla que la inclinació de la línia ocular s'ha adreçat modestament.

Si a tot això hi afegim un "dossier" arribat directament de "Palau" en el que se m'informa que s'Altesa va tornar precipitadament de la cita olímpica sota l'excusa que enyorava les seves criatures, i ho va fer en un vol "militar" fletat per aital aconteixement, quan en realitat va ser per tocar-se la cara, aleshores un servidor se sent lleugerament ofès, enganyat i estafat.

Que no ho pago jo, tot això? Que no ha de ser algun dia (no ens enganyem...) la meva Reina? Que no hauré de veure la seva faç a les parets d'edificis oficials, bars, cabines de camions i, probablement, monedes?

Doncs, per què ningú no m'ha demant l'opinió en això del nas i els pòmuls, eh?

"Això" també forma part del meu dret a decidir!

Pobres animalets...

És necessari anar llençant menjar a tots els animalets que s'acosten a la vora de la taula?

Amb la meva actual afició al Facebook, estic a punt de crear un Grup al respecte...

La setmana passada, per exemple, la família Vilapou estava passant uns dies en un "hotelet" de la costa: sol, piscina, platja, esmorzar, dinar, sopar, més sol, més piscina, més platja, i així uns quants dies.

Cap al final de la tarda sempre venia bé seure en una terrasseta amb vistes a les roques i al mar, tot prenent unes begudes, copeta de cava per a la senyora i cocacola (d'ampolla, què hi farem...) per a mi.

Jo, en principi, no soc massa amant de segons quines tapetes per acompanyar les begudes, sobretot si no les has demanat, però en aquest lloc ténen el costum de posar un petit vol amb cacauets salats que, la veritat sigui dita, feia més nosa que servei. El moment era ple de tranquilitat, la vista incomparable, l'aire refrescava en la seva justa mesura, el sol s'estava ponent i llençava els darrers tons vermellosos que es barrejaven amb els blaus i els verts del mar. Tot desprenia pau i harmonia... fins que el nen de la taula del costat va començar a llençar cacauets a la boca d'una gavina que passejava ufanosa per la barana... I no van ser dos, ni tres, no, el vol sencer li va endinyar! Com a mínim una cinquantena de manís van anar volant de les mans del nen al bec de l'au, tot ben amanit, la veritat sigui dita, amb les rialles dels seus pares.

Quin quadre més artístic...

Era necessari? Calia? I calia, l'endemà al matí, tornar-hi amb els cacauets i la gavina voladora? No ho acabo d'entendre, la veritat, perquè un momentet fa gràcia, però el nen semblava que tingués un braç mecànic expenedor de menjar per a ocellots afamats.

De fet, però, ni el nen, ni la gavina, ni els cacauets, van arribar a ocupar massa espai en el meu disc dur "vacacional", i van acabar sortint per la porta del darrera de la meva memòria.

Però fins ahir, només fins ahir, que en una visita, diem-ne que de cortesia vers un familiar, a l'hospital, vaig veure aquest rètol enganxat al vidre de la finestra: "No doneu menjar als coloms".

Astorat, perplex i garratibat vaig quedar, i encara ho estic...

La gent es dedica a llençar menjar als coloms des de les finestres de les habitacions de l'hospital?

És una manera d'amagar la baixa qualitat d'aquest menjar?

O és que ens hem tornat una mica..., una mica..., deixem-ho.

Acondicionant

Quan arriben uns dies d'aquells que es repeteixen cada any, intento no llegir el que vaig escriure anteriorment. I no és perquè no em vingui al cap el mateix, no; és perquè crec que ho he de dir, i si les paraules es repeteixen exactament, tant li fa.

Després de fer uns dies de vacances i de retornar o, millor dit, d'intentar retornar a la normalitat més quotidiana, els moviments inicials son més lents del que tocaria. Ens hem d'anar acondicionant, o reordenant que posa al diccionari. Hem de posar-ho tot al seu lloc, trobar cada floreta, cada fulla del jardí, i reubicar-la al seu lloc original. Una feina de jardiner...

És una tasca una mica feixuga, sí, però ens toca fer-la cada vegada que tornem d'aquest meravellós desordre que són les vacances.

No nedo

L'altre dia vaig arribar a la platja d'una cala (quasi) paradisíaca, si no fos perquè estava plena de gent a vessar i no quedava lloc ni per a una trista tovalloleta, i, tal com anava jo, vestit "de carrer", me'n vaig adonar que estic perdent les ganes de banyar-me. Aquest estiu em sembla que només m'he llençat a l'aigua dues o tres vegades. Ni a la piscina, aquestes vacances...

Per què deu ser això? És inversament proporcional a l'edat, això de tenir ganes de nedar?

O té relació amb el pes? El meu, és clar...

O és que he agafat por al desconegut? Por a què em puc trobar, a les "meruixes", que deia aquell?

Tornaré a ser el d'abans? (en relació a això de nedar, és clar...).

O és que ara ja començo a tenir memòria d'aquella selectiva, que només recordo el que feia bé?

Encara que, de fet, veig força gent més gran que jo que sí que es banya. Per tant, l'any que ve serà el bo, segur, el del retorn a les onades.

