Dia de la música

Em sembla que tot en aquest món, tot, està doblat. La personalitat, dos clubs de futbol al poble (perdó ciutat), dos de bàsquet, de petanca, dues associacions de cada tema, dues pastisseries preferides, dos sopars a la mateixa hora, dues que t'esperen (no, això no), tot està doblat.

Sempre s'ha d'escollir. Mai tenim una única opció. És això el que anomenen "llei de vida"?

Resulta que avui és el Dia de la Música, el 21 de juny. I el dia de Santa Cecília? Doncs també.

Bé, millor. Com a músic (de cobla) soc dels que pensa que tot suma, que més val que en sobri que no pas que en falti... "en fin", que deia aquell, que si hem de parlar de la situació dels músics i de la música cada mig any, millor que millor.

Poc a faré pas cap discurs, jo, ara, però sí que us deixaria com a deures que penseu una mica en la situació dels professionals i dels afeccionats a la feina de músic. Però no els de primera divisió, no, si no dels de pedra picada, els dels grups petits, els que van sols, els de la música tradicional, els que no són de segona però a vegades ho sembla...

Escales de Festa Major

El dilluns passat va ser la Festa Major (petita) del meu poble (perdó, ciutat), on, des de fa uns anys ha arrelat el costum de fer sopars de veïns. És allò "típic" de muntar una taula llarguíssima al mig d'un carrer i fer un sopar amb plats de tota mena, gots de plàstic, pa amb tomàquet, calça curta, xancletes, coca i cava. Molta germanor, mentres els que passen per allà al costat et miren (ei, a mi no, que el meu veinat és molt seu...) amb una cara de no acabar de trobar-hi la gràcia. I, al final, la cosa s'amenitza amb un grup que fa música de ball. Perfecte.
Anem a fer un recompte. Aquest any han sigut 17 sopars amb 15 grups musicals. Per tant, 15 escenaris amb, en principi, 15 escales.
Un servidor va anar a fer una "volteta" a veure què caçava...
Resultat:
Vaig retratar 19 escales en un total de 13 escenaris, comptant les pròpies de cada un d'ells més alguna "de servei". També vaig aprofitar 8 escales més en els desplaçaments entre sopar i sopar.
Com a mostra deixo la darrera que vaig "pillar", encara que potser va ser ella que em va "pillar" a mi. Els dos intents fets van resultar iguals. I no és que el carrer fos fosc, no. Va ser aquella pintura blanca i vermella, reflectant, o reflexant, o refractant, o com dimonis es digui, que es va menjar tot el flaix.
Però l'any que bé no em foteran, aviso!

Acròstic accentuat

Jo, de sempre, li he tingut un gran respecte a la poesia i, per això, fins el dia d'avui, encara no m'he atrevit a llegir-ne cap llibre.
El meu únic atreviment, o millor dir-ne gosadia, ha sigut escriure un poema, probablement el primer i l'últim.

Veure sols plens de tristor,
imaginar matins d'estiu,
línies blaves, grocs de llum,
amargor sobtada.
Ploro llàgrimes de viu,
obro estrets uns petits ulls,
única esperança.


Evidentment, no té cap valor...

El Girona puja

Crec que el Girona es mereix aquest petit homenatge després d'haver vist com ha pujat... de categoria.

Ja vindrà la temporada que ve, l'adequació del camp, la nova plantilla (calia anar tan depressa a trucar la porta del Madrid?), el presupost, la constància del públic, els mals moments i les alegries.

Avui toca festa i homenatge.

Tossa no paga

Aquest divendres vaig llegir una notícia al Diari de Girona referida a Tossa. El títol era: "Tossa ha de refer el pressupost per equilibrar de forma irregular els ingressos i la despesa". Per fer una explicació una mica ràpida diríem que l'Ajuntament havia aprofitat, d'una manera irregular, unes partides d'ingressos per pagar uns deutes que pugen més o menys a 1,5 milions d'euros. Les al·legacions de l'oposició han fet que la legalitat administrativa torni al seu lloc (després d'una estranya votació) però a mi em preocupen un parell de frases que es van dir al Ple de l'Ajuntament:

-"Posarem les factures de nou al calaix" i "augurem conseqüències nefastes per als proveïdors".

Això vol dir que aquells deutes que té l'Ajuntament amb qualsevol proveïdor, sigui un constructor o sigui una Cobla, per exemple, poden passar-se un altre any al calaix o anar directament a les escombraries.

Jo en conec una de Cobla que es troba en aquest cas. Ara fa un any van anar a tocar a Tossa, van fer un ofici i sardanes, i no ho van pas fer malament. Després d'un any no han cobrat i les perspectives són negres, molt negres.

