-Hola, bon dia. Passi i segui. Bé, vostè dirà.
-Bon dia, doctor. Veurà, és que darerrament me n'estic adonant d'una cosa que faig o, millor dit, que no faig. Cada vegada deixo menys comentaris als blogs que llegeixo. I és que, de fet, cada vegada en llegeixo menys. Ocupo temps amb el Twitter, el Facebook, el Plurk aquest que ha sortit ara, i, els blogs, ja els llegeixo, sobre tot els dels "amics", però vaig a fer un comentari i em quedo allà al davant, palplantat, sense saber quina tecla tocar, i mai millor dit... És greu això?
-Bon dia, doctor. Veurà, és que darerrament me n'estic adonant d'una cosa que faig o, millor dit, que no faig. Cada vegada deixo menys comentaris als blogs que llegeixo. I és que, de fet, cada vegada en llegeixo menys. Ocupo temps amb el Twitter, el Facebook, el Plurk aquest que ha sortit ara, i, els blogs, ja els llegeixo, sobre tot els dels "amics", però vaig a fer un comentari i em quedo allà al davant, palplantat, sense saber quina tecla tocar, i mai millor dit... És greu això?
-A veure, quant temps porta vostè venint aquí ...? Sí, ja ho tinc, el primer d'agost farà 3 anys i hem fet 775 sessions. No està malament. Vostè ja sap l'efecte terapèutic que li provoca això dels blogs i la relació, encara que sigui poca, amb els bloggers. Pensi que si es va abandonant i deixa de "parlar" amb la gent pot tenir una recaiguda amb la seva timidesa galopant. I recordi que en menys d'un any ha sigut capaç d'anar a tres sopars amb aquests nous amics "desconeguts" que ha fet. Tres sopars de gent diferent. I, més encara, ara mateix, vostè ha... com sortit de l'armari, mostrant el seu perfil.
Això és com... què li diria jo? No ho sé, vaja. És que jo em perdo amb això dels exemples i les comparacions.
-No, si jo ja ho veig tot això, però és que em quedo com clavat davant la pantalla i no sé què dir. I aleshores començo a pensar que soc un impresentable, un mal amic, que ells sí que van dient coses al meu blog, fins i tot ve gent nova de tant en tant...
-Miri, no es capfiqui i vagi fent, de mica en mica, sense voler forçar les coses. Ells ja ho entendran.
-Gràcies, doctor, em deixa més tranquil, de veritat. I, ara que hi penso, quina mena d'escala li ve al cap en aquest moment. Com se l'imagina?
-Gràcies, doctor, em deixa més tranquil, de veritat. I, ara que hi penso, quina mena d'escala li ve al cap en aquest moment. Com se l'imagina?
-Ostres, no ho sé. Potser una d'una església, o d'un cementiri...
-Collons, doctor...
9 comentaris:
Jo tampoc comento mai, darrerament...
Deu ser una malaltia molt normal.
Tranquil... ;)
Mira!! He fet un comentari!
A mi també em costa posar comentaris, però no és una malaltia greu. (el primer comentari d'aquesta setmana)
m'ho podria aplicar a mi mateixa també… Comento més aviat poc, tot i que vaig llegint…
Ànims!
N'hi ha que (per descomptat!!!) no necessitem cap explicació, apreciat Mestre!
I a veure si ho repetim, eh?!
Mestre, m'heu tret les paraules de la punta dels dits. Fa temps que també hi dono voltes. Jo també tinc aquesta sensació de comentar poc... de no saber què dir (o no tenir re a dir...) de llegir només a través de l'RSS... una mica de sensació de cementiri, vamos.
A casa diem que "això va a èpoques"... i potser sí que d'aquí un temps recuperarem l'interès.
Mica en mica!
Ara me'n vaig a dormir, però demà segur que comentaré aquests comentaris, segur.
Mestre ai, mestre.-.. això és una epidpèmia!
Mira que jo m'esforço, eh? Que penso, avui comenteràs, però no hi ha manera!
Jo a d'altres puestos, no vaig, el meu Flickr està abandonat, el Twitter, també... apatia virtual? Segurament! Jo espero que em passi... sinó haurem de quedar i fer teràpia conjunta, per exorcitar el què sugui!
Una abraçada!
Clara, gràcies, si estic dins la "normalitat" ja em quedo més tranquil ;-)
Joan, no és greu, oi? Contestar els comentaris és una bona excusa per fer-ne algun.
Musa, som del club dels lectors silenciosos...
Agraït, perdedor. I a veure qui comença a posar fil a l'agulla!!!
Zinc, és que tenim uns dits molt afilats... Però vaja, diuen que tot són cicles i sinusoides, i cosinusoides i giragonses. No sé si m'explico.
vilapou, ai no, que soc jo...
Srta. Tarambana, i si féssim un ingrés (terapèutic, és clar) en algun convent o, millor, en algun balneari? Ei, tots plegats, que ningú es confongui, ni s'ofengui.
O si no, haurem de pensar en algun sopar ;-)
Mestre, ho entenc. Més que res perquè jo també pateixo aquesta síndrome, de ja fa un temps.
Publica un comentari a l'entrada