Té alguna relació tota aquesta marejada mental amb que demà torno a treballar?

Vacances... sense paraules

Au revoir, Mrs. Marple

Quan vam decidir anar a passar uns dies a Carcassonne i els seus voltants no teníem clar on ens allotjaríem. La primera idea va ser un hotel i Internet és l'eina més útil en aquests cassos. Però entre que en uns no hi havia lloc, altres no donaven garanties de la relació qualitat-preu (es podria obrir un blog sencer per parlar de les "toilettes" d'aquell país... tan primmirats i normatius que són en algunes coses...) i altres semblaven enganys directament, vam decidir provar el tema de les cases rurals, o les gîtes, en aquest cas.

Tot i que la primera impressió que vaig tenir quan vam llogar les habitacions era poc positiva, les imatges que ens va enviar la "nostra Mrs. Marple" em van fer canviar el gest de la cara. Només cal mirar l'escala que tenia la casa. La resta, per força havia de ser original.

I ho va ser. Vam batejar desseguida a la mestresa com a Mrs. Marple, perquè era una senyora anglesa (hi, hi, hi, hi...) petitona, amb les seves olleres petites, la seva rialla (hi, hi, hi, hi...), els seus dos gatets (Albert i Gorge), el seu Mac i aquesta casa, amb una decoració retro-neo-moderna impressionant.

L'única intriga, o la gran intriga que ens ha quedat és l'origen de Mrs. Marple. Ella diu que va comprar aquesta casa fa cinc anys i va muntar el negoci, però no, segur que no. Al darrera hi ha alguna cosa amagada, un "desengany amorós", un vell combatent perdut en alguna guerra llunyana, una tristor penjada en l'ambient...

Aquesta escala amaga algun trist secret, segur...

Au revoir, Mrs. Marple!

Final de dia barroc

Acabar el dia assistint a un concert de música barroca a la Catedral de Carcassonne et fa oblidar qualsevol mal moment que hagis tingut. La veritat és que estar de vacances i admirar joies històriques no deixa massa temps per al mal humor, però algunes actituds "humanes" sí que ho poden lograr.

Però no és moment de buscar cap mal record. Em vull quedar amb les imatges de la Cité de Carcassone, de la Minerve, d'una "bona" Cassoulet, de bons paisatges, de la nostra Mrs. Marple, de ponts, vinyes, escales, pedres... moltes pedres.

No tinc temps de concretar cap tema perquè les neurones van a massa poca velocitat aquests dies; temps hi haurà.

Ara, aquesta nit, vull que m'acompanyi el record de Les Musiciens de Cythère.

--------------

Frase del dia: "Ens ha sortit bé sortir per la sortida que hem sortit"

Engega la temporada

És el minut 30 i 52 segons de la segona part i he decidit canviar el sentit de l'escrit d'avui. El simplifico o, millor, em simplifico. Deixo la seriositat aparcada al sofà i em llenço als braços de la promíscua diversió esportiva.

Ha engegat la temporada i s'està disputant el primer partit oficial.

Aaaaaiiii... Res, total res...

No penso discutir més sobre la conveniència d'un canvi de direcció al club. Ho deixo en mans de la "sobirana" assemblea i que el president ho llegeixi com vulgui.

El xou ha començat i no es pot perdre més temps.

Goooooolllllll..... d'Eto'o....

Tothom aplaudeix, tothom està content i el duet Escobar-Pitxi ha reaparescut sobre les cendres de la temporada passada...

Que no pari la música!

El cor de la ciutat. Capítol 1624

Aquesta tarda, 29 dies després de la seva emissió, he vist el darrer capítol de la temporada del Cor de la Ciutat. No sé si a algú li pot semblar estrany (a mi no, la veritat), però el seguiment de serials diaris comporta, de vegades, aquest petits problemes d'ajustaments d'horaris. En una família tothom té les seves ocupacions i les seves prioritats, i a Can Vilapou, com a totes les llars, no podem seguir com ens agradaria la graella de la televisió.

Així, entre una cosa i l'altra, anem gravant cada dia els capítols o les pel·lícules que ens interessen, i quan el temps ens ho permet ens anem posant al dia de tot allò que tenim pendent.

El dia que es va emetre el darrer capítol d'aquesta temporada del Cor, portàvem un petit retard d'unes quatre setmanes i mitja i, com és evident, no vam poder seguir la gala final en directe.

Aquest cap de setmana hem pogut posar-nos al dia dels últims 9 capítols fins que avui, a les cinc i vint-i-cinc de la tarda hem vist l'escena final (la qual cosa ens ha impedit anar a la platja...).

He de confessar que, emocions dremàtiques a part, ara em sento molt més tranquil, descansat i relaxat. Aquell capítol final em portava intrigat des de feia 29 dies. Ja puc continuar les vacances... Quin descans!

Degut a aquest problemes d'ajustaments horaris "i tal", no he pogut trobar cap escala relacionada amb el Cor de la Ciutat i us deixo aquesta altra que és de Ventdelplà, sèrie de la que també en soc seguidor, evidentment... Suposo que em perdonareu la "llicència".