Hi ha dret a això? Pot un Ajuntament pendre el pèl a uns músics d'aquesta manera? I ho ha fet amb el consentiment de l'oposició, no ens enganyem, per acció o per omissió.

Aquest de la fotografia és l'enfustissat on la Cobla va fer la seva feina. Un enfustissat gran, fort, ferm, consistent... tot el contrari que l'economia del Consistori i que la vergonya dels seus components.

Sortint per la finestra

L'altre dia, quan vaig caçar aquesta escala, només em podia venir una pregunta al cap:

-Quin sentit té una escala que va des d'una finestra a la taulada (directament i sense passar per cap altre lloc)?

La primera explicació que em vaig imaginar sembla més digna d'un acudit o d'una película del Pajares que res més, és a dir, vindria a ser una sortida d'emergència per a situacions "compromeses".

Una altra possibilitat seria també una sortida d'emergència però, en aquest cas, com a previsió d'inundacions ara que això de ploure s'ha convertit en el pa de quasi cada dia.

Pot ser també la comunicació entre el piset i l'apartament d'estiueig, a la taulada, és clar.

O aquella part d'un cercle viciós que no podrem deixar mai si entrem a la casa. Perquè segur que aquella porta que es veu és de pega, de mentida, vaja.

Algú em pot ajudar? És que com més voltes hi dono, cada vegada ho entenc menys, i la meva imaginació es dispara cap un surrealisme més agosarat.

Estem en perill!

Segons informa Público, el 40% de les 1714 (quin número, no?) gasolineres que hi ha a Catalunya ja s'han quedat sense combustible. Segons el Mundo, és més del 50%, i segons Diariocrítico el 60%.

Bé, és igual. Suposem que siguin unes 800. Quans litres s'hi deuen poder amagatzemar a cada una: 40.000, 50.000? Per tant, en dos dies s'han "expedit" uns 40 milions de litres per una banda, més uns 20milions més a les benzineres que encara ténen provisions...

Segons he vist a les notícies, el consum d'ahir i avui correspon, pam més, pam menys, al normal d'una setmana.

Concretant, en aquests moments poden córrer pels carrers i les carreteres del nostre país uns 60 milions de litres de benzines, que corresponen a un 60% o 70% més de l'habitual.

Ja en som conscients d'això? Ja n'és conscient el poble de Catalunya que estem dins d'una mena de coctel molotov en stand-by?

I hem de tenir en compte, a més, que els principals histèrics d'aquest acaparament de gasolina són aquells que ténen dos o tres cotxes i que els fan servir per anar a portar els nens (i les nenes) al cole. Ara ténen els dipòsits plens a vessar, és a dir, que hi ha unes bosses perillosament inflamables en els aparcaments i als barris de casetes aparellades...

MHP Montilla, ja ho té clar això? I té clar també que com més gasolina estigui a la venda, més se'n comprarà? I ja ho sap això el seu Conseller per a assumptes surrealistes, el Sr. Baltasar?

Senyors, estem en perill. Això és un polvorí i com algú encengui un llumí... no tindrem temps ni de... partir (apa, un ro-rodolí)

Jo, una vegada més, ja he avisat.

-----------------------------

P.D.: Voldria agrair a l'amic Puji aquesta imatge que em va portar del seu viatge a NY. Ell ja devia intuir també alguna cosa...

2P.D.: Totes aquestes xifres no són gens fiables, però millor que ningú faci els càlculs reals.

3P.D.: Res, és per no acabar amb parell.

Pa amb gasolina

Jo no he acabat mai d'entendre la relació que hi ha entre la venda de gasolines i la de pa.

Això d'estar en una cua de gent i que vegis la persona del davant teu que demana una "baguette", una "gallega", una "xapata", 30 litres de gasoil i un "kit-kat", i després tu facis el mateix però am un "bollicao", una cocacola i el dipòsit ple d'eurosuper ecològica, no m'acaba d'entrar.

I si, a més, tens l'acudit de voler omplir aquest dipòsit que dèiem cap a l'hora de dinar o de sopar, el millor que pots fer és omplir-te a tu mateix, però de paciència.

El cúmul dels despropòsits és, però, aquests dies. Jo, ahir el vespre, em vaig quedar sense pa per sopar perquè avui ha començat una vaga general de transportistes de mercaderies... I no perquè els vaguistes siguin els que porten el pa amunt i avall, no, si no perquè la gent es va abraonar a les gasolineres per omplir de gasolina els dipòsits dels seus cotxes i un servidor, tornant d'un aplec, només podia comprar el pa allà mateix.

I, al final, jo... sense pa.

