3.7.08

Què em passa, doctor?

-Hola, bon dia. Passi i segui. Bé, vostè dirà.
-Bon dia, doctor. Veurà, és que darerrament me n'estic adonant d'una cosa que faig o, millor dit, que no faig. Cada vegada deixo menys comentaris als blogs que llegeixo. I és que, de fet, cada vegada en llegeixo menys. Ocupo temps amb el Twitter, el Facebook, el Plurk aquest que ha sortit ara, i, els blogs, ja els llegeixo, sobre tot els dels "amics", però vaig a fer un comentari i em quedo allà al davant, palplantat, sense saber quina tecla tocar, i mai millor dit... És greu això?
-A veure, quant temps porta vostè venint aquí ...? Sí, ja ho tinc, el primer d'agost farà 3 anys i hem fet 775 sessions. No està malament. Vostè ja sap l'efecte terapèutic que li provoca això dels blogs i la relació, encara que sigui poca, amb els bloggers. Pensi que si es va abandonant i deixa de "parlar" amb la gent pot tenir una recaiguda amb la seva timidesa galopant. I recordi que en menys d'un any ha sigut capaç d'anar a tres sopars amb aquests nous amics "desconeguts" que ha fet. Tres sopars de gent diferent. I, més encara, ara mateix, vostè ha... com sortit de l'armari, mostrant el seu perfil.
Això és com... què li diria jo? No ho sé, vaja. És que jo em perdo amb això dels exemples i les comparacions.
-No, si jo ja ho veig tot això, però és que em quedo com clavat davant la pantalla i no sé què dir. I aleshores començo a pensar que soc un impresentable, un mal amic, que ells sí que van dient coses al meu blog, fins i tot ve gent nova de tant en tant...
-Miri, no es capfiqui i vagi fent, de mica en mica, sense voler forçar les coses. Ells ja ho entendran.
-Gràcies, doctor, em deixa més tranquil, de veritat. I, ara que hi penso, quina mena d'escala li ve al cap en aquest moment. Com se l'imagina?
-Ostres, no ho sé. Potser una d'una església, o d'un cementiri...
-Collons, doctor...
Publica un comentari a l'entrada