Avui no diré res

Avui és un dia qualsevol, com un altre... si-no-fos que avui és 9 d'agost. Escric això a l'hora zero del dia, abans que ningú hagi comunicat res de res sobre cap tema d'importància cabdal, com per exemple....
Ara he repassat quan jo mateix havia escrit un post amb el títol "9 d'agost", i va ser el 25 de maig. Per què aquell dia? Doncs ja no ho recordo... però m'ho veia a venir.
I avui no faré cap declaració sobre "allò" que ens ocupa perquè avui no hi res de què parlar. Em sembla que hauríem de deixar ja de banda la innocència i començar a ser seriosos. Podem ara reivindicar l'acompliment d'un Estatut que nosaltres mateixos vam deixar a la categoria de no-res? Un projecte que al cap de dos dies ja hi havia qui el volia esmenar? Poden parlar gaire fort aquells que durant la negociació van estar als dos costats de la taula, depenent de qui fos l'interlocutor? Algú creu que ténen cap força?
Perquè és molt fàcil donar les culpes als que van tancar el "pacte", però s'ha de recordar que un d'aquells dos era dels "seus". Algú es pensa de veritat que a Madrid, o a Espanya sencera, estan gens preocupats avui? Que ténen cap por del que puguin fer els "companys" d'aquí?
No, amics i coneguts, no. El que nosaltres ens esverem "aquí", allà els importa poc. Ja podem anar fent declaracions de tots els partits, de la societat civil i econòmica, és igual. Qui recorda aquella gran queixa sobre l'aeroport que van fer totes les forces vives del país? Quatre ratlles van omplir els diaris "d'allà"... i la queixa ha quedat en un no res.
En algun lloc vaig escriure el dia que es van publicar les balances fiscals, que allò no havia d'haver passat mai. Perquè per a "ells" aquesta era la demostració que tot funciona, que el país va endavant, que podem pagar i ser solidaris perquè generem riquesa, i que les nostres infraestructures segueixen funcionant amb alguna petita avaria. Això és el que pensen "ells" i el que els dóna tot el pes de la raó, de la seva raó. I "ells" són els que marquen el ritme, no ens enganyem.
Avui potser algú farà grans declaracions, promeses, amenaces... Res, amics, res de res. Demà serà dia 10, i vindrà l'onze i el dotze, i el setembre i el que faci falta, perquè "ells" ja han donat la seva proposta i, per a ells, això ja compleix tots els estatuts que es vulguin.
Si algú encara es pensa que avui es deixa de complir la legalitat és que no sap en quin món viu.
I si algú encara es pensa que aquesta data marca un abans i un després d'alguna cosa, és que encara té la innocència i la bona fe com a senyera. Potser que les perdi d'una vegada i comenci a tocar de peus a terra que hi ha molta feina a fer. Llàstima que d'aquí uns mesos "els que manen" (aquí) hauran canviat els discursos d'avui.
Però jo avui no diré res sobre la financiació, no val la pena...
I deixaré una escala de ben lluny, del mig de l'Atlàntic, de Madeira, perquè és al mig de l'oceà on massa vegades em sembla que visc...

És hora d'escriure

Sempre he admirat, i m'ha intrigat a l'hora, com s'ho fan els escriptors, articulistes, etc., que han d'entregar un escrit d'una manera fixa, ja sigui diàriament o setmanalment. I tot això amb una qualitat poc discutible, és clar.

Perquè, no ens enganyem, els que tenim un blog i fem les nostres entrades força regularment, no depenem d'aquesta qualitat "literària". Per començar (i per acabar) ja no ens hi guanyem la vida. Què dic cobrar, si a nosaltres el que ens fa és perdre temps, d'una manera relativa, o millor dit, invertir temps a fons perdut... Però els nostres escrits són "d'usar i tirar" i si no valen gaire res ningú s'ofendrà massa (jo segueixo reivindicant la component terapèutica que té (per a l'autor) el manteniment d'un blog).

Com ja ho he dit alguna altra vegada, jo soc home de "La Vanguardia". Suposo que hi té a veure que quan era petit ja veia aquest diari a casa els avis, després a casa els pares i, és clar, una vegada assolida la independència (compartida), el diari va arribar a casa quasi solet.

Doncs tot això ho deia perquè quan els diumenges obro el "Magazine" i veig aquells autors: Quim Monzó, Carlos Ruíz Zafón, Andrés Trapiello, Jordi Labanda (amb els seus articles dibuixats), Lucía Etxebarria, em pregunto:

-I com s'ho deuen fer quan s'han proposat escriure alguna cosa i veuen que es va acostant l'hora d'anar al dentista?

Que pugin les hipoteques!

Fa uns dies ens va arribar una carta (amb repetició) de l'entitat bancària que, podríem dir, és co-propietària de la nostra llar. Ens proposava que podíem canviar el tipus d'interès de la nostra hipoteca de variable a fix per 2 o 3 anys. Sense cap cost addicional, és clar.

Una vegada fetes les consultes pertinents als meus "assessors" he arribat a la conclusió que sí, que puc canviar l'interès al que ells em proposen per un parell d'anys. Quin "truqui" té això? Doncs només que adquireixes un compromís, que te la jugues, vaja, a endevinar que l'economia seguirà anant una mica malament durant els dos propers anys, i que no tindràs cap preocupació cada vegada que s'acosti la revisió anual.