Visita al CAP

(A veure... traducció automàtica... català?... sí, aquí... clic!... ja està)

-Hola, bona tarda.

-Buenass tardess, puess que le passó?

(Ui... tornem-hi... català... clic!)

-Miri, aquí té l'informe de l'especialista.

-Molt bé. Mmmm... sí, té una TRF superficial, li van administrar això i allò, i ara s'ha de posar aquestes injeccions i prendre parazetamol i el protector, i té visita el dia 6 de juliol. Doncs res, la baixa per 30 dies i després a veure l'especialista.

- Però no podré anara treballar abans? Estic en una oficina, d'administratiu...

-Ah, cap problema, ja li faig l'alta.

-Home, potser tampoc. Porto una setmana fent repòs absolut...

-No, no, per això que té, vostè no s'ha d'estar quiet. S'ha de moure, fer rotacions amb els peus i les cames. I anar a treballar caminant, perfecte. Sí, sí, moguis, moguis...

-Però em van dir que del llit al sofà i poca cosa més... No sé si ara, de cop...

-Ah, com vulgui, doncs una setmana més. I si nota que li fa mal o té problemes de respiració (?!) vagi desseguida a urgències, no máss, deprissita.

(Tornem-hi... català... clic!)

(I ara què està fent, l'alta o la baixa? Jo ja no entenc res. Si et dona l'alta i pots tenir problemes de respiració... per la cama?...)

-Puess aquí tiene... (clic! merda... clic!). D'aquí una setmana torni i ja ho veurem.

-Anem, anem. Demà trucarem a la nostra doctora de sempre i que ens dongui la tercera opinió i desempati.

Aigua de colors

Enmig de tanta aigua o, millor, de tantes paraules que ens parlen d'aigua, voldria submergir-me en colors clars, en líquids buits, en verds diversos.
Trobo un riu que no és moll, que no perilla, que no espanta, que no inquieta, i voldria entrar-hi com aquell qui camina en una platja deserta, sobre sorra seca i gruixuda...
Al fons veig un pont, gent que passeja, para i observa. Més enllà, una escala que ens vol allunyar de la por.
Podré algun dia defugir la mediocritat?
Arribaré als llacs transparents de la felicitat final?
Sé que algun dia hi nedaré, hi nedarem, i dibuixarem i pintarem aquells cercles que ens falta encara tancar.

Generació perduda

Atenció, si us plau, he perdut una generació!
Doncs encara que no ho sembli, vull parlar de sardanes...
Aquest cap de setmana he estat, he viscut, he trepitjat i he suat l'Aplec de Calella. Com que els elements no van perdonar ni acompanyar, la cosa es va celebrar "a sota cubert", a la Fàbrica Llobet, local gran, ample, alt... però calurós, què hi farem.
De tota manera, el que és important és que l'Aplec es va poder fer. Quatre cobles "de Champions", milers i milers de balladors i de badocs i sardanes, moltes sardanes.
Però, una vegada més, em vaig fixar que en aquests actes m'hi falta una generació sencera de gent. Ja està clar que aquest tema és redundant, que tothom sap que a sardanes hi va molta gent gran, que cal fer alguna cosa perquè el jovent s'hi acosti, però no ens enganyem o, millor, que no s'enganyi aquella gran majoria que mai hi va i sempre opina. En un Aplec hi trobem homes grans (i dones), nens (i nenes), adolescents (i adolescentes), parelles de totes les tipologies i algun animaló, però no en una proporció "adequada": hi ha una generació que s'ha perdut pel camí.
L'hem de recuperar! L'hem de recuperar? Segur?
Doncs que no es torni a enganyar aquella majoria de la que parlava abans. La generació perduda ja hi va anar quan era petita, i sempre torna, sempre. El que passa és que es distreu durant uns anys... i després, torna.
Amics lectors, m'atreveixo a pensar que la majoria esteu en aquesta edat. No patiu, perquè acabareu anant a sardanes. Sí, sí, encara que sigueu de (gran) ciutat. Investigueu les classificacions dels concursos de colles sardanistes i mireu la procedència de les colles punteres. Què, nois?
I que no us faci cap vergonya, que a llocs pitjors aneu.
Jo, quan tombeu "aquella" edat, seré allà i us faré d'amfitrió.
Si no ens veiem abans, fins aleshores!

Arriba el Juny

Juny. És el mes sis de l'any segons el calendari gregorià, té 30 dies, porta aquest nom per la deessa Juno, està consagrat al Sagrat Cor de Jesús, durant aquest mes començarà l'estiu i "del juny enllà el sol comença a minvar".