I ara em trobo que per un costat estic esperant que l'economia del país millori, que quan acabin les vacances trobi la porta de la fàbrica oberta, que la construcció es recuperi perquè els ajuntaments recaptin impostos i els seus departaments de cultura puguin llogar cobles, que el petroli baixi i el gasoil torni a ser més barat que la gasolina, que els interessos baixin, en resum.

I per l'altre costat espero que l'economia segueixi una mica el seu camí erràtic, no molt, només un parell d'nys, però sí el mínim perquè el meu nou interès fix em resulti rendible.... I això em fa sentir una mica traïdor.

Em sembla que la imatge d'aquestes escales representen prou fidelment com em sento en aquests moments...

Concert d'Angels of Mercy

Em sembla que mai m'hagués imaginat que a partir de tot aquest moviment del meu blog i les meves noves "relacions" arribés a anar a més d'un acte. Però vet aquí que fa dues setmanes vaig estar en un sopar de la Llopasfera calellenca, la setmana passada en un altre sopar amb l'Àngel Colom convocat des del blog d'en Dessmond i ahir vaig assistir a un concert d'un grup en el que hi toca en Puji. I tot això, per a una persona com jo que acostuma a quedar-se sempre a la darrera fila dels "puestos", és realment sorprenent.

Del concert aquest d'ahir, dels Angels of Mercy, me'n vaig enterar via Facebook, encara que després ho he anat trobant en altres bandes. El grup està format per Sergi Silva cantant, Sergio Gregorio guitarra solista, Dani Rambla guitarra rítmica, Carlos Gregorio bateria i Jordi Pujadas al baix, i toquen bàsicament cançons de Dire Straits. Puc dir, i ho dic, que em van sorprendre molt gratament. Jo no sabia què em trobaria, ni al local, el Bar l'Espigó de Mataró, ni a l'escenari, però penso repetir alguna altra vegada les dues coses. Els solos (potser hi faltava una mica de volum) estan impecablement interpretats, la veu és molt correcta i el ritme, amb el baix d'en Puji molt contundent, aguanta molt bé el pes dels temes: un notable alt.

Sobre allò que m'interessa a mi, les escales i els escenaris, no tinc massa a comentar, ja que van tocar a peu pla (així es van estalviar perills...). Per aixó l'escala que he posat és de la part del davant de l'edifici, l'Escola Universitària.

I només, per acabar, voldria demanar excuses si alguna senyora o senyoreta es va trobar més d'una vegada amb la meva mirada (discreta) al damunt, però és que la Candela havia dit que potser hi assistiria i jo intentava relacionar alguns records de fotos del seu blog amb... Bé, millor que ho deixem estar...

..... 3 .....

No puc dir allò de "sembla com si fos ahir", perquè el temps passa... i es nota, però si he arribat a 789 escrits, també puc seguir, no?
Gràcies per llegir-me!

Falta poc...

M'estic quedant sense paraules... Només veig aquesta imatge que es va acostant, a poc a poc, però cada vegada està mes a la vora. Queda aquesta tarda, i demà al matí; un matí que serà llarg, molt llarg, però que quan tombi, quan el sol estugui a dalt de tot...

Un sopar amb l'Àngel Colom

La setmana passada vaig assistir a un nou sopar dels organitzats per l'amic Dessmond des del seu blog. Aquesta vegada va ser amb l'Àngel Colom, una persona a qui segueixo, més o menys, la pista des d'aquelles èpoques de la Marxa de la Llibertat, del Casal de la Pau, de la Crida i, després, del seu "desembarcament" a Esquerra Republicana.

No cal dir que de tema n'hi havia molt però que la qüestió es va centrar, com era normal, en el seu retorn a la política pública i activa i a la seva visió del món de les migracions. Des de la seva estada al Marroc i la seva implicació (potser massa i tot?) en aquella societat, ens va donar una perspectiva prou real i interessant sobre aquests fluxes de gent que van arribant i que tenim ja incorporats al nostre país. Van ser, per a mi, molt aclaridores aquelles apreciacions sobre el paper que ténen els partits polítics catalans en la integració dels nou vinguts i en l'aprofitament que n'estan fent cada un d'ells. Així, ell, des de dins de Convergència, intenta que el seu partit recuperi el temps perdut en aquest sentit i que té guanyat, de carrer, els PSC (per no parlar del PSOE) amb aquella dualitat que no saps si ho fan per convenciment o pels rèdits a obtenir...

L'altre tema estrella va ser el de la recuperació de ponts i diàlegs entre el nacionalisme (amb perdó) català. No som pocs els que creiem que les diferències que hi ha (que n'hi ha) entre les dues formacions principals d'aquest nacionalisme (amb perdó), són més personals que de fons, però tampoc són pocs, i en aquell sopar ho vaig poder constatar, els que creuen que hi ha d'haver "purgues i càstigs" sobretot entre aquells que han possibilitat els darrers governs de Catalunya.

L'Àngel Colom és dels que creu que els ponts s'han d'anar refent i, diu ell, ara hi ha alguns arquitectes i enginyers treballant en el tema. Tant de bo puguem veure la seva feina acabada.

La personalitat del "sis ales" és prou complexa com per poder-ne parlar durant molts sopars, però en aquests dos temes, prioritaris a casa nostra, crec que ell hi té molt a dir. Jo estaré esperant els seus propers moviments.

Blanes, Piazzolla i els focs

Ahir vaig anar a un concert que se celebrava a Blanes dins del Vè Festival Internacional de Música El Convent. Portava per nom "la Màgia de Piazzolla" i va estar brillantment interpretat pel Libertango Quartet, format per Marcelo Mercadante al bandoneó, Joan Espina al violí, Daniel Espasa al piano i Jonathan Camps al contrabaix. La música, i la màgia, d'Àstor Piazzolla van inundar aquell paratge incomparable, com diu el tòpic, però que en aquest cas sí que ho era. La veu dramàtica del bandoneó, ben compensada amb el violí i la base rítmica de piano i contrabaix, anava ressonant entre aquelles parets de pedra de l'antic convent. Un concert per recordar.
Després, i des del mateix marc incomparable, es van poder seguir els focs d'artifici del Concurs Internacional de Blanes que es fa cada any en aquestes dates. Des de l'alçada d'on es troba situat, a la punta de Santa Anna, es divisa, just al davant, l'illa de Sa Palomera, veritable protagonista de l'execució dels focs.
Un lleuger sopar sota aquells pins, va fer que la jornada acabés d'una manera memorable, si és que oblidem l'hora de caravana a la carretera de tornada cap a casa...
Però jo no puc acabar la meva crònica aquí. Un servidor es va haver d'acostar a l'escala que pujava a l'escenari per veure com es cuidava als músics. I mirant la fotografia, quasi puc dir que sobren els comentaris. Com es pot posar aquesta escala estreta, descuidada i bruta de pintura? Si tot estava tan cuidat, si fins i tot les cadires (de plàstic) teníen la seva funda de roba per no donar una mala imatge, no hi havia cap manera de presentar una escala decent, encara que fos amb una mica de moqueta enganxada per dissimular?
Ja sé que soc un pesat amb aquest tema, però no costava res mantenir el nivell estètic de l'escena.

La Maresmesfera

Ja fa una setmana de la trobada que vam fer la Llopasfera, la gent (una part, de moment) de Calella relacionada amb tot això del 2.0. I allà al mig, parlant de cinquanta coses a l'hora, encara que déu n'hi do de la moderació que hi havia, va sortir el tema de totes aquestes comunitats que es van formant. És curiós com en mig d'aquesta globalització sense fronteres, on pots "fer-te amic" de qualsevol desconegut que està a milers de quilòmetres, anem muntant aquests grups localitzats. A mi em sembla que només és un afany de trobar-te, una mica cara a cara, amb gent de carn i os, que té noms i cognoms, o pseudònims, però a qui pots "tocar". Seria la "humanització" de la virtualitat...
I en això estàvem, que si la Penedesfera, l'Ebresfera, la Bagesfera, la mateixa Llopasfera, quan vam anar a parar a Mataró i al Maresme en general. Mataró, la capital, un dels centres de referència de l'aparició dels blogs (des del meu punt de vista subjectiu i territorial, no ens enganyem), no té la seva "Ilurosfera" (aquí m'apunto la paternitat d'aquest concepte, si és que abans d'avui, dia de Sant Joaquim i de Santa Anna de 2008, ningú no ho havia fet) i això m'estranya...
D'aquí, de la conversa mantinguda en aquella taula i de tot el que va apuntar en Saül, em va sortir la idea de crear un grup al Facebook, la Maresmesfera, una mica com a "sacsejada" d'aquest món blogaire, encara que no només això, i/o virtual (Facebook, Twitter,...).
Veurem què en surt. De moment som 80, no, perdó, 81... ai, no, 82. És igual, però anem aumentant.
Estaria bé, algun dia, fer alguna cosa més. Potser necessitarem un pavelló, un velòdrom, un camp de futbol, que de tot això ja en tenim al Maresme. Potser, de moment, haurem de començar convocant un concurs per trobar un logo més "modern", que servidor en sap una mica de tocar el contrabaix a la cobla, però de disseny gràfic, ni un borrall...

Contracrònica d'un concert

Només tres coses d'un concert del que ja s'ha dit tot...
La imatge que em va impactar més va ser la de la gent que estava a les primeres files. Però no perquè estessin apretats durant hores d'una manera quasi claustrofòbica, que ja és el que ells desitjaven, ni per la calor, ni la sed, ni res d'això que van suportar. Al contrari, el que em va deixar astorat és aquell grup de cares de felicitat, somrients, amb les mans aixecades buscant tocar les del seu mestre, el seu "messies", que, igualment, els mirava feliç, els tocava la punta dels dits, els donava aigua, els transmetia una pau i una serenor dignes de qualsevol escena bíblica.
La segona imatge impactant va ser la d'un nen que es trovava a les primeres files. Sí, a les primeres files. Un nen que devia tenir quatre o cinc anys i que es devia passar no sé quantes hores allà al mig, amb aquella calor, aquella set i aquell soroll. I això no té res a veure amb la meva edat ni amb les meves creences, això té a veure amb el sentit comú i la defensa dels drets dels infants, senzillament. Encara que "ell" li transmetés tota la pau interior actual i futura... Això sí, la imatge per les pantalles gegants era molt dolça...
I no puc acabar sense parlar de les escales de l'escenari. Us deixo aquesta imatge aconseguida des de la fila 32, de la boca 301, de no sé què més. Des d'allà podia divisar l'escala central que, és un dir, feia servir el Boss per baixar i pujar, perquè em sembla que els esglaons només els va trepitjar 3 vegades. Si podia anar pel dret, per què perdre el temps, no? (la gent com ell, mai cau!)