Juny. Sardana composta per Juli Garreta. Una de les millors obres clàssiques que existeixen en el món de la sardana. És d'una contundència i d'una delicadesa a l'hora impactants. Durant els temps que l'himne Els Segadors va estar prohibit era una de les peces que el substituien (d'una manera subtil, és clar) en actes públics. El compositor Igor Stravinsky, l'any 1924, després de sentir-la, es va posar dempeus aplaudint tot demanant: "Més Garreta, vull sentir més Garreta, si us plau". Als més escèptics els demanaria que per un moment oblidessin les sardanes més típiques i conegudes i escoltessin aquesta obra (amb la seguretat que no sentiran un sol compàs de pom-pom-pom) amb els ulls tancats i l'esperit obert...
Primer diumenge de juny: L'Aplec de Calella, una cita ineludible del calendari sardanístic. És l'anomenat "Aplec Pairal". Té el seu preludi la nit anterior amb una doble audició de sardanes que sempre té un gran èxit. Com que aquest any el temps va una mica revoltat aquest inici s'ha traslladat al recinte de la Fàbrica Llobet, on he caçat aquesta escala... Encara que no ho podreu apreciar, al fons hi ha unes rotllanes de balladors que havíen envaït el carrer. Igual que fan els "moderns", igual.

El rei i l'escala

Els reis també poden caure... Les escales són així...

I en Jordi Pujol... també

Faig un comunicat

L'altre dia me'l vaig trobar allà al davant del bar on el veig cada dia llegint el diari fins a les tantes de la nit.

-El rei en té la culpa, el rei. I la monarquia!

-Bueeeno.... Apa, bona nit.

I avui ha sigut per partida doble.

Primer:

-En Sarines, ha sigut. Sí, sí, en Sarines, el de la gestoria, m'ha fet perdre la família.

-Bueeeno... Tranquil home, ja ho "arreglarem" això...

I a la tarda:

-Ho ha d'anar a dir a l'Ajuntament, sí a l'Ajuntament. M'he quedat sense la pensió al Santander per culpa d'ells. Hem de cridar a la guardia civil... Jo, demà aniré al Santander. I vostè, vostè faci un comunicat. Faci un comunicat!

I jo, ara i aquí, faig aquest comunicat per a tothom que el vulgui llegir i/o escoltar:

"Si us plau, ajudeu al pobre Trunas"

Des de la presa

Ahir, quan vaig veure les primeres imatges del Telenotícies, no me'n vaig poder estar d'anar a repassar el meu àlbum de fotos. El presentador estava parlant en directe des del pantà de Sau i es veia, darrera d'ell i sobresortint de l'aigua, només la part alta del campanar de l'església de Sant Romà. Ho vaig comparar amb les fotografies que jo mateix havia fet el dia 3 de maig (fa 3 setmanes) i la diferència era abismal.

Ara podria començar a fer acudits fàcils de com ha plogut des d'aquell dia, o dels rius de tinta que s'han escrit, o dels que s'afogaven en un got d'aigua, o de les queixes dels "piscinaires"... però no ho faré.

Més aviat voldria comentar una de les fotos que vaig trobar entre les "tirades" a la mateixa presa de Sau.

És aquesta mena de vagoneta, amb escala inclosa és clar, que queda penjada a una banda d'aital construcció megalítica i que segueix el seu perfil. No sé exactament quina funció té, però em vaig imaginar que es podríen organitzar uns petits viatgets que anessin de punta a punta i en els que els seus ocupants podríen anar controlant els nivells de variació i creixement de l'embassament. Des d'allà estant podríen, al mateix temps, anar reflexionant, en veu alta millor, sobre el que han dit, el que han pensat o el que han decidit sobre aquest tema.

El primer viatge, i per protocol, li tocaria al MHP de la Generalitat, tot sol o, com a màxim, acompanyat pel seu "sosies" del Polònia. Quina fila que faríen...

Un altre podria ser dels representants de l'oposició, perdó, vull dir, de l'oposició que té al govern, és a dir aquells que manen però diuen que volen el que no volen, però com que dolen, ara ho volen però no. Pobreta vagoneta...

També hi aniríen els de l'oposició real, perquè s'aclareixin des de les altures.

Següent viatge per a una representació dels solidaris de les terres d'enllà. A veure si veient l'aigua des de dalt reflexionen sobre allò de "l'aigua és meva".

Un recorregut, també, per als suferts regants de més amunt, els que s'estan quedant sense aigua de veritat, i aviat sense feina. Són els oblidats de la pel·lícula (i els que ténen més raó, possiblement).

Ah, no ens deixem la nena, sí, aquella nena de la manifestació... o millor els seus "papes". Aquella que deia, amb la boca ben oberta, i totes les vocals ben marcades i cantades allò de: "És que los de Barcelona mos volen pendre l'aigoooo. I la volen per omplir les piscineees i naltros mos quedarem senseee..." Pobra nena, el dia que vagi a la capital i no trobi les piscines a peu de carrer...

Jo, la veritat, hi enviaria molta més gent (un servidor també s'ho mereix, també), com aquells de l'Aragó, que al final hauran de demanar auxili per les inundacions, o els de Madrid que sempre decideixen mirant un mapa amb un ull i una urna amb l'altre, els de València, de Múrcia, o tants i tants d'aquí que mereixeríen quedar-se allà a dalt de la vagoneta a sol i serena...

Bé, al final no sé si intentar muntar un negoci o anar aquesta nit a estavellar la vagoneta...

9 d'agost

Estatut de Catalunya. Disposició final primera.

"La Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat ha de concretar, en el termini de dos anys a partir de l'entrada en vigor d'aquest Estatut, l'aplicació dels preceptes del títol VI".

---------------------------------

Consideracions:

1.L'Estatut de Catalunya va entrar en vigor el 9 d'agost de 2006.

2. El títol VI es refereix al Finançament de la Generalitat.

3. Dos anys és poc temps per concretar "l'aplicació dels preceptes", no pas per aplicar?

4. Qui, i en quins casos, està autoritzat a no complir les lleis?

Disposició final personal:

Puc jo dir a l'Administració que en dos anys no he tingut temps de concretar la manera d'aplicar els meus pagaments d'impostos?

Aquest vespre no em busqueu

Quatre dies després de la gran desfeta, dos dies després del Corpus i de la Patum, l'endemà del Dia Mundial de les Tortugues, i a dues hores del Catalunya-Argentina (versió infantiloide), avui, a partir de les 9 del vespre, arriba aquell "gran" esdeveniment que ens ha portat (les orelles) de corcoll els dos o tres darrers mesos. Quan TVE va decidir fer-se la moderna i organitzar un concurs obert i virtual d'aspirants a la fama cutre-casposa, no es podia imaginar que acabaria havent-s'ho d'empassar amb pa amb tomàquet i defensar un producte, que per més inri, era sortit d'una factoria professional i de la competència. El cúmul dels despropòsits, vaja...
Bé, doncs avui, a mi, no em busqueu per aquí, no intenteu trobar-me, ni a casa, ni a casa dels amics fent cap sopar multitudinari, ni res.
Jo avui seré ben lluny: a l'estranger!
Sí, ho dic amb totes les lletres, no puc aguantar més aquest desfet de temps. No ho puc aguantaaaarrrrr méééés!!! Prou de patiments!!!
Ara, quan acabi d'escriure això, faré la bossa, amb una muda, uns pantalons nets, una camisa de diumenge i els quatre patracols "d'aseo" i me'n vaig ben lluny.
Me'n vaig a l'estranger!
I si voleu una raó que justifiqui aital deserció nacional (de la nació), us la puc donar:
Per votar al Chikilicuatre només es pot fer per telèfon i des de l'estranger!
Fins demà a la tarda.

És possible?

És possible que un metge sigui escèptic sobre una malaltia i en dubti?
És possible que un metge venci el seu escepticisme relatiu a la veracitat dels símptomes d'una malaltia?
És possible que una persona enganyi a un metge per treure'n benefici propi?
És possible que un grup de gent s'aprofiti d'uns malalts per treure'n benefici... polític?
És possible que un malalt se senti menyspreat per culpa del desconeixement d'una malaltia?
És possible que un malalt se senti utilitzat enmig d'una lluita política?
Si heu contestat SI a totes les preguntes... penseu-hi.
En cas contrari... també.

Llàstimaaaa......

La final del dissabte no serà el mateix sense tu...