Well, shake it up, baby, now, (shake it up, baby)
Twist and shout. (twist and shout)
Cmon cmon, cmon, cmon, baby, now, (come on baby)
Come on and work it on out. (work it on out)... ...
.... .....
Bamba, la bamba.... bamba, bamba....

Reparen les escales de la Catedral

19 mesos, gairebé 19 mesos han hagut d'esperar les escales de la Catedral de Girona per començar a veure'n la restauració dels seus esglaons. Recordem que a finals de desembre de 2006, en Pau amb el seu 4x4 va fer una petita excursió amunt i avall de les escales de la Catedral.

Jo ja suposo que ha sigut difícil posar d'acord la part "legislativa", és a dir el jove advocat i el seu prestigiós lletrat, amb la part religiosa, el capítol de la Catedral, els representants de l'Ajuntament i de Patrimoni, els proveïdors de la pedra singular i, per què no, els jubilats que han d'anar fent el seguiment de l'obra, sí, segur que ho ha sigut de difícil, però 19 mesos quan els 29.000€ que ha costat la brometa ja van ser garantits des del primer moment, em semblen molts mesos.

I és ara el millor moment? Doncs... no, em sembla que no. Ni per als pobres operaris que patiran aquest sol d'estiu, ni per als turistes que visitaran la mateixa Catedral, ni per a aquells jubilats, veritables controladors de l'obra. Però, vaja, les coses de Palau i l'Església sempre van com van...

Bé, jo deixo aquí la informació que parla del tema i abans d'un mes espero poder aportar alguna imatge aconseguida en directe al mateix lloc dels fets.

*Diari de Girona

*El Punt

*Recull d'aquest blog sobre les escales de la Catedral de Girona

Ressò de la Trobada

"Temps era temps, explica la llegenda, els pagesos de Calella van veure que un llop es passejava per les seves terres i provocava destrosses. Es van unir tots plegats i van sortir amb les escopetes fins que van aconseguir matar aquella fera. La van exposar a l'entrada del poble i el veterinari va complir el deure d'analitzar l'animal. El primer que va descobrir és que no era un mascle, sinó una femella. L'animal, però, semblava una lloba i així s'ho va creure tot el poble. Heus ací, però, que va aparèixer una dona de Sant Pol cridant indignada que li havien matat la gossa que més estimava, que s'havia escapat de casa i, perduda, va fer cap a Calella".

Aquesta és la llegenda. Hereus orgullosos i víctimes resignades, els calellencs hem vist afegit el nom de "la llopa" al nostre veïnatge i d'aquí n'hem tret tot el suc possible.

D'aquí és d'on ha sortit la Llopasfera, espai de trobada virtual de tot allò que estigui relacionat amb aquest món que ara en diuen 2.0: els blogs, els fotoblocs, Twitter, Facebook, Plurk, webs...

Però la virtualitat no està renyida (fins aquí podríem arribar!) amb l'amistat, el contacte directe, la tertúlia, el bon menjar, la conya marinera, la polèmica, la seriositat, els projectes de futur, els records, l'agosarament i, en resum, la relació entre persones.

Han passat 7 mesos i 3 dies per tornar-nos a reunir i si érem 7 ara hem sigut 14. Això, per a nosaltres, és ja "imparable".

En 6 hores es parla de moltes coses i es toquen molts temes. Des del per què d'escriure un blog o estar al Facebook, a la necessitat de les llicències Creative Commons; de la televisió per internet a la música lliure; d'en Laporta a en Marc Vidal; de les Olimpíades Matemàtiques al congrés de CDC; d'entendre-hi "en Catalunya i tal..." a l'anonimat dels bloggers....

Podria intentar fer un resum exhaustiu però em quedo amb el record una mica barrejat de tots els conceptes i les idees vessades.

I deixo una escala abans de... i després de... El resultat és immillorable.

Trobada de la Llopasfera

21.00 h Arribada
21.30 h Inici del sopar i presentacions

MENÚ:
Copa de cava de benvinguda
ENTRANTS:
Tempura de verdures
Amanida tèbia de formatge de cabra
Marmita de xistorra
SEGON PLAT (a triar):
Mussaka
Pollastre Chiclete
Curry groc de pollastre
Phad Thai (clàssica pasta tailandesa passada pel wok)
POSTRES (a triar):
Pastís de xocolata
Mousse de caipirinha
Gelat (vainilla, xocolata, llimona, maduixa)

Vi Ribera del Duero Dorium 2006
Aigües
Cafè
Xarrup de caipirinha

Preu: 26 € (mireu de portar l'import exacte)

Chiclete com Banana
Riera de Capaspre, 18
Calella

Organitza: La Llopasfera

El locutor i jo

El locutor: "La Fiscalia de l'Audiència Nacional ha demanat l'embargament immediat del pis de l'etarra De Juana Chaos..."