Avui pot ser "el" dia

Sí, ha arribat un dia que pot ser de gran importància per a la nostra història. I quan dic nostra vull dir la dels catalans. Avui, aquest vespre, el nostre germà gran, aquell que sembla petit de mida però que ja s'ha emancipat dels pares i dels bisbes, torna a participar a la semifinal d'Eurovisió. Avui, per si algú encara no ho ha entès, Andorra té la possibilitat de classificar-se per a la Gran final d'Eurovisió. Quina enveja...
Siguem seriosos, amics i companys, i no ens amaguem més. No cal que dissimulem posant-nos la nacionalitat andorrana al Facebook, al Twitter o al Youtube, perquè no volem que ens considerin virtualment espanyols. Sortim de l'armari d'una vegada i demanem al Pricipat d'Andorra que ens declari la guerra, ens venci, ens sotmeti i ens obligui a adoptar la seva nacionalitat.
Jo vull ser d'un país on el català sigui oficial si-us-palu-per-força, ja, home!
I algú gosarà dir-me que Andorra no té possibilitats en aquest festival dels honors nacionals? Que no està immersa en el frikisme imperant? Qui ho diu, això?
Andorra ha estat representada per gent d'Astúries, de Barna, d'Holanda, d'on faci falta, i se l'ha sentit en català, en català i en anglès i ara, finalment, en anglès i una frase en català. Qui dóna més? El Chikilicuatre? Au, va!
Compatriotes, avui, enviem missatges de suport a la Gisela, que no és andorrana però hi va molt a esquiar (sujuro que ella ho ha dit així), fem-nos "followers" del seu Twitter i, aquesta nit, gastem-nos els calerons enviant els SMS que facin falta. Pensem que és una gran inversió de futur.
Ah, que ningú ho dubti, aquesta escala és d'Andorra! Gràcies Rosa i Francesc.

Girona, temps de flors

Honorato

Quan fa uns dies em vaig fixar que avui era Sant Honorat no vaig poder-me estar de recordar l'Honorato.
Qui era l'Honorato?
Doncs era un personatge, un pobre home que sortia en un programa anomenat "Ahí te quiero ver" de TVE, que era la parella (el màrtir) de la Rosa M. Sardà. Eren els '80 i aquest programa consistia en un seguit d'entrevistes, actuacions musicals, escenes d'humor, tot molt a la mida de la Sardà.
Aquell personatge sempre em va quedar clavat, pobre Honorato, i fins i tot conec un cambrer al meu poble (perdó, ciutat) que físicament me'l recorda.
-Mira l'Honorato, està ben enfeinat avui...
L'actor que el personificava era l'Enric Pous, un d'aquells tot-terrenys amb vis còmica que t'anaves trobant per la tele i el teatre. Va morir el 2000, si no estic mal fixat, als 58 anys.
Un dia mirant el programa Nydia em va sorprendre que hi sortís l'Enric Pous acompanyat d'en Martí Galindo, un altre actor entranyable. Tots dos eren (en Galindo encara ho és) uns grans enamorats del món de la sardana i d'alguna manera, l'Enric Pous n'era una espècie de mecenes o promotor. Sembla ser que l'unia una bona amistat amb en Fèlix Martínez i Comín i, en aquell programa parlaven amb la seva vídua, la Pepita Nunell, sobre el mestre i la seva música.
Em va sorprendre, em va agradar i encara vaig "estimar" més el pobre Honorato... quina personalitat!
---------------
(Podria ser que aquest escrit contingués alguna inexactitud, demano disculpes, però ha estat fet amb la millor intenció del món)

L'amic Camacho

Cada dia a ben dinat, quan vaig a la feina, he de travessar un aparcament d'aquests anomenats públics, amb zones blaves, pagant, però públic. A més, com que són quasi les 3 i està a mitja cantonada d'una escola, és el lloc per on passen les criatures, soles o acompayades, i on s'apilonen els cotxes que descarreguen els corresponents nens (i nenes, és clar).
De tant en tant, però com a mínim un dia per setmana, coincideixo amb el mateix cotxe. No recordo ara quin model és, peró sí que el color és blau. Va un pare amb amb els seus dos fills, un nen i una nena. Cada dia para a uns 15 metres de la sortida a la carretera, just al mig del pas, tot deixant una mica menys de dos metres a cantó i cantó. Primer l'un i després l'altre, li fan un petó, obren les portes, del darrera com marca la normativa, i es despedeixen des de fora amb la mà estesa i, només alguna vegada, li tornen a fer un petonet amorós. A continuació, el cotxe engega i surt a la carretera mentres els dos, tres o quatre cotxes del darrera els mirem amb una mueca "peculiar". No podria haver aparcat un metre més a la dreta i així hauríem passat tots? Doncs no!
Ara he arribat a un punt en què li penso tornar al pare amorós aquest. En Camacho, perquè a partir d'ara l'anomenaré així per alguna estranya associació d'idees amb el nom d'un cantant, treballa en un bar del que n'és l'encarregat. I jo diria que ho és pels anys que fa que hi treballa (des de molt jovenet) i per la nul·la competència que ha tingut mai en el càrrec per part de cap altre treballador que hagi passat per la casa.
Bé, doncs a partir d'ara penso anar, dia sí dia també, al bar d'en Camacho i quan el vegi fent uns cafès i preparant la safata, em plantaré a la sortida de la barra i m'agenollaré a cordar-me les sabates... res, un minut i mig, pim, pam, ara l'una, ara l'altra. I demà passat tornem-hi, a veure amb el temps si s'hi fixa.
O si no, em pararé just a la porta del carrer amb el diari (La Vanguardia, que és més gran) ben obert quan ell surti a les taules de fora.
-Ui, perdona Camacho, és que estic fent el Sudoku de memòria i ara m'ha vigut al cap el... 4, 5, 8,... el 9!, sí, aquí hi va el 9. Res, un moment i surto del mig.
Voleu dir que captarà la indirecta i relacionarà les dues coses?

De tants per cents

Les pluges d'aquest cap de setmana han remogut moltes coses. Per començar, les gleres dels rius, les planes resseques, els torrents oblidats, els pantans desnudrits... I, per acabar, els càlculs matemàtics, els percentatges, els recomptes de litres, de metres de canonada, d'hectòmetres cúbics...
Hem sentit a dir que l'aigua emmagatzemada havia augmentat d'un 0,5 per cent, o d'un 10% o, fins i tot d'un 30%, tot depenent de què o d'on estàvem parlant, cosa que quasi mai ha quedat clara.
Ara ja discutim sobre si els "de can Fanga" (quina venjança més freda i sibilina els estan fent empassar des de comarques llunyanes...) en ténen prou amb aquests167 metres cúbics que superen els 165 que marquen la línia vermella del perill, i si la canonada de connexió és necessària o obligatòria. Estem esperant amb un compta-litres l'aigua que baixa lenta i mandrosa des de dalt de les muntanyes per veure què s'ha de fer amb l'aixeta miraculosa.
I tot perquè ha plogut tres dies i a estones...
Jo, avui, com cada matí, he anat a acompanyar la nebodeta a cole i, des del cotxe, he intentat esbrinar si el verd, el que encara ens queda aquí al litoral, havia augmentat la seva intensitat.
Es pot mesurar en tant per cent la intensitat del verd?

Sardanes remullades

Diumenge, 11 de maig de 2008, des de dos quarts d'onze del matí, a la cruïlla dels carres Berguedà amb Sant Pere de Cruixà,
XD GRAN APLEC DE LA SARDANA
amb 3 de les millors cobles del país: La Principal, La Ciutat i La Baixa, en homenatge al mestre Virgili Tutufau i Mascaró.
-Escolti, i si plou?
-Com diu? Si plou? Home, doncs... mmm... bé... si plou... Ei Franciscu, mira què diu aquest bon home! Que què passa amb l'Aplec si plou! Tu mateix... explica-li... el que puguis... jo ara torno...si plou, diu, ves quines ocurrències, aquest... al país li fa falta la pluja... Vau veure ahir el Telenotícies? El campanar de Sau ja quasi no es veu, i la platja de Sant Pol, busca-la!... i... i...

Doncs no és una situació tan surreal com sembla aquesta, no. Ahir es van suspendre algunes audicions per la pluja i, en prevenció, unes quantes per avui, entre les que hi ha, em consta, algun aplec.
Algú em pot explicar com pot ser que s'organitzi un aplec sardanista sense preveure una alternativa en cas de pluja?
Tres cobles estaven llogades per tot el dia d'avui (per cert, quin sol més maco que fa aquest matí) i ahir a la tarda se les avisa que, en previsió del mal temps, se suspèn l'Aplec.
Algú s'imagina el Sr. Seat enviant un SMS als seustreballadors dient:
"Demà plou. No es treballa. I a cobrar a la Roca de la Cabra"
Perquè aquesta n'és una altra. Treballar, no treballaran. Però cobraran? Hi ha alguna assegurança contractada? Perquè el dia ja està perdut, el tenien emparaulat.
Que són 35 persones, home, i, si em permeteu, jo els qualificaré d'artistes.
Què podria passar si a 35 membres de La Fura dels Baus se'ls deixa sense cobrar... perquè plou. Recordeu què feien amb uns quants cotxes i uns malls?
Però és clar, el món de la sardana és el món de la sardana i allà tot s'hi val. Com el volem dignificar? O no cal? Potser valdria la pena plantejar seriosament aquest tema algun dia. Si la Sardana (amb majúscula, home!) no fos la dança nacional, molta gent (polítics, intel·lectuals i lliurepensadors, principalment) quedaria "moralment" alliberada i no hauria de fer paperots hipòcrites. Si cal, seré l'emprenedor d'aquesta discussió a nivell nacional i el convocant d'un referèndum que no té per què esperar al 2014. Si el fem d'aquí tres setmanes o d'aquí tres anys, el resultat serà el mateix i els que realment estimen aquest món podran viure, treballar i disfrutar tranquils.
Això, la música i la dansa, si més no, ho agrairien.
I ara, ves per on, m'ha vingut al cap un vell conte que vaig trobar al fons d'un bagul a les golfes de la casa pairal dels meus besavis.