Jo: Coi (la veritat és que dit una altra expressió més directa), però tenia un pis i fins ara no li volen embargar? Quins nassos (aquí he repetit l'expresió del principi)...

El locutor: "...per cobrir el deute i les responsabilitats que té amb les víctimes, el fiscal ha demant l'embargament del pis de la dona de De Juana Chaos..."

Jo: Coi (una altra vegada...), però si és de la dona, no li poden pas embargar. Apa que no en conec jo de gent que no paga perquè tot "és" de la seva dona...

El locutor: "... a més, la Fiscalia demana que s'investigui la venda del pis, que era propietat de la mare de l'etarra, a la dona del seu fill per si hi ha alçament de béns....

Jo: Collons (ara sí). Així que la mare va "vendre" al pis a la seva nova jove perquè el dia que el seu fill heredi no li fotin. Ara ja ho entenc.

I tan difícil era explicar la notícia d'una manera més correcta? O no interessava? O el que la va redactar no en savia més?

Aquest és el dubte que tinc a vegades quan escolto o llegeixo agunes notícies.

(P.D.: L'única raó per posar aquesta escala és que està situada al País Basc i el pis en qüestió també. Res més)

Tindrem balances fiscals, demà?

Resposta: No.

Bé, perdó, sí.

No, no, que vull dir que sí, però que no us penseu pas que...

Encara que de fet... algú se les creurà?

Sí... o... no... i no, vull dir... no sé si m'explico...

El passat 12 de juny el Sr. Zapatero va dir "en seu parlamentària" que el dia 15 de juliol el govern espanyol publicaria les balances fiscals. I jo hi afegeixo, les "seves" balances fiscals. Tot això tenint en compte que no hi hagi hagut més problemes tècnics que hagin dificultat el seu càlcul, com havia passat fins ara... els darrers 2 o 32 anys.

L'altre dia el conseller Castells ja ens donava a conèixer uns càlculs que, la veritat sigui dita, a mi, no em van fer cap il·lusió. I ara, a partir d'aquí, suposo que els col·laboradors del ministre Solbes hauran començat a canviar les partides de cantó i demà, en principi, ens faran saber el seu (d'ells) càlcul.

És comptabilitat pura i dura. Ho veiem constantment. El Barça segons la seva (ex o no) junta té un deute de 190 milions d'euros, un 32 mil milions de ptes., i diu que és perfectament assumible, i segons l'oposició (?), el club deu uns 300 milions d'euros que no en ténen res d'assumible. I tot amb els mateixos números, només canviant les partides de lloc. El que deia, enginyeria comptable.

Doncs demà el mateix. Si es publiquen les balances famoses veurem com els números hauran ballat d'un lloc a un altre fins que als seus "presentadors" els sembli correcte. I així aniran fent tos aquells que s'atreveixin a parlar-ne: números cap aquí, números cap allà.

I al poble de la meva àvia deien: I cardat... el manxaire.

M'està mirant?

Festa Major, Premià i Laporta a pèl

A mig matí la C. (amb C de Carme, és clar) m'ha enviat aquesta escala des de Premià amb el títol de "Festa Major a Premià".
I és que estem en temps de Festes Majors; som a l'agost. I a Premià ho estan aquests dies amb un programa realment imponent.
I tot això m'ha fet venir al cap la figura del Sr. Laporta, cosa no massa original aquesta setmana, la veritat.
Per una part resulta que després de la moció de censura se'm fa estrany repassar aquest video que deixo a baix. Tantes "personalitats" de primera línea apostant per Laporta no sembla que li donessin aquell copet que li feia falta. O sí, perquè potser sense el seu concurs la moció hauria guanyat (i hem de recordar que la moció va perdre, que les bases dels concursos estan per ser llegides...).
Jo no soc massa laportista, la veritat, encara que això de la moció de censura no m'ha semblat la resposta del culé emprenyat, si no la resposta d'aquells que el que volen és el quítatetupaponermeyo. I si no, temps al temps, quan anem veient els futurs "directius" de les candidatures...
I per què el Sr. Laporta m'ha vingut al cap? Doncs perquè l'altre dia va dir que si no perdia la moció de censura aniria precisament a Premià a la "Cursa a pèl" que se celebrarà el proper divendres dia 11.
I anirà?
No ho sé... també depèn, és clar, de si encara és president... Però això d'anar amb les "vergonyes" a l'aire... no sé si és el millor moment... Ho dic per això de la vergonya... Endavant vídeo...

Mercantilisme

Ara ja portava uns quants dies preparant el meu "discurset" de queixa.

És lògic fer un tracte comercial, un encàrrec vaja, quedar per l'endemà i estar a punt d'arribar a les 3 setmanes sense notícies del teu "proveïdor"?

Sempre m'ha semblat que una encaixada de mans és un símbol prou significatiu per tancar un tracte i que, encara que tot està canviant a gran velocitat, el llenguatge dels gestos encara és el que ha de manar en les relacions. Potser són només paraules... i gestos...

Però avui ha arribat la trucada esperada (o potser ja no tant) i s'ha començat a esvair la meva rebelió.

El consum ha guanyat. Ell dicta les lleis i als demés ens queda poca cosa més que creure'ns els protagonistes quan no deixem de ser pures víctimes.

P.D.: Però demà jo estaré ben content amb el meu XXXXX nou, si és que el recader es digna a venir...

A la rotonda

Un dissabte qualsevol de juliol (si som a dia 6 i diumenge, no hi ha massa possibilitats a triar...), a les 3 hores i 33 minuts de la tarda (podem afegir i 33 segons i 333 mil·lèssimes...), amb un sol de tres (un altre 3) parells (de 2, no de 3) de piiiiiii, en una rotonda (sí, rotonda, que al diccionari hi és) no-qualsevol de la nostra pobra, bruta, trista i dissortada pàtria (versos originals de Jan Laporta...), i al costat inexplicablement d'un senyal de trànsit, hi havia una escala.

Què hi feia? Des de quan hi era?

Ella..., ella sí que es veia pobra, bruta, trista i dissortada.

--------------------

(Des d'aquí vull demanar públiques excuses per haver fet la fotografia mentres conduïa. Ja sé que al·legar que no es va generar cap perill no és motiu atenuant, però la soledat d'aquella escala em va fer perdre el raciocini lògic. Ho sento... acceptaré les conseqüències...)

Què em passa, doctor?

-Hola, bon dia. Passi i segui. Bé, vostè dirà.
-Bon dia, doctor. Veurà, és que darerrament me n'estic adonant d'una cosa que faig o, millor dit, que no faig. Cada vegada deixo menys comentaris als blogs que llegeixo. I és que, de fet, cada vegada en llegeixo menys. Ocupo temps amb el Twitter, el Facebook, el Plurk aquest que ha sortit ara, i, els blogs, ja els llegeixo, sobre tot els dels "amics", però vaig a fer un comentari i em quedo allà al davant, palplantat, sense saber quina tecla tocar, i mai millor dit... És greu això?

-A veure, quant temps porta vostè venint aquí ...? Sí, ja ho tinc, el primer d'agost farà 3 anys i hem fet 775 sessions. No està malament. Vostè ja sap l'efecte terapèutic que li provoca això dels blogs i la relació, encara que sigui poca, amb els bloggers. Pensi que si es va abandonant i deixa de "parlar" amb la gent pot tenir una recaiguda amb la seva timidesa galopant. I recordi que en menys d'un any ha sigut capaç d'anar a tres sopars amb aquests nous amics "desconeguts" que ha fet. Tres sopars de gent diferent. I, més encara, ara mateix, vostè ha... com sortit de l'armari, mostrant el seu perfil.

Això és com... què li diria jo? No ho sé, vaja. És que jo em perdo amb això dels exemples i les comparacions.

-No, si jo ja ho veig tot això, però és que em quedo com clavat davant la pantalla i no sé què dir. I aleshores començo a pensar que soc un impresentable, un mal amic, que ells sí que van dient coses al meu blog, fins i tot ve gent nova de tant en tant...

-Miri, no es capfiqui i vagi fent, de mica en mica, sense voler forçar les coses. Ells ja ho entendran.
-Gràcies, doctor, em deixa més tranquil, de veritat. I, ara que hi penso, quina mena d'escala li ve al cap en aquest moment. Com se l'imagina?

-Ostres, no ho sé. Potser una d'una església, o d'un cementiri...

-Collons, doctor...

Sant Felicíssim

Ara fa un moment, quan ja retirava cap a dormir i feia la darrera mirada als plats nets, la meva vista ha repassat el calendari de capçalera, el de la cuina és clar, i els ulls s'han clavat en el sant d'avui: Sant Felicíssim! (poso el signe d'admiració de collita pròpia, però és que el nom s'ho mereix).

No cal que digui que m'ha vingut un somriure als llavis. Però no d'aquells "fotetes", no, és (perquè encara em dura) un somriure de felicitat.

El dia s'ho porta, Sant Felicíssim!

Sento molt no poder dir res de la vida de tan elevada persona però és que no n'he trobat res. Sí que existeix alguna església que porta el seu nom, una societat limitada anomenada San Felicísimo Màrtir S.L. que treballa el tema pesquer, una S.A. immobiliària, un col·legi, una constructora... però res de la vida i miracles del Sant.

Fins i tot no he trobat cap altre lloc (ni el Calendari del Pagès) on posés que avui els Felicíssims celebren el seu sant, només el calendari de la Caixa Sabadell...

Amics, lectors, companys (disculpeu que no posi els femenins respectius), avui ho celebraré com si ho fos el meu de sant, avui començo el dia amb més bona cara o, millor dit, avui ja me'n vaig a dormir amb bona cara.

Que sigueu felicíssims! Felicitats Felicíssim, amic, company!

Ah, i l'escala? Doncs un moment que la busco. Quina hi lligarà amb tanta felicitat? Una de llarga, una de curta, una d'ampla, una de caragol?

És igual. Avui el que farem és agafar l'escala i convidar a una mica de fruita a tothom.

Per molts anys!