Passatemps de cap de setmana

Mireu atentament les següents imatges (podeu clicar-les per apreciar millor els detalls) i contesteu el següent qüestionari (ostres, dues paraules seguides amb dièresi!):
1. És semblant la vegetació que hi ha als dos meandres?
2. Hi ha algun element comú, com per exemple una escala?
3. En cas d'haver contestat afirmativament la 2., diríeu que és la mateixa?
4. Què us passaria si estessiu 5 minuts asseguts a l'últim esglaó de cada una d'elles?
5. Quant hauria de ploure perquè la primera imatge recordés la segona?
6. Podeu localitzar els indrets? Catalunya, Austràlia, Oregon, Brasil, el Congo Belga, Osona,...
7. Alguna de les dues està "trucada"?
8. Si heu contestat afirmativament la 2 i la 3, i negativament la 7, quants anys hi deu haver de diferència?
9. És Guardiola l'entrenador ideal pel Barça?

Benvinguda del MHP

Aquest cap de setmana passat, com es dedueix de l'escrit d'ahir, vaig estar rondant el pantà de Sau. I dic rondant perquè la veritat és que el vaig voltar per un cantó i per l'altre. Vaig estar al costat de l'església de Sant Romà, i vaig estar passejant pel que devien ser els carrers d'un poblet que ara, ressorgit de les profunditats, s'assembla més a Belchite que a res més. I vaig estar, era obligat, al Monestir de Sant Pere de Casserres, com si resseguís també el Ter que ens porta al pantà de Sau...

Però per fer tot això necessitava un centre "d'operacions", un lloc que fos tranquil i acollidor, encara que tingués un cost, perquè tot té un cost, un valor i un preu avui dia. I aquesta vegada vam decidir fer estada al Parador de Vic-Sau, lloc que, evidentment, reuneix tots aquests adjectius.

El que no m'esperava, però, era que la primera benvinguda me la dongués el nom del mateix MHP.

Caminant pel pantà

Des de temps immemorials l'home (entenent home com a espècie, no com a gènere, ni sexe, ni...) ha somniat en caminar per sobre l'aigua i, probablement amb més ganes encara, caminar i córrer per sota. Fins ara sembla que allò primer només ho ha aconseguit d'una manera continuada "ell", però darrerament som ja una gran quantitat de gent els que hem lograt fer allò segon... encara que amb una certa variació.
Jo tinc una imatge retinguda a la memòria des de la meva infatesa. És una portada de La Vanguardia amb la fotografia del campanar de Sant Romà de Sau sobresortint tímidament de les aigües del pantà que van negar tot el poble. Aquesta imatge s'ha anat repetint amb el pas dels anys i, en moments determinats, ha estat notícia per poder-se gaudir de la visió del cos sencer de l'església.
Ara, la natura i les mans maldestres dels homes (entenent home com a espècie i no com a ...) han fet que jo hagi pugut ajuntar aquests dos fets que he esmentat abans. Aquest cap de setmana he pogut passejar per "l'interior" del pantà de Sau... Sí, he caminat, he corregut, he saltat, tot això amb molta prudència és clar, pel davant de la "tancada" (per les tanques) església de Sant Romà de Sau. I he visitat l'antic cementiri, i les restes de les cases que han aparegut a l'altra banda de l'embassament, i m'he barrejat amb uns 200 (sí, 200 com a mínim) visitants de cap de setmana, i he vist amb els meus propis ulls, que falta aigua... Catalunya necessita aigua, necessita, si més no, administrar-la d'una manera més sensata, perquè si no, anem malament...
Caminant per allà on no fa massa només hi havia aigua, i mirant aquella terra esquarterada per la sequedat, he agafat por. M'han vingut ganes de cridar a tothom que hem de vigilar i que encara hi som a temps.
Us aconsello fer aquesta visita, és força instructiva.

Esmorzar

Despertar-te mentres la llum entra tímidament entre les cortines, obrir les finestres i saludar el sol, i somriure...
Esmorzar mirant com més enllà hi ha totes les variants dels verts i els blaus, i somriure...
Caminar una mica sense que els sorolls destorbin la tranquilitat, i somriure...
Esperar que el dia no canvii, que el temps no corri, que la nit s'enganxi a l'endemà, i somriure...
I recordar que el dia ha començat amb una melodia de fons: Leonard Cohen cantant "Suzanne", i somriure...

L'Ascensió del Senyor